dimarts, juliol 12, 2011

A partir de JA em tindreu a TONIAIRA.CAT


I fins aquí ha arribat aquest blog! A partir d'avui, tots els continguts els trobareu al web TONIAIRA.CAT, on hi deixaré anar a partir de ja mateix tota la meva producció online.

Gràcies per haver estat fidels a aquest raconet de xarxa. Us espero a ca la nova web!

Abraçada!

diumenge, juliol 03, 2011

El 'pinyol' del doctor Trias


Qui formava part del pinyol del candidat Artur Mas? Qui conformava l'essència del seu nucli dur, de la seva guàrdia pretoriana en temps de travessia del desert? El seu gran estrateg i expert en comunicació, David Madí, i amb ell Oriol Pujol i Ferrusola, Francesc Quico Homs (actual secretari general de Presidència) i Germà Gordó (actual secretari del govern). Però el desert va quedar enrere, Madí va enretirar-se, Pujol va rebre l'encàrrec de dedicar-se al partit i Homs i Gordó coexisteixen a palau amb moltes competències a atendre. El grup es va dissoldre i ara a Convergència emergeix el pinyol del doctor Xavier Trias, a qui en la seva aventura com a batlle de la capital del país l'acomboiarà un equip que compta amb punts de contacte interessants respecte d'aquell altre pinyol. Alguns n'havien format part i tot.

És el cas del nou número dos de la casa gran, Joaquim Forn, primer tinent d'alcalde i responsable de l'àrea de Presidència, Règim Interior, Seguretat i Mobilitat; a més, serà el portaveu del govern municipal. Ell, home de la més estricta confiança del nou alcalde, també l'és del president. Va formar part del pinyol de Mas i només la seva dedicació al front municipal va contribuir a reduir-ne la presència. Ha estat el cap de la campanya de Trias i ara ocuparà un espai de privilegi a la zona noble del palau de l'ajuntament.

I sota el paraigües de l'àrea de Forn, un altre pes pesant del nou equip municipal amb lligams amb aquell altre pinyol que va ser i ja no és: Jordi Martí, nou regidor de Presidència i Territori, i regidor executiu de Sants-Montjuïc. Un polític de la més estricta confiança de Trias, amb qui també va compartir aventura política a Madrid quan l'avui alcalde va ser cap de llista en les eleccions al Congrés l'any 2000. Un home de Trias, doncs, però també de Germà Gordó, el secretari del govern. Comptarà amb competències delegades per l'alcalde en l'àmbit de les relacions institucionals i internacionals, i d'ell dependrà també Comunicació.

Però, qui pilotarà Comunicació? Algú que ja en va ser el màxim responsable en el govern de Catalunya: Marc Puig, antic membre del pinyol de Mas, íntim de Madí, a qui va substituir com a secretari de Comunicació del govern quan la llavors mà dreta de Mas va haver de dimitir. Puig serà al capdavant de Comunicació, que inclourà un gabinet de premsa dirigit per Òscar Martínez, responsable de l'àrea amb Trias durant els llargs anys d'oposició municipal. Amb ell, un fitxatge de l'última campanya, el també periodista Jordi Corbalan, i un potent i jove equip 2.0. A Forn, Martí, Puig, Martínez i Corbalan, cal sumar-hi el nom d'Albert Ortas, que ha estat cap de gabinet de Trias en els últims anys i que ara assumirà el càrrec de director d'Alcaldia. “Serà un macrocap de gabinet polític”, adverteixen des de plaça Sant Jaume.

Ells formaran l'ala oest del Consell de Cent. Uns a la zona noble, uns altres a l'anomenat edifici Novíssim i alguns al carrer Paradís, a tocar de la Casa dels Canonges (...)


divendres, juliol 01, 2011

Traient el cap pel Saló de Cent


Veieu la captura de pantalla d'aquest vídeo? En la foto del post, en el seu extrem esquerre, a dalt de tot, un servidor treu el caparró per fitar un moment del discurs de Xavier Trias, investit avui alcalde de Barcelona al Saló de Cent de la Casa Gran. Dia històric. I aquí un apunt a tall de contracrònica de l'acte d'investidura de Trias que he fet aquesta tarda a can Catalunya Ràdio.

dijous, juny 30, 2011

Castells: "irse!"


Em diu un amic ecosocialista que com és que defenso Miquel Iceta i José Zaragoza. No s’explica com no veig clar que l’opció del PSC del futur són “els Castells, Nadal, Tura...”. I jo li ho explico ben clar. Punt número ú: amb Castells, Nadal o Tura, per futur no em ve res, dit en llenguatge de teloperador. I punt número dos: a mi “els Iceta i Zaragoza”, quan hi he interactuat, no m’ha donat mai la sensació que em miraven per damunt les espatlles. Alguns dels altres sí. Perquè hi ha una progressia patrícia del nostre país que s’ha situat tradicionalment uns quants metres per damunt del comú dels mortals, i ens han flagel•lat durant dècades amb la seva suficiència. I ara, fins i tot quan ja no tenen ben bé púlpits polítics i de poder des d’on impartir doctrina, hi insisteixen. És el cas de l’exconseller Antoni Castells. Ahir hi va tornar.

Va fer una conferència al Cercle d’Economia. O això ens han dit. Ho van batejar de conferència quan allò que va perpetrar ahir Castells era una espècie de monòleg sobre l’estat de la nació, tot i que parlant sobretot d’ell, de l’economia que ell ens diu que hi ha, i dels pals que els altres –pobres ignorants i desagraïts– mereixen rebre de mans d’un dels pocs privilegiats ungits i amb llicència per criticar a tort i a dret sense assumir un bri de censura. I la mereix.

La neolerrouxista Rosa Díez no aporta al debat polític espanyol gaire res més que frases que volen ser efectistes. I de vegades ho aconsegueix. Dimarts va dir, després del discurs de Zapatero en el Debat de Política General al Congrés, que el president espanyol ja l’únic que podia fer pel conjunt de la ciutadania era escoltar el clam del carrer, que al més pur estil Lola Flores –sempre segons Díez– li estaria dient a ZP: “Si me queréis, irse!”. Doncs Castells podria fer bastant el mateix (...)

(per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

dimecres, juny 29, 2011

Oracle + 59segons + Confús = anàlisi de l'actualitat


Dimarts a can Graset vam tenir l'Òscar Nebreda de convidat, i vam analitzat una actualitat política que aquell dia (ja llunyà) tenia com a referència el debat de política general al Congrés i l'espifiada del món TGV a les Castelles.

Aquí us deixo l'àudio de L'Oracle d'aquest dimarts 28 de juny de 2011.

I aquell mateix llunyà dia, ja de nit, a can 59segons de TVE-Catalunya que em vau tenir, en l'últim programa de la temporada i amb el leitmotif del moment del món universitari com a pedra angular, amb el rector de la UB, Dídac Ramírez, i el secretari d'Universitats del Govern, Antoni Castellà. Aquí teniu el vídeo del programa.

Per reblar, ahir dimecres, la secció setmanal a can Tot és molt confús, amb referències al debat de política general, al flirteig (o no) del PSC amb CiU, i a certs micros com el que aquest dilluns li va tocar en gràcia al president Mas.

Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 29 de juny de 2011.

I de regal, mítica cançó tunejada d'Els catarres, que han fet versió especial del seu triomfant tema Jenifer, on es parla de les corbates d'un servidor de vostès.

dimarts, juny 28, 2011

El discurs de Rajoy (no només el d'avui)

El debat d'avui no és una gran oportunitat per a ZP. A aquestes alçades de la pel·lícula, ningú no espera d'ell gaire més que passi amb uns mínims de dignitat l'agònic tram final de la seva última legislatura com a president espanyol.

En canvi, el debat d'avui sí que torna a ser una nova oportunitat (l'aprofitarà per fi?) per a Mariano Rajoy. Tindrà Alfredo Pérez Rubalcaba allà mirant de cos present (o no), i podrà començar a exercir d'única alternativa al dia després del zapaterisme. Sabrà fer-ho? Caldrà estar atents al seu discurs. Evidentment que també a l'aplausòmetre a banda i banda de les grades del Congrés, així com a altres detalls d'aquells de la (no gens anecdòtica) comunicació no verbal. Ara bé! El discurs de Rajoy. El text. La teca. Aturin-s'hi. El d'avui pot ser l'últim de Rajoy com a cap de l'oposició en un debat de política general. La lletra d'avui pot ser la que acompanyi la música de les primeres passes del Rajoy president, si es compleixen tots els pronòstics.

En aquest sentit, des d'aquest lloc web no podia menys que cridar l'atenció sobre un dels grans speechwriters de Rajoy. Un diputat amb molta substància. Es diu José Maria Lassalle i és molt més que el marit pepero de la diputada del PSC Meritxell Batet.

És un liberal clàssic. Un liberal il·lustrat. Un liberal de veritat. No com José María Aznar, Federico Jiménez Losantos i tants altres que des de les Espanyes se'n proclamen i en perverteixen el sentit. Us recomano molt el seu llibre Liberales, de recent publicació. Igual algun tram del volum el reprodueix avui Rajoy en el seu discurs. No seria la primera vegada que ho fa...

dilluns, juny 27, 2011

La situació de les universitats catalanes

Aquest dimarts, al 59segons, Cristina Puig entrevista Antoni Castellà, secretari d'Universitats de la Generalitat, i Dídac Ramirez, rector de la Universitat de Barcelona. I allà que m'hi tindreu, junt amb Toni Bolaño, Olga Grau, Martí Saballs, Josep Carles Rius i Sònia Domènech.

Debatrem sobre els problemes i el futur de les nostres universitats. Aquests dies l'educació superior torna a l'actualitat per l'anunci de la pujada de les matrícules al màxim permès, les retallades i la política de beques, el traspàs de les quals continua encallat. Catalunya vol donar-ne més. El debat de fons però, continua esssent el de la qualitat. Quin grau de preparació assoleixen els universitaris? Els llicenciats surten prou preparats per integrar-se a un món professional cada cop més competitiu?

Teniu més preguntes o reflexions que voldríeu que duguéssim a la taula? Aquí o via facebook o twitter m'ho podeu fer arribar.

diumenge, juny 26, 2011

La família? No hi és, gràcies


Aquesta setmana ha estat la del definitiu llançament de la candidatura de l'eurodiputat Oriol Junqueras a la presidència d'Esquerra. I de les primeres entrevistes que ha concedit calia observar, evidentment contingut a banda, el com del moment. Perquè com deia Marxall McLuhan, el mitjà (també) és el missatge. En aquest sentit, no va ser casual que les primeres imatges de Junqueras postulant-se fossin a casa seva.

L'entrevista concedida dilluns a TV3 no es va fer a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts ni a la seu local d'Esquerra. Va ser a casa del liderable. Casualitat? No. Ell no es vol projectar com a establishment ni com a opció de l'aparell del partit. La imatge a transmetre és la d'outsider de l'actual Esquerra. Com més lluny, millor, però al cap i a la fi, de la casa. De la família, però sense jugar a “les famílies”.

Per a qui encara a aquestes alçades d'article pugui dubtar de la intenció a l'hora triar el marc –també mental, estil George Lakoff– de les primeres entrevistes al Junqueras aspirant a presidir ERC, una anècdota. Es mou pel món amb un model de cotxe Renault Clio atrotinat. Fa uns mesos, en resposta a la pregunta d'un amic a propòsit de com és que amb sou d'eurodiputat no tenia algun cotxe millor, ell va contestar: “Perquè a mi ja m'està bé, em fa servei... I a més la gent es fixa en aquestes coses”. Igual que veu si apareix com a flamant aspirant a la presidència d'Esquerra des de casa seva, modesta com a mínim pel que fa a decoració. Diu coses del candidat, de la seva persona.

Les persones són molt importants, i si no que li ho preguntin als milers d'elles que estan rei-vindicant-ho al voltant del moviment 15-M. El candidat és el missatge? Això es diu en el context de democràcia mediàtica que vivim. Les persones, qui lidera i qui no, els noms en definitiva, pesen molt arreu. En política també. És per això que el debat precongressual d'Esquerra comença a sacsejar-se amb la proposta de noms per liderar-la en els propers temps. La personalitat i les tries dels candidats diuen molt de la renovació que proposen. Diuen molt de les seves idees. I per això no és casual que el senador Carles Bonet s'enfili al terrat de la seu nacional d'Esquerra per fer-se la foto. I pel mateix, Junqueras opta per la república independent de casa seva.

L'eurodiputat i alcalde ja ha optat per fer tàndem amb Marta Rovira, dona preparada, molt dominadora de l'anglès i no adscrita a cap família d'Esquerra. Joan Ridao es va movent, “però sobretot per mirar de retenir la plaça de cap de cartell a Madrid”, en diuen. I en paral·lel, el puigcercosisme es considera desarticulat fins i tot pels qui en van formar part. Xavier Vendrell ha intentat “vendre” Anna Simó com a tàndem amb Junqueras, “com si ella fos una opció nova, però no l'és, i a més segrestaria Junqueras a Calàbria”, veuen clar des de dins. Igual com antics puigcercosistes afirmen de Junqueras: “Guanyarà el congrés, però ara cal veure amb quina força, i si aquesta serà suficient com perquè no hagi de fer els equilibris de sempre amb les famílies, havent de tirar de noms per quotes”.

Hi ha un Joan Tardà Coma que és a Facebook i que és membre del grup “Jo també vull que l'Oriol Junqueras sigui el proper president d'ERC”. Això és el que jo vaig apuntar ara fa unes setmanes en aquest espai. Però el cas és que el Joan Tardà diputat, en article posterior en aquest diari, va dir que ell no dóna suport “a cap nom”. Deia que això no és “la prioritat”. Els noms no són prioritat. S'aclarirà? I, sobretot, ho parlarà amb sa família política? Algú li ho havia de dir.


dijous, juny 23, 2011

Ros, Iceta i Zaragoza


Llegíem ahir com el diputat socialista descrostat Joan Ferran acusava Àngel Ros, alcalde de Lleida i aspirant a liderar el PSC, de fer tornar “els discurs de la Catalunya profunda”. Ho deia a tomb d’unes declaracions de Ros a El País, on a banda de deixar clar que aspira a ser essència del nucli dur que lideri el PSC a partir del proper congrés deia que “ara toca un major pes de la Catalunya no metropolitana en el partit... Perquè s’identifiqui més amb determinats valors del país”. I així Ros seguia el crescendo de les últimes setmanes, on ha posat en la picota als socialistes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i molt especialment Miquel Iceta i José Zaragoza. Però hi detecto dos errors greus.

Paranoies descrostadores de Ferran a banda, cal reconèixer que el senyor diputat encerta quan es mostra escèptic amb el plantejament anti-discurs metropolità del senyor alcalde. De fet, si ens aturem a pensar un moment, veurem clar que és quan el PSC ha volgut passar pel que no és, que més ha desorientat el seu electorat tradicional i que menys ha atret nous electors. Era difícil d’entendre, per exemple, que volguessin concursar en el seu dia per ser més nacionalistes que CiU en el debat de l’Estatut, per després embeinar-se-la. O per exemple, també costava captar per què feien anar el president Montilla a la manifestació del 10-J pel dret a decidir, per després en campanya agafar com un dels grans leitmotifs l’anti-independentisme. No es va entendre, i per tant no es va votar. Quan el discurs del PSC ha estat el metropolità claríssim que tenen al cap i no un de nacional que no han sabut trobar, han triomfat. Al revés, no.

Però segon front d’objecció als apunts de propostes de Ros: aquesta espècie de fal•lera que li ha agafat per fer net de tot el que hi ha a la cúpula del partit. S’equivoca si vol transmetre sensació de renovació només per aquest flanc. Entre d’altres coses, i com ha estat el cas, si ho fa prioritzant les pàgines del diari que de sempre s’ha identificat més amb la línia més ortodoxa del PSOE.

Aquest PSC no pot prescindir de Miquel Iceta i de José Zaragoza. Que li quedi clar al senyor Ros i entorn. Potser sí que el triomfant alcalde de Lleida és el recanvi ideal de Montilla. Però per començar a demostrar que pot optar amb garanties al lideratge dels socialistes catalans, potser que comencés mostrant, amb generositat i amb intel•ligència, reconeixement pel paper clau d’aquests dos homes que, amb molta habilitat i coneixement, van fer president –ells, sí, en molt bona part– algú tan mancat de lideratge com José Montilla. No hauria estat cap del govern català sense aquests dos veritables animals polítics. I si va caure, errors dels socis a banda, va ser entre d’altres coses perquè les estratègies i les tàctiques polítiques no fonamentades en un lideratge autèntic i fort duren el que duren (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

dimecres, juny 22, 2011

Aires de pepevergència + Sandro = confusió


Avui al Tot és molt confús hem analitzat unes de freda i unes de calenta que en la política catalana s'estan regalant CiU i PP, vagin a saber si de cara a parir per la via dels fets un terme nou: la pepevergència. Fa molt de temps que tinc descrita la clàssica sociovergència com una llegenda urbana, perquè se n'ha parlat molt però ningú no l'ha vist mai al govern del país. Passarà el mateix amb això que ja comença a córrer de la pepevergència... ?

I sobre un que ja fa vora d'un anyet que corre com a president del Barça però que encara no aprèn a mostrar-se com és (perquè no el deixen; perquè no li/els convé) n'hem parlat també. De Sandro Rosell, un president del Barça que no comunica... segons crec fermament perquè no pot/vol comunicar tal i com és... i en aquest sentit transmet una imatge tensa, artificial, impostada i poc creïblen que no transmet coses en positiu, que no suma complicitats, que no convenç. En l'Àgora de l'altre dia es va veure clar.



diumenge, juny 19, 2011

Com en Pep va aguantar


S'han fixat en una espècie d'assessor polític amb ulleres blanques que surt al Polònia de TV3? És caricatura d'una sèrie de clixés sobre aquests professionals, amb una picada d'ullet a un de concret: Joan Maria Piqué, cap de premsa del president, Artur Mas. Ell, fins fa no gaire gastava aquest model d'ulleres poc discretes. Però quan el seu cap va esdevenir president, va deixar les ulleres de muntura blanca i les va canviar per unes de pasta però transparents. “Ara toca discreció”, va dir, tot i que ell no passa precisament discretament en molts dels plànols que Mas protagonitza en els mitjans. L'han vist, segur, en molts telenotícies o en moltes fotografies de diari, just darrere del president. Com si li guardés les espatlles davant la premsa. Si no ho han fet fins ara, fixin-se. És curiós. La majoria de caps de premsa dels líders polítics no són tan visibles. I el cas és que ell dimecres passat, tampoc.

Per als qui ens fixem en aquestes coses –per afició i perquè ens hi va el sou– va ser curiós veure el president Mas fent les seves primeres declaracions després de l'aterratge en helicòpter al Parlament... sense en Piqué darrere. No hi era. Mas arribava a la primera planta del Parlament amb la seva presidenta –i el seu cap de premsa, Pep Escudé–, i va respondre la pregunta d'una múrria periodista de TV3. El president estava indignat amb els indignats. El seu posat era d'enuig evident, i encara estava agafant una mica d'aire després de pujar escales. A palau, a la plaça de Sant Jaume, n'hi va haver que es van posar les mans al cap.

“No era ni el lloc ni el moment perquè el president fes unes declaracions”, va veure clar un dels spin doctors del president. Si en Piqué hi hagués estat, potser aquestes breus paraules no s'haurien produït, perquè ell hauria gestionat amb la periodista el moment “idoni” de fer-ho. Però els indignants dels indignats havien posat setge al Parlament, i el president, la presidenta, els consellers i uns pocs líders més hi havien d'anar accedint-hi en helicòpter. Els seus equips havien d'esperar torn o buscar altres vies d'accés. I el cas és que sense aquests professionals els líders són més espontanis però llueixen menys. Sí, menys i tot.

Però la maquinària comunicativa del govern de Mas fa un cert temps que va començar a agafar el ritme que tothom li reclamava. I van “arreglar” aquella primera imatge del president crispat. El conseller d'Interior, Felip Puig, tenia prevista una roda de premsa informativa per a mig matí, però els homes de Mas van decidir que a qui tocava fer roda de premsa era al president. Amb faristol, ja havent pogut reflexionar què dir i controlant l'espai, amb els nois de la premsa als seus escriptoris i preguntant ordenadament. “Era un moment per projectar un missatge de país, no policial. I el president ho va fer molt bé”, es felicitava hores després un dels responsables de Comunicació del palau (...)

dissabte, juny 18, 2011

Entrevista a can una molt bona iniciativa


Aquesta és la portada del 365d365e d'avui, una molt bona iniciativa de l'Oriol Rodríguez amb fotos molt xules del Carles Rodríguez. Mireu l'històric d'entrevistes del lloc web, que s'ha proposat fer-ne una cada dia de l'any... i demoment ho han aconseguit. La de servidor és cap i cua: la 151 ;)

Aquí la trobareu tot clicant sobre la coberta.

divendres, juny 17, 2011

Moments compol a Catràdio, Onda Cero i la SER


La setmana ha estat mogudíssima, i no només al Parlament i rodalia. Estan sent aquests últims dies de moltíssima feina (més de l'habitual), tot tancant el curs, amb els exàmens... I el cas és que amb prou feines he pogut anar actualitzant el blog com tocava. Ara hi poso aturador. Aquí adjunts tres moments ràdio meus dels últims dies:

1. Aquesta setmana al Tot és molt confús vam seguir on the road el setge dels indignaNts al Parlament i als representants elegits a les urnes. Vam comentar, sempre amb el to distès del programa, això i algun que altre mal moment com la coacció que uns van aplicar a l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, quan dilluns baixava a passejar el seu gos. I d'altres tipus de mal moment, en aquest cas el polític del PSOE, també en vam parlar.


2. Divendres passat, amb Carles Lamelo, a l'Això no és tot d'Onda Cero, també vam comentar l'actualitat política amb una mirada comunicativa, via llei òmnibus, últimes cuetejades del post-partit de les eleccions municipals i canvis en el look de Rubalcaba. Aquí teniu l'àudio del moment compol a l'Això no és tot divendres 10 de juny de 2011.

3. I finalment, una col·laboració amb el Tecnoesfera de Ràdio Barcelona (Cadena SER), amb la Marta Palencia, sobre el vot electrònic i la presència dels partits polítics a la xarxa (durant les eleccions i més enllà). Aquí teniu l'àudio del Tecnoesfera del dissabte 11 de juny.

dijous, juny 16, 2011

Indignants i còmplices


Ahir els partits no van valorar l’operatiu policial desplegat davant els energúmens que havien assetjat el Parlament de Catalunya. Ahir que van rebre tots, no. Interessant. Bàsicament perquè em nego a creure que l’essència de la infàmia que ahir uns violents van perpetrar a les portes de la nostra cambra de representació popular tingués gaire a veure amb l’esperit del 15-M. No ens robaran aquell crit d’alerta que calia escoltar, i que d’altra banda o decideix ja abandonar l’autisme en què els més radicals l’han fet caure o morirà definitivament.

No és cosa del 15-M. Al menys no del tot. En canvi, el que ahir va passar al Parlament i rodalia és molt fruit del 27-M, quan certs actors polítics i mediàtics, pel cap baix, van aplicar una mirada còmplice a aquells que es resistien a l’autoritat, al Govern. Clar, no a totes les forces polítiques. Llavors sí que calia fer bullir l’olla. I d’aquí que ahir els més radicals seguissin la seva espiral destructora, i d’aquí que els mossos no s’hi poguessin aplicar com en qualsevol país democràtic normal s’hauria fet amb total tranquil•litat.

La imatge del diputat Joan Boada, d’Iniciativa, corrent ahir a les portes del Parc de la Ciutadella mirant que no l’agredissin (més) aquells qui ell es pensava que hi eren per agredir verbalment i física a uns altres és la metàfora del seu fracàs. Però que ningú no s’enganyi, el grapat d’analfabets democràtics que ahir van infringir la llei a més de donar un espectacle lamentable són La Metàfora. La de la part de fracàs i de vergonya que té el sistema que ells tan critiquen. Ells que en són una de les derivades més absurdes tenen tot el dret d’estar indignats, amb ells mateixos primer. Els indignaNts dels indignats. La taca d’un moviment que ahir, des de les seves pròpies files, va patir l’agressió més brutal, a anys llum de l’ús de la força que hi van aplicar els mossos d’esquadra el passat dia 27 de maig.

Ja instal•lat dins l’hemicicle, restituït de l’ensurt però segurament encara en estat de shock, un Boada ja sense esprai vermell aplicat al clatell –cosa dels indignaNts– seguia sense entendre res. En la línia del paternalisme nefast que alguns han aplicat les últimes setmanes a tot allò que pintava a anti-Govern, va venir a dir el senyor diputat que “els de fora” estaven així “per les retallades”. Com justificant la violència i la coacció. Tan lamentable com si algú altre hagués explicat l’agressió que ell va patir, per la gestió anterior del tripartit. Justificar la coacció és insòlit, i més en una cambra democràtica. Més encara en la jornada parlamentària que alguns antidemocràticament ahir van intentar que mai no existís.

Hi ha hagut formacions polítiques que han volgut capitalitzar legítimament l’esperit del 15-M. Però que hi persisteixin amb el seu subproducte violent frega l’absurd. Ni patint-ne en primera persona les conseqüències, n’hi havia que ahir encara no havien entès res. Que encara no havien entès que les restes del 15-M han tocat de mort la legitimitat del mateix moviment i que esquitxen els qui les “entenen” (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

dilluns, juny 13, 2011

Tambors de precongrés


“En aquests moments al PSC l'únic que tenim clar és que Carme Chacón serà la nostra cap de llista en les properes eleccions generals. Res més”. Ho admeten des dels rengles més ortodoxes del que queda de montillisme. I a aquesta desorientació atribueixen la duríssima carta que dimarts l'ex-president va fer pública contra CiU i la seva llei òmnibus. Però n'hi ha, també al PSC, que no hi van veure ingenuïtat, rampell o desorientació.

“Nicaragua –per la seu de l'aparell del PSC– no aguanta Josep Fèlix Ballesteros. I el flac favor que dimarts li va fer Montilla, crispant CiU, no va ser improvisat”. Ho va fer amb la intenció d'enutjar CiU fins al punt que la coalició nacionalista es replantegés allò tan seu del respecte a la llista més votada? La intenció no sabrem mai del cert si hi era, però la conseqüència es va donar. Després de la bufetada de l'encara primer secretari del PSC, la direcció de CiU va emetre un missatge a Tarragona: “Endavant les negociacions amb el PP”. I Tarragona va fer. Una altra cosa és que després tot es va embolicar a can convergent.

Els moviments de Nicaragua –i altres– vers companys de partit i hipotètics nous lideratges en el PSC dels propers anys s'han de llegir ja a aquestes alçades en clau precongressual, camí d'una cita que la propera tardor mirarà de posar les bases per refer el partit. Però no només en el PSC se senten ja els tambors de precongrés. La situació tarragonina que ha marcat la setmana política a Catalunya també ha deixat entreveure moviments precongressuals a Convergència, on molt previsiblement també hi haurà cita d'aquestes característiques abans de tancar l'any.

“L'OPF ha de començar a demostrar que pot dur les regnes del partit. Al final tot ha acabat com tocava, però aquesta setmana la cosa no ha anat bé”. Ho diu un veterà convergent, en referència a Oriol Pujol Ferrusola. I un dels triomfants homes de Xavier Trias a punt de desembarcar a l'Ajuntament de Barcelona afegeix: “L'Oriol encara no té grup afí consolidat, i li caldria, perquè té massa focs a apagar i massa poc temps”. Més que res perquè altres al partit sí que en tenen, de tropa.

Observin un detall: el conseller Lluís Recoder, els diputats al Congrés Carles Campuzano i Imma Riera, i l'alcalde de Figueres, Santi Vila. Han estat les veus més crítiques amb el fet que CiU faciliti l'accés del popular Xavier Garcia Albiol a l'alcaldia de Badalona. De tots ells ha transcendit el seu malestar. Ells que, en essència, abans del passat congrés de CDC conformaven l'anomenat “sector renovador”, el més marcadament “socialdemòcrata”, estructurat entorn a Recoder. “No ha estat casual que es facin sentir ara. Ho fan periòdicament quan s'apropa un congrés. Saben molt bé el que es fan”. I ho assegura un dels homes del president Artur Mas, que ja l'era abans –en aquell anterior i per moments tens congrés–. Allò que queda del conegut “pinyol”, que un dia va esdevenir la guàrdia pretoriana de Mas a l'oposició, està per facilitar que OPF rellevi Mas en la secretaria general, però no entenen aquest pas com a sinònim de cap concessió de gros a altres “famílies” del partit.

Francesc Sànchez és un dels pocs noms que a CDC s'identifiquen clarament quan es demana per “la gent” d'Oriol Pujol. L'actual secretari general adjunt l'hauria volgut impulsar com a coordinador del partit, però de moment només l'ha pogut nomenar cap de projectes, estudis i programes. I és que, com a Tarragona, si a la tardor Oriol Pujol se n'acaba sortint, enmig de la remor de tambors de fons, no haurà estat perquè li ho hagin posat fàcil.


dijous, juny 09, 2011

Alerta amb el crèdit


La batalla de la credibilitat és un front que costa molt de guanyar en el dia a dia, però que amb segons quines patinades pot perdre's amb una certa facilitat. És en aquest sentit que CiU haurà d'anar amb molt de compte en veure com gestiona el moment polític tan bo que ha collit a les urnes.

Han estat set anys a l'oposició. Han hagut de picar molta pedra, i seria absurd començar a perdre crèdit tan ràpid un cop reconquerit el poder. Perquè és justificable fins i tot el fer alcalde de Badalona a Xavier Garcia Albiol, del PP. Es pot apel•lar a la decisió d’una majoria de ciutadans. Es pot apel•lar al respecte a la llista més votada. Es pot apel•lar a combatre els antiestètics “cordons sanitaris” que certs partits autoerigits en fars de la democràcia tenen tanta tirada a promoure. Hi ha moltes maneres de justificar aquesta decisió i unes quantes més. Però cal fer-ho tot des de la seriositat. I el que ha passat aquesta setmana a Tarragona no ha estat seriós.

Surt el secretari general adjunt, Oriol Pujol, i planteja la premissa de respectar la llista més votada. Hi annexa l’apunt que en això hi poden haver excepcions, però deixa clar que Badalona i Tarragona no seran el cas. I quan surt l’alcaldable tarragonina, Victòria Forns, a dur-li la contrària, Pujol se n’hi va a parlar (projectant una imatge d’excepcionalitat), per acabar desdient-se i incorporant el cas tarragoní en el pack d’hipotètiques excepcions. Per reblar, Josep Antoni Duran i Lleida, geni i figura, deixa en evidència els seus socis tot dient que “Unió a Tarragona no hi ha hagut d’anar”. La seqüència no respira seriositat. No projecta coherència, ni ordre, ni gestió assenyada d’un molt bon resultat electoral.

Sortirem definitivament de dubtes aquest dissabte, quan es voti nou alcalde en el consistori tarragoní i en molts altres, Barcelona i Girona a banda mercès a PP i Esquerra, respectivament. Però cal advertir que si d’aquest proper dia 11 Victòria Forns no en surt com a alcaldessa, ja sigui per al primer tram, per al segon o per al conjunt del proper mandat, ella i CiU hauran de preocupar-se de donar explicacions per un espectacle que a més de galdós no els haurà sortit gratis (...)


dimecres, juny 08, 2011

Príncep + Òmnibus + CiU = Confusió


Un príncep que sap tenir un gest (més que campechano, malgrat el mal final), crec jo que no de forma espontània. Una CiU que caldrà que superi ràpid la ressaca de tant de bon resultat electoral si no vol prendre força mal a mig termini. I una llei, l'Òmnibus, que abans de saber que era... ja no és. Tot això, avui ho hem analitzat a can Tot és molt confús.



diumenge, juny 05, 2011

El nen del rei nu


“Cullell”. “Mas-Cullell”. Molts periodistes i polítics s'entesten en pronunciar malament el segon cognom del conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell. Un error que no es donaria si ell no s'hagués estat durant dècades als Estats Units. Allà, com a acadèmic de prestigi, catedràtic a Harvard, va decidir maridar els seus dos cognoms per no perdre'n el primer. Els nord-americans fan caure el middle name, però com que ell no volia constar com a “Andreu M. Colell” va optar pel guionet en la seva terra d'acollida durant anys, els EUA, on una part de la seva descendència ha decidit seguir fent vida.

El seu fill Alexandre, que va ser assessor de la Casa Blanca en matèria d'economia laboral durant els primers temps de l'administració Obama, és professor a la prestigiosa Universitat de Princeton. Segueix així l'empremta del pare, un referent als Estats Units, on a les principals institucions econòmiques s'hi posen quan és Mas-Colell qui truca. “Sense el conseller al capdavant de la cartera, molt del que estem aconseguint de suport i consideració a l'exterior, en aquest moment dificilíssim en l'aspecte econòmic, no ho tindríem”, diu un dels seus més estrets col·laboradors.

I això que va estar a punt de no ser conseller del president Artur Mas. Bé podria haver estat així si el líder convergent s'hagués repensat la seva proposta després que Mas-Colell li exposés les seves condicions per acceptar Economia: “Si vols comptar amb mi haurà de ser tenint present que faré el que cal fer, en cap cas maquillant una realitat duríssima que hem de gestionar”. I li va donar un dia perquè el president sortit de les urnes hi pensés. Era clar que el vell professor no es jugaria un prestigi acadèmic acumulat durant dècades. I l'altre Mas, el president, va entomar el desafiament. La política de retallades, sense gaires pedaços afegits per dissimular-ne la naturalesa, les causes i les conseqüències, n'ha estat la prova, fins i tot en període pre-electoral explícit i malgrat les pors de molts dels seus companys de partit.

“S'està governant des d'Economia”, assegura un dels assessors d'un altre departament. I rebla: “Els consellers han anat desfilant pel despatx de Mas-Colell, i tots han assumit les respectives rebaixes“. I aquesta setmana, la de la presentació dels pressupostos del govern, ha pogut fixar les xifres que seran motiu de debat parlamentari a partir del proper dia 16. Les crues xifres. Una complicada realitat que ell –en paraules d'un dels seus homes, “a imatge del nen de la faula que assenyala el rei nu quan ningú més s'hi atreveix”– no ha volgut amagar des que és responsable d'Economia. “Té clar que sense uns comptes públics equilibrats no podem tenir autogovern, igual com ha deixat clar des del principi que les finances catalanes eren insostenibles si s'accedia a complir amb el dèficit marcat per Madrid”. I no hi ha accedit.

És el govern des d'Economia, en un moment de crisi com feia temps que no coneixíem. Així per exemple s'explica la tesi estesa a Palau a propòsit que ell hauria estat el gran impulsor del pacte de sang que sembla –només sembla– que tenen Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida (...)


dijous, juny 02, 2011

Christiania a Barcelona?


Hi ha molta gent indignada, en aquest país. Raons no en falten. Però la majoria no necessita muntar un tendal a Plaça Catalunya ni enlloc per sentir-se’n. Conec uns quants que van participar el 15M d’aquell cop d’efecte interessant. I hores d’ara, una pila d’ells ja han vist clar el perill de degradació de la protesta. Han copsat clarament el risc d’esberlar en molt poc temps el corrent d’empatia que va generar el crit d’alerta que tots hem pogut escoltar i que els més interpel•lats no haurien de poder ignorar ara amb l’excusa d’una caricatura de plantada que ja no representa més que a uns pocs.

Fa uns mesos vaig viatjar a Copenhage, ciutat de bicis, capital de Dinamarca. I allà vaig patejar-me el que m’havien descrit com “un país dins d’un altre país”. Es diu Christiania. La va fundar un periodista –diu la llegenda– l’any 1971, quan va promoure l’ocupació d’un espai que havia estat militar. I allà s’hi van quedar ell i uns centenars de persones que van decidir instaurar un espai al marge de les normes “convencionals” de convivència. Tenen fins i tot la seva pròpia moneda, el Lol. I en teoria allò és una comunitat on la propietat és compartida i el treball comunitari. Però res de tot això llueix ja, si és que ho va fer alguna vegada, que bé podria haver estat el cas.

Tenen el seu propi mercat d’haixix, i la policia hi va fent batudes, però tal i com acaba la visita policial es tornen a muntar les paradetes i avall. Els turistes s’hi abraonen com si ho fessin en un zoo. I les autoritats daneses ho saben però fan com que no veuen. Els toleren. No els fan cap nosa i a canvi se senten ciutat mega-progre. En el seu dia van justificar l'assentament, al més pur estil Mercedes Milà amb Gran Hermano, com a "experiment sociològic". Clar que ells no els tenen al mig de la capital, sinó en un illot a banda. Tot molt endreçat i sostenible. Però en realitat, crepuscular. Aquest espai com a mínim. Un gueto. Una reserva sioux amb el mateix sentit que aquests apartheids a l’americana: cap.

Aquesta va ser la depriment visió que em va transmetre aquell racó de món, amb un predomini de l’estètica okupa entre uns “alter ciutadans” que en la majoria de casos es veien molt perjudicats pel pas dels anys, com ancorats en un moment que si va ser ja fa molt de temps que va deixar de tenir sentit. Caricatura, desfasament, fracàs (...)