dijous, de desembre 17, 2009

EL TRIOMF DEL PSC


“Quin goig sentir-te parlar de nacionalisme… i bé!”. Li ho vaig etzibar sincerament i amical a un prohom d’Esquerra ara fa uns pocs dies després de la seva intervenció en una taula rodona. “Perdona! Jo mai no he parlat malament del nacionalisme”, va contestar acompanyant el seu posat amb un arquejar de celles. “Home, però si en els últims anys no heu parat de repetir que vosaltres no sou nacionalistes, i aquesta paraula a Esquerra era com anatema...”, vaig haver d’apuntar. “Bé, això eren coses del Josep Lluís (Carod, s’entén)...”, va començar. “... Home i del Joan (Puigcercós)”, vaig tallar. I abans de passar a un altre tema ell va tancar: “No creguis, no creguis... Sense anar més lluny jo sempre he defensat que l’independentisme és una part del nacionalisme”. A veure si s’aclareixen, vaig pensar. Però sóc conscient que és difícil que això passi.

D’uns anys ençà, la lluna de mel perpètua en què s’ha instal•lat la cúpula actual d’Esquerra amb els socialistes ha fet molt de mal. A CiU per una banda, per descomptat. Al país per una altra, indefectiblement. Al partit republicà molt especialment, i les xifres canten. Però a qui ha fet molt de mal ha estat, amb diferència, a la causa sobiranista. A Esquerra encara no s’han tret del cap el daltabaix que van tenir a mitjans dels vuitanta després de pactar amb Pujol, i encara no en faran net que ja estaran patint les conseqüències d’haver-se lliurat dòcilment primer a Maragall i després a Montilla. Aquests dies, a tomb de l’impost de successions, fins i tot una Iniciativa sempre sol•lícita amb el PSC ha sabut marcar més perfil que la pròpia ERC. (...)
.
(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

1 comentari:

Quim Marqués ha dit...

Tens raó. Es poden fer comentaris.

Penso que aquest replantejament té a veure amb una possible coalició post electoral amb CiU a finals d'any (2010)