(Any 1976. Reconstrucció lliure de possible fragment de conversa a la seu del Ministeri de Governació espanyol, amb traducció gratuïta que els ofereix aquest cronista sense plus a càrrec del Senat ni de ningú):
“- Som l’oposició d’esquerres i ara que el dictador ha palmat, volem mani per l’1 de Maig.
- Però si encara és calent! Ni parlar-ne.
- Mira que d’aquí a no res hi haurà eleccions democràtiques, t’hi voldràs presentar i prendràs mal...
- Eleccions demoquè? A mi em parleu en cristià!
- Volem mani!
- Que no. Com em dic Manuel Fraga, ministre de Governació, que aquí l’1 de Maig no es celebra. I punt! El carrer és meu! [mítica frase que va inspirar fins i tot la tornada d’una cançó de La Trinca]”
Allò del carrer, en aquells temps, era molt important. A dia d’avui, no ens enganyéssim, el món “carrer” va de baixa. I si no preguntin-li-ho als sindicats, que no hi concentren gaire més que els seus alliberats. La democràcia mediàtica demana d’altres impactes més enllà de les manifestacions. Als mèdia és on es posen i es treuen assumptes de l’agenda. La pressió s’hi concentra. La dels ministeris i la de la política en general. I a Madrid, que d’imposar-se en saben una estona, ara ho tenen clar: la idea no és “el carrer és meu”, sinó si es fan o no amb l’agenda. I la major part del temps ho aconsegueixen. Ara mateix desviant la mirada del nefast paperot internacional i econòmic que està fent Espanya, i centrant el debat en si per culpa de les autonomies (vegis “dels catalans”) gastem massa o una cosa bàrbara entre competències i traduccions simultànies.
La pena afegida és que als nostres polítics ja els està bé i hi juguen. A dia d’avui, sense anar a buscar gaires antecedents, veiem que les xarlotades que des de Madrid PP i PSOE imposen a l’agenda mediàtico-política desvien l’atenció d’allò que els partits catalans preferirien que no passés però que hi és i troben que millor que no es noti gaire. Per tant, tots a jugar.
A CiU ja els està bé que els atacs energúmens a les Espanyes els situï un enemic exterior nítid i diàfan on centrar la pilota per fer xuts en forma de titulars d’aquells que sempre engresquen la concurrència. Però a més, tot plegat els fa el favor de la vida ara que ha començat la legislatura tot just fa quinze dies, com dimarts en roda de premsa es va dedicar a recordar unes quinze vegades el portaveu del govern, Francesc Homs. Ho diuen funcionaris de Palau dels que hi treballen de fa dècades: “Ostres! No era un eslògan. De veritat que no sembla que tornin, sinó que hi arribin. Els està costant molt situar-se, agafar les mides a Palau, saber qui és qui i on va què”. Doncs això. I llavors, en plenes tasques d’ubicació físico-mental a la nova situació, les promeses electorals queden en un stand-by que la rabiosa i histèrica actualitat ja marca en el terreny de l’incompliment, assedegada de teca com va la màquina de menjar ràpid en què ens hem convertit els mèdia. Però el xou madrileny disminueix aquesta pressió. Desvia la mirada i dóna aire al nounat Govern Mas.
Socialistes i Esquerra no estan gaire millor (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada