El president Artur Mas ha de reaccionar. No pot ser que l’hagi posseït la síndrome de Palau tan aviat. Seria de rècord. Tant que li ha costat d’arribar-hi, i tan poc que li hauria durat l’alegria. Perquè les gàrgoles gòtiques de Sant Jaume són molt maques de fotografiar pels turistes i molt boniques de mostrar als visitants per demostrar solera. Però no poden recloure un president i desconnectar-lo, per exemple del seu partit i del guirigall que estan muntant peces claus de la seva federació i del seu govern.
A Convergència, a Còrsega 333, sembla com si tot estigués aturat en un wait and see induït per l’expectativa de tancar un cicle exitós amb les municipals del 22 de maig, i també per una adaptació al Govern que està sorprenent sobretot a propis i també a estranys. Però mentrestant, el lideratge del president no pot esperar. No pot ser aliè al protagonisme excessiu que està assumint el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, encara a un any vista de les seves eleccions, les del Congrés dels Diputats. Sembla que per aquest flanc, Mas ja hi hauria començat a intervenir via un correctiu que malgrat tot ha tornat a projectar sensació de desordre.
El tripartit, la fórmula en si mateixa, va esdevenir ràpidament sinònim de disbauxa, de caos, de Dragon Khan. Any rere any, setmana rere setmana, va anar nodrint d’arguments la idea. En contraposició ben bé immediata, CiU es beneficiava de tot el contrari. Passava a annexar-se a ulls de la majoria com l’opció d’ordre, de seny, de coherència, de gestió endreçada. Això no salta pels aires de la nit al dia, però es pot esquerdar. I ja se sap que les esquerdes són perilloses perquè només fan que eixamplar-se a la mínima vibració o sotragada subsegüents (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada