El Congrés de Comunicació Política de Catalunya

Ha acabat el 1r Congrés de Comunicació Política de Catalunya (CCPC) que, acomboiat per la SCCIEP i acollit per la Facultat de Comunicació Blanquerna, ha acollit entre ahir i avui més de dues-centes persones per reflexionar, parlar, debatre, conèixer i sumar a propòsit dels professionals i les circumstàncies compol.

Us vull presentar la meva intervenció, recollida en àudio gràcies a David Castillo.

Aquí us adjunto l'àudio de la meva ponència sobre "La utilitat de l'assessor d'estratègia política" al CCPC, el dijous 27 de gener de 2011.

I junt amb això, també us volia posar negre sobre blanc que estic molt agraït a molta gent per haver fet possible aquest moment:

1. A la SCCIEP, per existir i per haver-me volgut com a impulsor en aquest any i escaig seu de vida. Si vaig acceptar el repte de tirar-la endavant junt amb un equip genial de professionals sota el paraigües del Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya, va ser precisament per a moments com el CCPC. Per sacsejar el sector de la consultoria i l'assessoria política. El món dels spin doctors. El de molts professionals, amb perfils molt diferents, que ajuden decididament en el dia a dia de la construcció de la política. L'objectiu era aquest: fer més visible aquesta part de la política, per posar en valor la feina dels qui s'hi dediquen. Perquè ho mereixen, perquè són molts i perquè caldria que en fossin més, que se sabessin més valorats socialment, i perquè hi ha una nova generació que està a punt d'accedir a un mercat laboral que cal que sàpiguen que aquesta hipòtesi de treball també els l'ofereix.

2. A la Facultat de Comunicació Blanquerna, i molt especialment al seu (meu) degà, el doctor Miquel Tresserras. I al Josep Maria Brugués i al Tolo Moya. Hi han posat molt a canvi de molt poc. La facultat ha figurat de forma destacada en l'arrencada del congrés, presidida pel degà, així com en la cartelleria i grafisme del congrés... i no l'hem posat amb lletres d'or perquè no hem pogut. Avui hem sabut que el proper mes d'abril en Miquel serà substituït pel Dr. Josep Maria Carbonell. Honor gran, que un dels últims grans actes oficials seus com a degà hagi estat el del CCPC.

3. A l'Àstrid Alemany i la Maria Llorach. Elles n'han estat l'alma mater. D'elles va ser la idea i l'impuls. I em consta el desgast personal que els ha implicat aquesta aventura. Les energies que hi han deixat no les recuperaran en temps. Però el resultat del congrés i la resposta de la gent els haurà d'esperonar a recuperar-les de cara a posar-se a treballar ja per la segona edició del moment amb el seu magnífic equip.

4. Als companys ponents i conferenciants de les diferents taules rodones. En especial als meus dos companys de taula, Antoni Gutiérrez-Rubí i Ferran Espada (moderador). Però molt també als desvirtualitzats Yuri Morejón i Yago de Marta, i a tota la resta. Gran mites tots.

i 5. El més important per al final: A tota la gent que ha fet possible l'èxit del congrés amb la seva assistència. Però sobretot amb la seva il·lusió i amb el seu interès i dedicació per un món que ens té mútuament enganxats.

Gràcies a tots!

Que fa nosa?

- “Aposta per la independència.

- No toca.

- Aposta per la independència...

- Que no toca.

- Aposta per la independència!

- Ara no toca.

- Aposta per la independència ja, home!

- Bé, sí. Ens l’hem de plantejar ja com a opció alternativa a la rendició.

- Au va! Ara sí, no? Fas 40 anys tard! Quan manaves això no ho deies! I ara sí?

- ?????????????????”

Qui s’estima Gilbert Grape? Recorden aquella pel•lícula que tenia com a protagonista el Johnny Depp previ a Pirates del Carib? Doncs potser podríem fer-li un homenatge via pregunta retòrica nostrada: qui s’estima la independència (a Catalunya)? Perquè massa sovint tot apunta que els qui menys ho fan són alguns dels qui més se’n proclamen adeptes. Perquè no sumen. Sembla que tinguin consciència de club exclusiu. Massa sovint les seves reclamacions a sumar-s’hi sonen retòriques, molt especialment quan algú fa el cop de cap i hi aposta, i llavors en comptes de rebre’l amb els braços oberts li demanen mil credencials. Com si els fes nosa.

Ha passat aquesta setmana, amb una veu de relleu que per primera vegada s’ha plantejat obertament i pública l’opció de la independència com una aposta política a contemplar a curt termini. Ha estat Jordi Pujol, i algunes primeres reaccions que ja s’han produït des de les files de l’independentisme “oficial” han sonat, per dir-ho suau, molt conservadores.

L’aposta per la independència és una opció que porta el progrés en els seus gens. Perquè des dels seus inicis, aquells qui l’han defensat ho han fet, en essència, amb la perspectiva d’alliberar Catalunya d’un llast i d’una incomprensió que no la deixen créixer. Però tinguem clar que el progrés no és mai resta, sinó suma. De voluntats, de complicitats, de talent, d’energies, d’experiència. I posar-se esplèndids quan algú de la categoria i el reconeixement de Jordi Pujol truca a la porta és d’un cec que fa feredat.

Pujol no s’ha proclamat obertament independentista. Hi ha obert una porta. Ha fet un (decidit) primer pas. I tot just treu el cap i ja li piquen el crostó per “nouvingut al club”. Ell ha escrit: “Una Catalunya independent és viable”. I és que l’expresident admet que ja no té “arguments polítics i cada vegada menys arguments sentimentals o econòmics” per oposar-se a l’independentisme, un cop fracassada la via autonomista. Segons Pujol, davant el procés de “marginació” i ofec que pateix Catalunya, “l’alternativa ara ja només podria ser la independència”. Del contrari, diu, “és el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista”. Poca broma.

I el cas és que era d’esperar que això ho critiqués el PSC, el PP i Ciutadans (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

L'Oracle + 59 Segons + Confús

Ahir dimarts vam fer tertúlia a L'Oracle, de Catalunya Ràdio. Conduït pel Xavier Graset, el convidat va ser l'alcalde de Valls, Albert Batet, en motiu de les Festes Decennals de la seva ciutat. Hi vam parlar molt del corredor mediterrani, amb un gran especialista en la matèria com l'és el professor Germà Bel, i d'altres qüestions del moment com les caixes i la reforma de les pensions, també amb Bernat Gasull, d'El Periódico. Aquí teniu l'àudio de L'Oracle de dimarts 25 de gener de 2011.

Ahir dimarts també, ja de nit, cap al 59 Segons, presentat per la Cristina Puig. Vam parlar també de caixes, junt amb la qüestió de la impunitat o no dels okupes en temps de tripartit en contrast amb la mà dura promesa pel conseller Felip Puig, de CiU. I de convidats/entrevistats, Jordi Portabella, regidor d'ERC a Barcelona, i el catedràtic d'Enginyeria Nuclear de la UPC, Javier Dies. Ahir els companys analistes de taula van ser Joan Tapia, Àlex Salmon, Toni Bolaño, Patrícia Gabancho i Marta Lasalas. Us adjunto el vídeo de la primera part del programa.

I avui, la visita setmanal a can Tot és molt confús, del Pere Mas, també a Catalunya Ràdio. Hem analitzat les crítiques a la reacció tuitaire del conseller Lluís Recoder a la vaga encoberta dels maquinistes de RENFE, així com la trucada d'Artur Mas a Zapatero, la foto Aznar-Rajoy en la Convención Popular del cap de setmana passat. Hi he tornat amb les paraules de Felip Puig, i hem reblat amb un anecdòtic apunt sobre Portabella i una elefanta de nom Susi. Aquí teniu l'àudio de can El Consultori del Dr. Aira de dimecres 26 de gener 2011.

Alerta amb Moragas i la seva "People"

Ja sabem que el meu ministeri és l'ornitologia dels spin doctors. El coneixement d'aquesta espècie de la fauna política. I el cas és que el seu creixement demogràfic és òptim, arreu, però molt especialment en el nostre entorn, on fins fa pocs anys la professionalització de la concepció comunicativa i estratègica de la cosa política lluïa per la seva absència. Però allò va passar. No arribem al nivell dels americans ni dels britànics (i potser ni falta que fa perquè el nostre ecosistema polític i social és un altre de diferent) però ens hi anem anivellant en molts aspectes.

Avui m'ha fet gràcia l'espai "La Mirilla" de La Vanguardia. Aquest món va guanyant espai als mèdia, senyal que tots plegats anem prenent més consciència de la seva influència. Diu això, el bitllet d'avui:

Camino de la Moncloa

Rajoy se levanta muy temprano por la mañana, se calza unos pantalones cómodos, unas zapatillas de deporte, y sale a andar, una hora. Paso firme y decidid

o y velocidad casi de AVE. El PP quiso aprovechar esta dedicación deportiva del presidente popular para hacer una metáfora de cómo Mariano Rajoy afronta el camino hacia la Moncloa. La imagen del líder popular caminando a ese paso firme se plasmó en un vídeo proyectado ayer en la convención de los populares de Sevilla, y que Rajoy siguió desde detrás del escenario.

¿La razón?, transmitir que el camino sigue. Por eso, tras el vídeo, Rajoy apareció por un lateral del escenario caminando con el mismo paso firme y rápido hasta el estrado, donde ya le habían colocado su discurso, escrito, en contra de lo habitual, pues suele guiarse en sus intervenciones por un guión. Ayer todo estaba medido, y lo que tenía que hacer Rajoy, seguir, parar, esperar aplausos, se lo indicaba desde enfrente su jefe de gabinete, Jorge Moragas.

Fa temps que el segueixo, i no només per les seves intervencions a El Intermedio. Cal parar atenció d'aquest català, spin i ombra de Rajoy. Però no només d'ell, sinó també cal tenir present el perfil i el paper de dos dels seus homes de confiança a Gènova 13. Apunt dels tres:

Jorge Moragas

Coordinador de Presidència i Relacions Internacionals del PP.

Director del Gabinet del Secretari General de la Presidència del Govern (1998-2002). Secretari Executiu de Relacions Internacionals del PP (2002-2008). Actualment, coordinador de Presidència i de Relacions Internacionals del PP a la vegada que diputat per Barcelona. També és Patró de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES).

Els dos més destacats Moragas’ People:

Alfonso Senillosa

Fitxat fa dos anys per Moragas. Nebot el mític polític català Antonio de Senillosa. I dic mític perquè sempre que el veia a la TV3 dels vuitanta era un festival.

Expert en noves tecnologies, ja ha col·laborat amb el PP en les últimes eleccions i té com a missió la modernització de l'estructura del PP, amb la incorporació de mesures de gestió d'empresa privada al partit. El paper de Senillosa es va deixar notar en la campanya de les europees, amb les comunicacions via SMS i l'aprofundiment en la fase 2.0 d'Internet aplicada a la comunicació política.

Víctor Calvo-Sotelo

També aterrat a l'equip de Moragas fa dos anys. Fill de Leopoldo Calvo-Sotelo i expresident de Correos. En el parèntesi entre 2001 i 2003 va ser president de Quiero Televisión i vicepresident de la Fundación AUNA. Discret i amb capacitat de treball contrastada, també és valuós a l'equip pels seus contactes internacionals. La seva funció oficial al gabinet de Presidència del PP és la d'enllaç amb Grup Parlamentari Popular.

Alerta amb aquests tres noms. Si el PP accedeix a la Moncloa aquest any o el vinent, tenen molts punts de ser peces clau de la West Wing de l'indret. Futura Ala Oeste de Moncloa?

Fiesta en la Luna - Los Ginkas

El món civilitzat, preocupat per la situació econòmica d'Espanya... I a Madrid de festa anticatalana. No són d'eixe món.

De professió, 'florero'

Hi ha un virus que recorre terres catalanes i d'altres de ben veïnes. Les sobrevola i s'hi va instal·lant. Prové d'un indret forà. De fet, és molt nord-americà però es contagia arreu. I es manifesta amb una patologia específica: la del vicepresident florero.

En política en tenim molts exemples. Als Estats Units, la majoria dels titulars de la cartera, del primer fins a l'actual Joe Biden. Aquí Josep-Lluís Carod-Rovira n'ha estat paradigma. I veurem si Joana Ortega s'hi suma.

A les Espanyes ja em diran per exemple què hi pinta aquest prejubilat d'or que és Manuel Chaves. I en un altre ordre de coses, també polítiques, parin compte com en els programes de sàtira estil Crackòvia fan escarni de la irrellevància del vicepresident primer del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu.

Doncs bé, des d'ahir ja tenim un nou cas detectat d'afectat per aquesta patologia de caire ornamental. Eugeni Gay ja és el nou vicepresident del Tribunal Constitucional espanyol. Diuen que hem d'estar-ne contents. Que el Constitucional, amb el català Gay de segon i amb el “progressista” Pascual Sala de nou president, ara serà tota una altra cosa. Reflexió: la condició de català de l'un i la suposada condició de progressista de l'altre, en què van ajudar en la sentència sobre l'Estatut? En el camí de fer-la mínimament digna, potser entre poc i gens? El resultat hi apunta.

Però Gay ja és vicepresident (...)

(Per llegir l'article complet de servidor aquest dissabte a can Avui, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

L'agenda és meva!

(Any 1976. Reconstrucció lliure de possible fragment de conversa a la seu del Ministeri de Governació espanyol, amb traducció gratuïta que els ofereix aquest cronista sense plus a càrrec del Senat ni de ningú):

“- Som l’oposició d’esquerres i ara que el dictador ha palmat, volem mani per l’1 de Maig.

- Però si encara és calent! Ni parlar-ne.

- Mira que d’aquí a no res hi haurà eleccions democràtiques, t’hi voldràs presentar i prendràs mal...

- Eleccions demoquè? A mi em parleu en cristià!

- Volem mani!

- Que no. Com em dic Manuel Fraga, ministre de Governació, que aquí l’1 de Maig no es celebra. I punt! El carrer és meu! [mítica frase que va inspirar fins i tot la tornada d’una cançó de La Trinca]”

Allò del carrer, en aquells temps, era molt important. A dia d’avui, no ens enganyéssim, el món “carrer” va de baixa. I si no preguntin-li-ho als sindicats, que no hi concentren gaire més que els seus alliberats. La democràcia mediàtica demana d’altres impactes més enllà de les manifestacions. Als mèdia és on es posen i es treuen assumptes de l’agenda. La pressió s’hi concentra. La dels ministeris i la de la política en general. I a Madrid, que d’imposar-se en saben una estona, ara ho tenen clar: la idea no és “el carrer és meu”, sinó si es fan o no amb l’agenda. I la major part del temps ho aconsegueixen. Ara mateix desviant la mirada del nefast paperot internacional i econòmic que està fent Espanya, i centrant el debat en si per culpa de les autonomies (vegis “dels catalans”) gastem massa o una cosa bàrbara entre competències i traduccions simultànies.

La pena afegida és que als nostres polítics ja els està bé i hi juguen. A dia d’avui, sense anar a buscar gaires antecedents, veiem que les xarlotades que des de Madrid PP i PSOE imposen a l’agenda mediàtico-política desvien l’atenció d’allò que els partits catalans preferirien que no passés però que hi és i troben que millor que no es noti gaire. Per tant, tots a jugar.

A CiU ja els està bé que els atacs energúmens a les Espanyes els situï un enemic exterior nítid i diàfan on centrar la pilota per fer xuts en forma de titulars d’aquells que sempre engresquen la concurrència. Però a més, tot plegat els fa el favor de la vida ara que ha començat la legislatura tot just fa quinze dies, com dimarts en roda de premsa es va dedicar a recordar unes quinze vegades el portaveu del govern, Francesc Homs. Ho diuen funcionaris de Palau dels que hi treballen de fa dècades: “Ostres! No era un eslògan. De veritat que no sembla que tornin, sinó que hi arribin. Els està costant molt situar-se, agafar les mides a Palau, saber qui és qui i on va què”. Doncs això. I llavors, en plenes tasques d’ubicació físico-mental a la nova situació, les promeses electorals queden en un stand-by que la rabiosa i histèrica actualitat ja marca en el terreny de l’incompliment, assedegada de teca com va la màquina de menjar ràpid en què ens hem convertit els mèdia. Però el xou madrileny disminueix aquesta pressió. Desvia la mirada i dóna aire al nounat Govern Mas.

Socialistes i Esquerra no estan gaire millor (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Hereu + Aznar + Guardiola = confusió

La Conferència de l'Alcalde (de Barcelona), a dia d'avui encara Jordi Hereu. L'escenografia de la cosa i la comunicació no verbal dels protagonistes del moment. Però també la utilitat de les fundacions tipus FAES i Ideas per trencar el gel en territoris on els partits prefereixen no obrir camí, sinó sumar-s'hi (o no, segons com pinti la cosa). Vegis tema discussió sobre l'actual model (autonòmic de l'Estat), debat posat damunt la taula per la fundació d'Aznar, o el debat sobre les nuclears, on ara el govern del PSOE s'hi atreveix... després que fa estona que la fundació dirigida per l'exministre Jesús Caldera en comencés a parlar fora del guió tradicional socialista.

De tot això i de les capacitat comunicatives de Pep Guardiola, controlant sempre el tempo dels seus missatges, n'hem parlat avui al Tot és molt confús.

Aquí l'àudio de can El consultori del Dr. Aira de dimecres 19 de gener de 2011.

Quan parles d'entusiasme...

Ahir, la conferència anual de l'alcalde de Barcelona va regalar alguns moments dignes d'esment i d'atenció des d'un punt de vista de la comunicació política. Demà en parlarem a la ràdio, al Tot és molt confús. Però no podia deixar d'apuntar-vos-en una prèvia. Una imatge. L'adjunta. La d'una Montserrat Tura enfonsada en el seu seient i amb una cara camí de la son o del cansament més extrem.

La cara de Tura no diferia gaire de la que ens regalaven plànols de la mateixa realització de l'acte transmès via web, entre d'altres, dels regidors Gumà, Mayol o García-Bragado. Ara! Quan tu ets candidat -com és el cas de Tura, candidata a candidata- i parles d'entusiasme, la teva comunicació no verbal t'ha d'acompanyar ni que sigui una mica.

Evidentíssimament que Tura és com és, també políticament, i que no ha de sobreactuar ni d'impostar una manera de ser que no li pertoca i que no és la que l'ha dut fins on és i amb els índex de valoració que té. Ara bé, una certa cura a l'hora d'aprimar una mica la distància entre allò a què s'apela amb el discurs i allò que es transmet amb la imatge... això sí que caldria anar-ho treballant des de l'opció Tura.

No hay sexo seguro - Rafa Pons

Divertimento dedicat als qui s'esvaloten per militants del PSC que fitxen pel Govern de CiU. Aquestes coses poden passar. També en política. I més quan les diferències entre partits, diguin el que diguin enmig de la refrega electoral, en alguns casos tampoc no és que sigui... abismal.

(I apunt per a malalts de la cosa: el protagonista col·lateral del clip, El Bicho, va inspirar les Noves Generacions del PP d'Euskadi per un vídeo de propaganda en les últimes eleccions basques)

Full de serveis?

No ens enganyéssim. Les primàries del PSC a Barcelona no auguren un debat sobre la capital tant com parlar de cares, d'enquestes i de fotogènia electoral. En si mateixes són una gran cortina de fum per no parlar de Barcelona, tot apunta que a causa de l'esgotament del projecte socialista per a la ciutat, després de 32 anys de manar-hi.

I cortina sobre cortina, irromp Montserrat Tura mirant d'imposar el frame de si és bo o no tenir un alcalde de fora de Barcelona. Diu Tura que les eleccions a Barcelona són més que uns comicis per una ciutat. Parla de Catalunya, i potser aquí la traeix el subconscient, amb la mirada posada a governar (el PSC de) tot Catalunya. I es reivindica molletana. Un debat que podria tenir números per quallar a Can Fanga, ciutat amb molt de benestant amb ànima d'alternatiu.

Però no. El debat no és aquest. En pocs mesos, els barcelonins triarem solucions per a Barcelona. Com a mínim sabem el model que defensa Jordi Hereu per posar-s'hi. Però, i el de Tura? Quin ha estat fins ara el seu interès per Barcelona? Full de serveis? (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest dissabte a can AVUI, cliqueu aquí)

Primàries de segona

“- Doctor, no sé què em passa...
- Doncs que està fatal de lideratge. Que no ho veu?
- Bé, sí. Jo i tothom. Què puc fer-hi?
- Miri, de moment, unes primàries.”

És un recurs força magrejat en política. Quan un lideratge en el càrrec perd força o impuls o credibilitat o ganxo mediàtic o tot alhora, sempre n’hi ha qui es recepta unes primàries per veure si la fórmula ajuda a la remuntada.

És allò que tant ens agrada en aquesta democràcia mediàtica nostra. La confrontació. El blanc o negre. El duel cara a cara. A vida o mort (política). El guanyador i el perdedor. Les especulacions. Les enquestes. Les travesses. El drama. La glòria. En definitiva: la vida. I això és precisament el que busquen Jordi Hereu i el PSC. Una segona vida. El Partit dels Socialistes la busca després de la mort del 28-N. L’alcalde de Barcelona la cerca després que totes les enquestes l’hagin donat per finat.

I en això que apareix Montserrat Tura, amb moltes ganes de tenir un paper amb frase. Ho vol. Ho desitja. No sabem si més i tot que ser alcaldessa de la seva segona ciutat, on treballa, ja que la seva ciutat estimada és Mollet, d’on ja en va ser alcaldessa i d’on sempre se’n reivindica, molletana militant. Avui comença la seva particular cursa oficial. La que, com a mínim, permetrà que s’esbravi i xerri tot el que no li han deixat garlar en els últims temps, primer per ser consellera disciplinada, després número dos electoral i ara membre de la mesa del Parlament amb cara de pòquer.

Tura no té tropa al partit. Ni a nivell nacional ni a Barcelona. Hereu, en canvi, sí. A Barcelona en presideix la federació, amb un Carles Martí de número dos que des que va dimitir de Primer Tinent d’Alcalde s’hi dedica a temps complet. I a Nicaragua... Ah, a Nicaragua! Allà hi manen Montilla, Zaragoza i Iceta. Hereu no els fa el pes. Però amb una mica de sort, en uns mesos aquest pot ser un problema del passat. En canvi... i si guanyés Tura ara unes primàries i després unes eleccions? Del tot insostenible (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

President+consellers. Una cara, una idea

Artur Mas i el seu Consell Executiu. Temps tindrem per conèixer-los millor, per familiaritzar-nos-hi, per escoltar-los, veure'ls... però de moment, amb una primera ullada als seus acabats de penjar retrats oficials, aquí unes primeres impressions que m'han transmès via foto.

Artur Mas: amb el vent de cara

Joana Ortega: bona jana

Andreu Mas-Colell: murri professor Tornassol

Irene Rigau: l'experiència és un grau

Boi Ruiz: com diria el Màgic Andreu, "acollonido"

Felip Puig: flegma britànico-nostrada

Lluís Recoder: el gendre perfecte

Ferran Mascarell: Maquiavel en democràcia

Josep Maria Pelegrí: "Aquesta me la sé..."

Josep Lluís Cleries: de cara a barraca

Francesc Xavier Mena: "Ai, mare, on m'he ficat..."

Pilar Fernández Bozal: xiroia Senyoreta Rotenmeyer

"Li passo amb el senyor Homs"

Francesc Quico Homs, el secretari general de la Presidència i portaveu del Govern, avui SÍ que se'ns ha posat al telèfon. A la segona, la vençuda. La seva primera setmana com a portaveu, exercint-hi post-Consell Executiu, i en directe que l'hem tingut al Tot és molt Confús. Ha estat un gest que diu molt del personatge. Sap comunicar. Sap fer-se proper. I té sentit de l'humor. Són aquestes tres qualitats (no totes però sí importants) de preuada vàlua per a tot portaveu de govern que vulgui sumar (com li pertoca).

Aquí que us adjunto l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 12 de gener de 2011. Avui hem parlat de les rodes de premsa post-Consell, de la diferència entre comparèixer rere un faristol o una taula... de la importància del canvi d'imatge corporativa per projectar canvi de govern... però també de com rebaixar l'impacte d'una notícia tipus l'anunci d'ETA de dilluns via els actors que hi responguin. Finalment, hem fet una passada per Zurich i les habilitats comunicatives de Guardiola i de Messi. De fet, l'existència manifesta de les unes i l'absència flagrant de les altres.

El nostre primer Congrés de Compol

Fa poc més d'un any vam fundar la SCCIEP. La Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques. Aquest 2010 ha estat l'any de cimentar el projecte, dotar-lo d'estructura, començar a fer-lo rodar amb algunes activitats molt específiques... i ara tot plegat culminarà amb el primer gran projecte amb què la SCCIEP col·laborarà tot dotant de sentit la seva existència.

Perquè vam néixer amb l'empara del Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya per posar en valor a casa nostra, a Catalunya, el paper de la comunicació política i dels seus professionals. Per ajudar a fer més visible el pes, la importància i l'espai de present i de futur que juga a casa nostra un ventall ben ampli de professionals (periodistes, publicitaris, relacions públiques, comunicadors audiovisuals, politòlegs, sociòlegs...) al voltant de la comunicació i de la política.

Vaig tenir l'honor d'esdevenir el president fundador d'aquesta gran iniciativa, i recentment el Col·legi m'ha renovat la confiança. Arriba ara un d'aquells moments clau que fa goig de viure en primera persona. I us volia convidar a fer-ho vosaltres també.

Dues sòcies de primera hora de la SCCIEP, l'Àstrid Alemany i la Maria Llorach, van començar a incubar ara ja fa uns quants mesos el Primer Congrés de Comunicació Política de Catalunya (CCPC). I com que també des del principi van entendre per a què hi és la SCCIEP, ens van demanar ajut per tirar endavant aquest ambiciós projecte. I l'han tingut. I el tenen. I el tindran. No podia ser d'altra manera. En aquesta edició i en les moltes que segur que estan per venir, de can CCPC.

La SCCIEP està treballant per aquesta fita que serà important i que us convido a tots a seguir. Animeu-vos i apunteu-vos-hi. El cartell (servidor a banda...) fa un gran goig, amb noms mítics com els de Daniel Ureña, Xavier Peytibi i Yuri Morejón entre altres.

És un pas més en el camí d'anar-nos anivellant a països com els anglosaxons, on els spin doctors, els speechwriters i companyia tenen un rol perfectament reconegut professionalment i socialment, fet que no resta ni un punt de màgia a la cosa política, sinó que n'explicita el procés de professionalització, així com també en paral·lel deixa clar als milers de professionals potencials -que de la carrera estant potser aquí a casa nostra encara en no són prou conscients- el futur laboral que se'ls obre amb la indústria de l'spinning, encara per esclatar a Catalunya.

Està bullint. Està passant. Hi estem arribant. I la SCCIEP i el CCPC en són símptomes destacats. Hi ha espai. Hi ha mercat. Hi ha clientela, i cada vegada més oferta de qualitat. I aquí que hi som per incentivar-ho, per fer-ne pedagogia i per donar impuls a tots aquells que s'hi vulguin sumar.

Ens veiem al CCPC el 27 i 28 de gener... i a can SCCIEP la resta de l'any? ;)

Twitter, com la vida mateixa

Twitter és comunicació. És professió. És amistat. És lleure. És lectura. És entreteniment. És diàleg. És compartir. És un dels grans invents de la fase 2.0 d'Internet. Moltíssima gent en via al marge, clar. Però... som conscients de quanta altra gent s'hi arriba a moure a diari, minut a minut?

El vaig descobrir, primer amb mirada escèptica, i no gaire després m'hi va enganxar. Fins que divendres passat no m'ho va demanar en Toni Bravo en el seu Twitrepor, del programa Extraradi de COMràdio, no m'havia plantejat quantes piulades faig al dia. I són unes quantes, sí.

D'això en vam parlar divendres passat en plena Plaça Catalunya, amb en Toni i na Gina Tost. De twitter, de comunicar, de compartir, de periodisme, d'oci, de cultura, d'en Joan Antoni Barón, d'en Xavier Trias, de la Mònica Capell, d'eleccions, de rebaixes... i de més coses i persones que hauríem parlat si ens hi haguéssim posat, perquè cada dia més, gairebé tot el que passa... passa també pel twitter.

M'he trobat amb molta gent (sorprenentment també uns quants companys professionals de la comunicació) que m'han dit aquella mítica frase de... "això és per a gent que té temps". Divertit, oi? I m'ho diuen a mi. Com li deien a l'Ernest Benach que si jugava quan com a president del Parlament donava exemple de diàleg 2.0, amb una nova manera de comunicar que només menyspreen els qui n'ignoren la substància.

Aquí l'àudio d'un moment radiofònic molt ben trobat. Twitrepor amb Toni Bravo, Gina Tost i servidor, aquest dilluns 10 de gener de 2010.

Igualtat de tracte

(L'article que aquest dissabte NO em publica can Avui per una confusió de calendari. I com que feina feta no fa destorb, tant per tant, no perdrem ni el somriure ni el material treballat, i aquí que us penjo la peça. Bona lectura!)

Igualtat de tracte

Un jove Sigmund Freud, molts anys abans de convertir-se en el pare de la psicoanàlisi, va deixar dit: “M’importa tant la impressió que m’ofereix el meu sastre com la del meu professor”. Tenia clar com d’important és l’aparença. Perquè el fons de les coses és molt important, però i la forma? Ai, l’estètica! Cada dia pesa més. Però a les Espanyes segueixen sense aturar-s’hi de veritat.

Ahir la Ministra de Sanitat i Afers Socials, Leire Pajín, que en si mateixa ja pel baix nivell que traspua és tot un desafiament a les mínimes formes en política, va anunciar que el govern espanyol ha aprovat l’esborrany de la llei d’igualtat de tracte. Una norma que diuen que té com a objectiu “garantir la no discriminació per naixement, per origen social, sexe o raça”. Segur? Del tot? O en falsa aparença, una vegada més?

Això el mateix dia que tots els digitals anaven plens d’una innocent broma del programa de Catalunya Ràdio Tot és molt Confús –on col•laboro, diguem-ho tot–. Van trucar a La Zarzuela i van felicitar l’aniversari a Joan Carles I, tot jugant amb l’equívoc de si la trucada era de part d’Artur Mas, i no de Pere Mas, el conductor de l’espai. La notícia? A petició de la Casa Reial, el moment no es va emetre via ràdio.

Quin mal als ulls que fa, oi? Més en plena era d’Internet, que es passa per l’arc del triomf aquestes antiestètiques discriminacions “per naixement i origen social”. Això sí que és igualtat de tracte. Com a mínim a la xarxa. I si l’esborrany de Pajín no s’hi anivella, potser que ens l’estalviï.

Alegries, les justes

Oriol Pujol, en la seva estrena com a President del Grup de CiU al Parlament, va tenir el passat 21 de desembre, en el debat d’investidura d’Artur Mas, una de les millors intervencions que li recordo. D’entrada, amb un gran encert: va obrir amb un homenatge a un dels millors analistes polítics del país: el ninotaire de La Vanguardia Toni Batllori. Per a mi, ell i el també dibuixant Ferreres, d’El Periódico, són del més afilat del panorama opinaire català.

Pujol Ferrusola citava Batllori perquè aquell dia el ninotaire dibuixava Mas remant i convidant els altres a agafar el seu rem i empènyer per tirar el país endavant en un moment cru on els hi hagi. El diputat de CiU es feia venir bé la cosa per demanar que la resta de grups facilitessin la investidura de Mas ràpid i sense gaire sobreactuacions innecessàries. I em va agradar. Tant que recupero Batllori avui dia de Reis. Concretament la vinyeta del passat dimarts dia 4, on el ninotaire dibuixava un simpatitzant/militant convergent que superat el desert de l’oposició es pensava que ara arribava el moment de restituir-se’n via càrrec... i aquest simplement no arriba. La cara d’enuig de la criatura ninotesca és per veure-la.

I això està passant. Molt. Més del que m’esperava. La bona gent de Convergència (i entorn) mostra certs símptomes (segurament prematurs) de desconcert. Un servidor, cronista atent, n’ha captat ja unes quantes, de reaccions en la línia. I només ha passat una setmana d’ençà que el president Mas i el seu govern van prendre possessió. Precipitació? Segur. Comprensible? També en la majoria dels casos. Amb tot, el líder convergent ja ho va advertir fa unes quantes setmanes, en plena campanya. Va dir que el seu projecte de Casa Gran implicaria cert grau de desconcert entre la militància i els seguidors tradicionals de la federació nacionalista. I està passant.

“Que nomeni en Ferran Mascarell, d’acord, però que ara aquest incorpori en el seu equip al més alt nivell militants socialistes i gent que ens ha escarnit des dels mitjans, això ja fot més”. Dit, DOGC en mà, per un militant convergent no exactament de base. I s’equivoca (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Mas + Homs + A3 + T5 + PP = Confusió

La compareixença d'Artur Mas després del primer Consell Executiu del seu nou govern. La presència en el moment de qui serà el portaveu, Francesc Quico Homs. I d'aquí i dels detalls d'aquesta primera roda de premsa de Mas president a Palau després d'una reunió amb els seus consellers...

... A la guerra via vídeopropaganda que s'ha destapat en plenes dates nadalenques entre Antena3 (Pone) i Telecinco (El dato Pone lo que Pone...). Ahir en parlàvem al Tot és molt confús. Avui El Periódico també en fa peça.

I per reblar, el moment marca blanca del PPC en les properes municipals. Molts han fet com que se'n sorprenien i han aprofitat per atacar els de l'Alícia Sánchez-Camacho, però aquest és un invent que fa temps que d'altres posen en pràctica.

Aquí l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 5 de gener del 2011.