Més o menys... i fins el 24...

Senyor Manel Fran, això no es fa...

Això és amenaçar i intimidar un periodista. Això no hi ha rutina pròpia d'spin doctor o de cap de premsa que ho justifiqui. El ministre Corbacho deixarà que vostè segueixi entrant al seu ministeri amb aquesta actitud? Potser és que el va contractar per això...?
.

Una imatge premonitòria...?

El Podcast dels Spin Doctors a can Catràdio

.

.

Spin Doctors (dilluns 27 de juliol, a El Matí de Catalunya Ràdio de l'estiu)

.

Spin Doctors (dilluns 20 de juliol, a El Matí de Catalunya Ràdio de l'estiu)

.

.

LA RESTA DE DIES, ELS TINDREU AQUÍ

.

Dedicat a la Mireia i al Marc, de volta pel món

El jou de la imatge

Article que em publiquen avui al CEJP. Tast:

.

(...) El candidat és el missatge. Aquesta és la gran premissa. I partint d’aquest punt entenem la resta. Per exemple, que la retòrica electoral contemporània no pretén transmetre la imatge del seu candidat com la d’un ésser superior o sobrenatural, sinó com la del líder ha de ser “el governant perfecte”, però aquest lideratge real s’ha de compartir amb una percepció de la seva personalitat que l’apropi a la gent, als seus conciutadans. Percepció. La identificació del ciutadà mitjà amb el líder es farà pel principi de similitud, que serveix bàsicament per comunicar simpatia, amb un missatge nuclear implícit: “M’importen els teus problemes, perquè també són els meus”. Una persuasió eficaç buscarà sempre establir una connexió personal entre l’emissor i el receptor. I aquesta similitud es mostrarà a través de característiques més o menys pertinents per a la política, que van des del color de la pell o l’estatus socioeconòmic del candidat, passant per la seva forma de vestir o les seves aficions. Imatge.

.
I és que més que néixer, el líder es fa. Perquè, sens dubte amb unes qualitats que hauria de posseir com a mínim en potència, un líder es pot construir. El problema d’aquesta realitat és que massa sovint la creació d’un líder depèn més de la metòdica construcció d’una imatge, que no pas de la creació d’un discurs nou. Tots dos factors sumen i afavoreixen un resultat final, òptim o fracassat, però el pes del factor imatge –marca– és molt més decisiu. És molt immediat, i per tant pràctic, ja que la prioritat del polític és primer ser conegut perquè així s’escolti la seva oferta. La personalitat d’un líder, la seva manera d’actuar, és evident que acostuma a influir més que les seves propostes, sobretot gràcies al tipus de discurs que afavoreixen els mitjans de comunicació, i la televisió en especial. Les càmeres transmeten molt millor una manera de fer, que no pas una manera de pensar. (...)

.

(Per llegir-lo tot i fer-ne comentaris, cliqueu aquí)

Esquerra vol de veritat una crisi de govern?

Si ara fins i tot fan sortir el president del Parlament a dir que cal una remodelació del Govern, la conclusió és clara: Esquerra no vol que Montilla remodeli l’Executiu català. I és que, si alguna cosa és clara respecte de les crisis de govern és que la millor manera per evitar-les és demanar-les públicament.

És a dir, quan premsa, oposició, socis de govern o ix demanen el cap d’un conseller o –com és el cas– el d’uns quants d’ells, la reacció més estesa entre els presidents –que són els qui tenen la potestat de fer-ho– s’hi tanquen en banda, primer per demostrar i deixar clar a tothom que la competència és seva i només seva, i així de retruc per reforçar la seva autoritat i projecció de poder.

En temps de Jordi Pujol president, deien que hi havia consellers que quan volien assegurar-se la continuïtat en moments convulsos filtraven que els estaven a punt de fer saltar, i així obtenien el compromís presidencial de continuïtat. Ara fa uns pocs mesos, a ZP li van esclatar als mitjans una crisi ministerial que ja estava feta… I diuen que va ser cosa d’algun dels qui saltava, que volia evitar el daltabaix.

Amb una remodelació del govern tripartit, segurament la formació que més perdria seria Esquerra, sobretot en quant a canvi de cares. Que no sigui que els republicans no en tenen ganes…

Els protagonistes de la secció d'avui a Catràdio

Jordi Pujol, Joan Saura, Trinidad Jiménez i Oriol Pujol, els quatre principals protagonistes de la secció de servidor, Spin Doctors, a can El Matí de Catalunya Ràdio de l'estiu, amb Pere Mas. Serà aquest matí de dilluns pels volts de les 10.40h.

Per què ja està bé que Saura marxi

1.- Perquè ell va caure i va fer caure ICV en la trampa d'Interior.

.

2.- Perquè fa temps que només resta, no suma. Té un important dèficit d'imatge.

3.- Perquè la seva és la presència d'un polític cremat. Ha caigut molt en credibilitat.

4.- Perquè el seu discurs no es diferencia en res al del PSC. Ha estat totalment abduït.

5.- Per la sagnia de vots que s'albirava a ICV amb ell de candidat. És un llast.

6.- Perquè el votant tradicionals d'ICV no ha comprat la seva institucionalització salvatge. Alternatiu... a què?

7.- Perquè és dels pocs taps generacionals que queden a la cúpula d'ICV. Ell i la seva parella.

8.- Perquè Herrera fa temps que empenyia amb ganes. I Romeva.

9.- Perquè segueix l'exemple de Carod i junt amb Maragall completaran la jubilació del trio que va parir el primer tripartit.

10.- Perquè ell i ICV volen un Tripartit 3. Amb ell de nou la caiguda d'ICV podria haver estat determinant per evitar-ho.

Si és que mira que és bona persona...!

No és Bo, el gosset d'Obama. És Luqui, d'una gossera, i li ha reportat al viu del Ruiz-Gallardón la foto-opportunity de la setmana. Ja ho tenen, això, els nens i els animals...

Alerta amb la campanya contra CiU

Una majoria absoluta al Parlament amb la suma de tres socis units ja fins la mort (política; ni que sigui la d'un d'ells) no justifica certs excessos. Un domini aclaparador dels mitjans de comunicació privats i públics no dóna per bones segons quines estratègies d'assetjament. Una escenificació d'eufòria desfermada per un pacte que, com a mínim, s'ha endarrerit un any i que encara a dia d'avui no sabem què donarà de bo... hauria d'aconsellar pel cap baix contenció. I això no està passant.

.

A l'estratègia de domini de pati de cole que el tripartit ha anat aplicant metòdicament a CiU, ara s'hi suma fins i tot el possible aprofitament d'una desgràcia com la dels incendis. La filtració/fabulació d'avui respecte de Felip Puig està a l'alçada de certs capítols poc edificants que ja hem viscut en la nostra premsa. Diuen que diu un (no identificat) que Puig hauria dit que això de l'incendi ha anat bé per "tapat l'èxit del finançament".

.

Alerta amb passar-se de rosca amb estratègies de lapidació. La mà és fàcil que no es pugui controlar un cop deixada anar. Alerta amb fer de la política catalana una cosa massa espanyola per ser suportable. I alerta, tripartit, amb acarnissar-se amb una CiU que encara fareu més entranyable a ulls de més d'un. A ulls, segurament, dels molts que en aquest país detesten l'abús del fort davant del feble. Perquè convindrem que una CiU sense gairebé poder institucional és feble davant d'un tripartit que mana gairebé a tot arreu, oi?

Màrqueting (polític) de luxe

L'article d'avui de can Singular:

Ja sé per què això del finançament ha trigat tant en arribar: s’han estat un any preparant com vendre el pacte. Han estat un any, partint de la data que en origen tocava desenllaç, planificant l’estratègia del dia després de l’escenificació de l’acord. I val a dir que la cosa els ha provat. Diuen els breviaris de campanya contemporània que un debat electoral no es guanya el mateix dia de l’enfrontament, sinó els tres que venen després. Els tres dies que toca generar l’efecte agenda tot donant arguments a la gent perquè consolidi la imatge mental d’allò que ha vist. Els socialistes i els seus disciplinats deixebles ho tenen clar i en aquesta ocasió la venda ha estat de luxe. D’altra banda, com acostumen a fer al PSC.

Un bon amic gironí –sense fills, dada que veuran que és important de retenir, sobretot perquè no és milionari– té una dèria pels rellotges. Pels de luxe, més concretament. (...)

(per llegir-lo tot i fer-hi comentaris, enllaceu aquí)

Secció 'Spin doctors' al Matí de Catràdio

En Pere Mas m'hi ha cridat i cap allà que me n'hi he anat. Aquest dilluns comença El Matí de Catalunya Ràdio de l'estiu, i servidor s'hi estrena amb una secció titulada Spin doctors. Us sona, oi? No m'ho tingueu present.

I què hi farem, en aquests minuts de ràdio? Decodificarem l'actualitat en general, i més concretament la política (si és que es deixa en temps de diàspora vacacional). Mirarem de fixar-nos en allò que en teoria és anecdòtic però que en realitat dóna moltes pistes sobre l'essència d'allò que es representa als mèdia. Que tinguem sort...

La cosa acostumarà a començar poc després de les 10h. Avui, però, farem avançament després de l'entrevista al conseller Antoni Castells.

.

Ens hi escoltem!

Aquells periodistes... aquells polítics...

.
Walter Conkrite in memoriam.

Un català, el Sarko socialista?

És nascut a Barcelona, alcalde d'Evry, jove, dinàmic, decidit, contestatari, incòmode per a la direcció del seu seu partit. En tot plegat, excepte el factor de naixement i la ciutat que dirigeix, molt ens podria recordar al perfil de l'actual president francès, Nicolas Sarkozy. El perfil d'en Sarko que fa uns anys ja apuntava maneres.

Manuel Valls va fer costat a Sègoléne Royal, però ara que l'invent ja es veu que fa figa ben bé del tot, i ara que Valls ja té uns anys més al darrere i un major rodatge, no descarta fer un salt més en la seva prometedora carrera política. Vol ser cap de llista del PS a les presidencials del 2012. Ja ha posat nerviosa una Martine Aubry* que no acaba d'entendre que el seu millor moment fa temps que va passar.

S'obre una esperança de futur en un esquarterat Partit Socialista francès? És telegènic. I el seu discurs transmet esperança, il·lusió. Es treu del damunt la sarkozytis que afecta la cúpula i bona part del seu partit, rebutjant "l'antizarkozysme forçós". Apunta maneres. De moment només això. Però caldrà seguir-li la pista.

(*) Fixeu-vos en la data del seu últim post...

Storytelling a Sant Jaume... i l'enemic extern

No us perdéssiu l'article d'avui de l'Enric Juliana. Bé, us diria que per sistema no us en perdéssiu els articles, però el d'avui lliga molt amb aquest blog i els qui us hi passeu: El arte de contar historias. Frases: "El Gobierno Zapatero ha conseguido una buena puesta en escena del nuevo modelo de financiación de las autonomías y ha explicado muy mal su contenido"; "la política se entiende hoy como una frenética sucesión de relatos - storytelling,la habilidad de contar historias, al decir de los especialistas norteamericanos-"; "El storytelling de la Moncloa es esta vez de una gran profesionalidad y ha sido mejorado concienzudamente por los servicios de propaganda del PSC y de la presidencia de la Generalitat".

Només un apunt de complement. Ara el tripartit ha aconseguit escenificar el seu paper d'"aconseguidor". De què? Del que sigui. Al final la percepció dels no malalts (la majoria) és que això del finançament s'ha tancat, que ho ha fet mitjanament bé i que CiU segurament hauria fet més o menys el mateix. Si això es consolida... llegint Juliana em ve ara al cap que si a més d'aquí a poc entra en escena l'"enemic extern", en aquest cas en forma de Tribunal Constitucional contra l'Estatut... atenció a les enquestes i sondejos de la propera tardor (no els del CEO que sortiran abans de vacances; els de setembre-octubre). El salt del Tripartit i la baixada de CiU potser reclamaran de la nostra atenció. I pareu atenció especial a la pregunta aquella de "qui creu que defensa millor els interessos de Catalunya...?"

Terol existeix... i Carretero??

La campanya Teruel existe va tenir una gran virtut: va fer que realment Terol existís perquè la va situar als mitjans de comunicació, que és on a dia d'avui es marca què "existeix" i què no per a la immensa majoria dels integrants de la societat mediàtica.

Els polítics, en principi, tenen present aquesta imprescindible premissa que haurien de dur gravada al cervell -a foc- si és que volen adaptar-se i sobreviure -darwinianament- al medi.

Pregunta que em formulo aquests dies, des de diumenge: Joan Carretero i RCat ho tenen clar? En el relat del nou finançament no han existit. RI sí, per cert. En un dels moments àlgids de la legislatura, quan tenien una oportunitat d'or per treure el cap i mirar de disputar espai i legitimitat independentista i d'exigència nacional als seus ex d'Esquerra... el seu líder -que avui dia, com arreu del mapa polític, és el gran missatge d'una formació política- no s'ha pronunciat. Potser ho farà avui després del Consejo de Política Fiscal i Financiera? Seria una manera d'esmenar parcialment la cosa. Veurem.

"El moment mediàtic"

La lluita per imposar l'agenda és una batalla que es lliura en un camp no neutral, els dels mitjans de comunicació, i és tan clarament així que els polítics ja no es mosseguen la llengua a l'hora d'admetre-ho públicament. A l'hora d'assumir la seva derrota. Els judicis paral·lel als mitjans s'imposen i el pes dels mitjans sobre les espatlles dels polítics en condiciona l'estratègia i la tàctica. Els ocupa i preocupa fins al punt que ja no poden ni tan sols deixar de verbalitzar-ho.

El PP està enfangat en un cas Gürtel que els anul·la. Zapatero no ha deixat escapar el moment d'aclaparament i de noqueig dels populars per fer públic el seu sistema de finançament. Prou feina tenen al PP per mirar de saber què fan amb Paco Camp i amb el tresorer Bárcenas, com per a més posar-se a discutir amb els seus presidents de comunitats autònomes sobre uns diners que tant necessiten.

El moment polític a can popular és greu perquè la pressió mediàtica no afluixa i va fent forat. En aquest sentit, no perdem dues declaracions interessants. Bárcenas confessa a l'ABC que va acordar amb Rajoy que no era "el moment mediàtic i processal" per dimitir. Atenció, mediàtic. I María Dolores de Cospedal voldria tancar el tema amb un sec "és una qüestió d'assetjament polític i mediàtic que no pas una altra cosa".

El moment mediàtic, el gran protagonista del moment polític.

Traca final al Matí de Catalunya Ràdio

Avui dilluns faig l'última intervenció de la temporada a la tertúlia de El Matí de Catalunya Ràdio de la Neus Bonet. Traca final, doncs, amb el protagonisme indiscutible de l'estrella política de la temporada: el finançament. Compartirem taula amb el professor Joan B. Culla, la Marta Nin de Casa Amèrica, i amb el jutge Santiago Vidal.

.

Ara! S'acaba la temporada però no El Matí de Catalunya Ràdio, que tindrà edició estiu que dirigirà en Pere Mas i on ja us avanço ara que servidor farà secció. Més detalls, el dia de l'arrencada. De moment, aquesta setmana, última edició del Vist i no vist el cap de setmana. Tancarem aquesta via, i la setmana següent n'obrirem una de nova. Com la vida mateixa...

El finançament (i els gestos) delaten els partits

Corrua de compareixences en diumenge. Coses de la democràcia catòdica que fa que els mitjans (i les seves necessitats) arrosseguin els polítics i els sotmetin al seu tempo i al seu llenguatge. Observacions d'urgència d'entre el que hem vist aquesta jornada a propòsit del finançament:

1. Helena Salgado no compareix sola. No té prou força comunicadora per fer-ho i surt amb secretari d'Estat a banda i banda. No concreta com ho han fet Esquerra o el PSC... ni de lluny. "Catalunya se situa ligeramente por encima de la media, sí". Ho diu desmenjada i sense concretar quan i quant.

