A partir de JA em tindreu a TONIAIRA.CAT

I fins aquí ha arribat aquest blog! A partir d'avui, tots els continguts els trobareu al web TONIAIRA.CAT, on hi deixaré anar a partir de ja mateix tota la meva producció online.

Gràcies per haver estat fidels a aquest raconet de xarxa. Us espero a ca la nova web!

Abraçada!

Traient el cap pel Saló de Cent

Veieu la captura de pantalla d'aquest vídeo? En la foto del post, en el seu extrem esquerre, a dalt de tot, un servidor treu el caparró per fitar un moment del discurs de Xavier Trias, investit avui alcalde de Barcelona al Saló de Cent de la Casa Gran. Dia històric. I aquí un apunt a tall de contracrònica de l'acte d'investidura de Trias que he fet aquesta tarda a can Catalunya Ràdio.

Castells: "irse!"

Em diu un amic ecosocialista que com és que defenso Miquel Iceta i José Zaragoza. No s’explica com no veig clar que l’opció del PSC del futur són “els Castells, Nadal, Tura...”. I jo li ho explico ben clar. Punt número ú: amb Castells, Nadal o Tura, per futur no em ve res, dit en llenguatge de teloperador. I punt número dos: a mi “els Iceta i Zaragoza”, quan hi he interactuat, no m’ha donat mai la sensació que em miraven per damunt les espatlles. Alguns dels altres sí. Perquè hi ha una progressia patrícia del nostre país que s’ha situat tradicionalment uns quants metres per damunt del comú dels mortals, i ens han flagel•lat durant dècades amb la seva suficiència. I ara, fins i tot quan ja no tenen ben bé púlpits polítics i de poder des d’on impartir doctrina, hi insisteixen. És el cas de l’exconseller Antoni Castells. Ahir hi va tornar.

Va fer una conferència al Cercle d’Economia. O això ens han dit. Ho van batejar de conferència quan allò que va perpetrar ahir Castells era una espècie de monòleg sobre l’estat de la nació, tot i que parlant sobretot d’ell, de l’economia que ell ens diu que hi ha, i dels pals que els altres –pobres ignorants i desagraïts– mereixen rebre de mans d’un dels pocs privilegiats ungits i amb llicència per criticar a tort i a dret sense assumir un bri de censura. I la mereix.

La neolerrouxista Rosa Díez no aporta al debat polític espanyol gaire res més que frases que volen ser efectistes. I de vegades ho aconsegueix. Dimarts va dir, després del discurs de Zapatero en el Debat de Política General al Congrés, que el president espanyol ja l’únic que podia fer pel conjunt de la ciutadania era escoltar el clam del carrer, que al més pur estil Lola Flores –sempre segons Díez– li estaria dient a ZP: “Si me queréis, irse!”. Doncs Castells podria fer bastant el mateix (...)

(per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Oracle + 59segons + Confús = anàlisi de l'actualitat

Dimarts a can Graset vam tenir l'Òscar Nebreda de convidat, i vam analitzat una actualitat política que aquell dia (ja llunyà) tenia com a referència el debat de política general al Congrés i l'espifiada del món TGV a les Castelles.

Aquí us deixo l'àudio de L'Oracle d'aquest dimarts 28 de juny de 2011.

I aquell mateix llunyà dia, ja de nit, a can 59segons de TVE-Catalunya que em vau tenir, en l'últim programa de la temporada i amb el leitmotif del moment del món universitari com a pedra angular, amb el rector de la UB, Dídac Ramírez, i el secretari d'Universitats del Govern, Antoni Castellà. Aquí teniu el vídeo del programa.

Per reblar, ahir dimecres, la secció setmanal a can Tot és molt confús, amb referències al debat de política general, al flirteig (o no) del PSC amb CiU, i a certs micros com el que aquest dilluns li va tocar en gràcia al president Mas.

Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 29 de juny de 2011.

I de regal, mítica cançó tunejada d'Els catarres, que han fet versió especial del seu triomfant tema Jenifer, on es parla de les corbates d'un servidor de vostès.

La situació de les universitats catalanes

Aquest dimarts, al 59segons, Cristina Puig entrevista Antoni Castellà, secretari d'Universitats de la Generalitat, i Dídac Ramirez, rector de la Universitat de Barcelona. I allà que m'hi tindreu, junt amb Toni Bolaño, Olga Grau, Martí Saballs, Josep Carles Rius i Sònia Domènech.

Debatrem sobre els problemes i el futur de les nostres universitats. Aquests dies l'educació superior torna a l'actualitat per l'anunci de la pujada de les matrícules al màxim permès, les retallades i la política de beques, el traspàs de les quals continua encallat. Catalunya vol donar-ne més. El debat de fons però, continua esssent el de la qualitat. Quin grau de preparació assoleixen els universitaris? Els llicenciats surten prou preparats per integrar-se a un món professional cada cop més competitiu?

Teniu més preguntes o reflexions que voldríeu que duguéssim a la taula? Aquí o via facebook o twitter m'ho podeu fer arribar.

La família? No hi és, gràcies

Aquesta setmana ha estat la del definitiu llançament de la candidatura de l'eurodiputat Oriol Junqueras a la presidència d'Esquerra. I de les primeres entrevistes que ha concedit calia observar, evidentment contingut a banda, el com del moment. Perquè com deia Marxall McLuhan, el mitjà (també) és el missatge. En aquest sentit, no va ser casual que les primeres imatges de Junqueras postulant-se fossin a casa seva.

L'entrevista concedida dilluns a TV3 no es va fer a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts ni a la seu local d'Esquerra. Va ser a casa del liderable. Casualitat? No. Ell no es vol projectar com a establishment ni com a opció de l'aparell del partit. La imatge a transmetre és la d'outsider de l'actual Esquerra. Com més lluny, millor, però al cap i a la fi, de la casa. De la família, però sense jugar a “les famílies”.

Per a qui encara a aquestes alçades d'article pugui dubtar de la intenció a l'hora triar el marc –també mental, estil George Lakoff– de les primeres entrevistes al Junqueras aspirant a presidir ERC, una anècdota. Es mou pel món amb un model de cotxe Renault Clio atrotinat. Fa uns mesos, en resposta a la pregunta d'un amic a propòsit de com és que amb sou d'eurodiputat no tenia algun cotxe millor, ell va contestar: “Perquè a mi ja m'està bé, em fa servei... I a més la gent es fixa en aquestes coses”. Igual que veu si apareix com a flamant aspirant a la presidència d'Esquerra des de casa seva, modesta com a mínim pel que fa a decoració. Diu coses del candidat, de la seva persona.

Les persones són molt importants, i si no que li ho preguntin als milers d'elles que estan rei-vindicant-ho al voltant del moviment 15-M. El candidat és el missatge? Això es diu en el context de democràcia mediàtica que vivim. Les persones, qui lidera i qui no, els noms en definitiva, pesen molt arreu. En política també. És per això que el debat precongressual d'Esquerra comença a sacsejar-se amb la proposta de noms per liderar-la en els propers temps. La personalitat i les tries dels candidats diuen molt de la renovació que proposen. Diuen molt de les seves idees. I per això no és casual que el senador Carles Bonet s'enfili al terrat de la seu nacional d'Esquerra per fer-se la foto. I pel mateix, Junqueras opta per la república independent de casa seva.

L'eurodiputat i alcalde ja ha optat per fer tàndem amb Marta Rovira, dona preparada, molt dominadora de l'anglès i no adscrita a cap família d'Esquerra. Joan Ridao es va movent, “però sobretot per mirar de retenir la plaça de cap de cartell a Madrid”, en diuen. I en paral·lel, el puigcercosisme es considera desarticulat fins i tot pels qui en van formar part. Xavier Vendrell ha intentat “vendre” Anna Simó com a tàndem amb Junqueras, “com si ella fos una opció nova, però no l'és, i a més segrestaria Junqueras a Calàbria”, veuen clar des de dins. Igual com antics puigcercosistes afirmen de Junqueras: “Guanyarà el congrés, però ara cal veure amb quina força, i si aquesta serà suficient com perquè no hagi de fer els equilibris de sempre amb les famílies, havent de tirar de noms per quotes”.

Hi ha un Joan Tardà Coma que és a Facebook i que és membre del grup “Jo també vull que l'Oriol Junqueras sigui el proper president d'ERC”. Això és el que jo vaig apuntar ara fa unes setmanes en aquest espai. Però el cas és que el Joan Tardà diputat, en article posterior en aquest diari, va dir que ell no dóna suport “a cap nom”. Deia que això no és “la prioritat”. Els noms no són prioritat. S'aclarirà? I, sobretot, ho parlarà amb sa família política? Algú li ho havia de dir.

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí i hi podreu fer comentaris)

Ros, Iceta i Zaragoza

Llegíem ahir com el diputat socialista descrostat Joan Ferran acusava Àngel Ros, alcalde de Lleida i aspirant a liderar el PSC, de fer tornar “els discurs de la Catalunya profunda”. Ho deia a tomb d’unes declaracions de Ros a El País, on a banda de deixar clar que aspira a ser essència del nucli dur que lideri el PSC a partir del proper congrés deia que “ara toca un major pes de la Catalunya no metropolitana en el partit... Perquè s’identifiqui més amb determinats valors del país”. I així Ros seguia el crescendo de les últimes setmanes, on ha posat en la picota als socialistes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i molt especialment Miquel Iceta i José Zaragoza. Però hi detecto dos errors greus.

Paranoies descrostadores de Ferran a banda, cal reconèixer que el senyor diputat encerta quan es mostra escèptic amb el plantejament anti-discurs metropolità del senyor alcalde. De fet, si ens aturem a pensar un moment, veurem clar que és quan el PSC ha volgut passar pel que no és, que més ha desorientat el seu electorat tradicional i que menys ha atret nous electors. Era difícil d’entendre, per exemple, que volguessin concursar en el seu dia per ser més nacionalistes que CiU en el debat de l’Estatut, per després embeinar-se-la. O per exemple, també costava captar per què feien anar el president Montilla a la manifestació del 10-J pel dret a decidir, per després en campanya agafar com un dels grans leitmotifs l’anti-independentisme. No es va entendre, i per tant no es va votar. Quan el discurs del PSC ha estat el metropolità claríssim que tenen al cap i no un de nacional que no han sabut trobar, han triomfat. Al revés, no.

Però segon front d’objecció als apunts de propostes de Ros: aquesta espècie de fal•lera que li ha agafat per fer net de tot el que hi ha a la cúpula del partit. S’equivoca si vol transmetre sensació de renovació només per aquest flanc. Entre d’altres coses, i com ha estat el cas, si ho fa prioritzant les pàgines del diari que de sempre s’ha identificat més amb la línia més ortodoxa del PSOE.

Aquest PSC no pot prescindir de Miquel Iceta i de José Zaragoza. Que li quedi clar al senyor Ros i entorn. Potser sí que el triomfant alcalde de Lleida és el recanvi ideal de Montilla. Però per començar a demostrar que pot optar amb garanties al lideratge dels socialistes catalans, potser que comencés mostrant, amb generositat i amb intel•ligència, reconeixement pel paper clau d’aquests dos homes que, amb molta habilitat i coneixement, van fer president –ells, sí, en molt bona part– algú tan mancat de lideratge com José Montilla. No hauria estat cap del govern català sense aquests dos veritables animals polítics. I si va caure, errors dels socis a banda, va ser entre d’altres coses perquè les estratègies i les tàctiques polítiques no fonamentades en un lideratge autèntic i fort duren el que duren (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Parlant de màrqueting polític i compol

Màrqueting polí­tic amb Toni Aira. from Salvador Pla on Vimeo. Una iniciativa molt bona (la seva web i les seves entrevistes) del Salvador.

Entrevista a can una molt bona iniciativa

Aquesta és la portada del 365d365e d'avui, una molt bona iniciativa de l'Oriol Rodríguez amb fotos molt xules del Carles Rodríguez. Mireu l'històric d'entrevistes del lloc web, que s'ha proposat fer-ne una cada dia de l'any... i demoment ho han aconseguit. La de servidor és cap i cua: la 151 ;)

Aquí la trobareu tot clicant sobre la coberta.

Moments compol a Catràdio, Onda Cero i la SER

La setmana ha estat mogudíssima, i no només al Parlament i rodalia. Estan sent aquests últims dies de moltíssima feina (més de l'habitual), tot tancant el curs, amb els exàmens... I el cas és que amb prou feines he pogut anar actualitzant el blog com tocava. Ara hi poso aturador. Aquí adjunts tres moments ràdio meus dels últims dies:

1. Aquesta setmana al Tot és molt confús vam seguir on the road el setge dels indignaNts al Parlament i als representants elegits a les urnes. Vam comentar, sempre amb el to distès del programa, això i algun que altre mal moment com la coacció que uns van aplicar a l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, quan dilluns baixava a passejar el seu gos. I d'altres tipus de mal moment, en aquest cas el polític del PSOE, també en vam parlar.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira del dimecres 15 de juny de 2011.

2. Divendres passat, amb Carles Lamelo, a l'Això no és tot d'Onda Cero, també vam comentar l'actualitat política amb una mirada comunicativa, via llei òmnibus, últimes cuetejades del post-partit de les eleccions municipals i canvis en el look de Rubalcaba. Aquí teniu l'àudio del moment compol a l'Això no és tot divendres 10 de juny de 2011.

3. I finalment, una col·laboració amb el Tecnoesfera de Ràdio Barcelona (Cadena SER), amb la Marta Palencia, sobre el vot electrònic i la presència dels partits polítics a la xarxa (durant les eleccions i més enllà). Aquí teniu l'àudio del Tecnoesfera del dissabte 11 de juny.

Disseccionant el 22M

Aquest dimarts, al Col·legi de Periodistes de Catalunya i moderats per Patrícia Gabancho, membre de la Junta de la Casa, vam tenir debat sobre la campanya i els resultats de les eleccions del 22M. L'acte, en el marc del Màster Universitari d'Anàlisi Política, va ser introduït per Agustí Cerrillo, director dels Estudis de Dret i Ciència Política, que va animar-nos a contrastar les eleccions "amb el guiatge de la comunicació política i l'anàlisi politològica". Ana Sofía Cardenal i servidor, ella com a professora Ciència política de la UOC, i jo com a professor de Comunicació política de la mateixa universitat, vam ser els encarregats de fer-ho junt amb les aportacions d'un públic molt actiu que va aportar interessants preguntes i punts de vista.

Aquí la crònica que Jordi Rovira ha fet de l'acte.

Anàlisis compol a la ràdio

La setmana passada vaig repassar en diferents programes de ràdio la moguda actualitat política, així com la seva presentació i representació als mèdia.

Com Carme Chacón (amb l'ajut del seu marit, Miguel Barroso) va deixar a Rubalcaba el regal enverinat de la seva renúncia. Com Felip Puig va emetre un missatge amb la seva operació policial del desallotjament-neteja de l'espai públic de plaça Catalunya ocupat pels coneguts com a "indignats". Això entre altres aspectes, com les últimes cuetades de la campanya electoral del #22M.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira, al Tot és molt confús, del passat dimecres 25 de maig de 2011.

Aquí teniu l'àudio de can L'Oracle de Catalunya Ràdio del passat dimecres 25 de maig de 2011.

Aquí teniu l'àudio de can Això no és tot de divendres passat 27 de maig de 2011, a Onda cero.

I aquí teniu l'àudio de l'espai d'avui a can El Secret de Catalunya Ràdio, d'aquest dilluns 30 de maig de 2011.

En la taula d'avui en el programa dela Cóppulo hem analitzat com les noves tecnologies (i molt especialment internet) ajuden a transformar la política o la manera de comunciar-la.

El protagonisme dels 'spin doctors'...

Alerta amb la nova etapa que acaba d'iniciar la revista Anàlisi, en un projecte liderat molt especialment pel professor Jordi Sánchez Navarro, junt amb Charo Lacalle i Lluís Pastor. Una de les revistes acadèmiques de referència en l'àmbit de la comunicació comença a rodar de la mà de dos departaments de dues universitats diferents (UOC i UAB), i ja té versió online, on podreu trobar l'últim número de la publicació, el 41. L'esforç mereix del reconeixement de tots.

Us convido a remenar per can Anàlisi.cat, i aquí que us deixo link amb l'article que m'hi van publicar (i que trobareu en el número 40 de la revista): "El protagonisme dels 'spin doctors'. La política com a procés comunicacional". El podeu llegir complet i descarregar-vos-en també el pdf. Va sobre món compol i els soferts assessors, que malgrat el que digui Francesc Quico Homs, de ser-hi i són i fan feina. Molta feina. També al Palau de la Generalitat.

Tot torna

“Les eleccions per Barcelona són una cosa a banda de les eleccions municipals”, va dir Montserrat Tura en plena precampanya, només divuit dies abans de l'oficial. De la campanya oficial per les eleccions catalanes del 28-N passat, clar. Perquè en aquestes municipals per Barcelona, on ella no ha pogut ser cap del llista del PSC, l'exconsellera ha estat desapareguda en combat just fins a l'últim moment. De fet com la majoria de dirigents del Partit dels Socialistes Catalans.

José Montilla no va assistir ni a l'enganxada de cartell de Jordi Hereu i en plena campanya només s'ha deixat veure a la capital en un acte al Cercle d'Economia, i amb entusiasme totalment descriptible. Miquel Iceta, per la seva banda, ha participat en poc més que un parell d'actes d'Hereu. I en canvi a qui sí que l'equip de campanya ha vist força al seu costat ha estat a Joan Ferran, el de “la crosta nacionalista”. No debades, ell va ser en el seu dia un dels padrins de l'actual alcalde, des de la poderosa Federació de Barcelona del PSC. Ara la divisió entre la federació i la cúpula de Nicaragua és profunda com mai. I només els anticossos que un hipotètic lideratge de l'alcalde de Lleida genera en els homes de Montilla podria apropar posicions entre aquests i Hereu. El dia després d'avui dirà.

Mentrestant, Hereu s'ha cuidat de mantenir alguns ponts amb la seu central de Nicaragua. I això és el gran estrateg i comunicador de la seva campanya: Enric Casas, director de l'àrea d'alcaldia. Publicitari que ja treballava per a l'Ajuntament en temps de Pasqual Maragall, és una de les ments que va estar rere campanyes com el Barcelona posa't guapa, en l'àmbit de ciutat, o el Si tu no vas ells tornen, en l'àmbit de PSC. Ell sempre torna, de fet perquè mai no acaba de marxar. Sempre hi és. Ha estat considerat tradicionalment molt afí a Miquel Iceta, però diu d'ell un gat vell del PSC: “L'Enric té la gran habilitat de saber posar-se sempre de perfil”. És a dir, que d'altres passen i ell va fent. A la sala de màquines. Al comandament de l'indret, per a ser més exactes. Des d'allà ha conduït l'actual campanya d'Hereu, amb suport destacat de Joan Ariza, director adjunt (just per sota de Casas) en publicacions de l'Ajuntament com els suplements informatius per barri que tan sovint ens podem trobar a les bústies. Ariza ha tingut especial cura del món on-line (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

#yesweattack

L’alcalde Maragall, quan l’era, va tenir una iniciativa d’aquelles que el feien creïble com a batlle, com a líder de la ciutat. De tant en tant, en diferents barris, feia nit a casa d’una família barcelonina. Populisme? Si ho fes segons qui n’hi hauria que el titllarien certament d’això. Però amb Pasqual Maragall no tenia sentit annexar aquesta idea al gest. Era només això, un gest, però a la vegada destil•lava molt més. Deia moltes coses amb una pensada ben senzilla. I el millor de tot és que ell la podia fer. Colava. Te’l creies. Després Joan Clos i Jordi Hereu no he tingut noves que hagin fet res de semblant. Segurament a fi de bé per a tots, ells i ciutadans.

Un alcalde proper, empàtic, que liderava, que sobre ell corrien llegendes com que si tiraves un tros de paper o un xiclet a terra et podia reprendre. Ell! L’alcalde! En Maragall! Recordo que de petit m’ho van dir els pares, i poc paper i poc xiclet que em va caure mai a terra. I ara em falta veure l’actual alcalde amb aquesta autorictas. Per postres, aquests dies de campanya crec que l’estil que li han fet assumir ha aguditzat la seva projecció distant. En el debat d’alcaldables a TV3, per exemple, respirava massa supèrbia, massa indignació davant la crítica. Així com en el seu dia n’hi havia que retreien a Jordi Pujol que s’emboliqués amb la senyera per defensar-se de les crítiques, val la pena observar que Hereu davant el mínim retret ha tingut aquesta temptació de voler confondre’s amb la institució. Però no ha quallat gaire.

I al final, l’antipatia. L’estil de campanya desagradable que els manuals de màrqueting polític marquen com una de les tècniques a aplicar quan ja tens poc a perdre, precisament perquè tot apunta que tens molt poc a guanyar. Així ha estat com el PSC ha fet irrompre José Maria Aznar en campanya. I ja em diran què pinta Aznar encara com a espantall de res, i concretament quan parlem d’unes eleccions municipals. Però en realitat ell i aquest estil de campanya dels socialistes tenen força a veure. Molt especialment pels anticossos que generen en l’electorat. No construeixen, sinó que bàsicament destrueixen. Fe en la política, sobretot (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Campanyes efectives i amb compromís

Ahir al 59 segons vam tenir taula de debat sobre les campanyes electorals. Un luxe, acompanyat del Lluís Pastor, l'Antoni Segura, en Daniel Arasa, en Xavier Roig i en Joaquim Lorente. Aquí teniu el vídeo del programa, que ha quedat resumit al web com un "sí a les campanyes, però efectives i amb compromís".

I avui a la secció setmanal del Tot és molt confús de Catalunya Ràdio, a tomb del 22-M que hi hem tornat. Però també hem parlat de les relacions govern ZP - govern Mas, i de DSK i les fotos del seu pitjor moment com a personatge públic.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 18 de maig de 2011.

Manies i Manies

Hi ha manies i manies. ZP per exemple té la de faltar als seus compromisos. El PSC té la de votar sempre amb el PSOE allà on importa. I Convergència, la d’aguantar Josep Antoni Duran i Lleida de soci dècades i dècades. Unes són més inexplicables que les altres, però totes tres, com la majoria, ho són. No s’entenen del tot. Bé, sí des de diferents punts de vista, però no des de la més estricta lògica. I això mateix passa amb una mania que persegueix la cúpula d’Esquerra també des de fa dècades.

Ahir era dia de reaccions al vot del PSC amb el PSOE i contra el pagament de 1.450 milions d’euros a la Generalitat per part de l’Estat. Hi havia força unanimitat a tort i a dret. Gran retratada dels socialistes catalans. Però, ai las, a Joan Ridao, portaveu d’ERC al Congrés i un dels irreductibles de la mania republicana anti-CiU, no podia evitar de ser retratat també amb les seves paraules del dia abans, recollides diligentment per la premsa. En elles, el secretari general d’Esquerra retreia el seu paper galdós als socialistes, això sí, annexant-hi que tot plegat era una “maniobra electoralista de CiU”. Mandra, molta mandra.

Desconec qui va donar l’ordre que els tres diputats d’ERC votessin amb CiU dimarts al Congrés, però segur que no va ser Ridao. Potser un Joan Puigcercós que sembla haver entès el missatge del passat 28-N. Però Ridao segur que no. Ni ell ni la majoria d’altaveus d’ERC als mitjans, que ahir fins i tot utilitzaven l’abstenció del PNB per mirar de repartir culpes en el fracàs de la votació. Per mirar d’equiparar, com sempre, CiU i PSC. Mania d’aquelles ben estèrils. Més quan, resultat electoral rere resultat electoral, la tesi es demostra absurda i molt poc estimada precisament per l’electorat sobiranista, fart de tanta confrontació pueril en l’espectre polític del nacionalisme català.

Ahir, per repartir culpes entre PSC i CiU n’hi va haver que des d’ERC va alertar contra la “basquitis” (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Disseny gràfic al web 2.0

(cliqueu la imatge per veure el programa en gran)

Avui faig conferència a la Jornada "Com es dissenya una campanya política", organitzat pel Col·legi de Dissenyadors Gràfics de Catalunya. Sobre el "Disseny gràfic al web 2.0".

Logos i eslògans tunejats

Avui a can Tot és molt confús ens hem endinsat de ple en temets macos de la campanya electoral del 22-M. Concretament hem comentat la tendència creixent (gràcies al 2.0 entre altres factors que també hi ajuden) a què cada candidat es tunegi el seu propi logo i fins i tot l'eslògan del partit. És el cas de Jordi Hereu amb el logo de PSCloveBCN, i és el cas d'Esperanza Aguirre passant de l'eslògan general del PP, que és Centrados en ti, i queen el seu web, en el seu cartell i en el seu espot no apareix per enlloc. Ella és ella, PP enllà.

També hem parlat del moment PSC-PSOE i el fons de comptetitivitat, entre altres fronts. Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 11 de maig de 2011.

Ahir per cert que vaig fer aparició espontània a can Confusió, concretament durant la secció de l'Àngel Llàcer. Aquí l'àudio de la segona hora d'ahir. Allà cap als 45 minuts hi apareix servidor.

2.0 killed the cartell star...?

Molt mítica, aquella cançó vuitantera de Video killed the radio star... però mentida, al cap i a la fi. La ràdio segueix, i el vídeo ha deixat els VHS per passar-se al DVD, a la xarxa i cia. Perquè una nova tecnologia no té per què carregar-se una d'anterior. El procés és d'acumulació, de millora, d'adaptació via avenços de la tècnica, de multimèdia. És per això que la fase 2.0 de l'online no hauria d'implicar una marginació de materials tradicionals de la comunicació política, sinó un aprofitament d'aquests en multimèdia.

En aquest sentit, com és que costa taaaaaaaant trobar els tradicionals cartells de campanya als webs (electorals) dels partits?? He fet la prova amb els dels candidats a l'alcaldia de Barcelona, i no ha estat fàcil. Paradoxalment, els qui més hi comptaven des del principi i els qui millor els tenien a disposar del públic han estat els partits més petits: Iniciativa, Solidaritat i Ciutadans. I aquí us apunto el pack de tots pels qui en tingueu curiositat (que hi sou, segur). Ahir en vaig comentar alguns en peça de BTVnotícies que aquí trobareu. I en seguirem parlant.