“José Luis, l’alternativa a la nostra posició és l’extremisme, l’independentisme, la divisió, el lío, el lío. Nosotros no queremos cuatro años más de lío”. Frase per a emmarcar de José Montilla diumenge passat a la Festa de la Rosa, com cada any a la Pineda de Gavà.
D’entrada, hi intuïm lapsus. I és que, de fet, escoltant al president bé podríem pensar que diumenge demanava a crits, a la bona gent socialista de Gavà, que desallotgés el tripartit del Govern perquè ja hi ha hagut prou amb quatre anys de de Dragon Kahn i d’esperpent a la Generalitat.
Però el gruix de la frase el trobem en “el lío”, que no embolic. “Lío”, en espanyol. A l’estil Sandro Rosell al Congrés de Penyes, “perquè ho entengui tothom”. M’ha recordat molt a allò del PP d’Aznar en els seus moments més sobrats de la majoria absoluta: “el barullo”. Llavors tot el que no fos votar al PP era contribuir a un festival de sigles que en ple aznarato feien nosa. Sembla com si PSC ara mirés d’imitar-ne l’estratègia, però amb greus problemes de credibilitat. Per pura comparació i constatació empírica.
Dos detalls. El PP del “barullo” tenia i aspirava a seguir tenint majoria absoluta. Governava sol i a plaer, i eren els anys de l’“España va bien”. El seu relat tenia un cert ganxo, o el podia aspirar a tenir per a un espectre ampli de l’electorat. El PSC, en canvi, és la segona força al Parlament, a 11 diputats de distància del primer. Governa amb tres partits més, Esquerra, Iniciativa i els comunistes d’EUiA. I el pitjor de tot: cap enquesta apunta ni remotament a una majoria (ja no absoluta, sinó simple) del PSC. En conseqüència, l’apel•lació a la majoria absoluta que des de can PSC es repeteix com un mantra des de fa setmanes sona histriònica. Només el to monocorde dels discursos de Montilla hi resta el punt d’esperèntica que té la cosa.
El pitjor de tot, per al PSC, és que cal defensar l’estratègia marcada pel seu cap de campanya, Jaume Collboni. En el seu plantejament s’hi veu molt de Miquel Iceta, el gran arquitecte de l’actual PSC. Com a mínim, dels dos que ho han estat en els últims anys, qui encara es mou a plaer sota els focus de les càmeres. La idea té risc però segurament és l’única que li queda al PSC per mirar d’evitar la desfeta. Ha de renunciar a ser el partit catch all, d’ampli espectre, que aspira a guanyar les eleccions, i sobretot s’ha de centrar en mirar de retenir el votant més fidel, el més de pedra picada, que dramàticament per a ells és el públic que més desmobilització projecta segons les enquestes (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada