Ja passa. La web electoral de Jordi Hereu va ser fulminada a les poques hores de la seva desfeta. Ja ni el domini, no en queda. Bé, sí, però d’aquella manera. Si posen “hereu2011.cat” en qualsevol navegador, aquesta adreça per art de màgia es convertirà en “barcelonasocialista.cat”, amb un lloc web totalment refet. “Barcelona socialista”. I em va fer pensar: “Ista! Ista! Ista!”. El crit de guerra de les nits electorals triomfants de can PSC... i PSOE. Però avui parlaré dels socialistes catalans. Dels altres ja en parla tota la cúpula del partit.
“Ista! Ista! Ista!”. La temptació d’apropiar-se de l’entorn. Com quan van arribar a l’altra banda de Plaça Sant Jaume o com quan Carme Chacón va treure el 25 diputats. “Ista! Ista! Ista! Catalunya socialista!”. Modèstia a part.
Ni el 28-N amb la victòria d’Artur Mas, ni aquest diumenge passat, amb l’escombrada nacionalista arreu del territori, i malgrat fer-se amb el govern de Barcelona, amb el de Girona i amb el de les quatre diputacions, no vaig escoltar enlloc “Ent! Ent! Ent! Catalunya convergent!”. I això que l’atribució d’apropiar-se de l’entorn, d’embolicar-se amb la bandera, va ser un estigma que durant dècades li van penjar a Jordi Pujol i a CiU, tots els altres partits, tots contra un, un cop més.
És en detallets com els dels moments de les victòries (quan ZP diu que els socialistes més saben estar), que es veuen tics curiosos com aquest. I no són fruit d’una febrada. No són cosa de l’eufòria del moment. No són producte de l’alegria desbordada ni del desinhibir-se en un moment de joia esclatant. “Barcelona Socialista”. Així es diu la web oficial del PSC de Barcelona. No diuen “La Barcelona socialista”, és a dir, una entre les tantes Barcelona que hi ha. No. “Barcelona socialista”. La part pel tot. Per pensar-hi (...)
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
“Ista! Ista! Ista!”. La temptació d’apropiar-se de l’entorn. Com quan van arribar a l’altra banda de Plaça Sant Jaume o com quan Carme Chacón va treure el 25 diputats. “Ista! Ista! Ista! Catalunya socialista!”. Modèstia a part.
Ni el 28-N amb la victòria d’Artur Mas, ni aquest diumenge passat, amb l’escombrada nacionalista arreu del territori, i malgrat fer-se amb el govern de Barcelona, amb el de Girona i amb el de les quatre diputacions, no vaig escoltar enlloc “Ent! Ent! Ent! Catalunya convergent!”. I això que l’atribució d’apropiar-se de l’entorn, d’embolicar-se amb la bandera, va ser un estigma que durant dècades li van penjar a Jordi Pujol i a CiU, tots els altres partits, tots contra un, un cop més.
És en detallets com els dels moments de les victòries (quan ZP diu que els socialistes més saben estar), que es veuen tics curiosos com aquest. I no són fruit d’una febrada. No són cosa de l’eufòria del moment. No són producte de l’alegria desbordada ni del desinhibir-se en un moment de joia esclatant. “Barcelona Socialista”. Així es diu la web oficial del PSC de Barcelona. No diuen “La Barcelona socialista”, és a dir, una entre les tantes Barcelona que hi ha. No. “Barcelona socialista”. La part pel tot. Per pensar-hi (...)
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada