De polítics agredits, compradors i casolans

.

Berlusconi s'ha donat per al·ludit i ha reaccionat a l’agressió contra el Papa en la Missa del Gall de dijous atribuint-la a "l'odi contra la política". Curiós, no perquè no admetem que el Papa és un polític de primer ordre (a banda de líder espiritual de milions de ciutadans d'arreu del globus), sinó perquè el premier italià s'hi anivelli i, sobretot, perquè deixi de banda que tant l'agressora de Benet XVI com el qui va trencar-li la cara a Il Cavaliere són, segons ens han dit, "malalts mentals" i no pas activistes antisistema...
.
Moments d'aquests a banda, enfilem la recta final del 2009, és Nadal, i els polítics es deixen fotografiar fora de context. Ahir a La Vanguardia, tots els líders polítics catalans, amb estampes curioses que us adjunto. I ho faig bàsicament per una cosa: fixeu-vos que els tres líders del Tripartit es fotografien fent compres. Hi ha pressupost, hi ha caler i fan campanya des del govern, des de la menjadora. En canvi, els dos principals partits de l'oposició tenen els líders a casa. I és que a banda de la típica imatge més familiar i casolana que acostumen a voler projectar els líders de centre i de centre-dreta, a l'oposició fa molt de fred i més val mirar d'agafar escalfor a la llar... als quarters d'hivern, oi?

.

No he pogut evitar-ho...

.

Us desitjo un molt bon Nadal via suport polític... no, del PSC, no... de l'Ajuntament de Barcelona. No em digueu que us havíeu confós per la grafia de la cosa...??? Incauts...
.

L'oposició real a Montilla

.

Va deixar-ho escrit James Hacker, el protagonista de la mítica sèrie Sí, Ministre: “l’oposició no és realment l’oposició. Només li diuen així. Però, de fet, és l’oposició a l’exili. L’administració pública és l’oposició interna”. Per a entendre’ns: Artur Mas no és l’oposició al tripartit, igual com Raimon Obiols, Joaquim Nadal o Pasqual Maragall no van ser l’oposició real a Jordi Pujol. L’administració pública, la que compta, l’espanyola, és l’oposició real al govern de Catalunya. Ahir en vam tenir una nova mostra, de la mà de la cap de la burocràcia de can Moncloa, María Teresa Fernández de la Vega.

Diu ara la vicepresidenta de Zapatero que la negociació sobre la gestió de l’aeroport del Prat es por allargar. Així, només una setmana després que l’altre gran buròcrata del govern central, José Blanco, mirés de convèncer sense èxit els grups catalans sobre el nou model que diu proposar per l’aeroport del Prat, De la Vega puntualitza. Si cal, diu, es prolongarà el termini donat per a finals d’aquest 2009 perquè l’objectiu és arribar a un acord “consensuat” sobre el nou model aeroportuari. Paperassa verbal, vaja. Les típiques, tòpiques i habituals tàctiques dilatòries dels professionals del mareig de la perdiu.

Escoltava ahir aquestes paraules de la vicepresidenta i no podia evitar de visualitzar aquelles memorables escenes de la no menys memorable sèrie britànica (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Círculos, Garzón (ara Grande-Marlaska)

.
Bartomeu Muñoz a punt de tornar a casa per Nadal. En Luigi com a únic imputat del cas Pretòria que queda a la presó. I tot plegat amb aquella popularitat que sempre torna en el cas del jutge Baltasar Garzón. Aquesta setmana per decisions com les apuntades, però també perquè igual ens el suspenen.
.
Avui, aconsellat pel company ZuhaitzV, clip dedicat a aquest jutge que un grup interessant va triar com a inspiració per batejar-se. Amb tot, el "superjuez" no podia suportar la idea d'entrar el seu nom al Google i que el primer link no fos per a ell sinó per a un grup de música. Va apretar els pobres fíbers... i aquests van canviar-se el nom per Grande-Marlaska, un altre jutge estrella, aquest pel que es veu amb més sentit de l'humor.
.

Mazarino i els polítics

Lectura de festes nadalenques. Ho sé, hi arribo tard. Fet i fet, com tantes altres vegades. Però aquest tipus de lectures fa molt que hi són, tot i que la majoria ho ignorem. Aquest cap de setmana vaig saber-ne de l'existència i ja el tenim aquí. Breviario de los políticos, del cardenal Mazarino. Traducció a l'espanyol d'Alejandra de Riquer, per a Acantilado. En parlem.

.
Successor del mític cardenal Richelieu com a Ministre Principal de l'Estat a la França de Lluís XIII, en morir el seu mestre va governar sota la regència d'Anna d'Àustria en nom de Lluís XIV. Va ser Primer Ministre fins la seva mort. I quan això va passar, una frase lapidària per a la història. Quan li anuncien a Lluís XIV que "el cardenal ha lliurat la seva ànima a Déu", el monarca respon: "I esteu segurs que Déu l'ha acceptat?".

.

La frase curta i pare de família

.
Gran sèrie que suposo que us té a més d'un enganxats: Family Guy. Implacable. Us apunto només un tosset que toca en aquest blog. La senyora de la casa es presenta per alcaldessa. S'estrena com a candidata, però quan després de la seva primera intervenció en un debat televisiu entén que no té temps d'argumentar i que bàsicament allò que ha de fer és deixar anar píndoles d'impacte per entusiasmar el públic... s'hi posa a totes. I atenció al seu gos-spin com l'anima a fer-ho... i també tingueu present que el fotograma final és d'una assistent a un míting real.
.
L'article de la setmana a can Avui el vaig dedicar ahir al nostre Maleït esport nacional, que no, lamentablement no és el nostre futbol-espectacle-global del gran Barça triomfant. I ahir també a can El Suplement, a Catràdio, vam fer la setmanal repassada de l'actualitat que aquí us enllaço.
.

EL TRIOMF DEL PSC

“Quin goig sentir-te parlar de nacionalisme… i bé!”. Li ho vaig etzibar sincerament i amical a un prohom d’Esquerra ara fa uns pocs dies després de la seva intervenció en una taula rodona. “Perdona! Jo mai no he parlat malament del nacionalisme”, va contestar acompanyant el seu posat amb un arquejar de celles. “Home, però si en els últims anys no heu parat de repetir que vosaltres no sou nacionalistes, i aquesta paraula a Esquerra era com anatema...”, vaig haver d’apuntar. “Bé, això eren coses del Josep Lluís (Carod, s’entén)...”, va començar. “... Home i del Joan (Puigcercós)”, vaig tallar. I abans de passar a un altre tema ell va tancar: “No creguis, no creguis... Sense anar més lluny jo sempre he defensat que l’independentisme és una part del nacionalisme”. A veure si s’aclareixen, vaig pensar. Però sóc conscient que és difícil que això passi.

D’uns anys ençà, la lluna de mel perpètua en què s’ha instal•lat la cúpula actual d’Esquerra amb els socialistes ha fet molt de mal. A CiU per una banda, per descomptat. Al país per una altra, indefectiblement. Al partit republicà molt especialment, i les xifres canten. Però a qui ha fet molt de mal ha estat, amb diferència, a la causa sobiranista. A Esquerra encara no s’han tret del cap el daltabaix que van tenir a mitjans dels vuitanta després de pactar amb Pujol, i encara no en faran net que ja estaran patint les conseqüències d’haver-se lliurat dòcilment primer a Maragall i després a Montilla. Aquests dies, a tomb de l’impost de successions, fins i tot una Iniciativa sempre sol•lícita amb el PSC ha sabut marcar més perfil que la pròpia ERC. (...)
.
(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Jordi Mercader sense embuts

Ahir vam tancar cicle sobre els homes dels presidents a la secció Màrqueting Polític (aquí en teniu l'àudio) d'El Matí de Catalunya Ràdio. Amb en Manel Fuentes vam entrevistar el periodista Jordi Mercader, qui va ser cap de Comunicació del president Maragall. Us puc assegurar que va deixar anar unes quantes perles maques. Sense embuts. Retirat ja de la primera línia, com el seu amic i polític de referència, però amb aquella afilada expressió que el caracteritza. A can PSOE, si han escoltat el moment...

La cara que en quedarà

Tanta operació de cirurgia estètica, tant de trasplantament de cabells, tant de dir ahir que l'odien perquè és guapo... i al final la cara que quedarà de Berlusconi és aquesta. Una pena, sobretot pel fet violent. Però és així. Ara el reconstruiran a l'hospital, però aquesta cara sagnant l'acompanyarà sempre.
.

The Sound Of Settling, de Death Cab For Cutie

.
Una cançó amb protagonisme coral, com la consulta d'avui. Dels Death Cab For Cutie.
.

PD: Avui escoltarem els sons de molts ciutadans de Catalunya via vot. Us apunto el so de la secció d'ahir a can El Suplement, que en vam parlar.

Primer seminari SCCIEP! Va d'enquestes

.

Ho vam dir en presentar la Societat: abans de cap d'any, la primera activitat. Estem muntant SCCIEP amb moltes ganes i molt gent amb enginy, i això quan es comença de zero i amb recursos limitats és un capital. Així, dos mesos clavats després de la nostra presentació pública ja tenim el primer seminari SCCIEP: Seminari L’enquesta política com a eina de comunicació: del CIS al CEO. De la mà de Jordi Sauret, membre de la Junta de la Societat i expert en demoscòpia.
.
Les dades:
.

DIA: dissabte, 19 de desembre de 2009

DURADA: 10:00 - 13:30

LLOC: Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya

.
L’activitat és gratuïta per als membres de la SCCiEP i del Col·legi. Per la resta, té un cost de 30 euros. Donat que les places són limitades, agrairem que confirmeu la vostra assistència a la major brevetat possible. La data límit per fer la reserva és el dimecres dia 16 de desembre.
.
Ens hi veiem!

Un spin doctor davant la seva caricatura

Ha estat un dels grans. En el llibre de servidor dedicat a la cosa era obvi que hi havia de tenir capítol propi. Alastair Campbell, el gran spin doctor de Tony Blair ha vist In the loop... i aquí en teniu el resultat:
.

LLIURES I NO LLIURES

.

És moltes altres coses, però sobretot el jutge Baltasar Garzón és especialment un artista en el domini del tempo mediàtic. De fet això el va perdre quan en el seu moment de màxima popularitat va voler fer el salt a la política. L’error no va ser el quan, sinó amb qui va decidir fer-ho: amb un Felipe González, artista entre aquest tipus d’artistes, que el va ensarronar. Va fer-li creure que seria superministre de Justícia, per acabar nomenant-lo Delegat del Pla Anti-Droga, una humiliació en tota regla per a qui havia estat jutge estrella i fitxatge ídem de la campanya del 1993, quan va anar de número dos per Madrid amb González. No va suportar la vexació i després el PSOE va pagar-ho car, un cop ja amb Garzón retornat a la magistratura.

Ja fa molts anys d’allò. Molts ni tan sols no se’n recorden. Però paga la pena tenir-ho present. En el personatge Garzón encara resta molt d’aquell polític que no va poder ser. L’operació Pretòria, i sobretot la seva escenificació, és exactament això. Un exemple més: aquests dies de pont hi ha hagut notícia a l’estil Garzón. Després del numeret de les manilles i de les bosses d’escombraries que va exposar els imputats de primera hora a un judici mediàtic previ i ja ben bé amb resolució i sentència dictades, ara Garzón finalment deixa lliures dos dels implicats, això sí, en un dia d’impàs entre dos festius de pont. Quants ciutadans d’entre els qui el van veure emmanillat i carregant una bossa d’escombraries hauran vist ara com Macià Alavedra ha sortit al carrer en llibertat sota fiança? Pocs. En aquest sentit, forçat o no per la dificultat d’aconseguir els diners de la fiança, Lluís Prenafeta ha estat més hàbil. La seva sortida de la presó ha obtingut ressò en dia laborable, amb els informatius a ple rendiment i amb el ciutadans ja tornats de pont. Important, el domini del tempo. Sobretot del mediàtic, que és el qui marca la pauta en política. (...)
.
(per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Un pare màrtir

.
Com pot ajudar un pare màrtir a assolir la presidència d'un país? Ho veurem d'aquí a cinc dies, quan els xilens triïn nou cap d'estat. Eduardo Frei Ruiz-Tagle parteix com un dels clars favorits a l'elecció i ara l'arrest dels presumptes assassins del president Eduardo Frei Montalva pot acabar de decantar la balança. Caldrà seguir la pista a la gestió que aquests dies fan els diferents candidats respecte d'aquesta acció judicial que ha sacsejat la campanya en la seva recta final, en el seu moment àlgid.
.
Els altres candidats: Sebastián Piñera, Marco Enríquez-Ominami, Jorge Arrate. I alerta amb Piñera.
.

Carmensita, de Devendra Banhart

.

Cicle de bons videoclips dedicats a... polítics. Aquest per raons òbvies, dedicat a Carme Chacón (per cert, gran i complet lloc web, oi...?). Atenció a la gran Natalie Portman, que sí, és parella de l'artista...

Tres anys d'esquerdes

.

L'article d'avui dissabte a can Diàleg de l'Avui. Us el reprodueixo aquí. I també en aquest post, l'àudio de la secció d'avui a El Suplement de Catràdio.
.

Tres anys d'esquerdes

Vostès van fer festa grossa amb motiu dels vint anys de coalició entre Unió i Convergència? CiU tampoc. El 19 de setembre del 1998, quan els nacionalistes podien cantar a l'estil Serrat allò d'"ara que tinc vint anys...", la notícia als diaris era que Unió havia decidit posar Josep Antoni Duran Lleida de número 8 a l'última llista electoral amb Jordi Pujol com a candidat. I tot perquè Convergència s'havia negat a cedir el número 2 al líder democristià. No estaven per a celebracions en una CiU en plena guerra de successió. Aquell va ser un aniversari complicat. Com ara el dels tres anys de segon tripartit al govern, també amb successions pel mig, però d'aquelles que ens afecten a tots via impostos.

Dimecres passat era curiosa l'estampa de Joan Saura mirant d'escenificar un apunt de celebració de l'aniversari del tripartit. La seva cara llarga durant l'acte i el fet que ni PSC ni Esquerra no el van secundar van sumar-se al titular de l'endemà de la pseudofesta: el pols i el desacord precisament esbombat per Iniciativa a causa de l'impost de successions. Queda clar que l'aniversari no ha arribat en un moment òptim per a celebracions. Però la pregunta hauria de ser si és que aquesta fórmula tripartida n'ha viscut gaires de moments òptims, en general.

Va néixer l'any 2003 com a "catalanista i d'esquerres". Va reencarnar-se l'any 2006 com a "govern d'Entesa". Tot plegat, fórmules estèrils per mirar de fixar artificials enquadraments a l'estil Lakoff. Al final, allò que queda són les esquerdes. Han estat el gran nexe d'unió entre el primer i el segon tripartit. Una constant que celebren insistint-hi, ja no als 20, sinó als 3 anys, i a Sant Jaume, no a casa dels socis, pack que té especial delicte.

.

Divertimentos: At Last

Tornem-hi amb aquests moments de descompressió, amb una bona dels The Do. I és que tenim aquí el pont de desembre. Per cert, als qui tinguin aspiracions de dirigir un ministeri o conselleria de Família: alerta, que us faran casar. A la nova i jove ministra alemanya Kristina Köhler ja li han trobat mitja taronja...

.

DE XORIÇOS

Tants de grups al Facebook que hi ha, i encara ningú no s’ha animat a muntar un que digui més o menys així?: “Jo mai no m’he baixat d’Internet (ni tinc intenció de fer-ho) una cançó o disc de Loquillo (ja sigui amb els Trogloditas o ell tot sol cantant)”. Ja triguen. De fet és curiós que l’última vegada que servidor va escoltar una cançó del rockabilly clotenc fos en 2006 quan va haver de sortir al pas i desvincular-se de la versió que Ciutadans-Partido de la Ciudadania va fer del seu Ritmo del Garage per guarnir-se amb himne propi. Evidentment va fer-ho en part forçat perquè el prejudici primer respecte del personatge ens hauria dit a més d’un que el cantant estaria encantat amb la iniciativa dels de can Albert Rivera. No debades, quan a Loquillo ja començaven a escoltar-lo poc més que un grup de selectes, ell va trobar-se aquella excusa tan poc elegant, tan demagoga i tan de rebequeria de nen petit que consisteix en dir que a Catalunya si no es canta en català no et menges un rosco. Sí, clar.

Aquell fer de Loquillo, quan va marxar a Madrid i després a Euskadi com sentint-se pària i incomprès per cantar en espanyol a Catalunya, va tenir una rèplica anys després, també bastant lamentable. Va ser ara fa uns mesos quan el megacrack Alexander Hleb va declarar –ja fora del Barça– que per triomfar al club blaugrana cal parlar català. Repetim: sí, clar. Vaja, que el fet que Messi, Iniesta o Ibrahimovic avui triomfin com en el seu dia ho van fer Cruyff, Romario o Ronaldinho té sobretot a veure amb les seves dots com a lingüistes candidats a accedir a la secció filològica de l’IEC, més que no pas amb el fet que són bons jugadors, no com un Hleb que a molts ens feia patir només de veure’l córrer per la banda tot escalfant (...)
.
(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

In the loop, la maquinària i Jesús Conte

Confio poder tornar al ritme blogaire que toca. Mentrestant, aquí els reculls setmanals d'activitat als mitjans convencionals:
.
- Els Moments Aira d'avui a can El Suplement. En David Canto ha recomanat In the loop. El passat setembre us en vaig posar el link per qui la vulgui veure online. No podeu dir que no a una pel·lícula recomanada pel gran Home Crispeta...
.
- L'article Singular dels dijous: Una màquina perfecta.
.
- L'entrevista a can Fuentes, aquesta setmana a Jesús Conte, ex-cap de comunicació dels últims governs Pujol.
.

Fuentes, Sopena, llei electoral i Suplement

.

Massa coses. Massa poc temps. Aquesta setmana no he pogut complir aquí com toca. Us apunto el més destacat de la meva activitat de la setmana als mitjans.
.
- Àudio de l'espai Màrqueting Polític, a El Matí de Catràdio, amb Toni Bolaño de convidat.
.
- L'article Singular de la setmana. Resposta a un altre d'Enric Sopena sobre Joan Laporta: Repugnància.
.
- L'article d'avui a Diàleg de l'Avui: Prenem el control?
.
- Àudio dels Moments Aira d'avui a El Suplement, de la Núria Ferré, a Catràdio.

.