ZP juga a escacs... però no és l'únic que s'hi posa

Avui el mestre Enric Juliana a can La Vanguardia i l'amic David Portabella a can Avui coincideixen en parlar d'escacs. I encara diria més, coincideixen en parlar d'escacs per referir-se a ZP i el seu actual moment polític.

.

El moment "gambito de caballo", de Juliana, impagable com sempre, amb aquesta crònica setmanal que ens regala aquest periodista nostre que tenim a Madrid, barreja dels Xammar, Pla i perles d'altres èpoques. I l'amic Portabella, descobreixo que és un altre malalt d'Ala Oeste de la Casa Blanca, per cert, també citada en la crònica de Juliana. Portabella concretament cita un capítol que servidor va destacar en aquest blog fa dos anys i que aquí us linko per fer-vos-en context.
.
En la crònica de Juliana apareix el nom d'un personatge que el recent llibre El Maquiavelo de León està posant damunt la taula, segurament més del que tots dos voldrien: Javier de Paz. Conseller àulic de ZP per a qüestions ecòmiques, és un dels suports a l'Ala Oest de la Moncloa, aquella que servidor va descriure en un llibre que veig amb goig que no passa de moda: Els spin doctors. Com mouen els fils els assessors dels líders polítics. Aquí, la versió en espanyol.
.
La setmana passada, a la mateixa Vanguardia, parlant del llibre sobre el maquiavèlic ZP, feien un desglossament (en imatge adjunta en aquest article) que citava la pràctica totalitat dels protagonistes del capítol José Enrique Serrano, amb el permís de Miguel Barroso, del meu llibre. Us convido a repassar-lo, als qui el tingueu, i a abraonar-vos-hi, als qui encara no heu llegit aquesta criatura literària que tinc en tanta estima.
.
Perquè la política és això, escacs i estratègia sotmesa a la comunicació. Per això aquesta setmana ha caigut Nieves Goicoechea com a Secretària d'Estat de Comunicació. Per això és la tercera que cau en pocs anys. Primer va ser Barroso (marit de Chacón), que va veure clar que seguiria influint però molt més des de fora del complex monclovita. Després el voluntariós Moraleda. I ara la noia de Prisa. No és casualitat. Aquí sempre s'acostuma a disparar al pianista quan les coses no agraden. I qui ha d'orquestrar el gran teatret de la política governamental és peça especialment fràgil. A l'Ala Oest de qualsevol govern, el ritme frenètic és cruel de mena. Potser per això Barroso i De Paz no hi treballen però influeixen tant en ZP.
.
Una perleta última. Sobre el moment "gambito de caballo", llegiu aquesta breu i simpàtica crònica de Victoria Prego: Un curioso y secreto encuentro. Madí i De Paz, any 2006. Vés que això, com el "gambito" d'ara, no l'hagi filtrat algú del PSC o d'ERC per allò de respondre-hi amb un "Contragambito Falkbeer"....
.
I aquí l'àudio dels Moments Aira d'ahir a El Suplement, a can Catalunya Ràdio. També sobre política i comunicació.
.

Espe i Jan

És la nostra Joan Laporta. Més ben dit, seria la nostra Laporta si aquest ja estigués fent política, si tingués un gran partit al darrere i si fos el populista que ens vénen que és. En el cas d'Esperanza Aguirre, a més, té especial mèrit el toc testosterònic que supura.

Igual com amb Laporta, els cops han anat confegint un personatge a la contra del políticament correcte. I això té el seu públic. Un d'emergent, per cert, en temps de liquiditats socials i de desafeccions polítiques. Però així com Laporta busca fer forat en un catalanisme desacomplexat, Aguirre ja és catalitzador d'un espanyolisme desacomplexadíssim que aquí ens sona groller però que allà se sent molt còmode amb ell mateix, amb els seus símbols, amb les seves tradicions, i ara amb la seva productivitat econòmica. Curiosament, l'espanyolisme del qual fa bandera la populista Aguirre es lliga a un Madrid d'èxit, igual com Laporta vol lligar el seu projecte a l'èxit blaugrana dels últims temps (...)

(per llegir complet l'article d'aquest dissabte a can Avui, cliqueu aquí)

Més pals, més vots

.

El pals li escauen bé. Ja s’hi ha acostumat, i fins i tot ara si no hi fossin els trobaria a faltar. No debades, les crítiques el faran ser o no ser en el tauler polític que quedarà definit després de les properes eleccions catalanes. Si encara li’n queda algun dubte, les perdigonades el decidiran del tot a presentar-se. I un cop fet aquest pas, els dards dels seus detractors el trauran d’entre els extres i faran de Joan Laporta un actor polític amb frase. Ho va dir l’historiador John Elliot, fa unes poques setmanes, de visita a Barcelona: “A la història no hi ha grans personatges tant perquè ells ho siguin com per les circumstàncies, que els fan grans”. Els seus adversaris, en aquest cas, poden acabar fent Laporta gran, ara en política.

Per a bé i per a mal, amb una personalitat ben definida en l’imaginari d’un tant per cent de ciutadans que ni el José Montilla president ni la resta de candidats no iguala, el líder culer que ara ho vol ser de l’independentisme reloaded es presentarà sens dubte a les properes eleccions, i molt de la seva estratègia quedarà confiat als atacs que pugui rebre dels altres partits. Perquè Laporta pot ser un potent catalitzador del vot “rebotat”, del vot dels desencantats de la política en general, dels qui volen sotragada, vingui de la mà de qui vingui, això sí, només si els promet allò del “pit i collons”. Laporta els ho pot oferir. ERC ja no.

Aquest públic potencial, però, davant el procés electoral explícit, veurem si acaba votant amb l’estómac o si finalment ho fa pensant en la butxaca, en la hipoteca o en els efectes del tripartit. Només si arribat el període electoral oficial Joan Laporta segueix essent l’ase dels cops, ara però en l’arena política, aquest públic el votarà sense pensar-s’hi (...)
.
(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

.

Xarxa blogaire del PP i la foto de demà

A can PP han decidit apostar pel que és el futur dels blogs: les xarxes de blogs. El nom de la criatura: Blogosfera Popular. Hi arriben tardet, perquè d'altres ja les tenen de fa molt de temps, aquí i allà. Però diuen que més val tard que mai. Amb tot, en això d'Internet, tot plegat va a velocitats força còsmiques, i no sé fins a quin punt les xarxes de blogs, així, tal i com ara la desplega el PP, són ja útils o no. És a dir, les xarxes temàtiques de blogs són el futur de les bitàcores online, però no sé si d'aquesta manera.

.
Dues curiositats respecte de la xarxa popular:
.
1. Potser sí que la fan els mateixos Moragas, Barberà, Mato, Rudi i cia... més que res perquè s'ha estrenat amb una uniformitat temàtica que fa feredat. Tots parlant del cas del dissident cubà mort ara fa uns dies. Si hi hagués hagut algú que els fes tots a la vegada, potser hauria mirat per la diversitat de continguts, com a mínim el primer dia.
.
i 2. Està bé que estiguin oberts als comentaris. Impagables, els viatges dispensats al Gallardón i el seu primer post al blog De Madrid al Centro. Per cert, l'únic de temàtica poster una mica diferent...
.
Al final, la foto de Rajoy presentant-ho, és allò que més els vals. Perquè ja sabem que en això de la política hi ha molt d'imatge, oi? Com a la vida mateixa. Sense anar més lluny, avui al Parlament, un intel·ligent Jorge Wagensberg s'ha assegurat la foto de demà a la majoria de diaris, que (igual com ja han fet els digitals avui) utilitzaran les seves fotos amb espases i banderetes per il·lustrar les informacions sobre el debat d'avui al Parlament sobre les curses de braus. Perquè cada dia que passa són més els qui ens tenen calats, als mitjans. Saben què ens és irresistible. I hi juguen. Els més vius se'n beneficien.
..

Link laportià amb Jordi Pujol

.

De la tipografia de lletra de la campanya d'Obama se'n va parlar molt. Ara que estem a punt de veure la nova web de Joan Laporta, només un apunt: la tipografia de lletra que hi ha estat en aquests dies previs és la mateixa que la del logo del Centre d'Estudis Jordi Pujol. Primer missatge, doncs, visual, com subliminar.

..

Joan Laporta ja ha dit sempre que Pujol és el seu polític de referència. I no cal dir que el vot de Convergència és part del públic potencial al qual es dirigeix un Laporta amb tocs de lideratge a la Pujol (guardant totes les distàncies que els diferencien, clar).

.

Amics de les Arts, Maquiavels de Lleó i de tot

Rollings o Beatles? Manel o Els Amics de les Arts? Aquesta és la qüestió. La vida és tria. Ser o no ser. Jo en el segon cas ho tinc clar. Ara a més és que estem predestinats! Una alumna amb vista els va recomanar a classe fa uns mesos com a "comunicadors de l'any". Després la Catdem va organitzar-ne un concert boníssim a Luz de Gas. I ara resulta que també tindrem link via El Suplement. Estigueu-ne amatents. Mestrestant, us en penjo el nou vídeoclip. Molt d'ells. Molt divertit. Amb aquell punt de surrealisme que tant li agrada a l'amic Canosa, gran teòric de la confusió.
.

.
Aquí l'àudio de la primera hora d'El Suplement d'avui. Us poso tota l'hora, que sempre és mítica però que avui he trobat especialment divertida i amb suc.
.
I ja posats a ser multimèdia, aquí un altre vídeo, en aquest cas sobre una novetat editorial per a malalts de la cosa: El Maquiavelo de León. Cómo es realmente Zapatero. Aquí, speech de l'autor de la criatura literària, i unes frases extretes dels testimonis que hi han parlat:
.

«Un ex ministro me lo dice de forma más castiza: "Es uno de los personajes que he conocido con un sentido del poder más puro, del poder por el poder. (…) Zapatero te puede decir una cosa y la contraria en el plazo de una semana y sin pestañear."»

«Su visión de la politica es cinematográfica, incluso en lo que a las ideologías respecta. Le interesan las marcas, las etiquetas. Se siente sinceramente de izquierdas, pero comulga com la izquierda del glamour, no con la izquierda de la reflexión profunda.»

«Lo que le importa es quién le da su opinión, no la razón de los juicios que les transmiten. Si quien opina es amigo, las da por buenas. Si se las dice alguien que nos es incondicional, no las escucha, le resbalan.»

Vota'm, inútil!

.

Vota'm, inútil! és, efectivament, el títol d’un llibre de Toni Soler, però també és un estil de fer política. Una pràctica força estesa, si més no. És més o menys allò que va practicar Josep-Lluís Carod-Rovira l’última legislatura de Jordi Pujol com a president, quan des de la tribuna d’oradors de can Parlament va dir-li el nom del porc al líder convergent, per tot seguit oferir-li un pacte de govern. És a dir, allò no era un “vota’m, inútil!”, però sí un “governa amb mi, tros de botifler, d’anacronisme històric i de dretà arnat”. En poques paraules, era una falsa oferta de pacte. I aquest, evidentment, no va arribar. Una cosa semblant es va escenificar ahir, també al Parc de la Ciutadella.

El president Montilla va deixar anar una molt poc convincent oferta a CiU per votar plegats mesures que unissin govern i oposició en l’anomenat “acord estratègic” per traçar l’estratègia de sortida de la crisi. Però es va notar massa que l’escena només buscava trobar titulars amics com aquest: “Montilla ofereix pacte i Mas hi posa condicions”. Però això va anar realment així? Montilla va oferir ahir de veritat un pacte a Artur Mas? M’atreveixo a apuntar-los una frase com a botó de mostra de fins a quin punt ens hem de prendre amb escepticisme aquesta possibilitat. La va pronunciar ahir el president: “Jo els proposo que treballem plegats per superar la crisi i per proporcionar horitzons d’esperança a la nostra gent... i els que no vulguin aprofitar aquest moment esperant segurament un determinat resultat electoral faran un mal servei al país i segurament es picaran el dits”. Pam! I a TV3, en paral•lel a la segona part de la frase, plànol d’Artur Mas i Oriol Pujol. Impecable. La Komintern no hauria perpetrat una composició millor en els seus temps de control de la URSS. I és que els ideòlegs del nostre règim han begut molt més dels Estats Units que no pas dels antecedents soviètics d’alguns dels nostres il•lustres governants. Potser és per això que el relat que embolcalla el president Montilla respira un no-sé-què a Fran Kapra, tot i que no acabi de quallar (...)
.
(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Fiquem-nos en la seva pell

.

Ho he d'admetre: vaig riure molt. Però molt vol dir... molt. Sé que no és "la comèdia" ni molt menys. Però em va entrar per la via malalta que comparteixo amb molts dels qui rondeu per aquest raconet de la xarxa. Hi ha escenes impagables que semblen gags però que són moments reals que van acompanyar la carrera política de Jacques Chirac. Imperdibles, us ho ben asseguro. Especialment el lletjos que li fa la dona (incommensurable) i el moment Balladur, de qui després de veure la pel·lícula vaig entendre millor per què no va reeixir com a alternativa a Chirac... i, no ens enganyem, crec que ajudat a caure de cap al precipici pel gran Sarko (fura on les hi hagi).
.
Aquest dijous la presentem amb el gran cinèfil i amic Valentí Sanjuan... a L'Institut Français. On si no? Així tanquem el I Cicle Catdem de Política en Cinema, per on han passat grans perles. I que es reiniciarà d'aquí a uns mesos.
.
L'acte és obert al públic i completament gratuït. Hi esteu tots convidats (malalts i no malalts de la cosa). Les dades:
.
QUAN: Aquest dijous, dia 25 de febrer
A QUINA HORA: A les 20h
A ON: Institut Francès de Barcelona. C/ Moià, 8 (entre Aribau i Tuset)
QUÈ: Visionat de la pel·lícula Dans la peu de Jacques Chirac (En la piel de Jacques Chirac) - 2006
QUI: Presentació a càrrec de Toni Aira, professor de Comunicació Política a la UOC i Valentí Sanjuan, crític de cinema i director de Cine.cat
GRUP AL FACEBOOK: Aquí el teniu.
.
Ens hi veiem! Aperitiu:
.

Moments catràdio

Aquesta setmana, Moments Aira a can El Suplement, sense la Núria Ferré (cuida't i la setmana vinent ens retrobem) però molt ben acomboiat per dos conductors de luxe, el Quim i la Irene, que van cobrir la baixa de la mestressa amb moltíssim d'encert i amb aquell art que ells tenen. Aquí teniu l'àudio de la secció.

.
Però aquesta setmana que avui acaba, també ha tingut a servidor per can catràdio a dos programes d'aquells on també m'hi sento còmode i on sovint tenen la generositat de voler comptar amb servidor:
.
Can El secret, amb la Sílvia Coppulo. Dimecres vam parlar d'imatge i feina. Aquí en teniu l'àudio.
.
I can Tot és molt confús, amb en Pere Mas. Dijous vam fer comentari de la jugada sobre la visita del Dalai Lama a ca l'Obama. Aquí en teniu també l'àudio (escolteu especialment a partir del minut 11).
.

Fills del seu pare?

(L'article d'aquest dissabte a can Avui):

Si fóssim un país amb polítics més coherents, el pare fundador del catalanisme seria referència obligada de la nostra vida pública. Si el nostre periodisme tingués més autoestima i es perdés menys en politiqueries, faria bandera de referents com el fundador del primer periòdic setmanal en català de llarga durada. Si fóssim un país més culte, institucions com l’IEC no haurien de fer equilibris pressupostaris impossibles per mirar d’esmenar llacunes com les que tenim en l’àmbit de les ciències socials. Si tot això passés, més gent sabria qui va ser Valentí Almirall i faria dècades, i no setmanes com és el cas, que s’hauria presentat el primer volum de la seva obra completa. Al final, com gairebé sempre, la nostra supervivència cultural va tirant gràcies a valents franctiradors com el professor Josep Maria Figueres, que un bon dia va decidir no resignar-se. Ell ens està repescant el pare de Lo catalanisme.

Almirall tenia una curiositat immensa. Per això va ser un avançat en les idees polítiques, en el terreny social i en el camp científic. D’aquí que seguís amb atenció les teories de Charles Darwin quan aquestes despuntaven Pirineus enllà. I d’aquí que anés disparat a veure in situ l’erupció de l’Etna. Curiositat universal. Periodista, polític, viatger, pensador i narrador, Almirall entenia el catalanisme com el progrés (...)

(Per llegir l'article complet, cliqueu aquí)

.

Dimissions retràctils

.

Remetem-nos als clàssics: “En general, més que descobrir la veritat amb les seves imperfeccions i els seus premonitoris fiascos, allò que volem és conservar-ne la brillant impressió”. Carles Soldevila, el gran periodista i escriptor, parlant fa cinquanta anys, i sense saber-ho, de l’afició catalana a la dimissió retràctil.

En els últims temps, molt Soldevila enllà, uns quants amb tribuna pública s’han aficionat a una manera com qualsevol altra de quantes n’hi ha per mirar de desgastar els fonaments de l'autogovern català. Diuen que el nostre parlament és de fireta, que no pinta ni fa res. I això és fals. Certament, no s’hi fa molt del que podria tirar-se endavant si la nostra autonomia fos la de Portugal, però malauradament aquest no és el cas. Amb tot, déu n'hi do la feina que es podria fer al Parlament si ses senyories estiguessin majoritàriament per la causa. No ens enganyem, doncs. El Parlament no és de fireta. En canvi és ben cert que les dimissions dels nostres polítics sí que ho són. Fireta de la bona. Pur teatre. Impressions que no arriben a brillants però que voldrien ser-ho. Preguntin-li-ho si no al doctor Carretero o al conseller Ernest Maragall.

L'espectacle de la setmana pren el relleu a l'espectacle de fa dues, amb un cordó umbilical que els uneix: les dimissions de mentida, sense res de veritat. Les dimissions interruptus. Renúncies retràctils com les ungles dels gats. Surten quan convé i s’amaguen quan toca fer moixaines. En realitat, doncs, i ara parlem d’aquest tipus de dimissions, mai van ser-hi. Constitueixen purs recursos estilístics al servei de la manufactura del relat polític. Això, entenguin-me, val més pel cas de la crisi del PSC que no pas per la de Reagrupament, que va ser tota una altra cosa, més feréstega. (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

No he pogut evitar-ho...

Aquí va el biopic sobre Winston Churchill. Dedicat als amics Arnau i Piqué.

.

D'aquells líders d'abans...

.

Winston Churchill. Un líder, un estadista, un referent del que és (i hauria de ser) un dirigent polític en el moment i el lloc oportuns. D'això que precisament ens manca a dia d'avui de forma flagrant. Un lideratge que deixava anar frases d'aquelles que avui nodrits gabinets de comunicació malden per imitar. Dues de bones: "Out of intense complexities intense simplicities emerge", "Kites rise the highest against the win - not with it". Com seria de necessari que en l'actual conjuntura social i econòmica algun alt càrrec governamental, nacional o estatal, pogués dir coses semblants amb la convicció i la credibilitat d'aquell Churchill... oi?
.
Per recrearnos-hi, biopic del personatge. Aquí el link per als impacients. Jo no us l'he passat. En canvi el trailer sí...

.

Moments ZP

.

Aquesta setmana, als Moments Aira de Can Suplement, hem repassat, entre d'altres, el mal moment d'imatge a nivell internacional que està vivint ZP. Tot i que això no és nou. El vídeo adjunt capta uns (llargs i humiliants) moments captats en la cimera de l'OTAN que va tenir lloc a Bucarest l'abril del 2008. S'hi reunien els principals líders de l'Aliança Atlàntica, i en un dels recessos es va poder veure com mentre els nord-americà Bush, l'alemaya Merkel i dirigents d'altres països com Turquia, Holanda o Dinamarca departien distesament, Zapatero romania sol, en silenci, tan sols a uns metres de distància.

.

Morning Again, I'm from Barcelona

.

Nova setmana de trifulques a can Tripartit. I tal dia farà un any! Aquí no passa res! Tan amics! Demà tornarà a sortir el sol i de nou es farà de dia! Au, doncs, dediquem el clip setmanal a aquest renéixer continu del govern presidit per José Montilla. Morning Again, de Frida Öhnell, forma part de l'últim disc dels grans I'm From Barcelona. Aquest cop cadascun dels seus 27 integrants ha composat una cançó.
.
Per cert, oi que la cantant d'aquesta sembla... fatigada...?

.

Sense "els Maragall"

D’entre tots els moments possibles que hi havia per triar, Josep Antoni Duran i Lleida ha optat precisament aquest, ara, enmig del temporal, amb punyals provinents de tot arreu dirigits cap a José Luis Rodríguez Zapatero. Ara li estén la mà i diu que el president espanyol té CiU disposada a pactar. Certament hi ha arguments més que de sobra per defensar que ara no és el moment més oportú per fer-se la foto amb ZP. Montilla i uns quants barons del PSOE l’eviten tant com poden, Esquerra fins i tot vota propostes del PP al Congrés per tombar els socialistes en votacions. Però precisament per això ara CiU posa damunt la taula allò que els socialistes han mirat d’arrabassar-li bàsicament via eslògan: temps difícils, gent seriosa. És marca de la casa. Va en l’ADN dels convergents. I és que per molt que el PSC ha intentat lligar la federació nacionalista amb no se sap exactament quin tipus d’“extremisme” i d’“aventures”, això no qualla. Per molts altaveus que es posin al servei de mentides d’aquelles que cal repetir mil vegades, hi ha certes realitats que no es canvien només amb propaganda.

.

No és el moment, cert. Però precisament per això l’és. Precisament perquè la situació és difícil, perquè el govern espanyol està tocat, perquè Zapatero no té credibilitat i, pitjor encara, està manca d’un pla efectiu contra els efectes de la crisi a l’Estat espanyol. Per tot això té sentit la proposta de CiU d’un pacte transversal entre els partits per tirar endavant mesures necessàries en l’àmbit econòmic. Malgrat tot, té sentit. Malgrat el baló d’oxigen a un PSOE que no el mereix. Malgrat que no és de rebut que Catalunya sempre hagi de ser qui posi seny i tiri del carro. Però ens governa qui ens governa i formem part de l’Estat on ens tenen encaixonats. Això a dia d’avui va així, i si ells s’esfondren, ens arrosseguen al fossar. D’aquí el moviment de CiU, una federació més sobiranista que aquella que va pilotar Pujol. Però una cosa no treu l’altra. De fet, precisament en saber combinar responsabilitat i reivindicació raurà l’èxit o el fracàs de CiU en la tercera i definitiva campanya d’Artur Mas. De fet en això raurà l’èxit o el fracàs dels principals partits catalans. I en això està clar que n’hi ha que parteixen amb molt desavantatge. (...)

.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

.

Retòrica, màrqueting d’idees i legitimació política

Nou llibre, moooolt recomanable de Jordi Xifra i Josep-Maria Terricabras: Retòrica, màrqueting d’idees i legitimació política (Documenta Universitaria). Estarà disponible en llibreries d'aquí a pocs dies. Aquí un resum:

.
Fins ara, l’eloqüència, l’art de parlar bé, tenia només la llum i l’ombra del parlant davant d’uns oients: la llum era la seva capacitat d’argumentar correctament, de presentar la pròpia causa de manera adequada; l’ombra consistia en el fet que, sovint, l’ús brillant de les paraules podia encegar, fins i tot estabornir, l’auditori, de manera que un bon orador fos capaç de manipular l’audiència i de guanyar-la per a la seva causa amb raons poc sòlides o fins i tot sense gaire raons. Avui, però, la llum i l’ombra de la retòrica ja no són només les del parlant sinó també les del plató de televisió, que amplifica o dissimula idees, que concentra o distreu l’atenció. La retòrica política i, específicament, la retòrica electoral s’han convertit en matèria de màrqueting per a les masses: si bé continua essent cert que, en unes eleccions, convé vendre les idees i els projectes que proposa el personatge, cada dia és més cert també que el que es busca sobretot, abans que vendre les seves idees, és vendre el personatge mateix, el seu aspecte, el seu posat, el seu somriure, la seva presència. Si s’aconsegueix l’acceptació del personatge, si s’aconsegueix que l’auditori li reconegui «glamour» –o fins i tot, «carisma»–, llavors les seves idees i els seus projectes poden passar a un segon pla, ja no són l’objecte principal de l’escrutini, perquè aquest escrutini ha passat satisfactòriament el filtre de la imatge. Per això és tan important que la càmera «estimi» el candidat, que el projecti bé. Les pàgines que segueixen, però, no van en aquesta direcció. La seva intenció és la de destacar i examinar els aspectes argumentatius i retòrics en un acte polític televisat, aquells aspectes que precisament poden quedar a les fosques quan els focus del plató són tan potents que ressalten la imatge i deixen un xic de banda la paraula, la seva força, el seu missatge.
.

Els budells del Vull Saber

.

Aquesta setmana que comença demà dilluns, ja tindreu a més llibreries el Vull Saber sobre la Comunicació política. Criatura pindolaire que us aniré comentant aquí i al grup del facebook on ja som 233 malalts de la cosa. De moment, per anar obrint boca, us n'apunto l'índex de continguts:

.

Què vull saber

Hi ha comunicació en la comunicació política?

PRÒLEG. Quinze claus per construir la nostra estrategia electoral (per Pau Canaleta)

UN TERME EN MOVIMENT

ELS ACTORS DE LA COMUNICACIÓ POLÍTICA

Els polítics

Els líders d’opinió: les elits

Els estrategs de la comunicació: els spin doctors

Els mitjans de comunicació de massa: periodistes i empreses periodístiques

L’opinió pública

DIGUES-ME COM COMUNIQUES I ET DIRÉ QUI... GUANYARÀ

LA POLÍTICA FETA SERIAL

Espectacle polític, espectacle televisiu

La tramoia a la vista

La construcció del vot a través de la imatge

DOMINI ELS MITJANS DOMINANTS

LA POLÍTICA VIRTUAL

LA IDENTITAT DIGITAL

LA SOSTENIBILITAT DEL SIMULACRE

EL REGNAT DE LA PROPAGANDA NON-STOP

FAST FOOD GLOBAL

ELS PARTITS, SOTA ELS FOCUS DE LES CÀMERES

Per a què serveix un congrés?

El còctel de les primàries

EL CREPUSCLE DELS PARTITS POLÍTICS

BIBLIOGRAFIA

Imitation of life, R.E.M.

.

La baraka està esfumant-se per a ZP. Cada vegada llueix menys el seu relat i aquella realitat virtual que venia fins no fa gaire queda cada vegada més reduïada a una massa explícita imitació poc efectiva.

.

Montilla, un pioner

.
"Si la política té a veure amb qui fa alguna cosa, o amb l'assignació voluntària de valors, em pregunto per què necessita emprar tantes paraules". José Montilla coincideix plenament amb l'autor d'aquesta frase, Murray Edelman, gran analista de la construcció de l'espectacle polític. Fets, no paraules. I no és tant que així gestioni Montilla el seu govern, com sí que ho fa en canvi amb la seva carrera política. Si hem de jutjar per on és avui dia podem concloure que l'estratègia no li ha anat del tot malament.
.
Montilla va ser el primer a captar que José Luis Rodríguez Zapatero li feia més mal que bé. Sabia que el president espanyol és de mena malastruga amb aquells que s'hi acosten, que hi aposten. I si bé és cert que a aquesta convicció hi va arribar com a còmplice necessari de Zapatero en la defenestració del seu predecessor, Pasqual Maragall, no deixa de ser una demostració de lucidesa. No deixa de ser un cas poc habitual, el d'un Montilla pioner. I és que ell va ser el primer dels barons del PSOE que va fer un pas enrere en la foto amb ZP. Ara l'imiten d'altres, amb algun cas instigat clarament per José Bono. Però el nostre president va ser el primer, fet que l'honora, dins d'un ordre, no gaire, però l'honora. (...)
.
(Per llegir l'article complet d'avui a can Avui)
.
I de Montilla, però sobretot de ZP també n'hem parlat avui als Moments Aira de can Suplement. Aquí l'àudio de la secció d'avui... i l'àudio també de la secció de la setmana passada, que m'havia descuidat de penjar-la.

.