El gen de la divisió

A Catalunya hi ha com una tendència a equiparar picabaralles internes amb democràcia. I és un greu error. Aquesta regla de tres que molts han aplicat tradicionalment a Esquerra, i així la tenim ara ben desorientada, l'atribuïen fa uns mesos a Reagrupament, i l'annexen ara al moment que viu Solidaritat, que demà comença el seu congrés nacional.

L'espectacle precongressual que han regalat als pacients espectadors que encara queden amb ganes de seguir la cosa política i la causa sobiranista ha estat, com a mínim, poc edificant. “És el que té la democràcia interna”, et diu algun solidari de bona fe. Però no. No és això, companys. No hauria de ser-ho. Una vegada més, no. Caldria anar conjurant aquest fatalisme històric que políticament ens persegueix i que ens afecta com endèmicament, des de dins, genèticament, i que ens empeny a la divisió constant. De trencament en trencament fins a l'esmicolament final?

És com si només sabéssim unir-nos a la contra. Ahir a internet, l'etiqueta #sensesenyal a la xarxa Twitter va fer fortuna. Un cop més, no en positiu, sinó a la contra, reactivament, davant una nova agressió del nacionalisme espanyol, o pitjor, del tacticisme electoral més irresponsable que a les Espanyes saben que passa recurrentment per picar Catalunya, que és de goma (...)

(Per llegir l'article complet d'aquest dissabte a l'AVUI, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Carod, gent com cal

“José Luis, l’alternativa a la nostra posició és l’extremisme, l’independentisme, la divisió, el lío, el lío. Nosotros no queremos cuatro años más de lío”. Frase per a emmarcar de José Montilla diumenge passat a la Festa de la Rosa, com cada any a la Pineda de Gavà.

D’entrada, hi intuïm lapsus. I és que, de fet, escoltant al president bé podríem pensar que diumenge demanava a crits, a la bona gent socialista de Gavà, que desallotgés el tripartit del Govern perquè ja hi ha hagut prou amb quatre anys de de Dragon Kahn i d’esperpent a la Generalitat.

Però el gruix de la frase el trobem en “el lío”, que no embolic. “Lío”, en espanyol. A l’estil Sandro Rosell al Congrés de Penyes, “perquè ho entengui tothom”. M’ha recordat molt a allò del PP d’Aznar en els seus moments més sobrats de la majoria absoluta: “el barullo”. Llavors tot el que no fos votar al PP era contribuir a un festival de sigles que en ple aznarato feien nosa. Sembla com si PSC ara mirés d’imitar-ne l’estratègia, però amb greus problemes de credibilitat. Per pura comparació i constatació empírica.

Dos detalls. El PP del “barullo” tenia i aspirava a seguir tenint majoria absoluta. Governava sol i a plaer, i eren els anys de l’“España va bien”. El seu relat tenia un cert ganxo, o el podia aspirar a tenir per a un espectre ampli de l’electorat. El PSC, en canvi, és la segona força al Parlament, a 11 diputats de distància del primer. Governa amb tres partits més, Esquerra, Iniciativa i els comunistes d’EUiA. I el pitjor de tot: cap enquesta apunta ni remotament a una majoria (ja no absoluta, sinó simple) del PSC. En conseqüència, l’apel•lació a la majoria absoluta que des de can PSC es repeteix com un mantra des de fa setmanes sona histriònica. Només el to monocorde dels discursos de Montilla hi resta el punt d’esperèntica que té la cosa.

El pitjor de tot, per al PSC, és que cal defensar l’estratègia marcada pel seu cap de campanya, Jaume Collboni. En el seu plantejament s’hi veu molt de Miquel Iceta, el gran arquitecte de l’actual PSC. Com a mínim, dels dos que ho han estat en els últims anys, qui encara es mou a plaer sota els focus de les càmeres. La idea té risc però segurament és l’única que li queda al PSC per mirar d’evitar la desfeta. Ha de renunciar a ser el partit catch all, d’ampli espectre, que aspira a guanyar les eleccions, i sobretot s’ha de centrar en mirar de retenir el votant més fidel, el més de pedra picada, que dramàticament per a ells és el públic que més desmobilització projecta segons les enquestes (...)

(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Unitat contra por

França i el seu president estan de moda. Ho celebraré amb una cita de l'exprimer ministre Édouard Balladur: “La por s'utilitza al servei de les dictadures. En democràcia el polític ja no busca fer por, sinó agradar, conquistar amb totes les armes de seducció”. Pobre Balladur. Per molt que hagi escrit Maquiavel en democràcia no coneix món. Catalunya com a mínim.

La por. Francesc-Marc Álvaro en parlava aquesta setmana: “No deien que la por és de dretes?”. En la campanya catalana que ja ens ha posseït del tot, no ho és en absolut. Ans al contrari. I s'està acarnissant especialment amb el sobiranisme.

El PSC fustiga dia sí i dia també els seus socis d'Esquerra, amb una campanya que estigmatitza l'independentisme. Els dards socialistes van dirigits a CiU, però a qui ensorren del tot és a l'independentisme institucional. Perquè, o Montilla renega sense el més mínim pudor d'una ideologia que li ha fet de crossa per esdevenir president, o directament dóna rang d'oficialitat a la renúncia que ERC hauria fet del seu ideari i que hauria obert camí a noves ofertes com Solidaritat o Reagrupament.

Davant d'aquest panorama, Esquerra no pot fer simulacres d'unitat de l'oferta electoral sobiranista en paral·lel al discurs de la por que emet respecte de SCI i RCat. No pot seguir imitant el PSC també en això. Perquè a Esquerra el PSC sempre la tindrà si es dóna la xamba que tornen a sumar. Però o ERC s'entén amb Laporta i Carretero, o la unitat d'aquests dos, que encara no podem descartar del tot, li passarà pel damunt.

(Article d'aquest dissabte a l'Avui)

El TC nostre de cada dia

.

Feia dies que els mitjans n'anaven plens. I finalment ha tornat a passar allò que el TC ja comença a tenir per tradició: res. Amb l'Estatut, marejar la perdiu, i via. Avui n'hem dedicat íntegrament els cinc Moments Aira de la setmana a can Catalunya Ràdio, un per cada partit (CiU, PSC, ERC, ICV i PP)
.
I ja que intuïa que les crítiques al TC ocuparien la immensa majoria de les columnes i articles d'anàlisi d'avui als diaris, en la meva columna d'aquest dissabte a l'Avui he volgut tractar el tema des d'una òptica una mica diferent. Apuntant allò que podria haver estat però que finalment no s'ha materialitzat... per a disgust de més d'un. Aquí l'apunt:
.
Vacances (no) anticipades
.

Conversa d'ahir al matí amb un amic prohom del tripartit. Em queixo: "Una altra vegada em tornes a deixar penjat?". Irònica rèplica: "Coses del govern, però tranquil, que potser a partir de demà tinc vacances i no torno a cancel·lar més dinars a última hora". La resposta insinuava si fa no fa que, en cas que ahir el Tribunal Constitucional hagués decidit sobre l'Estatut, el seu partit (Esquerra), i per tant ell, haurien pogut sortir ejectats del govern de Catalunya. Un estil a allò que van fer la legislatura passada a tomb de l'Estatut.

I és que en les últimes hores es palpava a Esquerra com un desig poc dissimulat d'una amputació en tota regla d'allò que alguns anomenen de forma petulant la "llei de lleis catalana". Esquerra no havia votat aquest Estatut, però per aquells malabarismes de la cosa política bé podrien haver tingut opcions de cert èxit electoral si n'haguessin pogut passar com els grans defensors. Paradoxes de la política. Embolicar-se amb l'estelada hauria servit per "marcar paquet" (Puigcercós dixit) davant de José Montilla. I així, en el moment precís, plantar-se com mai abans en aquesta legislatura. A més, sempre podrien haver competit amb CiU pel flanc nacionalista, cosa que ara tenen complicada. En definitiva, hauria estat una jugada rodona. Però no ha pogut arribar (...)

.

(Per llegir l'article complet, cliqueu aquí)

.

Amics de les Arts, Maquiavels de Lleó i de tot

Rollings o Beatles? Manel o Els Amics de les Arts? Aquesta és la qüestió. La vida és tria. Ser o no ser. Jo en el segon cas ho tinc clar. Ara a més és que estem predestinats! Una alumna amb vista els va recomanar a classe fa uns mesos com a "comunicadors de l'any". Després la Catdem va organitzar-ne un concert boníssim a Luz de Gas. I ara resulta que també tindrem link via El Suplement. Estigueu-ne amatents. Mestrestant, us en penjo el nou vídeoclip. Molt d'ells. Molt divertit. Amb aquell punt de surrealisme que tant li agrada a l'amic Canosa, gran teòric de la confusió.
.

.
Aquí l'àudio de la primera hora d'El Suplement d'avui. Us poso tota l'hora, que sempre és mítica però que avui he trobat especialment divertida i amb suc.
.
I ja posats a ser multimèdia, aquí un altre vídeo, en aquest cas sobre una novetat editorial per a malalts de la cosa: El Maquiavelo de León. Cómo es realmente Zapatero. Aquí, speech de l'autor de la criatura literària, i unes frases extretes dels testimonis que hi han parlat:
.

«Un ex ministro me lo dice de forma más castiza: "Es uno de los personajes que he conocido con un sentido del poder más puro, del poder por el poder. (…) Zapatero te puede decir una cosa y la contraria en el plazo de una semana y sin pestañear."»

«Su visión de la politica es cinematográfica, incluso en lo que a las ideologías respecta. Le interesan las marcas, las etiquetas. Se siente sinceramente de izquierdas, pero comulga com la izquierda del glamour, no con la izquierda de la reflexión profunda.»

«Lo que le importa es quién le da su opinión, no la razón de los juicios que les transmiten. Si quien opina es amigo, las da por buenas. Si se las dice alguien que nos es incondicional, no las escucha, le resbalan.»

Dimissions retràctils

.

Remetem-nos als clàssics: “En general, més que descobrir la veritat amb les seves imperfeccions i els seus premonitoris fiascos, allò que volem és conservar-ne la brillant impressió”. Carles Soldevila, el gran periodista i escriptor, parlant fa cinquanta anys, i sense saber-ho, de l’afició catalana a la dimissió retràctil.

En els últims temps, molt Soldevila enllà, uns quants amb tribuna pública s’han aficionat a una manera com qualsevol altra de quantes n’hi ha per mirar de desgastar els fonaments de l'autogovern català. Diuen que el nostre parlament és de fireta, que no pinta ni fa res. I això és fals. Certament, no s’hi fa molt del que podria tirar-se endavant si la nostra autonomia fos la de Portugal, però malauradament aquest no és el cas. Amb tot, déu n'hi do la feina que es podria fer al Parlament si ses senyories estiguessin majoritàriament per la causa. No ens enganyem, doncs. El Parlament no és de fireta. En canvi és ben cert que les dimissions dels nostres polítics sí que ho són. Fireta de la bona. Pur teatre. Impressions que no arriben a brillants però que voldrien ser-ho. Preguntin-li-ho si no al doctor Carretero o al conseller Ernest Maragall.

L'espectacle de la setmana pren el relleu a l'espectacle de fa dues, amb un cordó umbilical que els uneix: les dimissions de mentida, sense res de veritat. Les dimissions interruptus. Renúncies retràctils com les ungles dels gats. Surten quan convé i s’amaguen quan toca fer moixaines. En realitat, doncs, i ara parlem d’aquest tipus de dimissions, mai van ser-hi. Constitueixen purs recursos estilístics al servei de la manufactura del relat polític. Això, entenguin-me, val més pel cas de la crisi del PSC que no pas per la de Reagrupament, que va ser tota una altra cosa, més feréstega. (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Re(de)generació

.

Una victòria pròpia de Pirros, rei d’Epir. Això és el que ha aconseguit el doctor Joan Carretero. Una victòria pírrica, un èxit aconseguit amb un cost massa alt, d’aquells que no paga la pena assolir. Perquè sí, és cert, ja no té ni una sola veu discrepant a la seva junta, però a quin preu? Epitelialment, amb el desgast de veure el seu nom i el de Reagrupament arrossegats durant dies als mèdia. Sí, als mateixos mitjans que fins ara l’ignoraven la major part del temps i que ara n’han informat fins fartar-se’n gràcies a l’espectacle que Rcat els ha posat en safata. Però aquest no ha estat el preu més alt d’aquesta trista victòria. I com que servidor n’ha parlat força i bé, de Carretero, de Reagrupament, de Rut Carandell i companyia sempre que ho han merescut –i no ha estat en poques ocasions–, m’hi posaré. En parlaré, telegràficament, amb una tristor semblant a la que gastava en aquest mateix espai Víctor Alexandre dilluns passat, però també mirant d’anar al fons del drama: un comportament que, en antiestètica, ha anat fins i tot més enllà del que s’atreveixen a perpetrar els partits tradicionals als quals en teoria Rcat havia de superar en democràcia interna.

I és que, com s’entén que d’una junta de 19 membres n’hagin de dimitir quatre pel simple fet de no votar com la resta? Allò típic de votar a mà alçada (o en secret), després fer recompte i que guanyi la majoria... a Rcat no es contempla si aquesta no és de dinou a zero? On s’és vist un partit, associació, entitat o esbart dansaire on no es toleri ni el vot discrepant d’una minsa minoria dels seus membres? Algú em pot explicar com es pot parlar de voler regenerar la democràcia quan allò a què s’aspira és a votacions a la búlgara? I última pregunta de la cadena: encara hi ha algú que pugui creure que Reagrupament, Carretero i els seus fidels (en el sentit més estricte de la paraula), després de l’espectacle que han protagonitzat aquests dies, podran donar algun tipus de lliçó a la resta de formacions polítiques? Alguna lliçó que no sigui “com no conduir un grup humà en un context democràtic”, vull dir. (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

I Felt Stupid, The Drums

.

Molts dels qui van creure que Carretero podria ser la resposta a l'actual estat de les coses en la política catalana... potser d'aquí a un temps recordaran el dia d'avui annex a un sentiment: I felt stupid. Els The Drums hi posen música.

.

EL TRIOMF DEL PSC

“Quin goig sentir-te parlar de nacionalisme… i bé!”. Li ho vaig etzibar sincerament i amical a un prohom d’Esquerra ara fa uns pocs dies després de la seva intervenció en una taula rodona. “Perdona! Jo mai no he parlat malament del nacionalisme”, va contestar acompanyant el seu posat amb un arquejar de celles. “Home, però si en els últims anys no heu parat de repetir que vosaltres no sou nacionalistes, i aquesta paraula a Esquerra era com anatema...”, vaig haver d’apuntar. “Bé, això eren coses del Josep Lluís (Carod, s’entén)...”, va començar. “... Home i del Joan (Puigcercós)”, vaig tallar. I abans de passar a un altre tema ell va tancar: “No creguis, no creguis... Sense anar més lluny jo sempre he defensat que l’independentisme és una part del nacionalisme”. A veure si s’aclareixen, vaig pensar. Però sóc conscient que és difícil que això passi.

D’uns anys ençà, la lluna de mel perpètua en què s’ha instal•lat la cúpula actual d’Esquerra amb els socialistes ha fet molt de mal. A CiU per una banda, per descomptat. Al país per una altra, indefectiblement. Al partit republicà molt especialment, i les xifres canten. Però a qui ha fet molt de mal ha estat, amb diferència, a la causa sobiranista. A Esquerra encara no s’han tret del cap el daltabaix que van tenir a mitjans dels vuitanta després de pactar amb Pujol, i encara no en faran net que ja estaran patint les conseqüències d’haver-se lliurat dòcilment primer a Maragall i després a Montilla. Aquests dies, a tomb de l’impost de successions, fins i tot una Iniciativa sempre sol•lícita amb el PSC ha sabut marcar més perfil que la pròpia ERC. (...)
.
(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

L'exèrcit reagrupat

De Reagrupament me n’han dit de tots colors. Hi ha gent que ja de fa mesos, en parlar-ne, fa comparacions agosarades. Algunes fins i tot d’extemporànies que l’anivellen a l’extrema dreta d’altres països i èpoques, als nazis sense anar més lluny. Fort però cert. I interessat, gairebé sempre. Hi ha polítics i periodistes que m’han dit això, igual com n’hi ha que s’han reil•lusionat amb aquest fenomen i hi veuen poc menys que la solució a tots els mals de l’oasi català. També excessiu, però també està passant. Ara bé, això es dóna d’una manera menys interessada, més genuïna. Més a preservar, ni que sigui en part.

O molt a favor o molt en contra. El fenomen va succeint-se. Aquest dimarts mateix, José Zaragoza, del PSC, alertava sobre el risc d’emergència de “nous Ruiz-Mateos” que ell veu plausible de cara al proper cicle electoral. Cal recordar a les noves generacions que José María Ruiz-Mateos va ser un empresari espanyol d’èxit que en ser defenestrat pel govern del PSOE va convertir-se en una mena d’histrió-freak i posteriorment en eurodiputat gràcies al vot dels seus fans. Interessant paral•lelisme, el d’un Zaragoza que mai no fibla a l’atzar. Sens dubte el dard anava per Joan Carretero. És obvi que li fa nosa.

“Que parlin de mi encara que sigui bé”, diu la màxima famosa. Així, amb molta sorna i en poques paraules, tenim allò que deu estar pensant el doctor de Puigcerdà. Propaganda de franc cap polític no la rebutja. Ara bé, fóra bo que certs dards dels adversaris no els assumís Carretero sense esmenes. I concreto. Quan ell en la reeixida assemblea fundacional de Reagrupament va apel•lar al seu “exèrcit disciplinat” hom podia pensar que estava fent servir una metàfora-cleca que projectés un contrast clar amb l’exèrcit de Pancho Villa que ell veuria en Esquerra. Però, i si no era així? I si volia dir una altra cosa? Diferents veus hi apunten, i no totes són dels anti. (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Rajoy Sant Job, Carretero a Nova York...

Aquesta setmana (i ja en van...) els seus companys de partit han posat a prova la paciència de Mariano Rajoy, que de moment no pren decisicions dràstiques. Avui a El Suplement de Catalunya Ràdio hem parlat d'això, i de les bosses d'escombraries vexatòries del cas Pretòria, i del cas Millet, i de Barack Obama, i dels de can Reagrupament, que es presenten oficialment avui a Nova York, i del "no som tots iguals" de Montilla... Total, aquí en teniu l'àudio.

Pujol ja va "aixecar" Catalunya

Ahir van presentar el segon volum de les memòries del president Jordi Pujol. No en parlaré. Encara no he llegit el llibre. Però en faré un link via un altre que sí que he llegit aquests dies: Busque, compare y, si encuentra un libro mejor, ¡cómprelo! Los anuncios que se quedaron en nuestra memoria, de Sergio Rodríguez. Imperdible. Hi ha una franja d’edat que va dels vint-i-escaig als noranta i que vibrarà en fer-hi una ullada. Perquè d’allò que l’àvia en deia “la propaganda” n’hi ha molts que n’hem mamat molt. L’actual classe política també. De fet, massa i tot. Potser encara viuen en excés de hits del passat. Manca innovació a banda i banda de l’hemicicle català.

A can CiU, per exemple, la factoria Madí ha donat sobrades mostres d’agosarament en més d’una ocasió, però en canvi en els últims temps els ha agafat com melangia. Arriba la recta final de la segona legislatura del tripartit, i CiU ha decidit prémer el fre de la reivindicació. Ara volen centrar-ho tot en l’economia i punt. Es proposen “Superar la crisi, aixecar Catalunya”, i Déu me’n guard de dir que això és poca cosa. Ni el govern d’aquí ni el d’allà han encertat encara com encaminar-s’hi, i un rumb decidit en la direcció adequada ens vindria bé a tots. Però crisi a banda, el votant catalanista necessita d’altres estímuls. I concretament d’estímuls que sonin a nou, a solució real, i que facin vibrar. Això és el que va fer Jordi Pujol l’any 1980, precisament utilitzant l’eslògan ara calcar: “Aixecar Catalunya”. Però és que d’allò ja en fa gairebé trenta anys. Aquella propaganda ja va ser feta i va donar resultat en el seu moment. Igual com llavors es publicitaven a la tele bolquers Ausonia amb un hipopòtam gegant de color blau, o Dodots tot cantant “ni gota, ni gota”, o anti-polls “Filvit champú, Filvit mamà”. Però res de tot això ja no es fa, i a algun pacient lector fins i tot li sonarà a xinès. (...)
.
(Per llegir-ne més i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

L'independentisme generós de Reagrupament

Aquí no hi ha cap de setmana que valgui. Dissabte i fent feina. Primer a can El Suplement, amb els Moments Aira que aquí trobareu (a partir del minut 10). I després de cap al Palau de Congressos, on la gent de Reagrupament ha tingut la generositat de convidar gent del món de la cultura i del periodisme. El fura del Xavier Rius n'ha fet peça al més pur estil seu. Però allà hi havia molta altra gent. Una gentada, vaja. I s'hi palpava il·lusió. Un punt no gens anecdòtic tal i com estan els temps en política.
.
Cares amb qui hem compartit estona: Salvador Cardús, Joan B Culla, Salvador Sostres, Francesc Canosa, Vicent Sanchis, Quim Torra, Miquel Calçada, Melcior Comas... i molts altres. Hem pogut creuar unes impressions amb el doctor Carretero i amb Emili Valdero. La cosa bullia... i a aquestes hores encara bull, com podeu seguir online.
.
Cardús -així li ho he dit- ha estat el més "mitinero". Jordi Comas, Valdero i Carretero és obvi que han despertat aplaudiments i han deixat bona sensació. Ara! Cardús ha estat especialment brillant a l'hora de clavar titulars com el de "fins i tot Montilla sap que allò que ens convé és la independència... però és cosa de Reagrupament dur-nos-la". Això i el reframe (com bé m'ha apuntat l'amic Argemí) del que ha anomenat "independentisme generós". Bones píndoles.
.
Rcat apunta maneres. No és d'estranyar, per exemple, que a can ERC corrin a fer-se fotos de contraprogramació amb en Laporta (com servidor va avançar ahir humilment en aquest blog). No és estrany, doncs, això... ni tampoc que les fortes pressions (reeixides) que alguns han fet per evitar una foto que podria haver estat molt bona (atenció, que en aquest punt no em referia ahir a la del Laporta)... i que com a mínim de moment haurà d'esperar. Ara! Els reagrupats no esperen ningú. Ja han començat a fer via amb el turbo posat. Estarem a l’aguait, de fet com haurien de fer-ho CiU i ERC, per exemple als objectius de Reagrupament:

La foto d'avui de Laporta i la de demà de Carretero

Atenció que avui hi haurà foto Laporta-Puigcercós. La cosa és buscada òbviament pel polític d'Esquerra, que resulta que sovint passa moments de descans a Santa Maria d'Oló, on avui el president del Barça fa un acte amb la Penya Barcelonista del poble. No debades, em diuen que Puigcercós és cunyat de l'alcalde.

.
La bona relació entre Laporta i Puigcercós a nivell personal existeix de fa temps, cosa que segurament no treu que el president blaugrana li hagi deixat clar en més d'una i de dues ocasions què pensa de l'actual línia política i de pactes d'Esquerra. Ara! Puigcercós sap que Laporta podria ser un graaaan actiu a les files de qualsevol altra formació (especialment a Reagrupament), cosa que el podria perjudicar sobremanera. Fotos que demostrin que hi ha feeling (en terminologia Guardiola), ajuden.
.
I parlant de Reagrupament i de fotos que ajuden... atenció a la foto bona-bona que demà ens regalarà l'assemblea constituent dels de Rcat. Serà potent. I en la línia del que segur que pot fer Reagrupament, no ajudarà precisament a Esquerra... Demà matí, al Palau de Congressos de Catalunya... Al lloro! (i ho retransmeten tot en directe via internet)

Anem a més

Ho va dir el PP en el seu dia, i ho podem aplicar a la secció Màrqueting Polític, a can El matí de Catalunya Ràdio. Cada dia que passa (i ja en van tres) la nova criatura radiofònica (i aquí em refereixo a la secció) va trobant més el seu espai. Es nota també quan l'estàs fent.

.
Després de Madí i de Zaragoza, avui hem tingut de convidat l'Eduard López, vicesecretari general de Coordinació Interna i Acció Electoral d'Esquerra. Aquí va l'àudio d'avui.
.
No ha quedat clar si Xavier Vendrell repetirà o no com a cap de campanya d'ERC a les catalanes. Bé, de fet ha quedat bastant clar que segurament no i que bàsicament "hi tindrà un paper". Sorpresa.

PIZARRO, TREMOSA, JUNQUERAS... LAPORTA

El futbol és així, asseguren. Jo encara diria més: la política també. Té aquestes coses. No ho vol però és letal. Ens dóna la llibertat, ens dóna la vida. Però els qui es fiquen en aquest huracà saben que en ell se n'hi deixen molta, de vida. Només cal fer una ullada als rostres i als cabells dels Saura i Carod pre-tipartit, i després dipositar la mirada en els seu aspecte present. Quan a Giulio Andreotti li deien que el poder desgasta, ell contestava que allò que veritablement desgastava era l'oposició. Que li ho preguntin si no a CiU. En tot cas, totes dues màximes són vàlides.

.

Però més enllà del descomptat desgast físic i mental que du annex l'exercici de la política, hi ha un factor encara més cruel. És una certa homogeneïtzació a la baixa. Com a mínim en el nostre ecosistema actual passa així. Com a mínim amb el nostre sistema de partits així es dóna als més alts nivells. Els temuts "aparells" són màquines de matxacar diferència, i per tant també de restar enginy, plus, autenticitat, energia... o allò que de forma naïf, a l'estil dels anuncis d'Isabel Coixet per a dones, se'n diria frescor. Manuel Pizarro va venir al Parlament de Catalunya i va triomfar. Des de fora de la política (la de partit) va repassar els parlamentaris catalans, els va driblar, els va contestar amb contundència i no només va vèncer (perquè així ho van dir els mitjans), sinó que a molts que mai hi haurien confiat els va convèncer. Aquella icona que va ser-ho de la dreta espanyola, durant mesos idolatrada als mitjans d'aquesta particular galàxia, va acabar fent política. Va anar de número dos de Rajoy a les espanyoles del 2008. Poca broma. Llavors, la seva primera gran actuació, el moment més esperat entre els seus fans, va acabar essent la làpida política sota la qual avui descansa enterrat entre tones d'immensa irrellevància al Congrés dels Diputats. Va passar pel filtre dels partits, el van domesticar, el van anul•lar, i Pedro Solbes (que mai va ser polític de partit) el va anorrear. Fi de la història. (...)

.

(Per llegir l'article complet i per fer-hi comentaris, enllaceu aquí)

.

Primer (gran) dia a can El Suplement

Aquí en teniu l'àudio (la cosa s'està muntant, de moment ho trobareu on posa L'Infantil -no va per mi...-). I dues captures que l'amic Quim Bonet ha fet de la meva estrena amb la Núria Ferré:
.

Una Diada en bona companyia

Amb un líder que lidera...

... Amb un ídol a qui idolatren...

... Amb un delfí(?) que delfineja(!)...

... Amb un metge que guareix amb la paraula...

... En definitiva, amb patriotes que fan pàtria...

.

Segur que l'Artur Mas té massa amics...?

.
Dijous passat vaig decidir fer-me "amic" dels que previsiblement seran els candidats a la presidència de la Generalitat en 2010. Vaig provar-ho al Facebook.
.
En Montilla directament no hi és. Així que un menys. En Carretero tampoc. Dos autodescartaments. I de la resta, Puigcercós, Herrera, Camacho i Mas, hores d'ara només m'ha contestat la presidenta del PP. Ja som "amics". Però bé, de fet això no és del tot així. També em va contestar l'Artur Mas... però amb ell no som "amics". M'ho van escriure molt educadament i la justificació via missatge a través del mateix Facebook va ser:
.
Toni,
he arribat al límit de 5000 amistats que permet el Facebook, per aquest motiu no m'és possible afegir-te. No obstant, et convido a fer-te "seguidor" de la meva plana personal a Facebook

http://www.facebook.com/pages/Artur-Mas/50747210078?ref=ts
Cordialment,
Artur Mas
President de CiU
.
La pregunta és evident: segur que un polític pot tenir un límit d'amics/votants potencials a les xarxes socials?? És evident que sí, vaja. De fet perquè tot apunta que la tècnica així ho imposa a dia d'avui. Però en aquest cas... on són les alternatives? Perquè també és obvi que això no és gens evident ni recomanable des d'un punt de vista polític, oi? Llavors, no poden pensar els polítics d'obrir-se un perfil "bis" que no t'obligui a fer-te'n "seguidor" o "admirador" quan ja no poden acceptar més "amics"?? No poden aprofitar aquesta limitació de la tècnica per fer-se autobombo (quan assoleixen un èxit així) i de passada no deixar descavalcats i sense possibilitat del feedback d'altres als qui no han estat els més ràpids de l'indret...??
.
Bé, simplement m'ho preguntava perquè ho veig un mal ús del 2.0. Perquè una cosa és que com fan l'Herrera o en Puigcercós els líders es pensin força a qui accepten d'"amic". Ja està bé. L'altra, com fan Montilla i Carretero*, és que directament no es plantegin l'opció de ser-hi. Però que hi siguis i no puguis aprofitar-ho del tot...
.
* en Carretero hi té un grup de suport, no un espai personal. En aquest sentit, per cobrir l'espectre Rcat, vaig demanar "amistat" a la Rut Carandell... de qui encara n'espero resposta...

Terol existeix... i Carretero??

La campanya Teruel existe va tenir una gran virtut: va fer que realment Terol existís perquè la va situar als mitjans de comunicació, que és on a dia d'avui es marca què "existeix" i què no per a la immensa majoria dels integrants de la societat mediàtica.

Els polítics, en principi, tenen present aquesta imprescindible premissa que haurien de dur gravada al cervell -a foc- si és que volen adaptar-se i sobreviure -darwinianament- al medi.

Pregunta que em formulo aquests dies, des de diumenge: Joan Carretero i RCat ho tenen clar? En el relat del nou finançament no han existit. RI sí, per cert. En un dels moments àlgids de la legislatura, quan tenien una oportunitat d'or per treure el cap i mirar de disputar espai i legitimitat independentista i d'exigència nacional als seus ex d'Esquerra... el seu líder -que avui dia, com arreu del mapa polític, és el gran missatge d'una formació política- no s'ha pronunciat. Potser ho farà avui després del Consejo de Política Fiscal i Financiera? Seria una manera d'esmenar parcialment la cosa. Veurem.