Alerta amb el crèdit

La batalla de la credibilitat és un front que costa molt de guanyar en el dia a dia, però que amb segons quines patinades pot perdre's amb una certa facilitat. És en aquest sentit que CiU haurà d'anar amb molt de compte en veure com gestiona el moment polític tan bo que ha collit a les urnes.

Han estat set anys a l'oposició. Han hagut de picar molta pedra, i seria absurd començar a perdre crèdit tan ràpid un cop reconquerit el poder. Perquè és justificable fins i tot el fer alcalde de Badalona a Xavier Garcia Albiol, del PP. Es pot apel•lar a la decisió d’una majoria de ciutadans. Es pot apel•lar al respecte a la llista més votada. Es pot apel•lar a combatre els antiestètics “cordons sanitaris” que certs partits autoerigits en fars de la democràcia tenen tanta tirada a promoure. Hi ha moltes maneres de justificar aquesta decisió i unes quantes més. Però cal fer-ho tot des de la seriositat. I el que ha passat aquesta setmana a Tarragona no ha estat seriós.

Surt el secretari general adjunt, Oriol Pujol, i planteja la premissa de respectar la llista més votada. Hi annexa l’apunt que en això hi poden haver excepcions, però deixa clar que Badalona i Tarragona no seran el cas. I quan surt l’alcaldable tarragonina, Victòria Forns, a dur-li la contrària, Pujol se n’hi va a parlar (projectant una imatge d’excepcionalitat), per acabar desdient-se i incorporant el cas tarragoní en el pack d’hipotètiques excepcions. Per reblar, Josep Antoni Duran i Lleida, geni i figura, deixa en evidència els seus socis tot dient que “Unió a Tarragona no hi ha hagut d’anar”. La seqüència no respira seriositat. No projecta coherència, ni ordre, ni gestió assenyada d’un molt bon resultat electoral.

Sortirem definitivament de dubtes aquest dissabte, quan es voti nou alcalde en el consistori tarragoní i en molts altres, Barcelona i Girona a banda mercès a PP i Esquerra, respectivament. Però cal advertir que si d’aquest proper dia 11 Victòria Forns no en surt com a alcaldessa, ja sigui per al primer tram, per al segon o per al conjunt del proper mandat, ella i CiU hauran de preocupar-se de donar explicacions per un espectacle que a més de galdós no els haurà sortit gratis (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Príncep + Òmnibus + CiU = Confusió

Un príncep que sap tenir un gest (més que campechano, malgrat el mal final), crec jo que no de forma espontània. Una CiU que caldrà que superi ràpid la ressaca de tant de bon resultat electoral si no vol prendre força mal a mig termini. I una llei, l'Òmnibus, que abans de saber que era... ja no és. Tot això, avui ho hem analitzat a can Tot és molt confús.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 8 de juny de 2011.

El nen del rei nu

“Cullell”. “Mas-Cullell”. Molts periodistes i polítics s'entesten en pronunciar malament el segon cognom del conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell. Un error que no es donaria si ell no s'hagués estat durant dècades als Estats Units. Allà, com a acadèmic de prestigi, catedràtic a Harvard, va decidir maridar els seus dos cognoms per no perdre'n el primer. Els nord-americans fan caure el middle name, però com que ell no volia constar com a “Andreu M. Colell” va optar pel guionet en la seva terra d'acollida durant anys, els EUA, on una part de la seva descendència ha decidit seguir fent vida.

El seu fill Alexandre, que va ser assessor de la Casa Blanca en matèria d'economia laboral durant els primers temps de l'administració Obama, és professor a la prestigiosa Universitat de Princeton. Segueix així l'empremta del pare, un referent als Estats Units, on a les principals institucions econòmiques s'hi posen quan és Mas-Colell qui truca. “Sense el conseller al capdavant de la cartera, molt del que estem aconseguint de suport i consideració a l'exterior, en aquest moment dificilíssim en l'aspecte econòmic, no ho tindríem”, diu un dels seus més estrets col·laboradors.

I això que va estar a punt de no ser conseller del president Artur Mas. Bé podria haver estat així si el líder convergent s'hagués repensat la seva proposta després que Mas-Colell li exposés les seves condicions per acceptar Economia: “Si vols comptar amb mi haurà de ser tenint present que faré el que cal fer, en cap cas maquillant una realitat duríssima que hem de gestionar”. I li va donar un dia perquè el president sortit de les urnes hi pensés. Era clar que el vell professor no es jugaria un prestigi acadèmic acumulat durant dècades. I l'altre Mas, el president, va entomar el desafiament. La política de retallades, sense gaires pedaços afegits per dissimular-ne la naturalesa, les causes i les conseqüències, n'ha estat la prova, fins i tot en període pre-electoral explícit i malgrat les pors de molts dels seus companys de partit.

“S'està governant des d'Economia”, assegura un dels assessors d'un altre departament. I rebla: “Els consellers han anat desfilant pel despatx de Mas-Colell, i tots han assumit les respectives rebaixes“. I aquesta setmana, la de la presentació dels pressupostos del govern, ha pogut fixar les xifres que seran motiu de debat parlamentari a partir del proper dia 16. Les crues xifres. Una complicada realitat que ell –en paraules d'un dels seus homes, “a imatge del nen de la faula que assenyala el rei nu quan ningú més s'hi atreveix”– no ha volgut amagar des que és responsable d'Economia. “Té clar que sense uns comptes públics equilibrats no podem tenir autogovern, igual com ha deixat clar des del principi que les finances catalanes eren insostenibles si s'accedia a complir amb el dèficit marcat per Madrid”. I no hi ha accedit.

És el govern des d'Economia, en un moment de crisi com feia temps que no coneixíem. Així per exemple s'explica la tesi estesa a Palau a propòsit que ell hauria estat el gran impulsor del pacte de sang que sembla –només sembla– que tenen Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Manies i Manies

Hi ha manies i manies. ZP per exemple té la de faltar als seus compromisos. El PSC té la de votar sempre amb el PSOE allà on importa. I Convergència, la d’aguantar Josep Antoni Duran i Lleida de soci dècades i dècades. Unes són més inexplicables que les altres, però totes tres, com la majoria, ho són. No s’entenen del tot. Bé, sí des de diferents punts de vista, però no des de la més estricta lògica. I això mateix passa amb una mania que persegueix la cúpula d’Esquerra també des de fa dècades.

Ahir era dia de reaccions al vot del PSC amb el PSOE i contra el pagament de 1.450 milions d’euros a la Generalitat per part de l’Estat. Hi havia força unanimitat a tort i a dret. Gran retratada dels socialistes catalans. Però, ai las, a Joan Ridao, portaveu d’ERC al Congrés i un dels irreductibles de la mania republicana anti-CiU, no podia evitar de ser retratat també amb les seves paraules del dia abans, recollides diligentment per la premsa. En elles, el secretari general d’Esquerra retreia el seu paper galdós als socialistes, això sí, annexant-hi que tot plegat era una “maniobra electoralista de CiU”. Mandra, molta mandra.

Desconec qui va donar l’ordre que els tres diputats d’ERC votessin amb CiU dimarts al Congrés, però segur que no va ser Ridao. Potser un Joan Puigcercós que sembla haver entès el missatge del passat 28-N. Però Ridao segur que no. Ni ell ni la majoria d’altaveus d’ERC als mitjans, que ahir fins i tot utilitzaven l’abstenció del PNB per mirar de repartir culpes en el fracàs de la votació. Per mirar d’equiparar, com sempre, CiU i PSC. Mania d’aquelles ben estèrils. Més quan, resultat electoral rere resultat electoral, la tesi es demostra absurda i molt poc estimada precisament per l’electorat sobiranista, fart de tanta confrontació pueril en l’espectre polític del nacionalisme català.

Ahir, per repartir culpes entre PSC i CiU n’hi va haver que des d’ERC va alertar contra la “basquitis” (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Fada De Gispert + morosos + reialesa = confusió

Avui a can Tot és molt confús hem parlat de la foto de la presidenta del Parlament fent de Fada Madrina de la Ventafocs. De les reaccions de la instantània, així com també de l'absència del també democristià Duran i Lleida en la primera recepció de Sant Jordi amb Artur Mas d'amfitrió a Palau. D'això i de les declaracions d'ahir del portaveu del Govern, Quico Homs, titllant de "morós" l'Executiu de Madrid. I, per reblar, detalls comunicatius (com tot el que tractem, res d'espontani) de l'enllaç reial que aquest divendres unirà el Príncep Guillem d'Anglaterra amb Katte Middleton. Detalls com que l'esdeveniment es retransmetrà via streaming, com ens ho mostra el vídeo que tanca aquest post.

Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 27 d'abril de 2011.

Na Jenifer i la política

Ahir al 59 Segons vam debatre de les recurrents retallades. Recurrents com a argument de debat periodístico-polític dels últims mesos. Sembla que no en sabem d'altra. Tot i que ahir al 59 val a dir que també vam garlar d'altres coses. Ho vam fer amb José Zaragoza, del PSC, que ens va parlar (sense deixar anar res) del moment del seu partit, del moment del PSOE i les relacions complicades entre els socialistes catalans i els de can Madrid. I tot seguit vam fer comentari sobre la iniciativa del conseller Felip Puig a propòsit del marcatge de prostitutes (i clientela) als carrers de can Catalunya. Finalment, moment Porra Barça sobre la final a València d'avui contra la merengada. Aquí teniu el vídeo de l'entrevista a set amb en Zaragoza, i aquí el vídeo de la resta de debat. Ahir compartint taula amb Albert Sáez, Jordi Barbeta, Milagros Pérez Oliva, Joan Carles Girauta (amb nou llibre), i Núria Ribó.

I avui, la cita setmanal a can Tot és molt Confús. Hem parlat dels problemes de coordinació i transmissió del missatge "retallador" per part del Govern (i sobretot els consellers) d'Artur Mas. Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 20 d'abril de 2011.

Per cert que, enmig de tanta política d'aquella que "necessita millorar" en pack, avui a can Pere Mas un grup de música ha esponjat el moment. Enmig de tanta crisi i de tanta negativitat, traspuen enginy, positivisme... i esperit "open your mind". Músics que volen compartir música (i ho fan, gratis al seu web). Són Els catarres. I jo diria que faran carrera. Em sap greu, senyors de la SGAE! Però n'hi ha que abans que fer pasta sobretot prefereixen fer música.

Vostès tenen un problema

Convergència té un problema. I es diu Duran i Lleida. Però és que el pack del sobiranisme en té un de molt més important i és un moviment fill de Caïm. Arrel de l'èxit de les consultes de diumenge passat a Barcelona i 20 altres municipis sobre la independència, s'afina el diagnòstic. I no per inquietant és menys real. De fet, per greu, demana intervenció ràpida. Urgent.

A CiU l'estrella de Duran i Lleida torna a lluir amb tota la seva força. Amb la pròpia de quan la federació és al Govern. És a dir, la suficient com per, un cop instal•lats al Govern i sense la por a fer algun daltabaix que allargui l'estada a l'oposició, pugui tenir el soci ben marcat. Collat, fins i tot. El soci gran amb un de petit que sap que fa nosa i per això precisament el respecta. Una pena, però va així. Ara! Aquest model és sostenible més enllà de Duran? Més i tot: aquest model és sostenible, encara hores d’ara, fins i tot amb Duran? Crec que no. Fa massa temps que resta.

El centre polític es desplaça cap el sobiranisme. La Unió de Duran i Lleida és en aquest sentit un llast per a CDC. I alerta que no dic Unió. Dic "la Unió de Duran i Lleida". Un lideratge i entorn que, com tot a la vida, potser que algú es plantegés ja de renovar-lo. És obvi que n'hi ha uns quants, a Unió, que voldrien posar-s'hi. Però sembla que no acaben de trobar el moment. Ara! Que no busquin més. El moment és ara. Ben bé com amb la tria entre residualitat o independència. Deixar la decisió per gaire més enllà pot suposar per als democristians la diferència entre ser o no ser.

I en aquest dilema es troba Esquerra, que hauria d'aguantar. De fet, enmig de tot el mogut espectre sobiranista, és la que estratègicament millor encarada es troba. Els successius daltabaixos electorals, i més concretament la pèrdua del poder tripartit, els ha dut a fer un cert cop de cap. Sembla que ho han vist clar: cal recuperar centralitat. Centralitat a on? En l'àmbit del sobiranisme. D'aquí els intents de recomposició del propi espai, així com de crítica no histriònica al Govern d'Artur Mas. És la idea. I l'estan executant. Wait and see. Cal deixar passar el 22-M. I a partir d'aquí mirar d'enfilar camí de la remuntada. Una via on els pot ajudar Solidaritat i la seva superlativitat. SI està caient, de forma molt accelerada, en alguns dels errors que van penalitzar durament ERC després d'anys d'insistir-hi. Perquè frivolitat i caïmisme són dos grans perills a conjurar (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

10A + Barril + Sálvame = Confusió

Avui la secció de can Tot és molt confús ha estat especialment... idem. Ara! Festivalera com sempre, i parlant de coses divertides sobretot per a la malaltada... això sí!: apta per a tots els públics.

Avui hem parlat les conseqüències de la consulta del 10-A sobre la independència... sobre l'Hereu... sobre en Duran... en Mas... en López Tena... i també la boda de Jaume Collboni amb el senyor Sálvame, i les imatges de la cosa amb Montilla i senyora amb els Karmele, Belén Esteban i cia...

Aquí l'àudio de can El consultori Dr. Aira d'aquest dimecres 13 d'abril del 2011.

El protector del Sant Sepulcre

Godofreu de Bouillon, un dels líders de la primera croada, va fundar un orde militar concebut com a confraternitat mixta clerical i laica de pelegrins que va créixer al voltant del Sant Sepulcre, la tomba de Jesucrist. Godofreu, duc de la Baixa Lorena i protector del Sant Sepulcre, tenia clar l'objectiu dels seus homes: protegir el lloc sant dels infidels. Més endavant, quan es va traslladar a Europa, la companyia es va dedicar a l'alliberament de captius cristians de mans musulmanes. Actualment està enfocada a la caritat i conserva un estatus particular dins l'Església catòlica. Deus lo vult. Déu ho vol. És la divisa del grup, l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem.

I el cas és que així com hi ha a Unió qui s'encomana a l'ajuda de l'Altíssim per prometre el càrrec, també hi ha a Convergència qui de referents divins va ben servit. Sense anar gaire enllà, i perquè l'actualitat de la setmana ha vingut marcada per unes declaracions seves d'impacte d'avui fa just una setmana a propòsit de l'impost de successions, cal parar compte amb qui diu la llegenda que és un dels més destacats cavallers del Sant Sepulcre a Catalunya: Germà Gordó, el secretari del govern.

Esperit militar, sacrifici i alliberament de captius. Lliga. Podria desmentir que la intervenció del secretari diumenge passat hagués estat un estirabot espontani. En tot cas, potser una passada de frenada de qui alguns a CiU consideren “més papista que el papa”? La lleialtat de Gordó a Artur Mas és a prova de bombes, però el president no hauria celebrat la seva intervenció. Ans al contrari. Això sí, per acció o omissió, Mas s'ha beneficiat d'un tarannà molt propi dels líders polítics: divide et vinces. Divideix i venceràs.

Perquè si Josep Antoni Duran i Lleida assumeix un protagonisme exagerat que fa que fins i tot s'avanci al president mateix a l'hora d'anunciar la supressió de l'impost de successions, potser no és sobrera una certa desautorització, oi? I si, de tot plegat, en surten desgastats ell i el secretari, res no haurà estat sobrer si el president hi posa pau i seny, i hi diu l'última paraula. La seva autoritat queda reforçada mentre els altres s'han esbatussat. I Gordó, content de servir fidel i protegir els interessos del seu líder. És per això que hi és. I si una de les seves missions és marcar el flanc d'Unió, tinguin per cert que s'hi continuarà dedicant, sobretot per vocació.

Dades a observar (...)

(Per llegir complet el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Ordre a la sala!

El president Artur Mas ha de reaccionar. No pot ser que l’hagi posseït la síndrome de Palau tan aviat. Seria de rècord. Tant que li ha costat d’arribar-hi, i tan poc que li hauria durat l’alegria. Perquè les gàrgoles gòtiques de Sant Jaume són molt maques de fotografiar pels turistes i molt boniques de mostrar als visitants per demostrar solera. Però no poden recloure un president i desconnectar-lo, per exemple del seu partit i del guirigall que estan muntant peces claus de la seva federació i del seu govern.

A Convergència, a Còrsega 333, sembla com si tot estigués aturat en un wait and see induït per l’expectativa de tancar un cicle exitós amb les municipals del 22 de maig, i també per una adaptació al Govern que està sorprenent sobretot a propis i també a estranys. Però mentrestant, el lideratge del president no pot esperar. No pot ser aliè al protagonisme excessiu que està assumint el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, encara a un any vista de les seves eleccions, les del Congrés dels Diputats. Sembla que per aquest flanc, Mas ja hi hauria començat a intervenir via un correctiu que malgrat tot ha tornat a projectar sensació de desordre.

El tripartit, la fórmula en si mateixa, va esdevenir ràpidament sinònim de disbauxa, de caos, de Dragon Khan. Any rere any, setmana rere setmana, va anar nodrint d’arguments la idea. En contraposició ben bé immediata, CiU es beneficiava de tot el contrari. Passava a annexar-se a ulls de la majoria com l’opció d’ordre, de seny, de coherència, de gestió endreçada. Això no salta pels aires de la nit al dia, però es pot esquerdar. I ja se sap que les esquerdes són perilloses perquè només fan que eixamplar-se a la mínima vibració o sotragada subsegüents (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Duran + successions + ZP = Confusió

Com és que el secretari del Govern, Germà Gordó, ha parlat i ho ha fet en diumenge. Moviment espontani? No, oi? N'hem parlat avui al Tot és molt confús. I junt amb aquest moment, també hem analitzat el desencadenant del debat sobre l'eliminació total o parcial de la llei de successions: Duran i Lleida. D'això i de la picabaralla del líder d'Unió amb el diputat de Solidaritat Catalana per la Independència Alfons López Tena. Finalment hem reblat amb les especulacions sobre una altra de successions, en aquest cas la de ZP com a cap de cartell del PSOE en les eleccions al Congrés que haurien de celebrar-se com a tard la primavera de l'any vinent.

Aquí teniu l'àudio de can El Consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 23 de març de 2011.

El Palau és el missatge

Retinguin aquest nom: Marshall McLuhan. Un dels grans teòrics de la comunicació. Va morir el desembre del 1980, poques setmanes després que Ronald Reagan guanyés les eleccions presidencials nord-americanes. El gener del 1981, aquell actor posat a polític accediria a la Casa Blanca i institucionalitzaria el concepte de campanya permanent. I és que amb ell va desembarcar a l'ala oest de la seu presidencial l'equip electoral que l'acabava de fer triomfar. Després tots l'imitarien. Quedava clar que la campanya dura quatre anys. Igual que tothom ja havia començat a assumir per aquelles terres i aquells anys la màxima més famosa de McLuhan: “El mitjà és el missatge”. Perquè és clar que el com diu molt del què. Ser o no ser a la Casa Blanca pesa. Com i on es vesteix el poder diu molt del seu contingut. I en ocasions més i tot. La vicepresidenta Joana Ortega n'és molt conscient. I no és l'única.

Ho diu més d'un que el coneix bé. El president Artur Mas “s'ha emprenyat molt” amb l'afer del currículum inflat de la seva número dos a l'executiu. Josep Antoni Duran i Lleida, no tant. I per què? Potser perquè Ortega s'hauria pogut plantejar coses de cara al congrés d'Unió del 2012? Coses que després de la setmana horribilis de la vicepresidenta ja no arribaran?

De les aspiracions d'Ortega a Unió se'n sap més aviat poc. En tot cas, després de la seva patinada, certes especulacions en aquest sentit ja no treuen gaire cap a res. Millor centrar-se allà on té un paper, al govern. I en aquest sentit, la vicepresidenta, que sap de la importància de l'escenografia del poder, fa dies que va moure fitxa. Perquè sap de com la forma projecta un fons, per exemple omplint-lo de contingut independentment de si això respon o no a la realitat. Per exemple via despatx.

Ortega és oficialment “vicepresidenta del govern i titular del Departament de Governació i Relacions Institucionals”. La seva seu és a Via Laietana 26, no a plaça Sant Jaume. Però, ai las, Ortega va demanar a Francesc Homs, el moltpoderós secretari general de la Presidència, que li trobés un raconet a Palau. I així ha estat. Homs li ha fet habilitar un despatx per rebre visites a Palau. Una cambra on s'accedeix des del Saló Sant Jordi i amb vista a plaça Sant Jaume. El Palau és el missatge. És sinònim de poder. Perquè no és el mateix que algú et rebi en una seu presidencial amb la tradició de la catalana, que en un edifici més aviat gris, a unes quantes passes de l'altre.

Però Ortega no és l'única que ha tingut clar aquest component simbòlic que suma (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a can AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Ortega + Hereu + 59segons = Confusió

No sé com ho han fet però el cas és que no sé com posar l'embed dels vídeos del 59 Segons. La web l'han refet molt bé, està molt maca i fa goig... però abans ho trobava fàcil... i ara directament no ho trobo. Si algú se'n surt, que m'ho digui si us plau.

En tot cas, aquí la primera part del programa de dilluns passat, on moderats per la Cristina Puig vam parlar de les relacions CiU-PP (amb l'Enric Millo), però també de les nuclears i la dació de pis com a pagament. És un dels programes més dinàmics de tots on he participat fins ara a can 59.

I, com cada dimecres, he enfilat via el Tot és molt confús del Pere Mas, parlant en aquesta ocasió de la vicepresidenta Ortega i el seu cv, de l'Hereu i el seu procés post-primàries, d'en Duran i en Mas... i del Barça.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 16 de març de 2011.

Sense mili per CiU

No ens enganyéssim. Va ser així. El diputat Josep Antoni Duran i Lleida no hi era però alguns ja hi treballaven in situ, com el diputat Carles Campuzano. Els Pactes del Majèstic PP-CiU van tenir també això. Molts de l’edat de servidor ens vam lliurar de fer el servei militar perquè la federació nacionalista va posar aquesta clàusula entre les dels pactes per facilitar la governabilitat del primer Executiu de José María Aznar. Va ser l’any 1996. I si bé és cert que el PP no va complir fins una temporada enllà, ja amb majoria absoluta, qui va empènyer i trencar el tabú va ser CiU. I ara que se’n compleixen deu anys, Duran i Lleida se’n felicita, i li cauen crítiques absurdes per fer-ho.

No seré jo qui negui que el líder d’Unió pateix en els últims temps un afany de protagonisme només explicable perquè la campanya per les espanyoles s’ensuma propera i n’hi ha que la fixen fins i tot per la tardor, no la primavera del 2012 com tocaria. Però hi ha una cosa que és diu “al Cèsar allò que és del Cèsar”. Hi hauria afegit allò de dir “i a Déu allò que és de Déu”, però trobo que entre la vicepresidenta Ortega reclamant la seva ajuda per prometre el càrrec i amb Zapatero exigint a Rajoy que hi parli per solucionar l’excés de despesa en energia, a l’Altíssim el tenim en els últims temps massa present en política.

CiU va forçar el final del servei militar obligatori a l’Estat espanyol i el PP –no el PSOE– hi va accedir. Tant costa admetre-ho? Bada boca Duran per recordar-ho ara que se’n compleix efemèride, i salta el diputat Daniel Fernández, del Grup Parlamentari del PSOE-PSC, per dir que allò que fa Duran és “una defensa apassionada” del Pacte del Majèstic. I Joan Ridao, d’Esquerra, no triga ni dos segons a lliurar-se al seu esport predilecte –llenya a CiU– per afegir que Duran té una “voluntat irrefrenable” per reeditar aquell pacte. Vol gallinaci (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

ZP + Espe + Mou + Terribas = Confusió

Per què els germans Puig sembla que es contradiguin a tomb de la mesura ZP dels 110Km/h? Com és que l'Espe defensa en Mourinho i que el gran comunicador Rubalcaba ha gestionat tan malament la comunicació del seu ingrés a la UCI?ZP pot colar-se en 5 notícies diferents del Telediario? I en Duran i Lleida va fer un post al seu blog per parlar d'Infidels o per deixar anar un missatget a la Mònica Terribas?

Perquè Tot és molt confús, aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 9 de març de 2011.

Obrint portes!

Dijous 27 de maig del 2010. El nom d'Artur Mas comença a sonar a diverses cancelleries europees. El motiu? El pla d'ajustament que un noquejat govern socialista espanyol aprova in extremis mercès a l'abstenció dels nacionalistes catalans de CiU. La cancellera alemanya Angela Merkel havia trucat en persona Mariano Rajoy, però aquest no va voler donar suport al PSOE per tirar endavant allò que el directori europeu estipulava imprescindible per no intervenir Espanya. Mas? Artur Mas? Va començar a sonar.

Josep Antoni Duran i Lleida va ser hàbil, un cop més: “Aquí la decisió és d'en Mas”. Tocava que el convergent es mullés. I aquest va decidir donar llum verda al pla via abstenció. A Europa en van prendre nota. “I ara és moment de recollir-ne els fruits”, s'ha dit algú a Palau que rememora els temps del president Jordi Pujol i les seves fotos amb l'emperador Aki Ito, Helmut Kohl, George Bush pare, Giulio Andreotti, Boris Ieltsin o Jacques Chirac, entre altres.

La foto amb referents internacionals de pes és una de les fites més preuades en la construcció d'un lideratge polític. Suma molt, especialment quant a atributs propis d'un estadista, una condició a què en principi haurien d'aspirar tots els presidents. Artur Mas n'és el cas i el seu equip a Palau aspira a projectar el president “a nivell macro, no només lligat a les batalles del dia a dia”.

Aquesta setmana han aconseguit la primera foto d'aquest important àlbum que tot líder acarona, conscients com ho són que la interlocució amb primeres espases a nivell internacional suma. El primer triat ha estat José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea. Via directa a la cúpula de les institucions parlamentàries europees. Allà on, per exemple, en boca d'un dels homes de Mas a Sant Jaume, cal reimpulsar el canal Segarra-Garrigues. Perquè al final és això part del que sumen les fotos amb líders internacionals. Projectar en la ment del ciutadà aquella frase dita amb èmfasi als ferrocarrils: “Obrint portes!”. La projecció d'un poder d'interlocució que solucioni afers de país des d'on es talla el bacallà gros (...)

(Per llegir l'espai Des de l'ala oest d'aquesta setmana a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

L'altre Duran i Lleida

.

Avui llegia el post de l'amic Saül Gordillo "L'ostentació Duran i Lleida". M'ha interessat. Parla d'una foto (en realitat, la cosa és un vídeo sencer, que encara té més suc). El vaig veure fa uns dies, realitzat pel diari El País, sobre en Duran el dia del Debat de Política General al Congrés. Cal dir-ho: quan el vaig veure vaig pensar el mateix: "excessiu". En Duran no és que sembli un ministre, sembla un marquès! Ara bé, difereixo en diversos punt del post d'en Gordillo. A pams:
.
1. Relacionar això amb el cas Palau i amb la comissió al Parlament ho trobo forçat. Perquè no hem d’esquinçar-nos les vestidures perquè hi hagi polítics amb calers que no se n'amaguin. Després ja els votarem o no, en funció d'això o d'altres coses, però tenir calers no és delicte si el seu enriquiment no té res a veure amb casos com l'esmentat. Barrejar-ho ho trobo una mica (també, com el vídeo) excessiu.
.
2. En aquest hotel de luxe, a tocar del Congrés, no s'hi està només el Duran i diputats de CiU, sinó, entre d'altres també del PSOE i d'altres partits d'esquerres. Seria una mica anacrònic creure que en aquest tipus d'instal•lacions només hi van els diputats "de dretes". Què és més "lleig", doncs?: Fer com que no s'hi va o mostrar-ho sense més? Això a banda, les assignacions (dietes) per als diputats de Madrid enllà són les que són per a tots (els catalans, per exemple). A partir d'aquí, si no gasten més de l'estipulat, per exemple en indret per fer-hi nit...
.
3. El que en Saül titlla de "desvergonyiment" jo ho titllaré d'imprudència o, si ho volen, de caiguda de quatre potes en la "trampeta" (utilitzant terminologia Montilla) que el diari en qüestió li va preparar al socialcristià. Hi ha força més coses que fan força més vergonya en política, com per exemple la utilització partidista del terme "xarnego" (tan poquíssimament usat aquí a casa nostra) que s'ha fet tradicionalment des del PSOE (Ibarra, Sevilla...) per referir-se a Montilla, i que uns dies enrere va comprar en Joan Ridao.
.
5. El tema de comparar aquesta ostentació amb el capítol de la despesa d'en Benach a tomb del seu cotxe tunejat a la 2.0... també ho he trobat excessiu. No estem parlant del mateix. Sóc dels qui no va posar-se les mans al cap per la idea del president del Parlament. Més aviat em va semblar una vergonya la campanya que li van muntar en contra per allò, sobretot des de Madrid. Però la despesa en un cas corria tota a càrrec del Parlament (és a dir de tots), i en el cas del Duran allà on no arriba la subvenció de tots (igual, segons uns paràmetres, per a tots els diputats) ho paga el seu partit i via.
.
4. Per últim, cert estil hortera sí que és més propi de Madrid que d'aquí. Ara! Gent amb pasta i elegant a can Catalunya també la tenim, eh? I en Duran projecta més aquesta imatge que no pas que la de l'hortera de gomina i camisa de coll blanc i la resta blava.
.
5. I per reblar aquest moment resposta divertida a l'amic Gordillo, us presento "l'altre Duran". Un reportatge que dilluns passat va emetre TVE1. Com veureu, tot un altre món. Res a veure amb el del repor d'El País. Sentimental, proper, ben de la terra, senzill, menjant olivetes que li dóna una iaia, entre tractors sense semblar un pop en un garatge o José Montilla en la mani del 10-J. En definitiva, un "jin" que al meu entendre explica el "jan" que és el vídeo d'El País. Un vídeo que equilibra, que complementa, que explica també en Duran i la seva complexitat, que en definitiva és la que ens explica a la majoria, que no som ni blanc ni negre ni tot el contrari...
.

Riure's d'un mateix

.

Artur Mas va participar ahir en el programa El Club del Chiste, d'Antena3. Frase d'entrada del candidat: "No hi ha millor esport que riure's d'un mateix". Atenció, pregunta: qui ho haurà fet més aquesta setmana, dels dos principals candidats a la presidència de la Generalitat?: Ell a Antena3... o José Montilla anant avui a veure ZP a la Moncloa...?
.
Per cert, que com a estratègia marquetiniana, això d'anar al Club del Chiste no està del tot malament. Es confirma que Mas no es guanyarà mai la vida amb això dels acudits, però l'entorn on fa la gràcia està ben buscat, no queda histriònic, ho fa de la mà de la guapíssima Martina Klein i es projecta distesament i afable davant un públic que no és majoritàriament el seu target, però d'on pot com a mínim mirar de desactivar a la contra algun actiu que pugui pensar "doncs mira...". La cosa no té gaire audiència (crec), però l'efecte multiplicador de la xarxa farà la resta. N'hem parlat avui a can Tot és molt confús de l'estiu, amb Pipo Serrano.
.
Aquí l'àudio del comentari sobre el moment Mas al Club del Chiste i el moment Montilla a la Moncloa, aquest dimecres 21 de juliol. A partir del minut 6.40.

Moments + Vist i no vist

Aquest cap de setmana vam fer la secció a can Núria Ferré, amb Mas, Puigcercós, Duran, l'Estatut i el TC de protagonistes. Aquí teniu l'àudio dels Moments Aira de dissabte 26 de juny.

.

I com a extra que es repetirà durant encara un parell o tres de setmanes, diumenge vaig intervenir en el programa de la fura Valentí Sanjuan, també a can catràdio. Aquí teniu l'àudio de la meva intervenció al Vist i no vist de diumenge 27 de juny. A partir del minut 14, tot i que us convido a escoltar tota la cosa, amb intervencions nostrades també dels mites Jordi Sánchez Navarro i Xesco Canosa. Protagonistes de la seccioneta de servidor? twittaires polítics: Guillermo Fernández Vara, Esperanza Aguirre, Patxi López, Joaquim Nadal i Jordi Sevilla.

.

Duran + vaga + Camacho + Barça = confusió

Un còctel de tot això va ser el que vam tractar ahir al 59 segons de TVE-Sant Cugat, presentat per la Cristina Puig, i amb servidor participant-hi junt amb Marta Lasalas, Màrius Carol, Juan Tapia, Antoni Puigverd i Ester Vera. Aquí en teniu el resultat.
.

.

I avui, a can confusió, hem parlat de moment Barça de la nit electoral de diumenge passat, i un parell d'interessants moments Hereu. Aquí en teniu l'àudio.
.