dijous, d’octubre 29, 2009

Avançament del llibre 'Això no és Amèrica'

INTRODUCCIÓ – Oi que això no és Amèrica?


Estratègia, estratègia, estratègia.

Comunicació, comunicació, comunicació.

Innovació, innovació, innovació.


No podem fer com que la política no ens interessa o com que sabem perfectament en què consisteix, així com si res, només fent una ullada superficial a algunes de les representacions que en fan els mitjans de comunicació. La política ens implica a tots. Té conseqüències en la vida de tots els ciutadans. Per tant, paga la pena conèixer-la. Paga la pena saber com és, com es fa. Així, sense ànim de voler desmitificar res, des del món de la comunicació també cal compartir i posar a l’abast de tothom aquells “secrets” que fan la política tal i com la coneixem. Això és el que ens hem proposat fer en aquest llibre: respondre preguntes que mostrin com és la política avui i quins reptes han de superar els seus professionals sempre amb una visió estratègica que combati la temptació tàctica i reactiva que ho impregna gairebé tot. En aquest sentit, les vies de persuasió, la preparació d’aquestes noves formes de comunicar-se, colonitzen el conjunt de la política. I molt concretament unes campanyes electorals –tant les permanents com les oficials– que necessiten d’actors i de tècniques en constant renovació, pensades i executades en clau estratègica més enllà de la tàctica tan necessària que demana un món addicte a la velocitat i al canvi constant.

En aquest sentit, “estratègia, estratègia, estratègia”, “comunicació, comunicació, comunicació” i “innovació, innovació, innovació”. Aquest tres lemes venen a substituir aquell que en el seu dia va fer popular Julio Anguita (coordinador general d’Izquierda Unida, 1989-2000) i que va demostrar-se clarament fallit, per exemple a jutjar pel moment actual que viu la seva formació política, ara amb només un dels vint-i-un diputats que va arribar a tenir al Congrés. Deia el líder comunista: “Programa, programa, programa”. Però aquesta no és la premissa en el context d’una democràcia mediàtica que ja pocs qüestionen, així com igualment ja són pocs els qui es dediquen a la comunicació política i que es veuen llastrats per prejudicis ideològics que lliguen màrqueting polític i americanització, abominant d’aquest binomi. L’americanització de la política d’arreu és una realitat incontestable –també triomfa per exemple a Rússia– i de fet és per això mateix que el terme en sí perd pes en favor de la conscienciació generalitzada a propòsit de com l’activitat política assumeix tècniques de venda davant d’uns electors-consumidors que creixen en clau audiovisual. En aquest sentit, més que d’americanització caldria parlar de professionalització. Perquè és cert que els EUA van prendre la iniciativa, en paral·lel al seu capdavanter desenvolupament tecnològic, però les tècniques de comunicació política ja s’han estès, s’han sofisticat i són assumides arreu.

És per això que davant d’una campanya electoral cal que els professionals del màrqueting i els seus polítics repeteixin com a mantra aquests tres lemes:

1. Estratègia, estratègia, estratègia. Ho va dir Winston Churchill: “El tempo és més important en política que en gramàtica”. El domini del temps és clau en l’exercici de la política. Suso de Toro, en el seu llibre Madera de Zapatero, cita el líder socialista en aquest sentit i posa en boca del president espanyol la següent frase: “Hi ha un factor fonamental que és el temps. Ningú no pot fer política i tenir èxit si no té un cert sentit del temps”. Aquest sentit del temps, el seu domini, el tenen sobretot els polítics que compten amb una estratègia i que actuen en conseqüència. En un exercici de la política cada dia més sotmès a la tàctica, la diferència entre els qui hi sobreviuen en condicions i els qui no ho fan està entre els qui només apliquen tacticisme i els qui el combinen amb una estratègia que faci coherent els seus moviments, els planificats i els reactius, amb l’entorn.

2. Comunicació, comunicació, comunicació. El politòleg Robert Meadow ho ha dit clarament: “Ja no es tracta de parlar de repercussions comunicacionals de la política o de les relacions entre ambdós conceptes, sinó que es tracta de presentar la política com un procés comunicacional”. I és que la competició que enfronta a diari mitjans de comunicació i política per mirar de construir les agendes respectives –agenda-seting/agenda-building–, així com l’agenda pública, es lliura en un terreny no neutral, el dels mèdia. La política, per tant, a la darwiniana, ha d’adaptar no només el seu tempo, sinó també el seu llenguatge a aquest entorn mediàtic que, en la línia del que fa gairebé un segle ja va avançar el periodista Walter Lippmann, constitueix el mapa mental que guia la majoria de ciutadans a l’hora de moure’s pel món i relacionar-s’hi. El mitjà –el com– no és el missatge, però sí que és part constituent del què en política.

3. Innovació, innovació, innovació. No hi ha dues campanyes electorals iguals. Més encara, en temps de campanya permanent, l’exemple de Barack Obama ens està demostrant també que no hi ha dos mandat iguals. Com ho va fer Nicolas Sarkozy a França en estrenar-se com a president i assumint un rol hipervisible similar al que ara protagonitza el líder nord-americà. S’ha esdevingut una nova visibilitat, diu J.B. Thompson. En coherència, l’exercici de la política es professionalitza, amb l’objectiu de mirar de controlar i de treure el màxim rèdit possible a la constant exposició dels seus representants. Però això no només es pot fer amb garanties amb una adaptació al multimèdia i al tempo i al llenguatge dels mitjans, sinó que ha de posar en pràctica unes tècniques comunicatives, electorals i marquetinianes coherents amb el sistema electoral i amb les característiques de cada país. No val a traslladar mimèticament l’experiència d’èxit d’un polític nord-americà, per exemple, a Espanya. Alguns estan mirant de fer-ho arrel del fenomen Obama, i fracassaran. D’altres ja ho han fet abans i han descobert massa tard que això no és Amèrica.

És per tot això que en aquest llibre el lector trobarà eines útils en el camí de confecció de campanyes electorals, no d’una en concret. Com tampoc no ens aturarem en fer una compilació de manuals d’ús d’eines al servei de la comunicació política com Flickr, Facebook, Twitter, Tuenti, Youtube, Picasa, Hi5 o els blogs. Perquè totes aquestes eines hauran d’estar sempre al servei d’una de principal, bàsica i imprescindible en origen: l’estratègia, la gran protagonista d’aquest llibre i del món electoral.

Toni Aira Foix

4 comentaris:

Meri ha dit...

Està molt bé saber com guanyar eleccions però pel que fa a la política ha de ser alguna cosa més que paraules, ascons, partits i campanyes... crec que estem en situació de demanar FETS. Els mitjans de comunicació haurien de plantejar-se alguna cosa quan basen les informacions polítiques en les declaracions. No hi ha seguiment de les propostes, dels programes electorals i de la consecució del "pretext" programa electoral que fa que els rucs vagin a votar. Ens sentim rucs i amb llibres com aquest es fa més evident i és que la distència entre el parlament i la societat és insalvable a aquestes alçades. Podríem trobar noves formes de comunicar, però el que vol la gent son fets.
Felicitats Toni pel teu llibre, arriba en un moment inoportú, crec, però una bona reflexió per l'esperança.

TONI AIRA ha dit...

Gràcies pel comentari, Meri! Amb tot, deixa'm que et demani que esperis a llegir-lo per jutjar que s'hi diu. Ja veuràs com la idea no és precisament plegar-se al periodisme i la política de declaracions, i com, entre d'altres coses, hi ha una clara apelació als valors.

En quant a la inoportunitat o no del llibre... jo diria que més oportú impossible! A pocs mesos de les eleccions britàniques i de les catalanes, i amb l'actualitat política que bull... quan millor??

Bart ha dit...

Personalment penso que tota contribució a apropar-nos la política sempre es bona! I el fet de sumar un nou Llibre a la biblioteca Toni Aira es un plaer! Esper que en llegir-lo faci créixer el mite! Endavant i enhorabona!

Tolo ha dit...

Personalment penso que tota contribució a apropar-nos la política sempre es bona! I el fet de sumar un nou Llibre a la biblioteca Toni Aira es un plaer! Esper que en llegir-lo faci créixer el mite! Endavant i enhorabona!