2. Puigcercós culmina els últims dies de preparació de l'escena... amb tantes ganes de dir ja ‘sí’ que fins i tot s'avança. No dóna ni temps a què un ajudant canviï el cartellet del faristol per treure el clàssic amb el logo i posar-ne un amb la xifra del 3.855 milions que de moment només ERC vol veure en l’acord... i de cara al 2012.

3. Montoro (ni Cospedal ni Rajoy) surt a carregar amb l'argument tan magrejat pel PP de la desigualtat entre comunitats. Però ni aquest personatge de segona línia alça mínimament la veu contra el nou sistema de finançament... perquè sap que segurament moltes de les seves comunitats autònomes s'hi abraonaran.

4. Felip Puig (perquè Mas ha fet una molt poc estètica compareixença al matí, acabat de sortir de mullar-se contra l'esclerosi múltiple, sí, però amb uns cabells i una estampa molt poc presidencials). Utilitza la paraula "obscurantisme", com abans ha fet el PP, per carregar contra un acord que titlla d'il·legal. Problema: posa en safata l'argument socialista típic de dir que fan front comú amb el PP. A més, carrega especialment contra Esquerra perquè aquest segueix essent el seu gran objectiu, i no tan el PSC (com hauria de ser). No debades, ha comparegut en roda de premsa Puig, de la cúpula, el més alt representant del sector més sobiranista convergent.

i 5.- Montilla no compareix en roda de premsa, sinó que llegeix (un cop més, aquest cop sense teleprompter... que jo hagi vist) una declaració institucional on parla de Fets però no en concreta. Paraules clau que el seu speechwriter s'ha encarregar de posar-hi amb èmfasi: unitat, rigor, prudència, tenacitat, fermesa. Tot allò que vol contrarestar la imatge que ha donat el tripartit i el seu president en els últims temps. No ha mirat de defensar-ho davant les preguntes dels periodistes.

PD1: ICV ha dit el que s'esperava, tot i que amb un grau de coincidència amb el PSC que per sorprenent que pugui semblar s'ha superat en mimetisme.

PD2: Uriel Bertran i els seus han parlat on algú els escolta: a la xarxa. Mentre els grans mitjans els ignorin...

PD3: Carretero i RCat (per allò de la regeneració de la política) desaprofita el moment comunicatiu impagable a l'espera que algú concreti xifres oficials.

N'hi ha que pagarien per aquesta foto...

N'hi ha que pagarien per posar-la en portada com avui ha fet La Vanguardia, per a gran goig de Joan Puigcercós... i sobretot de Jordi Trilla, el veritable estrateg de comunicació que en els últims temps s'ha convertit en l'ombra del president d'Esquerra (a la foto, el de les bambes). La pensada de deixar entrar ahir les càmeres en la presumpta reunió Puigcercós-Ridao per valorar l'última proposta de finançament va ser simplement genial. Atractiu (irresistible) per als mitjans de comunicació, minuts de protagonisme a tots els informatius, projecció d'una imatge com de gent pausada que estudia propostes sense tancar-s'hi en banda... i fotos com aquesta on s'apunten tots els (suposats) guanys aconseguits i on només un últim escull recorda l'exigència negociadora i catalanista que ERC vol mirar de reflectir. Perquè tots sabem que aquella pissarra allà i amb aquelles frases no hi va ser posada per casualitat, oi? Spins...

"La comèdia s'acabarà" (Ridao dixit)

Ho vaig apuntar fa unes setmanes. Els gestos del PSC davant els seus germans del PSOE demostraven que l'acord estava tancat. Estem comptant ja les hores del desenllaç pactat. Però abans... li toca l'estoneta de protagonisme a Esquerra i als seus suposats gestos de fermesa. Ja han aconseguit que uns diguin que es planten, que els altres els esbombin com el gran escull a nivell estatal... i així aniran tirant de relat mediàtic per justificar un sí de qui ja gairebé ningú no en té cap dubte.

El problema d'això, com gairebé sempre li passa a Esquerra, és que les formes els perden. Ja no entrem en el fons (que hi hauria per fer una tesi doctoral). L'embolcall de tot allò que fan és massa sovint deficient. Perquè és obvi que no són els únics que juguen a fer teatre, però a pocs secretaris generals els podran escoltar admetent que fan comèdia. Això és el que ha fet Joan Ridao, a qui TVE ha mostrat aquesta nit parlant amb periodistes en pla informal, tot dient: "Potser aquesta nit o demà la comèdia s'acabarà". Que no la hi acabin els seus propis votants quan acabin d'interioritzar en massa la comèdia a què l'ERC dels últims temps els està sotmetent al servei del tripartit...

Ara! La comèdia del finançament ja està tancada, eh? No en tinguin cap dubte. Que no els despistin les pujades i baixades de teló...

Ara van a per l'estrateg de Cameron...

Ho dic des de fa temps: el líder tory, David Cameron, apunta mooooltes maneres. I això sumat al fet que Gordon Brown no comunica i que quan ho fa acostuma a ser nefast, trobo que li assegura el 10 de Downing Street en un termini relativament curt de temps, que és el que s’espera que ens separi a dia d’avui de les properes eleccions al Regne Unit.

Igualment, fa també força temps que ho dic: en l’ecosistema polític actual, els estrategs del líder, els seus spin doctors, esdevenen peces clau molt més importants que càrrecs orgànics dels partits, ministres o consellers (cas català). Quan allò que es busca –dins o fora del partit– és l’erosió del líder, un objectiu molt llaminer i útil l’és el principal estrateg del polític-diana. Vam veure ara fa poques setmanes com saltava el principal spin de Gordon Brown... si bé és cert que ell solet va buscar-se la ruïna.

Però això també ho vinc dient des de fa temps: spin doctor que no suporta la temptació de tenir un lloc destacat sota els focus de les càmeres, spin doctor que té data de caducitat avançada. Andy Coulson, el principal spin del prometedor David Cameron, és un dels protagonistes del llibre de servidor sobre aquesta espècie de l’ecosistema polític. Avui Cameron n’ha hagut de sortir a donar la cara per un assumpte lleig d’escoltes telefòniques. La premsa britànica ja s’hi ha començat a acarnissar... i això que encara no han trepitjat Downing Street. Potser és que més d’un des dels mèdia no vol ni sentir a parlar de la possibilitat d’un Alastair Campbell 2, que és com alguns ja van etiquetar Coulson en esdevenir el cap de Comunicació del líder tory...

Els mitjans són molt conscients de qui els posa entrebancs en el seu accés al líder. Els companys de partit, igual. I els adversaris polítics externs també identifiquen en els spins un problema... i una oportunitat. Primer avís seriós, senyor Coulson.

Laporta i els seus spin doctors

.

M'ho recordava la setmana passada una companya de facultat. Tal dia com ahir, ara fa un any, La Vanguardia obria la seva portada del suplement d'esports amb aquesta imatge: la del president del FC Barcelona, Joan Laporta, creuant el núvol de periodistes que l'envoltaven durant la jornada de votació de la moció de censura que li van plantar. Junt amb ell (cliqueu la imatge per veure-la en detall), a banda i banda del president, els seus dos principals spin doctors del moment. Ramon Pujol (amb barba), cap de Relacions Institucionals i Protocol del Barça, i Jordi Badia, llavors cap de Comunicació del club i cap del Gabinet de Presidència. L'un, el coordinador de bona part del discurs i de l'escenografia del poder que acompanya el president. L'altre, el responsable de l'estratègia (especialment de la comunicativa) just fins aquells dies d'ara fa un any clavat. Poc després Badia va saltar... com alguns directius. I Joan Oliver va desembarcar al club com a director general corporatiu, però sobretot com el gran estrateg que fins a dia d'avui assessora el president, porta amb porta amb el seu despatx a l'àrea de presidència, al Palau de Gel de can Barça.

.

Laporta no va creuar aquell núvol de periodistes ni amb el seu vice-president i amic Alfons Godall. Ni amb qui llavors era el degà dels directius i vice-president primer, Albert Vicens. Ni amb Soriano, ni amb Ingla... Ni amb cap altre directiu. Ho va fer amb els seus dos principals spins. Certament curiós.

.

PD: un any després... què absurd que sona el titular, oi?

Comunicació Política a la UOC

.

Poc a poc (i amb bona lletra), servidor va aterrant a noves aventures professionals que pinten moooolt engrescadores. Fa dues setmanes a can Catalunya Ràdio. La passada, a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Ja hi col·laborava com a consultor, però ara m'hi he incorporat com a professor de la casa, responsable de l'assignatura de Comunicació Política i d'Institucions Públiques. Era una oportunitat que no podia deixar passar. Si vaig fer la tesi va ser perquè em frapa aquest món de la universitat i de la recerca. Perquè com a bon malalt de comunicació política en voldria aprofundir i fer-ne seguiment tant com pugui. Perquè sóc un ferm creient en un tàndem -política i mèdia- que anirà segur encara a més. A això em va convidar en Lluís Pastor a recrear-m'hi ara fa uns mesos i aquí m'hi teniu.

.

El vincle amb Blanquerna seguirà perquè aquella és també casa meva, on vaig fer la carrera, on vaig tenir una d'aquelles oportunitats que de tant en tant et dóna la vida i que em va fer possible dedicar-me al periodisme. Allà vaig fer amistat amb els Sáez, Álvaro, Sintes, Colominas i cia, dels qui tant n'he après i n'aprenc. El seminari a can URL, doncs, seguirà, però qui m'ha donat l'oportunitat de dedicar-me acadèmicament a la Comunicació política ha estat ara la UOC, i aquí que ens abocarem amb tota la força. Amb una potent companya de despatx, l'Eva Domínguez, i amb potentíssims companys com la gran Sandra Vilajoana, el mateix Pastor o en Ferran Lalueza. Un luxe.

.

Aquí, a més, sota el lideratge del professor Agustí Colomines, estem engegant el projecte troncal de la naixent Àrea d'Estudis Nacional i Identitaris, pionera en el nostre país a nivell acadèmic.

.

Au, un interrogant menys que no cal que encurioseixi més la colla amiga i tafanera. Només en queden dos més per respondre. Seguirem informant.

Seda Salvatge: retorn a can Singular

Aquí teniu l'article de servidor que avui publica El Singular. Un mes de desintoxicació de la direcció, i avui hi torno ben engrescat. El nom de la columna Aira a partir d'ara serà Seda Salvatge... i no... no és un homenatge a les americanes d'estiu d'en Xavier Sala i Martin:

.

SUQUET DE TRIPARTIT

.

Cap de setmana d’estiu, Costa Brava, oferta de suquet, i servidor que diu “ja m’està bé”. Aquesta combinació de felices circumstàncies m’ha recordat al tripartit. Una pena, sí. Però és ben bé així.Temps era temps, per aquestes dates ja s’estava preparant a consciència una festa de gran anomenada sobretot entre la fauna política de l’avui extint oasi català. La party en concret era coneguda com el Suquet d’en Portabella (Pere, és clar, el d’Iniciativa). La tradició havia nascut el 1976 amb un sopar d’amics i companys seus del PSUC, a base d’aquest plat d’origen mariner que en néixer consistia bàsicament en la suma de peixos que havien quedat malmesos durant la pesca del dia. Amb els anys, el cercle s’anà eixamplant fins que se’n feren incondicionals tot un seguit de polítics ben bronzejats i ben vestits de blanc, aborígens tots ells de les diferents tribus que amicalment poblaven l’arc parlamentari del moment. Enrique Lacalle, Miquel Roca, Rafael Ribó, Macià Alavedra, Pasqual Maragall o Josep-Lluís Carod-Rovira s’hi feren incondicionals. Eren temps en què Jordi Pujol governava una institució que molts encara ni intuïen que fos tan de cartró-pedra com el tripartit ens ha revelat grollerament que és. Temps en què els socialistes, Barcelona enllà, no havien descobert encara que podien caminar millor amb crosses. Els uns, doncs, governaven la Generalitat, mentre els altres ho feien amb gairebé tota la resta de poder polític substancial del país. Convivien en una certa harmonia, encara que només fos aparent. Semblava com si aquell mapa ja els estès bé, o com si s’hi conformessin civilitzadament (...)

.

(Per llegir-lo tot i fer-hi comentaris, cliqueu aquí).

Chacón, esquivant l'esquitxada

És cert que la hipervisibilitat mediàtica exposa el polític a un desgast sovint accelerat. Les opcions de patinar, quan tens fam de micro i de càmera, sovintegen ni que sigui per una qüestió de probabilitat i d'estadística. Això li ha passat a Carme Chacón, que en els últims temps ha perdut posicions en la carrera socialista pel dia després de ZP. També és cert que aquesta carrera de moment la disputen ben pocs i ben dissimuladament, perquè en teoria al líder socialista li queda encara recorregut. Però algun lideratge de futur ja comença a esbossar-se a can PSOE. Carme Chacón, de la mà de l'spin doctor que és el seu marit, Miguel Barroso, ha anat escalfant a consciència per si la cursa toqués córrer-la en pocs anys. I fe de Déu que l'aconsellen bé (la major part del temps).
.

Ara li surt un director dels espies complicat i presumptament corrupte... i quan finalment el fa caure ja s'ha encarregat la ministra de Defensa de ser a milers de quilòmetres de distància... ni que sigui per impedir físicament que la cosa l'esquitxi. Sabem que això no caigut així per casualitat, oi? I a més, per a més encert, el nomenament del nou cap del CNI (Félix Sanz Roldán, a qui Chacón va destituir com a cap de l'Estat Major de la Defensa) també l'agafa als Estats Units de viatge. Així, d'abraçades i gestets forçats n'hauran de fer els mínims. Bona esquivada. Bona mostra, una vegada més, de com d'important és per als polítics tenir un estrateg al costat... i ja no diguem com d'important els és tenir una estratègia. I Chacón la té. Bé, de fet té les dues coses...

No tot estava inventat

.

Aquesta nit a Barcelona s'ha inventat alguna cosa. La nit del 29 de juny del 2009 serà citada en el futur com una data clau en parlar de concerts. En un futur que avui era a la vegada present. Perquè al Camp Nou els d'U2 han reinventat avui el concepte d'espectacle total. O l'han repensat, o l'han reinterpretat, o digueu-li com vulgueu. Però han trencat. Hi ha hagut un catacrec. Perquè han perpetrat un espectacle segle XXI total. Audiovisual total. Ha estat 2.0, multimèdia, rodó... i no només per la pantalla-acordió de 360º, ni per la connexió en directe amb els membres de la tripulació d'una estació espacial, ni per la oportuníssima cançó-homenatge a Michael Jackson, ni per la reivindicació careta en mà de la birmana Aung San Suu Kyi, ni per l'espectacular escenari, ni pels mil colors que l'han vestit, ni pel moment karaoke a la pantalla, ni pels sms, ni per Bono convertit en una bola de discoteca amb potes, ni pel micro volador... I a la vegada ha estat per tot això. Ni un minut de descans. Ni un minut sense guionitzar... tan ricament, tan naturalment. Ha nascut un nou format. Potser el concert-videoclip? Vagin a saber. Però això és entreteniment, senyors. Això és comunicació. Els qui ens dediquem a aquest ram ens hem de treure el barret. Hi ha uns senyors que voregen la cinquantena i que han anat un pas més enllà. Ens hi hem de rendir tots. Encara no sé exactament per què, però a la vegada ho tinc claríssim. Queda clar que no tot estava inventat. Des d’avui, de fet, ja hi ha una cosa menys per inventar.