Aquí teniu l'article de servidor que avui publica El Singular. Un mes de desintoxicació de la direcció, i avui hi torno ben engrescat. El nom de la columna Aira a partir d'ara serà Seda Salvatge... i no... no és un homenatge a les americanes d'estiu d'en Xavier Sala i Martin:.
.
Cap de setmana d’estiu, Costa Brava, oferta de suquet, i servidor que diu “ja m’està bé”. Aquesta combinació de felices circumstàncies m’ha recordat al tripartit. Una pena, sí. Però és ben bé així.Temps era temps, per aquestes dates ja s’estava preparant a consciència una festa de gran anomenada sobretot entre la fauna política de l’avui extint oasi català. La party en concret era coneguda com el Suquet d’en Portabella (Pere, és clar, el d’Iniciativa). La tradició havia nascut el 1976 amb un sopar d’amics i companys seus del PSUC, a base d’aquest plat d’origen mariner que en néixer consistia bàsicament en la suma de peixos que havien quedat malmesos durant la pesca del dia. Amb els anys, el cercle s’anà eixamplant fins que se’n feren incondicionals tot un seguit de polítics ben bronzejats i ben vestits de blanc, aborígens tots ells de les diferents tribus que amicalment poblaven l’arc parlamentari del moment. Enrique Lacalle, Miquel Roca, Rafael Ribó, Macià Alavedra, Pasqual Maragall o Josep-Lluís Carod-Rovira s’hi feren incondicionals. Eren temps en què Jordi Pujol governava una institució que molts encara ni intuïen que fos tan de cartró-pedra com el tripartit ens ha revelat grollerament que és. Temps en què els socialistes, Barcelona enllà, no havien descobert encara que podien caminar millor amb crosses. Els uns, doncs, governaven la Generalitat, mentre els altres ho feien amb gairebé tota la resta de poder polític substancial del país. Convivien en una certa harmonia, encara que només fos aparent. Semblava com si aquell mapa ja els estès bé, o com si s’hi conformessin civilitzadament (...)
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada