dimarts, de juliol 28, 2009

El jou de la imatge

.
(...) El candidat és el missatge. Aquesta és la gran premissa. I partint d’aquest punt entenem la resta. Per exemple, que la retòrica electoral contemporània no pretén transmetre la imatge del seu candidat com la d’un ésser superior o sobrenatural, sinó com la del líder ha de ser “el governant perfecte”, però aquest lideratge real s’ha de compartir amb una percepció de la seva personalitat que l’apropi a la gent, als seus conciutadans. Percepció. La identificació del ciutadà mitjà amb el líder es farà pel principi de similitud, que serveix bàsicament per comunicar simpatia, amb un missatge nuclear implícit: “M’importen els teus problemes, perquè també són els meus”. Una persuasió eficaç buscarà sempre establir una connexió personal entre l’emissor i el receptor. I aquesta similitud es mostrarà a través de característiques més o menys pertinents per a la política, que van des del color de la pell o l’estatus socioeconòmic del candidat, passant per la seva forma de vestir o les seves aficions. Imatge.
.
I és que més que néixer, el líder es fa. Perquè, sens dubte amb unes qualitats que hauria de posseir com a mínim en potència, un líder es pot construir. El problema d’aquesta realitat és que massa sovint la creació d’un líder depèn més de la metòdica construcció d’una imatge, que no pas de la creació d’un discurs nou. Tots dos factors sumen i afavoreixen un resultat final, òptim o fracassat, però el pes del factor imatge –marca– és molt més decisiu. És molt immediat, i per tant pràctic, ja que la prioritat del polític és primer ser conegut perquè així s’escolti la seva oferta. La personalitat d’un líder, la seva manera d’actuar, és evident que acostuma a influir més que les seves propostes, sobretot gràcies al tipus de discurs que afavoreixen els mitjans de comunicació, i la televisió en especial. Les càmeres transmeten molt millor una manera de fer, que no pas una manera de pensar. (...)
.