Rajoy Sant Job, Carretero a Nova York...

Aquesta setmana (i ja en van...) els seus companys de partit han posat a prova la paciència de Mariano Rajoy, que de moment no pren decisicions dràstiques. Avui a El Suplement de Catalunya Ràdio hem parlat d'això, i de les bosses d'escombraries vexatòries del cas Pretòria, i del cas Millet, i de Barack Obama, i dels de can Reagrupament, que es presenten oficialment avui a Nova York, i del "no som tots iguals" de Montilla... Total, aquí en teniu l'àudio.

Obama... i Merkel, Lula, ZP, Sarkozy, Uribe...

Vivim en una societat plena d’individus hipervisibles, i aquest context també impregna la política i els seus protagonistes. Més que mai, l’exercici de la cosa pública necessita professionals que sàpiguen driblar les dificultats en un context accelerat i hiperexposat. Però precisament per això la política necessita avui més que mai una mirada estratègica que de fons la justifiqui i la faci sobreviure, a la darwiniana, i que l’adapti a un medi molt sovint apàtic, la major part del temps escèptic i gairebé sempre hostil. Això no es pot fer d'igual manera als Estats Units que a França, a Catalunya o al Regne Unit. Una estratègia electoral d'èxit no necessàriament ha de servir en un context polític i social diferent a aquell on ha triomfat en origen. AIXÒ NO ÉS AMÈRICA ens mostra claus de l'estratègia electoral, Obama enllà, tot i que evidentment amb ell incorporat. Sarkozy, Zapatero, Merkel, Berlusconi, Putin, Uribe o Lula també descriuen estratègies polítiques i electorals d'èxit. Perquè calia una mirada global al món de la comunicació política.
.
Ja el teniu a les llibreries. Us tindré puntualment informats de les novetats que estan per venir al voltant d'aquest llibre.
.

Avançament del llibre 'Això no és Amèrica'

INTRODUCCIÓ – Oi que això no és Amèrica?

Estratègia, estratègia, estratègia.

Comunicació, comunicació, comunicació.

Innovació, innovació, innovació.

No podem fer com que la política no ens interessa o com que sabem perfectament en què consisteix, així com si res, només fent una ullada superficial a algunes de les representacions que en fan els mitjans de comunicació. La política ens implica a tots. Té conseqüències en la vida de tots els ciutadans. Per tant, paga la pena conèixer-la. Paga la pena saber com és, com es fa. Així, sense ànim de voler desmitificar res, des del món de la comunicació també cal compartir i posar a l’abast de tothom aquells “secrets” que fan la política tal i com la coneixem. Això és el que ens hem proposat fer en aquest llibre: respondre preguntes que mostrin com és la política avui i quins reptes han de superar els seus professionals sempre amb una visió estratègica que combati la temptació tàctica i reactiva que ho impregna gairebé tot. En aquest sentit, les vies de persuasió, la preparació d’aquestes noves formes de comunicar-se, colonitzen el conjunt de la política. I molt concretament unes campanyes electorals –tant les permanents com les oficials– que necessiten d’actors i de tècniques en constant renovació, pensades i executades en clau estratègica més enllà de la tàctica tan necessària que demana un món addicte a la velocitat i al canvi constant.

En aquest sentit, “estratègia, estratègia, estratègia”, “comunicació, comunicació, comunicació” i “innovació, innovació, innovació”. Aquest tres lemes venen a substituir aquell que en el seu dia va fer popular Julio Anguita (coordinador general d’Izquierda Unida, 1989-2000) i que va demostrar-se clarament fallit, per exemple a jutjar pel moment actual que viu la seva formació política, ara amb només un dels vint-i-un diputats que va arribar a tenir al Congrés. Deia el líder comunista: “Programa, programa, programa”. Però aquesta no és la premissa en el context d’una democràcia mediàtica que ja pocs qüestionen, així com igualment ja són pocs els qui es dediquen a la comunicació política i que es veuen llastrats per prejudicis ideològics que lliguen màrqueting polític i americanització, abominant d’aquest binomi. L’americanització de la política d’arreu és una realitat incontestable –també triomfa per exemple a Rússia– i de fet és per això mateix que el terme en sí perd pes en favor de la conscienciació generalitzada a propòsit de com l’activitat política assumeix tècniques de venda davant d’uns electors-consumidors que creixen en clau audiovisual. En aquest sentit, més que d’americanització caldria parlar de professionalització. Perquè és cert que els EUA van prendre la iniciativa, en paral·lel al seu capdavanter desenvolupament tecnològic, però les tècniques de comunicació política ja s’han estès, s’han sofisticat i són assumides arreu.

És per això que davant d’una campanya electoral cal que els professionals del màrqueting i els seus polítics repeteixin com a mantra aquests tres lemes:

1. Estratègia, estratègia, estratègia. Ho va dir Winston Churchill: “El tempo és més important en política que en gramàtica”. El domini del temps és clau en l’exercici de la política. Suso de Toro, en el seu llibre Madera de Zapatero, cita el líder socialista en aquest sentit i posa en boca del president espanyol la següent frase: “Hi ha un factor fonamental que és el temps. Ningú no pot fer política i tenir èxit si no té un cert sentit del temps”. Aquest sentit del temps, el seu domini, el tenen sobretot els polítics que compten amb una estratègia i que actuen en conseqüència. En un exercici de la política cada dia més sotmès a la tàctica, la diferència entre els qui hi sobreviuen en condicions i els qui no ho fan està entre els qui només apliquen tacticisme i els qui el combinen amb una estratègia que faci coherent els seus moviments, els planificats i els reactius, amb l’entorn.

2. Comunicació, comunicació, comunicació. El politòleg Robert Meadow ho ha dit clarament: “Ja no es tracta de parlar de repercussions comunicacionals de la política o de les relacions entre ambdós conceptes, sinó que es tracta de presentar la política com un procés comunicacional”. I és que la competició que enfronta a diari mitjans de comunicació i política per mirar de construir les agendes respectives –agenda-seting/agenda-building–, així com l’agenda pública, es lliura en un terreny no neutral, el dels mèdia. La política, per tant, a la darwiniana, ha d’adaptar no només el seu tempo, sinó també el seu llenguatge a aquest entorn mediàtic que, en la línia del que fa gairebé un segle ja va avançar el periodista Walter Lippmann, constitueix el mapa mental que guia la majoria de ciutadans a l’hora de moure’s pel món i relacionar-s’hi. El mitjà –el com– no és el missatge, però sí que és part constituent del què en política.

3. Innovació, innovació, innovació. No hi ha dues campanyes electorals iguals. Més encara, en temps de campanya permanent, l’exemple de Barack Obama ens està demostrant també que no hi ha dos mandat iguals. Com ho va fer Nicolas Sarkozy a França en estrenar-se com a president i assumint un rol hipervisible similar al que ara protagonitza el líder nord-americà. S’ha esdevingut una nova visibilitat, diu J.B. Thompson. En coherència, l’exercici de la política es professionalitza, amb l’objectiu de mirar de controlar i de treure el màxim rèdit possible a la constant exposició dels seus representants. Però això no només es pot fer amb garanties amb una adaptació al multimèdia i al tempo i al llenguatge dels mitjans, sinó que ha de posar en pràctica unes tècniques comunicatives, electorals i marquetinianes coherents amb el sistema electoral i amb les característiques de cada país. No val a traslladar mimèticament l’experiència d’èxit d’un polític nord-americà, per exemple, a Espanya. Alguns estan mirant de fer-ho arrel del fenomen Obama, i fracassaran. D’altres ja ho han fet abans i han descobert massa tard que això no és Amèrica.

És per tot això que en aquest llibre el lector trobarà eines útils en el camí de confecció de campanyes electorals, no d’una en concret. Com tampoc no ens aturarem en fer una compilació de manuals d’ús d’eines al servei de la comunicació política com Flickr, Facebook, Twitter, Tuenti, Youtube, Picasa, Hi5 o els blogs. Perquè totes aquestes eines hauran d’estar sempre al servei d’una de principal, bàsica i imprescindible en origen: l’estratègia, la gran protagonista d’aquest llibre i del món electoral.

Toni Aira Foix

La Catalunya esquitx

L’esquitxada ja està feta. Lluís Prenafeta fa vint anys que no té càrrec polític al Govern, i Macià Alavedra aviat en farà tretze que va deixar-ho, però els seus noms i les seves cares sonen. Era massa llaminer tirar d’ells dos com per resistir-se a obrir informatius i portades utilitzant-los, tot i que faci anys que no estiguin a primera línia política, a diferència dels principals inculpats socialistes en la Garzonada 2 a Catalunya. Era massa llaminer, com a mínim per a alguns. L’esquitxada era massa temptadora com perquè Cuatro l’evités, i així dimarts va obrir informatiu amb el titular: “Los hombres de Pujol, detenidos”. Tots els “homes de Pujol”? I els “homes de Montilla” com en Bartomeu Muñoz no? Massa llarg per titular, clar. Bartomeu què? No va sortir a la capçalera. Ni falta que en feia, devien pensar. Igual com tampoc TeleMadrid va poder evitar parlar de l’oasi que no era més que un “lodazal” o dels “patricios” catalans. Mala fe i males praxis professionals, tot junt al servei d’interessos polítics ben en clau espanyola i d’enfangament. És l’embolica que fa fort que ens han contagiat. És un esquitxar gens indiscriminat i sí molt selectiu, que es passa per l’arc del triomf mínimes normes deontològiques i d’urbanitat com el rigor, l’equanimitat o el pudor. Però el pitjor és que aquesta bruta estratègia no va contra CiU. No s’enganyin. És molt més que això. Va contra la credibilitat d’un país, de les seves institucions i d’un fer no sectari que fins ara s’hi havia imposat. Això, no ens enganyem, és per on tiren PP, PSOE i els pobres que inconscientment en viuen a remolc. Però cal desmentir falsedats. Només m’hi posaré amb dues, de moment.

Primer, contra el sectarisme. Si cometem l'acte d'extrema generositat de considerar el PSC i el PSOE com a "esquerra", hem de concloure immediatament per la via d’una simple regla de tres que és una flagrant falsedat la frase aquella que "l'electorat d'esquerra és més crític i passa més factura que el de dretes amb la corrupció". Amb l'afer Millet s'ha estat esquitxant matusserament i grollera una CiU que no té cap membre a peu de cap jutjat per aquest cas. I ara amb la Garzonada 2 diuen que Convergència ha d’actuar contra Prenafeta i Alavedra com José Zaragoza ha dit que ho farà amb el seu alcalde de Santa Coloma. Gran trampa que mira d’homologar el pes polític i de present dels uns (en actiu) amb el dels altres (fa anys retirats de la cosa pública). Però a la Catalunya esquitx que ens estan posant de moda, tot s’hi val en defensa de l’actual status quo. L’esquerra, passi el que passi, sempre guanya. Guaita, com la banca! (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

La "foto" ZP-Obama, a la Complutense

.

Aquest dimarts faig anys. Però aquesta no és la notícia. Irrellevant del tot, si ho voleu. La novetat és que ho celebraré a Madrid. El mateix dia presento comunicació en el I Congreso Internacional Sociedad Digital, a la Complutense.
.
El títol de la meva comunicació: La influencia de la prensa digital en la agenda política y de los medios tradicionales. El caso de la "foto" Zapatero-Obama. Va sobre aquest moment.
.
Us n'aniré informant sobre la marxa, sobretot via Twitter i Facebook.

Montilla, Sarko fill, les nenes Obama...

Primer article a Diàleg de l'Avui. Del fons de la cosa també n'hem parlat avui als Moments Aira (i del fill del Sarko, i de les filles d'Obama... tot de fills...), a Catalunya Ràdio, a El Suplement (feu-vos-en del grup del Facebook!). Aquí l'àudio (a partir del minut 11). Aquí el text:

.

Por al Diàleg

.

Saben que ja hi ha un continent que factura més per tecnologia mòbil que per tecnologia fixa? Saben que aquest continent és l'Àfrica? Allà estan mirant de driblar via tecnologia i via talent la seva flagrant manca d'infraestructures. La implantació de tecnologia mòbil hi ha agafat en els últims temps molta força, tant a nivell d'usuari com a nivell d'empreses de telecomunicacions.
.

En països com Kènia, el mòbil suposa una gran oportunitat per superar elements en contra com les línies de telèfon fix que no arriben a tot arreu. En un continent immens, la tecnologia mòbil connecta. Més i tot, la telefonia mòbil està esdevenint la gran revolució africana. Tecnologia i canvi social. Ho explicava aquesta setmana a Barcelona, convidada per la UOC, la keniana Jessica Colaço, una de les joves més influents del seu país i TED Global 2009.
.

Al país de Colaço, la universitat promou trobades com la Boot Camp Mobile, on durant uns tres o quatre dies joves amb talent intercanvien, dialoguen i treballen per desenvolupar software propi. Treballen plegats per impulsar solucions pròpies per al país. Per detectar si hi ha peix en una zona determinada i avisar els pescadors automàticament via SMS. O per desenvolupar un aplicatiu que faci possible deixar missatges de veu a un munt de gent alhora, fet que supera la barrera dels missatges de text en un entorn on no tothom sap llegir.
.

Això és entendre com es pot posar la tecnologia al servei d'un país. A casa nostra, en canvi, sense barreres tecnològiques, el president Montilla s'estrena al Facebook amb una apologia del silenci. Un fer ben poc 2.0 que projecta por a l'intercanvi, al diàleg, i de retruc renúncia a trobar solucions pròpies al servei del país.

Torno a casa...

Ja ho sé, encara no és Nadal i aquest tipus de moviments sona extemporani. Però aquest dissabte, retorn a can Avui. Després de començar-hi de pràctiques, de seguir-hi a Política fent reportatges, cròniques, perfils i sèries d'entrevistes, va arribar la tesi (i moltes altres coses) i vam haver de fer parèntesi. Aquest dissabte el tanquem. Teniu als quioscos l'Avui del dissabte amb columna Aira a la secció de Diàleg. Serà en tàndem setmanal amb l'amic Josep Martí.
.
I veureu que la secció fa link amb aquest blog... i amb el seu leitmotif. Començo la sèrie parlant de tecnologia, (com no?) de política... i de fers poc 2.0.

.
Ja direu!

Hi ha interès perquè hi ha públic

Aquesta setmana hem presentat la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques (SCCIEP), una entitat nascuda sota el paraigües del Col•legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya i que vol ser punt de trobada de professionals d’aquest ram, però també del periodisme, de la consultoria, de la ciència política del dret... i en definitiva, de tots aquells que al nostre país es mouen dins i al voltant de la comunicació política. No podia no aturar-m’hi.

Que ben bé dues centes persones s’apleguin per escoltar una taula rodona en un dia de partit de Lliga de Campions al Camp Nou, amb Elton John de concert a poca distància i amb un temps que ja prometia el xàfec d’ahir, això només pot voler dir sobretot una cosa: n’hi havia demanda. La comunicació política a casa nostra, com als països avançats, desperta curiositat, interès. Cada vegada més, hi ha gent que no només treballa en comunicar la política, sinó que també hi ha un major nombre de ciutadans que s’atura davant la representació de la política que ens arriba, i se’n fa preguntes. És sa. És recomanable. I aquest va ser el secret de l’èxit d’un acte fundacional de SCCIEP que, no ens enganyem, també va comptar amb l’inestimable ajut de l’actualitat política del país.

Neix un nou partit amb voluntat i opcions d’accedir al Parlament. Salta del PP una de les qui van ser candidates a la seva presidència ara fa tan sols uns mesos. El ventilador de porqueria ha començat a rodar –en la direcció que feia temps que alguns ja vam avançar que esquitxaria– i l’ambient comença a enrarir-se a la madrilenya. N’hi ha que fan més que gestos per tornar a l’equidistància. I tot plegat, evidentment, amb uns comicis catalans que s’albiren propers. Fet i fet, bo i sabent que ses senyories compten amb unes més que generoses vacances parlamentàries, ens queda ben poquet de legislatura real. I quan dic això estic parlant de pocs mesos, uns quatre o cinc hàbils de Parlament obert a molt estirar. (...)

(Per llegir l'article complet i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

De fotos polítiques a la muntanya

Recordeu aquella imatge de Pujol, de l'Aneto estant, convocant les eleccions del 1999? I recordeu com explica (en el seu primer volum de memòries) el seu moment Tagamanent (caiguda de cavall a l'estil Sant Pau), que assegura el president que va decidir-lo a dedicar-se a la política?

La muntanya és un element que per allò de l'alçada, per allò mil·lenari que la relaciona amb la divinitat, vesteix molt arreu, i més a Catalunya, on el moviment excursionista i l'amor per aquest entorn ha anat vinculat històricament al catalanisme.

I agafant l'una i l'altra cosa, avui Joan Puigcercós ha estat proclamat oficialment candidat a la presidència de la Generalitat per Esquerra. Potser l'àudio de la cosa no ha estat el millor dels possibles (pel vent, és clar), però la foto haurà estat nítida, i ben capitalitzada pel presidenciable. Laporta aquest cop no ha pogut fer-li ombra... a moooolts quilòmetres de distància.

De tot això i més n'hem parlat avui a El Suplement, de Catalunya Ràdio. Aquí en teniu l'àudio (cap al minut 10).

Mallorca no és nostre

Dimarts passat vaig tornar a enganxar-me a Curso del 63. Algú dirà que això és un programa espanyol i tal, i que per tant no interessa. Greu error, com la majoria dels apriorismes. Sobretot perquè aquí a casa nostra sí que interessa. Ho diuen els alumnes de la facultat, molts d’ells seguidors de la cosa, i ho diuen també unes dades d’audiència que han fet d’aquest docu-reality d’Antena3 l’estrena més vista de la temporada, amb molt bones xifres també a Catalunya.

La gràcia del programa és agafar nens fills de la LOGSE –pobres– i sotmetre’ls a la dictadura d’un internat que estèticament i de fons reprodueix l’ambient dels anys seixanta a Espanya. El xoc és brutal. Bàsicament perquè aquests nois han anat a néixer i créixer en ple extrem oposat. Coses de la llei del pèndol. Ells, mig salvatges, no entenen de lleis, no entenen de deures, però en canvi sí entenen de tots els drets i de totes les comoditats. Una noia alfabetitzada només en certa manera es queixava aquesta setmana que a les noies de la casa no les deixen depilar. Ho deia indignadíssima i assegurava que això la faria semblar més un mico titi que un homínid. I el cas és que, estètica al marge, en molts sentits ja ho sembla, ella i molts de la seva espècie.

Dimarts veia aquestes escenes d’impacte. I ahir dimecres encara hi anava pensant tot conduint la moto, quan una furgoneta va plantar-se davant meu. Anava tota guarnida amb un anunci: primer pla de les cames d’una senyora ben depilada i l’eslògan “Fotodepilació Llibertat Definitiva”. Rere la furgoneta, la Sagrada Família. El link va ser instantani.

Servidor viu al carrer Mallorca, en una zona que fa ja més d’un any que està essent perforada, reperforada, aixecada i tornada a aixecar tantes vegades com els ha donat la gana als senyor d’Adif i de l’Ajuntament de Barcelona. I el que ens espera. Les escletxes en pisos de la zona ja han començat a identificar-se clarament, a més van inundar un refugi antiaeri que és una joia de la ciutat i els pobres que aquest estiu per qüestions de feina vam haver d’estar-nos dies a Barcelona no teníem descans de les perforadores ni els diumenges, amb jornades d’obra que anaven de les vuit del matí a les deu de la nit en molts casos. Tot això ha passat. Tot això està passant. (...)

.
(per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

“El retrat de Dorian Gray”... via SMS

(article que em van encarregar ara fa uns dies al CEJP, i que avui em publiquen)

Oscar Wilde va brodar a El retrat de Dorian Gray la dualitat impossible entre allò que voldríem ser i allò que som. Victòria i derrota, aparença i patiment, vida noble i desgràcia humana. Va clavar un retrat de la veritable misèria d’ànima que s’amaga rere les personalitats aparentment segures i fortes. Passions humanes d’aquelles que generen ira o tedi. Com a la vida mateixa. Com als SMS de ses senyories.

En la seva novel·la, Wilde ens presenta un jove per qui envellir esdevé la més gran tragèdia d’entre les possibles, i que mira de saltar-se els estralls propis del pas del temps amb un pacte amb el diable. La torna? Un retrat seu fet per un bon amic anirà mostrant sense pietat la petja que ell s’estalvia. Però el drama arriba quan anys després el jove narcís es planta davant del seu jo real. No ho pot suportar.

I si veure’s tal com un és i no agradar-se ja és un drama de dimensions considerables, quan a més aquesta realitat no acceptada s’exposa amb tota cruesa, tal com raja, a la plaça pública, el daltabaix pot ser de dimensions còsmiques. Si fa o no fa, com l’enuig que ha posseït certs polítics del Parlament després que fotògrafs amb ulls de fotògraf fessin la seva feina, és a dir, que captessin part de l’essència d’allò que estava passant davant dels seus ulls. Dos il·lustres membres de la cambra catalana han vist com la captura furtiva d’uns SMS on es mostraven tal com pensen els projectava davant l’opinió pública i els seus companys amb una cara que no mostren quan són conscients que els observen en plena actuació dalt de l’escenari del teatre de la política. Molts dels seus companys hi han empatitzat –no fos cas que un dia...– i el debat s’ha centrat més en la conveniència o no de la fotografia, i no tant en la conveniència o no de poder accedir a allò que realment pensen ses senyories, els gestors de la cosa pública. Un debat interessant, doncs, l’han volgut tapar amb un de fals que vol mirar de fer com si els polítics no sabessin que són protagonistes non-stop d’una actualitat que contínuament malden per acaparar. (...)

(Per llegir el text complert i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

La progressiva sofisticació de la política

.

Peça elaborada per Luis Izquierdo, dissabte passat a La Vanguardia: "Reinventar el futuro profesional". Aquí en teniu retall amb l'aportació de servidor.

Sant Obama i el terrenal Berlusconi

Per moltes raons, per molt diverses i concretament algunes d'oposades, Barack Obama i Sílvio Berlusconi triomfen als seus respectius països. L'un ja és fins i tot Nobel de la Pau, i encara no ha fet ni un any que és president dels EUA. L'altre té lapsus, fruit de la seva incontinència verbal, i fins i tot deixa anar que s'ha gastat una milionada "en jutges". D'ells, de Jordi Pujol, de ZP i d'altres hem parlat avui a El Suplement. Aquí en teniu l'àudio (cap al minut 10).
.

Neix SCCIEP. La fem caminar plegats?

Amics,

avui oficialment comença a rodar la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques (SCCIEP), i servidor n'és el president. Aquest era un dels fronts oberts que us vaig comentar fa uns quants mesos que encara no us podia concretar. I crec que amb això, la UOC i Catràdio (a can Fuentes i a can Ferré), ja he respost els dubtes dels més curiosos.
.
Can SCCIEP vol ser el catalitzador d'una part important dels professionals i del talent que es mou al voltant de la comunicació política al nostre país. Per tant, volem fer xarxa amb persones dedicades professionalment a disciplines professionals que vagin des de la publicitat i les relacions públiques, al periodisme, la comunicació audiovisual, l'activisme, la ciència política... i tot amb un nexe comú clar: estar confegint, haver-ho fet o analitzar la política en la seva globalitat, més enllà de la part més visible i explícita de la cosa pública.
.
A l'estil del que ja passa des de fa dècades en el món anglosaxò -Estats Units i Gran Bretanya-, aspirem a posar un gra de sorra a l'hora de donar a conèixer, i per tant valoritzar (posar en valor) la molta feina de tants i tants professionals que decideixen molt respecte de com es fa política a casa nostra. Això ja passa a Catalunya com a la resta de l'Estat, però no és en absolut conegut com es mereix. Com ens ho mereixem tots, ciutadans com ho som d'una societat hipermediàtica on sovint la pluja d'impactes visuals no ens deixa copsar en la seva totalitat allò que ens envolta i que ens condiciona.
.
No m'hi estenc més. Aquí us apunto link explicatiu de l'associació, amb pdf que provisionalment ocupa el tot de la nostra web.
.
Volia que ho sabéssiu i:
.
1. Qui ja ho vegi clar i vulgui a fer travessa amb nosaltres, que ho faci. Al link trobarà el com. Els qui us apunteu fins el dia 20 d'octubre sereu Socis Fundadors de la casa.
.
2. Qui vulgui tenir-nos fitxats ho pot fer: a través de la nostra web (que en breu activarem més enllà del pdf, ja que de moment encara no ha arribat la "fundació oficial") http://www.scciep.cat; a través del nostre grup al Facebook, i a través del Twitter.
.
3. Qui vulgui viure amb nosaltres la presentació en societat de la casa, està convidadíssim a fer-ho. M'encantarà molt poder-nos-hi veure, saludar-vos i donar-vos les gràcies per tenir-vos al costat en un moment tan especial. Aquí teniu les dades de l'acte, i si ho voleu podeu confirmar en el mail o el telèfon on se us indica. L'acte evidentment és obert a tothom i en aquest sentit ens regirem per la màxima "com més serem més riurem".
.
Serà divertit, i obrirem amb una xerrada amb els speechwriters, els creadors de discurs, dels principals líders catalans: Mas, Montilla, Puigcercós, Sánchez Camacho i Saura. Les dades de l'acte en abstract:
.
QUÈ: Acte Fundacional de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques (SCCIEP)
COM: Taula rodona STORYTELLING CATALÀ: QUI CREA EL DISCURS POLÍTIC A CATALUNYA?
DIA: Dimarts, 20 d'octubre
HORA: 19h
LLOC: Palau Robert (Passaig de Gràcia, 107, Barcelona)
.
Us n'anirem concretant coses en els propers dies. Encara queda, però us agrairia molt que us reservéssiu el moment a l'agenda.
.
Això ja comença a caminar! Fem ruta plegats?

Pujol ja va "aixecar" Catalunya

Ahir van presentar el segon volum de les memòries del president Jordi Pujol. No en parlaré. Encara no he llegit el llibre. Però en faré un link via un altre que sí que he llegit aquests dies: Busque, compare y, si encuentra un libro mejor, ¡cómprelo! Los anuncios que se quedaron en nuestra memoria, de Sergio Rodríguez. Imperdible. Hi ha una franja d’edat que va dels vint-i-escaig als noranta i que vibrarà en fer-hi una ullada. Perquè d’allò que l’àvia en deia “la propaganda” n’hi ha molts que n’hem mamat molt. L’actual classe política també. De fet, massa i tot. Potser encara viuen en excés de hits del passat. Manca innovació a banda i banda de l’hemicicle català.

A can CiU, per exemple, la factoria Madí ha donat sobrades mostres d’agosarament en més d’una ocasió, però en canvi en els últims temps els ha agafat com melangia. Arriba la recta final de la segona legislatura del tripartit, i CiU ha decidit prémer el fre de la reivindicació. Ara volen centrar-ho tot en l’economia i punt. Es proposen “Superar la crisi, aixecar Catalunya”, i Déu me’n guard de dir que això és poca cosa. Ni el govern d’aquí ni el d’allà han encertat encara com encaminar-s’hi, i un rumb decidit en la direcció adequada ens vindria bé a tots. Però crisi a banda, el votant catalanista necessita d’altres estímuls. I concretament d’estímuls que sonin a nou, a solució real, i que facin vibrar. Això és el que va fer Jordi Pujol l’any 1980, precisament utilitzant l’eslògan ara calcar: “Aixecar Catalunya”. Però és que d’allò ja en fa gairebé trenta anys. Aquella propaganda ja va ser feta i va donar resultat en el seu moment. Igual com llavors es publicitaven a la tele bolquers Ausonia amb un hipopòtam gegant de color blau, o Dodots tot cantant “ni gota, ni gota”, o anti-polls “Filvit champú, Filvit mamà”. Però res de tot això ja no es fa, i a algun pacient lector fins i tot li sonarà a xinès. (...)
.
(Per llegir-ne més i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

De la dreta-dreta al "sentit comú"

Què lluny que queden els temps en què Juan Echavarría (sí, l'antic sogre de Joan Laporta) feia campanya amb eslògans del tipus "La izquierda no hace una a derechas" o "Tu mano derecha en el Parlamento". Eren temps de la Solidaritat Catalana del 1980, antecedent d'Alianza Popular, que a la vegada va ser l'antecedent de l'actual PP.
.
Amb AP, primer van provar (1984) amb un empresari independent: Eduard Bueno. I l'eslògan (atenció) va ser: "El voto Bueno para Catalunya". Boníssim. També queden lluny aquells temps... i aquells jocs de paraules... per sort.
.
Amb Josep Piqué va arribar Francesc Vendrell a les campanyes del PP, i van tirar de centre (dreta ja no, anatema) i de "sentit comú"... vaja, com la CiU que presentava Duran al Congrés en 2004... però dos anys després.
.
Avui hem tingut en Vendrell a El Matí de Catalunya Ràdio, a la secció Màrqueting Polític, que per cert la setmana vinent farà descans per qüestions de pont (que ha apilonat les coses a can Fuentes... on per sort hi ha molta teca!). Aquí teniu l'àudio de la secció d'avui. Vendrell ha parlat al principi del cas Millet i de com durant el conegut com a Aznarato, el llavors líder absolut de la dreta espanyola i del govern ídem venia de tant en tant a Catalunya a prendre una mica el pols de la societat civil a través de prohoms del món de la cultura, etcètera. Sembla que, com la resta, van picar amb el tal Millet.
.

L'independentisme generós de Reagrupament

Aquí no hi ha cap de setmana que valgui. Dissabte i fent feina. Primer a can El Suplement, amb els Moments Aira que aquí trobareu (a partir del minut 10). I després de cap al Palau de Congressos, on la gent de Reagrupament ha tingut la generositat de convidar gent del món de la cultura i del periodisme. El fura del Xavier Rius n'ha fet peça al més pur estil seu. Però allà hi havia molta altra gent. Una gentada, vaja. I s'hi palpava il·lusió. Un punt no gens anecdòtic tal i com estan els temps en política.
.
Cares amb qui hem compartit estona: Salvador Cardús, Joan B Culla, Salvador Sostres, Francesc Canosa, Vicent Sanchis, Quim Torra, Miquel Calçada, Melcior Comas... i molts altres. Hem pogut creuar unes impressions amb el doctor Carretero i amb Emili Valdero. La cosa bullia... i a aquestes hores encara bull, com podeu seguir online.
.
Cardús -així li ho he dit- ha estat el més "mitinero". Jordi Comas, Valdero i Carretero és obvi que han despertat aplaudiments i han deixat bona sensació. Ara! Cardús ha estat especialment brillant a l'hora de clavar titulars com el de "fins i tot Montilla sap que allò que ens convé és la independència... però és cosa de Reagrupament dur-nos-la". Això i el reframe (com bé m'ha apuntat l'amic Argemí) del que ha anomenat "independentisme generós". Bones píndoles.
.
Rcat apunta maneres. No és d'estranyar, per exemple, que a can ERC corrin a fer-se fotos de contraprogramació amb en Laporta (com servidor va avançar ahir humilment en aquest blog). No és estrany, doncs, això... ni tampoc que les fortes pressions (reeixides) que alguns han fet per evitar una foto que podria haver estat molt bona (atenció, que en aquest punt no em referia ahir a la del Laporta)... i que com a mínim de moment haurà d'esperar. Ara! Els reagrupats no esperen ningú. Ja han començat a fer via amb el turbo posat. Estarem a l’aguait, de fet com haurien de fer-ho CiU i ERC, per exemple als objectius de Reagrupament:

La foto d'avui de Laporta i la de demà de Carretero

Atenció que avui hi haurà foto Laporta-Puigcercós. La cosa és buscada òbviament pel polític d'Esquerra, que resulta que sovint passa moments de descans a Santa Maria d'Oló, on avui el president del Barça fa un acte amb la Penya Barcelonista del poble. No debades, em diuen que Puigcercós és cunyat de l'alcalde.

.
La bona relació entre Laporta i Puigcercós a nivell personal existeix de fa temps, cosa que segurament no treu que el president blaugrana li hagi deixat clar en més d'una i de dues ocasions què pensa de l'actual línia política i de pactes d'Esquerra. Ara! Puigcercós sap que Laporta podria ser un graaaan actiu a les files de qualsevol altra formació (especialment a Reagrupament), cosa que el podria perjudicar sobremanera. Fotos que demostrin que hi ha feeling (en terminologia Guardiola), ajuden.
.
I parlant de Reagrupament i de fotos que ajuden... atenció a la foto bona-bona que demà ens regalarà l'assemblea constituent dels de Rcat. Serà potent. I en la línia del que segur que pot fer Reagrupament, no ajudarà precisament a Esquerra... Demà matí, al Palau de Congressos de Catalunya... Al lloro! (i ho retransmeten tot en directe via internet)

Volem un sms de Puigcercós

Ahir Joan Laporta va visitar Blanquerna. Igual com amb el seu balanç en títols i altres a can Barça, servidor podrà dir que ha triomfat i bé em podran dir que en això no sóc objectiu -bàsicament com en res, bàsicament com tothom-, però les xifres canten i parlen per si soles. Passadissos i sales a vessar ho demostren. El degà ho va dir: allò no havia passat "mai tant" abans en aquella casa. Durant la inauguració del curs acadèmic que ahir va fer, el president del Barça va revelar que rep sms amenaçadors. Aquests sms i els de Saura m'han inspirat l'article d'avui d'El Singular:

Message in a bottle, cantava Sting en la mítica cançó dels The Police. Va sonar per primera vegada l’any 1979. I d’ençà d’allò ha plogut molt. Molts anys. Gairebé tants com primaveres té servidor. De fet, el salt tecnològic dels últims temps ens hi allunya fins al punt que els missatges en ampolla ja són com fòssils que sonen a Plistocè. Vivim en plena era tecnològica i els mòbils junt amb Internet triomfen en una generació que s’estén de forma transversal fins a edats poc novelles com la del conseller Joan Saura. Sona a oxímoron però fet i fet és un triomf que ell també torturi la gramàtica amb els seus sms. I és que ara sabem que, com si d’un adolescent es tractés, s’hi abraona tot despullant-se, mostrant-s’hi tal com és, tal com pensa. És cosa de la desinhibició que aporta el món virtual.

La captura fotogràfica d’uns sms creuats entre ell i el seu company de files Jaume Bosch durant la intervenció de José Montilla en el discurs d’obertura del Debat de Política General és impagable per com és de metafòric. I és que en cert sentit és metàfora d’una fórmula tripartida que ni tan sols els seus propis components acaben de creure’s del tot. No debades, Saura parla via sms del “tostón” de la intervenció del seu líder al Govern, i Bosch diu que el discurs de Montilla és “poc sensible amb la gent amb dificultats”. És a dir, de la mà dels teòricament més entusiastes del tripartit, un innocent sms ens mostra el poc entusiasme que senten pel seu líder, i ens diu com de poc creuen en les polítiques socials que impulsa el seu propi Executiu, quan teòricament aquestes eren el gran objectiu de la fórmula de “govern d’esquerres”.

L’sms de Saura i Bosch reflectia això, igual com posava negre sobre blanc la hipocresia –o si ho volen, el doble discurs– que els aficionats a fustigar l’exercici de la política fan servir sovint per caricaturitzar els professionals de la cosa pública. La veritat de l’sms de Saura té la virtut de despullar-lo de la mentida feta consigna que acostumen a repetir a cop d’argumentari la majoria de polítics davant les càmeres. (...)

(Per llegir el text complet i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)