Article de servidor a l'Antena de la Catdem de la setmana passada. Un número especial amb una molt interessant entrevista a Josep Maria Duart,Vicerector de Postgrau i Formació Continuada de la UOC. Especialista en E-learning. I amb article del mateix director de la Catdem, el professor Agustí Colomines, sobre la Casa Gran i les eleccions. L'article de servidor:
El votant és així. De tant en tant va, i reacciona. Diumenge passat, 28-N, va donar-se de nou el cas. Ho ha admès fins i tot Joan Puigcercós. Dos dies després de la derrota, certament, però ho ha fet, i via blog. José Montilla reaccionava força abans, la mateixa nit electoral.
El diagnòstic del secretari general d’Esquerra és sorprenent per lúcid, però sobretot per tardà. Apunta tres grans causes que ell proposa com a explicació de la desfeta d’Esquerra, i la segona, la del mig, entre llesca i llesca, on hi ha la molla, és la clau: “La decisió de fer president José Montilla ha causat un fort rebuig en una part important del nostre electorat”, admet. Com deia, lúcid. Però ara, quatre anys després. Si Esquerra hagués atès més al veredicte de les urnes quan tocava, segurament en l’actualitat no seria a la UCI.
La fórmula del tripartit, sense Pasqual Maragall, sense l’argument del canvi i ja amb tota la màgia del “govern d’esquerres” amortida al poc temps de ser parit en la seva primera versió –la del 2003– no tenia sentit en el 2006. O millor, no tenia cap altre sentit que mirar d’aconseguir, a la segona, que una CiU a l’oposició es descompongués en benefici dels interessos electorals d’Esquerra i el PSC. I no va passar. Un cop més, no va passar. La profecia era falsa. CiU no era només l’invent de Jordi Pujol. No era només un partit fet per viure al govern. Ho ha demostrat. Els ho ha demostrat, a aquells que van posar les seves càbales i els interessos de partit per damunt de l’interès general.
Ara el poble de Catalunya ha parlat clar. Ha donat una àmplia majoria a la CiU d’Artur Mas, i ha castigat severament el PSC de José Montilla i l’Esquerra de Joan Puigcercós, els dos grans arquitectes dels tripartits. Factura passada. Però lliçó apresa? Encara és d’hora per saber-ho. Montilla diu que se’n va i tanmateix es queda per poder pilotar la transició cap al dia després. Deixarà que el seu hereu impulsi un PSC reinventat, com necessiten? Puigcercós per la seva banda, ara diu que posa el càrrec a disposició, però no dimiteix ni s’exposa a un congrés del seu assembleari partit, sinó que segurament espera una ratificació d’un òrgan que controla molt millor, per mirar de tornar a començar. Ell? Sí. Però en quina direcció?
Tant en un cas com en l’altre, només la perspectiva d’una tercera - dura i potser definitiva - factura, els pot empènyer a fer allò que toca: un replantejament profund. Amb tot, de camí a trobar-se a ells mateixos, potser topen amb l’interès general i aquesta legislatura sumen al Parlament amb la majoria quan els interessos de país ho reclamin. No serà en poques ocasions. Hi haurà moments per comprovar com de certs són els propòsits constructius que ara PSC i Esquerra anuncien. La difícil situació del país i la seva economia ho reclamen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada