Ahir Artur Mas va fer balanç a Palau dels 100 primers dies del seu Govern. I les crítiques, és clar, van començar abans i tot que es posés a parlar. És el que hi ha. Ens ho fem tot a sobre.
Una crítica de primera hora, abans i tot que Mas es disposés rere el faristol, va apuntar a com els convergents busquen una imatge “obamiana” amb les posades en escena del nostre president. I vaig fer link a l’instant. Ni les 9 senyeres mítiques de la campanya de CiU m’ho van fer veure tan clar. Hi ha vincle. Un de clar.
Abans i tot que Barack Obama guanyés les seves eleccions, ja n’hi havia (uns quants) que vaticinaven “la gran decepció” que esdevindria sí o sí. És a dir, que encara no era ni president, encara no s’havia posat mans a la feina, que ja n’hi havia que es donaven per frustrats pel (no)govern Obama. Preventivament. Sectàriament. Intransigentment. Oi que ho veuen? Interessant, no troben?
Amb Artur Mas ha passat una cosa semblant, això sí, circumscrita als seus primers 100 dies de mandat. N’hi ha que ho van profetitzar insistentment d’ençà que van començar a rodar aquests cursis dies de (no)gràcia. “Seran un desastre”, “no és el govern dels millors” “quin desori”... I au, consigna, consigna i més consigna. Argumentari i més argumentari. Manual del bon opositor implacable. Però més que implacables, els profetes del desastre dels 100 primers dies han estat impacients. Vaja, que els han pogut les ganes. S’hi han dedicat massa. Massa insistentment. Han posat massa accent en això dels 100 dies. Tant i tant se n’ha parlat, que s’han fet llargs i tot. Semblava que mai arribaria l’efemèride. Tant que ahir la veu en off que va anunciar el president, precedint la seva entrada al Saló Sant Jordi, va parlar del “centenari” del Govern, no dels “100 dies” de Govern. I va rebre els primers aplaudiments de la vetllada. Abans i tot que el president. Ja ni el protocol no es respecta...
Dels 100 primers dies del primer Govern de Jordi Pujol no en tinc consciència. Tot just servidor comptava tres anys de vida. Els 100 primers dies del Govern de Pasqual Maragall van ser en realitat 34, fins que ZP va fer dimitir el conseller en cap Josep-Lluís Carod-Rovira. I la “venda” dels 100 primers dies del Govern de José Montilla no va deixar de ser un intent frustrat més per mirar de fer colar allò del “Govern d’Entesa” que ni els seus no van comprar (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada