Resten tres dies per sortir-ne. Confiem-hi. Llavors tornarà l'activitat al blog.
dissabte, maig 24, 2008
divendres, maig 09, 2008
Un congrés forense?
Qui viu més en aquest món? ¿Un senyor que encara es pensa que de la seva messiànica mà Esquerra pot arribar a “entre 30 i 40” diputats en les properes eleccions al Parlament, o un altre senyor que adverteix que la catarsi a ERC cal fer-la ara quan es compta amb 23 diputat i no en un “congrés forense” després de treure cosa d’uns 8 diputats en la propera consulta a les urnes? De tan diferents i contundents, aquestes dues visions contraposades sobre l’estat de l’Esquerra actual bé podrien aconsellar una altra pregunta més escaient: Qui d’aquests dos senyors viu en una altra galàxia o ha perdut definitivament el nord? Els lectors, com els electors, són savis i sabran arribar a l’única conclusió possible. De fet, després que fins i tot els principals protagonistes de l’Esquerra dels darrers anys es preguntin ara en públic què haurien de fer per remuntar la frivolitat contagiada a unes sigles històriques, el diagnòstic és clar que hauria d’apuntar a un escenari escassament vinculat a pujades espectaculars de diputats.Algú dirà que en això dels diagnòstics els metges tendeixen a fer cert allò de “tants caps tants barrets” i que per tant hi ha opinions vàlides per a gairebé tot. Però un bon diagnòstic és clau quan cal un bon tractament. Més encara quan el tractament que cal és de xoc i d’urgència. I així es troba Esquerra. A les portes d’un congrés que encara no és forense, però que marcarà la sort d’un pacient que sortirà indefectiblement de camí al pavelló de rehabilitació o a un altre tipus de pavelló, més fred i més silenciós. En política, com en molts altres àmbits de la vida, el factor humà és determinant. Aquí el metge que haurà de diagnosticar i d’operar el pacient serà clau. Ja queda menys pel compte enrere i alguns encara no s’ho han plantejat prou seriosament. Què els passa, doctor?.
(per fer comentaris a l'article d'avui a Elsingulardigital.cat, cliqueu aquí: Un congrés forense?)
.
I us enllaço també l'editorial: El gran repte de Mònica Terribas.
.
Aquests dies l'activitat del blog ha baixat, en aquest cas perquè he estat de congrés (interessant) a Guadalajara. El congrés sí, però la ciutat no us l'acabaria de recomanar. Diguem-ne que hi ha destins que en tota una vida no tindrem temps per a abastar abans que aquest de forma prioritària...
dissabte, maig 03, 2008
La imatge no és col·lateral
A Londres és evident que hi han influït l'ampliació dels peatges urbans a zones de l'oest senyorial de la ciutat, així com l'onada d'assassinats de joves en els barris més marginals o els flagrants casos de nepotisme que han esquitxat l'entorn més immediat de l'alcalde Livingstone. Això ha contribuït molt a què els laboristes hagin perdut la capital anglesa davant dels tories. Però també, no ens enganyem, la victòria de Boris Johnson és un triomf que ve de la mà d'una imatge trencadora, nova, diferent, fresca, que crea expectativa. Alguns s'hi han referit irònicament, però està clar que en la societat hipermediàtica en què vivim, la gent (cada cop més feta al canvi constant) necessita d'una sensació de passar pàgina més sovintejada i que entri més pels ulls. Johnson aporta això a Londres, com el jove i tecnològic David Cameron ho aporta al conjunt del Regne Unit, i com no ho fa un antiestètic, lent de reflexos i desgastat Gordon Brown. En un principi, Brown va generar una expectativa positiva, però ha quedat clar que el personatge en qüestió no estava preparat per mantenir aquest estat de gràcia durant gaire temps. Cameron, en canvi, fa temps que apunta a l'alça. La imatge no és col·lateral.divendres, maig 02, 2008
dimecres, abril 30, 2008
El circ ha de funcionar
Ja està. Ja hem perdut. Podia passar i podia no passar. I de fet veig que de tant concentrar-me en el tema futbol les darreres hores gairebé acabo expressant-me com els futbolistes en roda de premsa. Per evitar-ho de ple, aquí us apunto l'editorial d'ahir d'elsingulardigital.cat. Crec que avui, un cop conegut el resultat, apunta clarament què toca:.
.
Avui (per ahir) serà caixa o faixa per l’actual projecte del Barça. Està clar que ha arribat el final d’un cicle, però en aquest equip hi ha jugadors molt importants que cal mantenir i potenciar de cara a la temporada vinent. Jugadors que amb una victòria avui davant del Manchester, i per tant amb la classificació per a la final de la Champions a Moscou, podran assegurar-se que l’arrasada que cal al vestidor culer no els esquitxarà. Del contrari, si ja a aquestes alçades de temporada el Barça no aspira a res més que a no quedar segon a la lliga espanyola, les temptacions de fer foc nou total al vestidor seran massa fortes. L’entorn fa anys que pressiona amb molta força contra Joan Laporta i aquesta segona temporada en blanc podria ser l’excusa perfecta per abraonar-s’hi ja sense cap tipus de mirament (si és que alguns els han tingut mai). La pressió que haurà de suportar el president blaugrana serà molt més corrosiva del que ja ho ha estat fins ara. I més amb la perspectiva d’haver de confeccionar un primer equip de futbol que marcarà els dos últims anys del seu mandat, i per tant el còmput global de la seva presidència. En aquest país som així. Som de blanc o negre, amb tendència malaltissa al més fosc dels dos colors. La primera part del mandat laportista va semblar que reconduïa aquest mal costum entre la parròquia culer, però ara només un afortunat cop de volant podria tornar-hi. Per això el partit d’avui és tant important. Perquè decidirà si els canvis que cal fer en acabar la temporada s’esdevindran amb la calma que toca o sota una pressió asfixiant. Confiem que tots plegats (i especialment els jugadors) tinguin encert. En un país que es mou entre els emprenyats, els desencisats i els depressius polítics mai està de més que el circ dels somnis rutlli, ni que sigui una estona.
.
Us linko l'editorial d'avui i el meu article del dia:
.
.
.
dilluns, abril 28, 2008
El presidencialisme de Zapatero
Com deia aquell, "puc prometre i prometo" que quan ahir vaig dedicar-li el post de la jornada a José Enrique Serrano servidor no tenia ni idea que avui aquest home seria protagonista de la informació d'obertura de la secció de Política de La Vanguardia. La signa Cristina Sen, des de Madrid, on el diari de Godó rutlla de forma envejable i capitanejat per l'Enric Juliana. Al Juliana ja sabeu que l'admiro especialment per motius que ja he ressenyat aquí abans, però no hi tinc tan de tracte com perquè em comenti les seves informacions del dia següent. Celebro, doncs, la simple coincidència a l'hora de destacar certs actors gens secundaris de l'activitat política. La Vanguardia assenyala especialment Bernardino León..
Aquí teniu l'article en qüestió: Zapatero acentúa su presidencialismo y crea un minigobierno en la Moncloa.
.
Aprofito també per linkar-vos l'editorial d'avui d'Elsingulardigital.cat i el meu article del dia:
.
.
.
diumenge, abril 27, 2008
José Enrique Serrano
D'aquestes primeres setmanes de mandat renovat de Zapatero, em quedo sobretot amb dos gestos. El primer, el gest confiat de ZP. Un nou tarannà que ha deixat ben dibuixat amb la composició del seu nou govern i amb les seves primeres declaracions públiques. Em vaig demanar ja des del primer moment si ZP aznarejarà. He vist que algun il·lustre cronista també hi apunta. En seguirem la pista. Però dubto que el nou tarannà del president espanyol arribi als límits que van posseir el seu predecessor. No debades, ZP compta amb un cuiner de luxe: José Enrique Serrano, de nou, cap del Gabinet del president del govern espanyol. Ell, enmig de les especulacions sobre qui seria o no ministre del segon govern ZP, ja va advertir als periodistes que ell seguiria on era. Com en el seu dia va ser-hi amb Felipe González. Interessantíssim personatge que caldrà seguir ben de prop. Perquè sovint parant compte en l'ombra del poder es poden copsar millor les opcions d'èxit o de fracàs d'un líder. .
Amb Serrano i amb Julián Lacalle ha estat preparant ZP la seva participació de demà dilluns a 59 segundos. Ja comentarem com els surt la cosa.
.
.
Ara us apunto els articles de la setmana que he publicat a elsingulardigital.cat:
.
.
.
.
.
.
dissabte, abril 26, 2008
dissabte, abril 19, 2008
La Síndrome de la Moncloa s'escampa
Ja va passar amb Suárez, però va arribar a les màximes quotes de popularitat amb el Felipe González dels 90, atrapat en les seves pròpies contradiccions i inamovible davant les reiterades crisis i els grans escàndols que l'envoltaven. Llavors va fer fortuna l'anomenada Síndrome de la Moncloa, que bàsicament consisteix en aquell estat d'ànim que posseeix els presidents espanyols que s'hi instal·len i que, des d'allà, des de dalt de tot del poder, perden la resta del món de vista. El seu contacte amb la realitat queda constantment filtrat per una corts de polítics, d'assessors i d'alts càrrecs que fan que el líder es conformi un món paral·lel que sovint el dibuixa com a invencible, o com a amo i senyor d'una "veritat" que segons semblaria només li discuteixen els qui li volen mal. I aquí comencen els problemes, també per al propi lideratge..
Ara, aquesta síndrome familiar troba homòloga internacional. Era d'esperar. El cas espanyol no podia ser una excepció, sinó més aviat, i en tot cas, una modesta rèplica d'allò que en d'altres contextos passa elevat al cub. La síndrome Hubris, en diuen. Avui en trobem la descripció a elmundo.es: El delirio de los políticos.
divendres, abril 18, 2008
I arriba pluja
Quan finalment els polítics decideixen posar sobre la taula solucions concretes i pactades entre els qui tenen la capacitat i l’obligació de fer-ho, arriba l’aigua. Les pluges dels últims quinze dies han frenat el descens del nivell dels pantans, tot i que continuen estant a la meitat de capacitat que l’any passat en les mateixes dates. Però el cas és que des de primera vegada des de fa un any, quan es va iniciar el decret de sequera, han crescut les reserves de les conques internes, amb una aportació de 5,1 hectòmetres d’aigua durant l’última quinzena, i això sense comptar el que va ploure ahir dijous, que va ser un volum com a mínim considerable. Aquesta era un dels elements a tenir present. Les pluges de l’abril havien d’arribar, però el cas és que s’han fet esperar suficient com per deixar en evidència els nostres polítics, i més concretament unes forces tripartides que s’han vist enmig d’una angoixant espera i d’una immensa contradicció. Ara arriben les pluges. No se sap si seran suficients, però el que en cap cas no poden fer és provocar un excés de confiança entre els que ens governen. La gestió del transvasament acordat amb el govern estatal ha d’avançar a bon ritme. No s’hi valen subterfugis d’última hora..
(l'editorial d'avui. Comentaris a I arriba la pluja).
.
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
