Traient el cap pel Saló de Cent

Veieu la captura de pantalla d'aquest vídeo? En la foto del post, en el seu extrem esquerre, a dalt de tot, un servidor treu el caparró per fitar un moment del discurs de Xavier Trias, investit avui alcalde de Barcelona al Saló de Cent de la Casa Gran. Dia històric. I aquí un apunt a tall de contracrònica de l'acte d'investidura de Trias que he fet aquesta tarda a can Catalunya Ràdio.

Tambors de precongrés

“En aquests moments al PSC l'únic que tenim clar és que Carme Chacón serà la nostra cap de llista en les properes eleccions generals. Res més”. Ho admeten des dels rengles més ortodoxes del que queda de montillisme. I a aquesta desorientació atribueixen la duríssima carta que dimarts l'ex-president va fer pública contra CiU i la seva llei òmnibus. Però n'hi ha, també al PSC, que no hi van veure ingenuïtat, rampell o desorientació.

“Nicaragua –per la seu de l'aparell del PSC– no aguanta Josep Fèlix Ballesteros. I el flac favor que dimarts li va fer Montilla, crispant CiU, no va ser improvisat”. Ho va fer amb la intenció d'enutjar CiU fins al punt que la coalició nacionalista es replantegés allò tan seu del respecte a la llista més votada? La intenció no sabrem mai del cert si hi era, però la conseqüència es va donar. Després de la bufetada de l'encara primer secretari del PSC, la direcció de CiU va emetre un missatge a Tarragona: “Endavant les negociacions amb el PP”. I Tarragona va fer. Una altra cosa és que després tot es va embolicar a can convergent.

Els moviments de Nicaragua –i altres– vers companys de partit i hipotètics nous lideratges en el PSC dels propers anys s'han de llegir ja a aquestes alçades en clau precongressual, camí d'una cita que la propera tardor mirarà de posar les bases per refer el partit. Però no només en el PSC se senten ja els tambors de precongrés. La situació tarragonina que ha marcat la setmana política a Catalunya també ha deixat entreveure moviments precongressuals a Convergència, on molt previsiblement també hi haurà cita d'aquestes característiques abans de tancar l'any.

“L'OPF ha de començar a demostrar que pot dur les regnes del partit. Al final tot ha acabat com tocava, però aquesta setmana la cosa no ha anat bé”. Ho diu un veterà convergent, en referència a Oriol Pujol Ferrusola. I un dels triomfants homes de Xavier Trias a punt de desembarcar a l'Ajuntament de Barcelona afegeix: “L'Oriol encara no té grup afí consolidat, i li caldria, perquè té massa focs a apagar i massa poc temps”. Més que res perquè altres al partit sí que en tenen, de tropa.

Observin un detall: el conseller Lluís Recoder, els diputats al Congrés Carles Campuzano i Imma Riera, i l'alcalde de Figueres, Santi Vila. Han estat les veus més crítiques amb el fet que CiU faciliti l'accés del popular Xavier Garcia Albiol a l'alcaldia de Badalona. De tots ells ha transcendit el seu malestar. Ells que, en essència, abans del passat congrés de CDC conformaven l'anomenat “sector renovador”, el més marcadament “socialdemòcrata”, estructurat entorn a Recoder. “No ha estat casual que es facin sentir ara. Ho fan periòdicament quan s'apropa un congrés. Saben molt bé el que es fan”. I ho assegura un dels homes del president Artur Mas, que ja l'era abans –en aquell anterior i per moments tens congrés–. Allò que queda del conegut “pinyol”, que un dia va esdevenir la guàrdia pretoriana de Mas a l'oposició, està per facilitar que OPF rellevi Mas en la secretaria general, però no entenen aquest pas com a sinònim de cap concessió de gros a altres “famílies” del partit.

Francesc Sànchez és un dels pocs noms que a CDC s'identifiquen clarament quan es demana per “la gent” d'Oriol Pujol. L'actual secretari general adjunt l'hauria volgut impulsar com a coordinador del partit, però de moment només l'ha pogut nomenar cap de projectes, estudis i programes. I és que, com a Tarragona, si a la tardor Oriol Pujol se n'acaba sortint, enmig de la remor de tambors de fons, no haurà estat perquè li ho hagin posat fàcil.

(Per fer comentaris al meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí)

Príncep + Òmnibus + CiU = Confusió

Un príncep que sap tenir un gest (més que campechano, malgrat el mal final), crec jo que no de forma espontània. Una CiU que caldrà que superi ràpid la ressaca de tant de bon resultat electoral si no vol prendre força mal a mig termini. I una llei, l'Òmnibus, que abans de saber que era... ja no és. Tot això, avui ho hem analitzat a can Tot és molt confús.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 8 de juny de 2011.

Ent, ent, ent?

Ja passa. La web electoral de Jordi Hereu va ser fulminada a les poques hores de la seva desfeta. Ja ni el domini, no en queda. Bé, sí, però d’aquella manera. Si posen “hereu2011.cat” en qualsevol navegador, aquesta adreça per art de màgia es convertirà en “barcelonasocialista.cat”, amb un lloc web totalment refet. “Barcelona socialista”. I em va fer pensar: “Ista! Ista! Ista!”. El crit de guerra de les nits electorals triomfants de can PSC... i PSOE. Però avui parlaré dels socialistes catalans. Dels altres ja en parla tota la cúpula del partit.

“Ista! Ista! Ista!”. La temptació d’apropiar-se de l’entorn. Com quan van arribar a l’altra banda de Plaça Sant Jaume o com quan Carme Chacón va treure el 25 diputats. “Ista! Ista! Ista! Catalunya socialista!”. Modèstia a part.

Ni el 28-N amb la victòria d’Artur Mas, ni aquest diumenge passat, amb l’escombrada nacionalista arreu del territori, i malgrat fer-se amb el govern de Barcelona, amb el de Girona i amb el de les quatre diputacions, no vaig escoltar enlloc “Ent! Ent! Ent! Catalunya convergent!”. I això que l’atribució d’apropiar-se de l’entorn, d’embolicar-se amb la bandera, va ser un estigma que durant dècades li van penjar a Jordi Pujol i a CiU, tots els altres partits, tots contra un, un cop més.

És en detallets com els dels moments de les victòries (quan ZP diu que els socialistes més saben estar), que es veuen tics curiosos com aquest. I no són fruit d’una febrada. No són cosa de l’eufòria del moment. No són producte de l’alegria desbordada ni del desinhibir-se en un moment de joia esclatant. “Barcelona Socialista”. Així es diu la web oficial del PSC de Barcelona. No diuen “La Barcelona socialista”, és a dir, una entre les tantes Barcelona que hi ha. No. “Barcelona socialista”. La part pel tot. Per pensar-hi (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

#yesweattack

L’alcalde Maragall, quan l’era, va tenir una iniciativa d’aquelles que el feien creïble com a batlle, com a líder de la ciutat. De tant en tant, en diferents barris, feia nit a casa d’una família barcelonina. Populisme? Si ho fes segons qui n’hi hauria que el titllarien certament d’això. Però amb Pasqual Maragall no tenia sentit annexar aquesta idea al gest. Era només això, un gest, però a la vegada destil•lava molt més. Deia moltes coses amb una pensada ben senzilla. I el millor de tot és que ell la podia fer. Colava. Te’l creies. Després Joan Clos i Jordi Hereu no he tingut noves que hagin fet res de semblant. Segurament a fi de bé per a tots, ells i ciutadans.

Un alcalde proper, empàtic, que liderava, que sobre ell corrien llegendes com que si tiraves un tros de paper o un xiclet a terra et podia reprendre. Ell! L’alcalde! En Maragall! Recordo que de petit m’ho van dir els pares, i poc paper i poc xiclet que em va caure mai a terra. I ara em falta veure l’actual alcalde amb aquesta autorictas. Per postres, aquests dies de campanya crec que l’estil que li han fet assumir ha aguditzat la seva projecció distant. En el debat d’alcaldables a TV3, per exemple, respirava massa supèrbia, massa indignació davant la crítica. Així com en el seu dia n’hi havia que retreien a Jordi Pujol que s’emboliqués amb la senyera per defensar-se de les crítiques, val la pena observar que Hereu davant el mínim retret ha tingut aquesta temptació de voler confondre’s amb la institució. Però no ha quallat gaire.

I al final, l’antipatia. L’estil de campanya desagradable que els manuals de màrqueting polític marquen com una de les tècniques a aplicar quan ja tens poc a perdre, precisament perquè tot apunta que tens molt poc a guanyar. Així ha estat com el PSC ha fet irrompre José Maria Aznar en campanya. I ja em diran què pinta Aznar encara com a espantall de res, i concretament quan parlem d’unes eleccions municipals. Però en realitat ell i aquest estil de campanya dels socialistes tenen força a veure. Molt especialment pels anticossos que generen en l’electorat. No construeixen, sinó que bàsicament destrueixen. Fe en la política, sobretot (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Na Jenifer i la política

Ahir al 59 Segons vam debatre de les recurrents retallades. Recurrents com a argument de debat periodístico-polític dels últims mesos. Sembla que no en sabem d'altra. Tot i que ahir al 59 val a dir que també vam garlar d'altres coses. Ho vam fer amb José Zaragoza, del PSC, que ens va parlar (sense deixar anar res) del moment del seu partit, del moment del PSOE i les relacions complicades entre els socialistes catalans i els de can Madrid. I tot seguit vam fer comentari sobre la iniciativa del conseller Felip Puig a propòsit del marcatge de prostitutes (i clientela) als carrers de can Catalunya. Finalment, moment Porra Barça sobre la final a València d'avui contra la merengada. Aquí teniu el vídeo de l'entrevista a set amb en Zaragoza, i aquí el vídeo de la resta de debat. Ahir compartint taula amb Albert Sáez, Jordi Barbeta, Milagros Pérez Oliva, Joan Carles Girauta (amb nou llibre), i Núria Ribó.

I avui, la cita setmanal a can Tot és molt Confús. Hem parlat dels problemes de coordinació i transmissió del missatge "retallador" per part del Govern (i sobretot els consellers) d'Artur Mas. Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 20 d'abril de 2011.

Per cert que, enmig de tanta política d'aquella que "necessita millorar" en pack, avui a can Pere Mas un grup de música ha esponjat el moment. Enmig de tanta crisi i de tanta negativitat, traspuen enginy, positivisme... i esperit "open your mind". Músics que volen compartir música (i ho fan, gratis al seu web). Són Els catarres. I jo diria que faran carrera. Em sap greu, senyors de la SGAE! Però n'hi ha que abans que fer pasta sobretot prefereixen fer música.

Vostès tenen un problema

Convergència té un problema. I es diu Duran i Lleida. Però és que el pack del sobiranisme en té un de molt més important i és un moviment fill de Caïm. Arrel de l'èxit de les consultes de diumenge passat a Barcelona i 20 altres municipis sobre la independència, s'afina el diagnòstic. I no per inquietant és menys real. De fet, per greu, demana intervenció ràpida. Urgent.

A CiU l'estrella de Duran i Lleida torna a lluir amb tota la seva força. Amb la pròpia de quan la federació és al Govern. És a dir, la suficient com per, un cop instal•lats al Govern i sense la por a fer algun daltabaix que allargui l'estada a l'oposició, pugui tenir el soci ben marcat. Collat, fins i tot. El soci gran amb un de petit que sap que fa nosa i per això precisament el respecta. Una pena, però va així. Ara! Aquest model és sostenible més enllà de Duran? Més i tot: aquest model és sostenible, encara hores d’ara, fins i tot amb Duran? Crec que no. Fa massa temps que resta.

El centre polític es desplaça cap el sobiranisme. La Unió de Duran i Lleida és en aquest sentit un llast per a CDC. I alerta que no dic Unió. Dic "la Unió de Duran i Lleida". Un lideratge i entorn que, com tot a la vida, potser que algú es plantegés ja de renovar-lo. És obvi que n'hi ha uns quants, a Unió, que voldrien posar-s'hi. Però sembla que no acaben de trobar el moment. Ara! Que no busquin més. El moment és ara. Ben bé com amb la tria entre residualitat o independència. Deixar la decisió per gaire més enllà pot suposar per als democristians la diferència entre ser o no ser.

I en aquest dilema es troba Esquerra, que hauria d'aguantar. De fet, enmig de tot el mogut espectre sobiranista, és la que estratègicament millor encarada es troba. Els successius daltabaixos electorals, i més concretament la pèrdua del poder tripartit, els ha dut a fer un cert cop de cap. Sembla que ho han vist clar: cal recuperar centralitat. Centralitat a on? En l'àmbit del sobiranisme. D'aquí els intents de recomposició del propi espai, així com de crítica no histriònica al Govern d'Artur Mas. És la idea. I l'estan executant. Wait and see. Cal deixar passar el 22-M. I a partir d'aquí mirar d'enfilar camí de la remuntada. Una via on els pot ajudar Solidaritat i la seva superlativitat. SI està caient, de forma molt accelerada, en alguns dels errors que van penalitzar durament ERC després d'anys d'insistir-hi. Perquè frivolitat i caïmisme són dos grans perills a conjurar (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Viatge al centre

La mítica obra de Jules Verne Viatge al centre de la Terra presentava un objectiu clar: arribar allà on ningú no ho havia fet abans. Aquest viatge, quan va ser concebut pel genial autor francès, l’any 1864, va ser sinònim de novetat, d’atreviment. Ara, quan segles més tard ens plantegem el viatge al centre més famós, estem parlant del polític. És el més present als mèdia. Un recurs gens novetat, entès com a antítesi d’aventures. I el més divertit de tot és que no és un punt concret. És mòbil. Es desplaça. Però n’hi ha que encara no ho han entès, i d’aquí que se n’allunyin a la mateixa velocitat amb què ells creuen que corren. La consulta per la independència del 10-A ens ho ha tornat a mostrar.

A Catalunya fa anys que les enquestes, una rere l’altra, les del CEO i les dels diaris i les de les ràdios i les de les televisions, ens demostren que el centre polític s’ha desplaçat vers el camp sobiranista. Cada dia més, més capes de la població, més transversals territorialment, generacionalment i econòmicament, contemplen la desconnexió d’Espanya com una alternativa viable. «Residuals o independents», ha deixat dit el president Jordi Pujol en un altra mostra del seu olfacte per detectar els signes dels temps. Ell millor que ningú és paradigma de com a molts els hi han empès. Recorden aquella que era rebel perquè el món l’havia fet així? Doncs cada dia n’hi ha més que són sobiranistes perquè Espanya els ha fet així. No d’un dia per l’altre. No de forma voluntària però sí militant. Massa intents, massa unilaterals, massa ignorats, massa menystinguts, massa fracassats. I la desconnexió ha anat donant-se. De forma acumulativa, sense estridències. S’ha anat obrant el canvi.

Puja una generació que ha crescut sense cap necessitat d’assumir la fatalitat, i a aquesta s’hi suma una de més gran que s’ha engrescat amb la idea. Per què seguir pensant que sempre hem de perdre? Per què seguir pensant que com a màxim podem aspirar a l’empat? I el centre, que és un estat d’opinió, s’ha mogut amb la gent. No ha estat cosa de dos dies. No l’ha liderat ni la lidera cap ombra de populisme (...)

(Per llegir complet i fer comentaris al meu article publicat avui al Centre d'Estudis Jordi Pujol, cliqueu aquí)

El "centenari" del Govern

Ahir Artur Mas va fer balanç a Palau dels 100 primers dies del seu Govern. I les crítiques, és clar, van començar abans i tot que es posés a parlar. És el que hi ha. Ens ho fem tot a sobre.

Una crítica de primera hora, abans i tot que Mas es disposés rere el faristol, va apuntar a com els convergents busquen una imatge “obamiana” amb les posades en escena del nostre president. I vaig fer link a l’instant. Ni les 9 senyeres mítiques de la campanya de CiU m’ho van fer veure tan clar. Hi ha vincle. Un de clar.

Abans i tot que Barack Obama guanyés les seves eleccions, ja n’hi havia (uns quants) que vaticinaven “la gran decepció” que esdevindria sí o sí. És a dir, que encara no era ni president, encara no s’havia posat mans a la feina, que ja n’hi havia que es donaven per frustrats pel (no)govern Obama. Preventivament. Sectàriament. Intransigentment. Oi que ho veuen? Interessant, no troben?

Amb Artur Mas ha passat una cosa semblant, això sí, circumscrita als seus primers 100 dies de mandat. N’hi ha que ho van profetitzar insistentment d’ençà que van començar a rodar aquests cursis dies de (no)gràcia. “Seran un desastre”, “no és el govern dels millors” “quin desori”... I au, consigna, consigna i més consigna. Argumentari i més argumentari. Manual del bon opositor implacable. Però més que implacables, els profetes del desastre dels 100 primers dies han estat impacients. Vaja, que els han pogut les ganes. S’hi han dedicat massa. Massa insistentment. Han posat massa accent en això dels 100 dies. Tant i tant se n’ha parlat, que s’han fet llargs i tot. Semblava que mai arribaria l’efemèride. Tant que ahir la veu en off que va anunciar el president, precedint la seva entrada al Saló Sant Jordi, va parlar del “centenari” del Govern, no dels “100 dies” de Govern. I va rebre els primers aplaudiments de la vetllada. Abans i tot que el president. Ja ni el protocol no es respecta...

Dels 100 primers dies del primer Govern de Jordi Pujol no en tinc consciència. Tot just servidor comptava tres anys de vida. Els 100 primers dies del Govern de Pasqual Maragall van ser en realitat 34, fins que ZP va fer dimitir el conseller en cap Josep-Lluís Carod-Rovira. I la “venda” dels 100 primers dies del Govern de José Montilla no va deixar de ser un intent frustrat més per mirar de fer colar allò del “Govern d’Entesa” que ni els seus no van comprar (...)

(Cliqueu aquí per llegir l'article complet i fer-hi comentaris)

Cleries + Simó + Heredia + retallades

Ahir va ser dia especialment mogut. A les 15h, la cita periòdica a can Graset, a L'Oracle de Catalunya Ràdio, amb el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries. Entrevista-debat interessant, amb molts temes tractats, especialment les famoses "retallades" que el Govern està aplicant per causa de la crisi.

N'hem de dir "retallades"? "Mesures d'estalvi"? "Ajustaments"? Depèn. En origen, depèn de qui ho digui i amb quina intenció, tot i que finalment s'ha acabat imposant el terme retallades, sens dubte. De fet ahir també vam parlar de "retallades" a La Caixa dels trons, programa presentat pel Rafel de Ribot, aquest dijous amb la diputada d'ERC Anna Simó com a convidada.

Aquí teniu l'àudio de ca EL'Oracle d'aquest dijous 30 de març de 2011. I aquí el programa Banda Ampla de TV3, presentat per la Lídia Heredia, dedicat ahir... (so de tambors...) a les "retallades"! I on també hi vaig participar.

De generació a generació

Ens ho explica la periodista i amiga Anna Roig en una delícia de llibre. “El palau comú dels líders catalans del segle XX” va ser Virtèlia. I jo em pregunto: i si “el palau dels líders catalans del segle XXI” no és una escola, sinó una fita? I si l’acaba essent la independència?

Però què va ser Virtèlia? Una escola que va esdevenir més que això, i d’aquí que ara Roig bategi una generació amb el seu nom. El títol del llibre? Fàcil: Generació Virtèlia (Columna, 2011). Amb Jordi Pujol com un dels grans protagonistes del volum. Protagonista com sempre, no és el tot del llibre, però representa molt de la seva essència. Igual com aquesta setmana no ha estat el protagonista absolut de l’actualitat política, però sí un d’important, i posant-hi també força substància.

Pujol va avançant vers allò que ja fa dies vaig defensar en aquest racó de xarxa que acabaria fent. Ens va presentant en fascicles la seva conversió definitiva a l’independentisme. Controlant el tempo de la cosa, posant-hi el ritme que vol, dotant-lo de coherència, i anant-hi anant de forma decidida. No hi ha dubte. Ja no. Igual com tampoc no sembla que hi hagi marxa enrere, ni per a ell, ni per als qui el segueixen, ni per a capes cada dia més àmplies del país.

I pensant en el president Pujol, en com està enfilant camí vers la via sobiranista, sense estridències, de forma raonada, obrint el seu pensament, compartint-lo, sumant-hi gent, demanant consell, interpel•lant els altres a reflexionar com ho fa ell, vaig pensar ahir en Virtèlia. D’on va sortir aquest nom? Ara ja ho sé, gràcies al llibre de Roig. “Virtèlia” va néixer arrel d’un llibre de Baltasar Gracián, on “un mestre i el seu alumne s’instrueixen i s’eduquen mútuament i junts fan un camí que els porta al palau Virtèlia, el nom de la sobirana del palau, on es troba la ‘virtut’”. Mestre, reciprocitat, camí junts, sobirana, virtut. No vull fer ara de Màrius Serra, però amb aquesta combinació de paraules comprendran que ho veiés clar (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Mas + ZP + Cañas + Botín = Confusió

Avui a can Tot és molt confús, hem tornat a tenir moment trucada. No, ni al monarca, ni a Francesc Homs. Avui hem provat sort amb el director general de comunicació del Govern, Jordi Cuminal. I hem tingut sort. Li hem demanat per la no-cimera de la setmana passada al Palau de Pedralbes... i per com va anar el moment advertència presidencial al tuitaire diputat Jordi Cañas, de Ciutadans.

Hem parlat d'aquesta no-cimera, de la foto de ZP el cap de setmana amb els banquers i empresaris, així com del paper d'Emilio Botín en aquesta trobada.

Aquí teniu l'àudio de can El Consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 30 de març del 2011.

Obrint portes!

Dijous 27 de maig del 2010. El nom d'Artur Mas comença a sonar a diverses cancelleries europees. El motiu? El pla d'ajustament que un noquejat govern socialista espanyol aprova in extremis mercès a l'abstenció dels nacionalistes catalans de CiU. La cancellera alemanya Angela Merkel havia trucat en persona Mariano Rajoy, però aquest no va voler donar suport al PSOE per tirar endavant allò que el directori europeu estipulava imprescindible per no intervenir Espanya. Mas? Artur Mas? Va començar a sonar.

Josep Antoni Duran i Lleida va ser hàbil, un cop més: “Aquí la decisió és d'en Mas”. Tocava que el convergent es mullés. I aquest va decidir donar llum verda al pla via abstenció. A Europa en van prendre nota. “I ara és moment de recollir-ne els fruits”, s'ha dit algú a Palau que rememora els temps del president Jordi Pujol i les seves fotos amb l'emperador Aki Ito, Helmut Kohl, George Bush pare, Giulio Andreotti, Boris Ieltsin o Jacques Chirac, entre altres.

La foto amb referents internacionals de pes és una de les fites més preuades en la construcció d'un lideratge polític. Suma molt, especialment quant a atributs propis d'un estadista, una condició a què en principi haurien d'aspirar tots els presidents. Artur Mas n'és el cas i el seu equip a Palau aspira a projectar el president “a nivell macro, no només lligat a les batalles del dia a dia”.

Aquesta setmana han aconseguit la primera foto d'aquest important àlbum que tot líder acarona, conscients com ho són que la interlocució amb primeres espases a nivell internacional suma. El primer triat ha estat José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea. Via directa a la cúpula de les institucions parlamentàries europees. Allà on, per exemple, en boca d'un dels homes de Mas a Sant Jaume, cal reimpulsar el canal Segarra-Garrigues. Perquè al final és això part del que sumen les fotos amb líders internacionals. Projectar en la ment del ciutadà aquella frase dita amb èmfasi als ferrocarrils: “Obrint portes!”. La projecció d'un poder d'interlocució que solucioni afers de país des d'on es talla el bacallà gros (...)

(Per llegir l'espai Des de l'ala oest d'aquesta setmana a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Sempre és 24-F

Marc Pastor, mosso d’esquadra i escriptor, va publicar l’octubre passat L’any de la plaga, un llibre que ja va per la segona edició i que ahir, 23-F, vaig tenir especialment present. Les cares de satisfacció de tota la classe política espanyola a can Congrés dels Diputats m’hi va fer pensar.

Per què? Aquí la clau: la novel•la es situa unes dues setmanes abans d’un nou Apocalipsi, i quan aquest arriba i el lector passa pàgina, troba que és la 214 des d’aquell punt i fins el final del volum. Totes les pàgines estan numerades amb el 214. El llibre s’hi queda clavat. Vaja, com nosaltres amb el dia després del 23-F.

Jordi Pujol, de qui ja hem advertit que ha iniciat una escalada que el durà indefectiblement on l’ha de dur, ahir mateix tornava a defensar que la relació Catalunya-Espanya es troba en el seu pitjor punt. Poc després, Miquel Roca, un dels pares de la Constitució espanyola del 1978, no el desmentia. I m’arriba de molt bona font que Roca, paradigma durant anys del polític català pactista i pragmàtic sempre sol•lícit a l’acord amb Espanya, en les seves converses i xerrades en off està en un pla independentista que frega el moment Pujol.

Com ha anat, això? Què ha fet que polítics com Pujol i Roca es trobin en aquest punt superlatiu de desafecció amb Espanya? Què ha passat? Doncs precisament que no ha passat res. Que des del dia després de l’intent de cop d’Estat del 23-F el model d’Espanya va quedar de facto congelat. En això el cop no va fracassat. Vés per on, com sempre, que els catalans a cada bugada perdem un llençol.

Ens fan suar sang per cedir transferències i concessions puntuals. Però tot plegat és la xocolata del lloro en comparació amb allò que l’esperit –o millor, l’espectre– de la Constitució espanyola del 78 en teoria havia de recollir.

Sempre és 24-F des d’aquell llunyà 1981 que a molts dels qui escrivim en aquest mateix diari ens va agafar en bolquers. I d’aquell moment ençà, després de trenta anys, què? (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Alerta amb Pujol

Alerta amb Pujol... pare. El fill Oriol, no. Ara d’ell no em vindré a referir, tot i que en els últims temps emula el pare i també ha començat a parlar públicament de forma força periòdica. Però la xerrera del fill ara mateix no m’interessa si no és per advertir que potser algú de Palau li hauria de dir que vagi fent feina al Grup Parlamentari i al partit, i que contraprogrami menys al Govern, que en teoria per a això ja hi ha l’oposició. Amb ell, doncs, paga la pena que sobretot hi estiguin alerta a Sant Jaume. En canvi, l’escalada de reflexions en veu alta del president Jordi Pujol trobo que és especialment important i que mereix de l’atenció del conjunt del país.

Fa dues setmanes va advertir sobre la tria cada vegada més inevitable entre “independència o desaparació”. Dos dies després va seguir, contundent: “Si ens diuen que la immersió lingüística s’ha acabat, és un casus belli”. La setmana passada: “La imposició d’Espanya l’hem de rebutjar enèrgicament”. I ahir hi tornava: “La relació entre Catalunya i Espanya mai havia estat tan malament i anirà a pitjor”. En definitiva, com deia el president Heribert Barrera en el mític espot d’Òmnium –on també hi sortia Pujol–: “Tenim pressa, molta pressa”.

Farts d’Espanya. És insostenible. És insultant. És denigrant. És humiliant. És inexplicable. Hom podia pensar això aquest dimarts, quan una turba d’indocumentats fets homenets gràcies a l’Espanya de les autonomies parida per Catalunya va saltar al coll de la mare dels ous, com sempre, grollerament, grotescament, envejosament, espanyolament. Però tot apunta que Jordi Pujol –com un espectre cada vegada més ampli de la població– ja no necessita d’aquestes mostres d’odi irracionalment racional que ens esputa a la cara Espanya cada cop que badem boca per altra cosa que no sigui dir sí, wana. Aquests episodis no fan més que confirmar que tenim pressa, molta pressa. Però Pujol ja ha decidit. I l’escalada de les seves declaracions vaticina més claredat, si s’escau, i una aposta decidida.

I alerta, perquè aquesta aposta arrossegarà encara més la centralitat política del país vers el sobiranisme. I això no entén de rancúnies ni de petiteses partidistes i tàctiques de l’estil “però miri el seu partit que fa això o allò”. No entén, per exemple, de cosetes com mirar de posar a prova l’actual Govern i el seu CEO –com no es va fer amb l’anterior amb presència de l’independentisme oficial al Govern– per veure si preguntarà o no per la sobirania del país. El nou director, Jordi Argelaguet, hi compta. Com no hi va comptar mai l’anterior, Gabriel Colomé. Però aquesta no hauria de ser la batalleta, petita i enredadora. És només un exemple, però indicatiu, del que no ens cal.

La Catalunya dels propers anys (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Que fa nosa?

- “Aposta per la independència.

- No toca.

- Aposta per la independència...

- Que no toca.

- Aposta per la independència!

- Ara no toca.

- Aposta per la independència ja, home!

- Bé, sí. Ens l’hem de plantejar ja com a opció alternativa a la rendició.

- Au va! Ara sí, no? Fas 40 anys tard! Quan manaves això no ho deies! I ara sí?

- ?????????????????”

Qui s’estima Gilbert Grape? Recorden aquella pel•lícula que tenia com a protagonista el Johnny Depp previ a Pirates del Carib? Doncs potser podríem fer-li un homenatge via pregunta retòrica nostrada: qui s’estima la independència (a Catalunya)? Perquè massa sovint tot apunta que els qui menys ho fan són alguns dels qui més se’n proclamen adeptes. Perquè no sumen. Sembla que tinguin consciència de club exclusiu. Massa sovint les seves reclamacions a sumar-s’hi sonen retòriques, molt especialment quan algú fa el cop de cap i hi aposta, i llavors en comptes de rebre’l amb els braços oberts li demanen mil credencials. Com si els fes nosa.

Ha passat aquesta setmana, amb una veu de relleu que per primera vegada s’ha plantejat obertament i pública l’opció de la independència com una aposta política a contemplar a curt termini. Ha estat Jordi Pujol, i algunes primeres reaccions que ja s’han produït des de les files de l’independentisme “oficial” han sonat, per dir-ho suau, molt conservadores.

L’aposta per la independència és una opció que porta el progrés en els seus gens. Perquè des dels seus inicis, aquells qui l’han defensat ho han fet, en essència, amb la perspectiva d’alliberar Catalunya d’un llast i d’una incomprensió que no la deixen créixer. Però tinguem clar que el progrés no és mai resta, sinó suma. De voluntats, de complicitats, de talent, d’energies, d’experiència. I posar-se esplèndids quan algú de la categoria i el reconeixement de Jordi Pujol truca a la porta és d’un cec que fa feredat.

Pujol no s’ha proclamat obertament independentista. Hi ha obert una porta. Ha fet un (decidit) primer pas. I tot just treu el cap i ja li piquen el crostó per “nouvingut al club”. Ell ha escrit: “Una Catalunya independent és viable”. I és que l’expresident admet que ja no té “arguments polítics i cada vegada menys arguments sentimentals o econòmics” per oposar-se a l’independentisme, un cop fracassada la via autonomista. Segons Pujol, davant el procés de “marginació” i ofec que pateix Catalunya, “l’alternativa ara ja només podria ser la independència”. Del contrari, diu, “és el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista”. Poca broma.

I el cas és que era d’esperar que això ho critiqués el PSC, el PP i Ciutadans (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Mas, president. Una jornada particular

Com a columnista de can AVUI que m'han acreditat a l'àrea de premsa de Palau, i cap allà que me n'hi he anat. El dia era clar que pintava un d'aquell que surten ressenyats a la Vikipèdia.

He enfilat amb la moto via Plaça Sant Jaume. Primer intent d'aparcament a l'Avinguda de la Catedral. Frustrat. I segon, a la peculiar Plaça d'Emili Vilanova, a tocar del Carrer Ferran amb Via Laietana. Bingo. Eren les 10.45h. Enfilo Carrer llibreteria i ja començo a flairar l'ambient de dia gran. Uns mossos de gala van a fer un cafetó previ al moment.

I tot just arribat a Plaça Sant Jaume, en Roger Mestre, un d'aquells picapedrers de la cosa política, que hi creu i que no deixa de treballar-hi, fins i tot en dia de molta festa major per a ell. I allà que el teníem repartint senyeres entre els ciutadans que començaven a pilonar-se a peu de les tanques disposades entre Palau i Ajuntament de Barcelona.

Ara! de periodistes també començava a haver-ne pilonament, a Sant Jaume. Primer em trobo el mite Vicent Partal (Vilaweb), i tot seguit dos triomfants Iu Forn (Ara) i Isabel Garcia-Pagan (La Vanguardia), que no puc resistir d'immortalitzar per al twitter.

La Isabel em recomana passar a buscar l'acreditació ràpid perquè ja hi ha força cua. I quedava una hora per al momentàs. I me n'hi vaig prudent. Em trobo l'excompanya de Blanquerna Laura Lorenzo (Onda Cero), en Xavier Rius (E-notícies) i demés fauna de la canallesca. Es respira ambient de dia assenyalat. No debades, als pocs minuts de voltar pels budells de la sala de Premsa de Palau, em trobo el senyor director de l'Agència Catalana de Notícies, l'ínclit Saül Gordillo, qui comença a fer proselitisme de l'Ipad (que estic segur que no trigarà en caure).

I anem seguint l'arribada de vip's i cia via pantalles de la sala de premsa, amb companys periodistes (i piuladors), com és el cas del Jordi Pons (TV3) o en Joan Trias (Catràdio).

Passa el cerimonial, i arriba el moment Pati dels Tarongers. Cap allà que enfilem amb el mestre Cuyàs i la mestressa Garcia-Pagan. En Cuyàs toca aire lliure i s'il·lumina.

De sobte, retrobo moltes cares que jo (i la immensa majoria) teníem poc vistes des de feia força temps en arena pública: Joaquim Molins (a la següent foto, d'esquena), Joaquim Triadú, l'ex-conseller Francesc Homs...

Al vice-president espanyol, Manolo Chaves, el trobo molt des-ubicat i fora de joc, deixat de la mà de Déu. En aquesta foto, oi que sembla que estigui com sol enmig de la gentada...?

I també em trobo amb la nova generació CiU que puja: Roc Fernández, Víctor Cullell, el diputat Roger Montañola (aquí agafant la cartera, perquè és fura i fins i tot avui anava per feina)...

Al claustre gòtic, la ja primera dama, Helena Rakosnik, organitza el personal (sobretot el familiar) per anar fent via amb el tema fotos amb el gran protagonista de la jornada, un ja president i pletòric Artur Mas.

Clar que per a pletòric... també l'ex-president Jordi Pujol, molt i molt xerraire amb un munt de gent. Tècnica molt seva: t'agafa del braç, i au.

Els homes de Xavier Trias apunten la feina que se'ls gira ara de cara a les municipals. L'eurodiputat Ramon Tremosa parla d'aerolínies amb l'amic i jefe de can Spanair, Ferran Soriano. El senador Jordi Vilajoana mostra orgullós la panxeta de la seva filla (també ex-blanquerniana) a pocs mesos de ser mare. Sílvia Cánovas, cap de premsa de CDC, ens anuncia que ja s'ha nomenat Joan Maria Piqué com a cap de premsa del president Mas. I així anem voltant fins que enfilem Palau enllà amb el company Francesc Cano (Catalunya Ràdio) i el professor Agustí Colomines a fer un mos.

A les escales de sortida veig imatge potent. Jaume Roma i Josep Maria Cullel surten plegats, molt contents. Ells dos van ser consellers de PTOP i van haver de dimitir per presumptes casos de corrupció (després desmentits pels tribunals). Però el cas és que les seves dues dimissions encadenades van propulsar Artur Mas a aquesta conselleria, que seria el seu desembarcament a l'Executiu de Jordi Pujol, i trampolí a Economia, poc després, a finals dels noranta.

I ja de nou a peu de Plaça Sant Jaume, últim comentari de la jugada amb el diputat Carles Campuzano i el conseller in pectore Lluís Recoder. Xerren amb el regidor barceloní Jaume Ciurana, qui sap que els del seu grup avui són de celebració però no de festa. El fitxatge de Ferran Mascarell els ha donat més ànims per mirar de fer doblet d'aquí a uns mesos a can Sant Jaume. Veurem. I seguirem informant...

... Via twitter mateix (aquí en plena possessió al Pati dels Tarongers, en instantània pròpia de caçador caçat).

Omplir la cadira

Dijous al Parlament i ja amb Artur Mas investit president, vaig detectar una cara pletòrica, il·luminada, la seva a banda. La del president Jordi Pujol. Tenia motius per sentir-se molt feliç. Però un d'especial que aquest dia de Nadal ens acompanyarà juntament amb la carn d'olla, els galets i els regals del tió. La imminent composició d'un nou govern. L'executiu de Mas.

Quan Pujol exercia de president, un dels pitjors moments que vivia era la remodelació del govern. Tocar consellers. Posar-ne i treure'n. A Mas, en canvi, l'estructura de l'administració i les seves peces, escalafons i branques li fa brillar els ulls. L'entusiasma. Mounier versus Descartes. Tot s'entén. I això a Pujol li transmet, en aquest moment clau, una gran tranquil·litat d'esperit. Tot per una teoria molt seva: la d'omplir la cadira.

Els qui van viure de primera mà remodelacions dels governs Pujol asseguren que el president tenia l'obsessió de sospesar fins a l'últim moment si un candidat a conseller ompliria o no la cadira. Si l'ompliria, és clar, de contingut, de força, de pertinença, de credibilitat, de coneixement del sector, de nivell institucional.

Les travesses dels consellerables segueixen. I Pujol està content. Qui decideix és deixeble seu. I ens arriben noms però no sabem encara del cert qui seran els escollits; per tant, tampoc si aquests seran els millors. Ara bé, seguint la màxima del savi Confuci que aconsella estudiar el passat si es vol pronosticar el futur, temps hi haurà per fiscalitzar-los, però tot apunta que tindrem nous consellers que ompliran la cadira. Preguem.

(Per fer comentaris a l'article d'aquest dissabte a can AVUI, cliqueu aquí)

Factura passada. Lliçó apresa?

Article de servidor a l'Antena de la Catdem de la setmana passada. Un número especial amb una molt interessant entrevista a Josep Maria Duart,Vicerector de Postgrau i Formació Continuada de la UOC. Especialista en E-learning. I amb article del mateix director de la Catdem, el professor Agustí Colomines, sobre la Casa Gran i les eleccions. L'article de servidor:

Factura passada. Lliçó apresa?

El votant és així. De tant en tant va, i reacciona. Diumenge passat, 28-N, va donar-se de nou el cas. Ho ha admès fins i tot Joan Puigcercós. Dos dies després de la derrota, certament, però ho ha fet, i via blog. José Montilla reaccionava força abans, la mateixa nit electoral.

El diagnòstic del secretari general d’Esquerra és sorprenent per lúcid, però sobretot per tardà. Apunta tres grans causes que ell proposa com a explicació de la desfeta d’Esquerra, i la segona, la del mig, entre llesca i llesca, on hi ha la molla, és la clau: “La decisió de fer president José Montilla ha causat un fort rebuig en una part important del nostre electorat”, admet. Com deia, lúcid. Però ara, quatre anys després. Si Esquerra hagués atès més al veredicte de les urnes quan tocava, segurament en l’actualitat no seria a la UCI.

La fórmula del tripartit, sense Pasqual Maragall, sense l’argument del canvi i ja amb tota la màgia del “govern d’esquerres” amortida al poc temps de ser parit en la seva primera versió –la del 2003– no tenia sentit en el 2006. O millor, no tenia cap altre sentit que mirar d’aconseguir, a la segona, que una CiU a l’oposició es descompongués en benefici dels interessos electorals d’Esquerra i el PSC. I no va passar. Un cop més, no va passar. La profecia era falsa. CiU no era només l’invent de Jordi Pujol. No era només un partit fet per viure al govern. Ho ha demostrat. Els ho ha demostrat, a aquells que van posar les seves càbales i els interessos de partit per damunt de l’interès general.

Ara el poble de Catalunya ha parlat clar. Ha donat una àmplia majoria a la CiU d’Artur Mas, i ha castigat severament el PSC de José Montilla i l’Esquerra de Joan Puigcercós, els dos grans arquitectes dels tripartits. Factura passada. Però lliçó apresa? Encara és d’hora per saber-ho. Montilla diu que se’n va i tanmateix es queda per poder pilotar la transició cap al dia després. Deixarà que el seu hereu impulsi un PSC reinventat, com necessiten? Puigcercós per la seva banda, ara diu que posa el càrrec a disposició, però no dimiteix ni s’exposa a un congrés del seu assembleari partit, sinó que segurament espera una ratificació d’un òrgan que controla molt millor, per mirar de tornar a començar. Ell? Sí. Però en quina direcció?

Tant en un cas com en l’altre, només la perspectiva d’una tercera - dura i potser definitiva - factura, els pot empènyer a fer allò que toca: un replantejament profund. Amb tot, de camí a trobar-se a ells mateixos, potser topen amb l’interès general i aquesta legislatura sumen al Parlament amb la majoria quan els interessos de país ho reclamin. No serà en poques ocasions. Hi haurà moments per comprovar com de certs són els propòsits constructius que ara PSC i Esquerra anuncien. La difícil situació del país i la seva economia ho reclamen.

Ja tenim "Senyor i Senyora Catalunya"

Artur Mas ja és president electe de la Generalitat. Ahir els resultats electorals no en van deixar dubte. Daltabaix històric del PSC de Montilla. El PP que xucla vot del PSOE i emergeix com el 95 amb Vidal-Quadras (amb un diputat més i tot). Estrellada espectacular de l'Esquerra de Puigcercós, Ridao i Carod. Iniciativa de baixada sostenible. Ciutadans reedita resultat. I alerta a l'entrada de Joan (outsider) Laporta, sense l'ajut dels mèdia.

Podria ser que durant aquesta setmana CiU ampliés la seva majoria de 62 a 63 diputats, amb el tercer diputat de SI que de moment li ha estat atorgat a l'espera de l'escrutini del vot per correu i a l'estranger, que pinta que podria decantar l'escó en moviment en aquesta direcció. Però veurem.

En tot cas, majoria indiscutible de Mas. El tripartit no suma de cap de les maneres, fet que ha capbussat dos dels seus socis en una crisi de dimensions importants que ja veurem l'abast que pot arribar a tenir en cada casa.

De moment, Montilla no repetirà ni com a candidat ni com a primer secretari del PSC. I a can ERC això en Puigcercós ni pot ni vol anunciar-ho, entre d'altres coses perquè sap que ja n'hi ha que li ho voldran arreglar per ell. Vegis Carod i d'altres.

Una imatge interessant d'ahir: el protagonisme important d'Helena Rakosnik al costat del seu marit, Artur Mas. És una imatge molt made in USA. Allà el president i la primera dama són els coneguts com a "Senyor i Senyora Amèrica". Volen encarnar la nació, els seus valors més preuats i un cert ideal de família, junt amb les seves criatures. Ahir em va semblar veure un apunt de retorn a això a Catalunya, reenganxant amb els temps del tàndem Pujol-Ferrussola.

(Per cert que el moment escenografia convergent podria haver estalviat en tela -amb l'excusa dels temps de crisi- i amb una senyera més petita al balcó hauria evitat el recurs fàcil que diaris com l'ABC han fet tot jugant amb l'efecte rojigualda rere el guanyador. Vegis la foto d'aquest post)

Montilla i la seva esposa no hi van jugar mai. Maragall i Garrigosa només una micona (però molt més que els seus substituts). A Espanya, Aznar i Botella sí, Felipe i Carmen Romero molt poc, i ZP i Sonsoles Espinosa poquíssim.

N'hem parlat avui al Tot és molt confús. Aquí teniu l'àudio de l'especial Consultori del Dr. Aira amb anàlisi del 28-N, d'aquest dilluns 29 de novembre.

I ahir en vaig fer anàlisi (d'aquests i altres punts) al 59 Segons de TVE-Catalunya, junt amb l'Ernest Folch, l'Antoni Segura, la Patrícia Gabancho, La Milagros Pérez Oliva i en Miquel Porta Perales. Tot conduït per la Cristina Puig, i dirigit pel Francesc Cruanyes. Us n'apunto la peça en dos lliuraments.