Mallorca no és nostre

Dimarts passat vaig tornar a enganxar-me a Curso del 63. Algú dirà que això és un programa espanyol i tal, i que per tant no interessa. Greu error, com la majoria dels apriorismes. Sobretot perquè aquí a casa nostra sí que interessa. Ho diuen els alumnes de la facultat, molts d’ells seguidors de la cosa, i ho diuen també unes dades d’audiència que han fet d’aquest docu-reality d’Antena3 l’estrena més vista de la temporada, amb molt bones xifres també a Catalunya.

La gràcia del programa és agafar nens fills de la LOGSE –pobres– i sotmetre’ls a la dictadura d’un internat que estèticament i de fons reprodueix l’ambient dels anys seixanta a Espanya. El xoc és brutal. Bàsicament perquè aquests nois han anat a néixer i créixer en ple extrem oposat. Coses de la llei del pèndol. Ells, mig salvatges, no entenen de lleis, no entenen de deures, però en canvi sí entenen de tots els drets i de totes les comoditats. Una noia alfabetitzada només en certa manera es queixava aquesta setmana que a les noies de la casa no les deixen depilar. Ho deia indignadíssima i assegurava que això la faria semblar més un mico titi que un homínid. I el cas és que, estètica al marge, en molts sentits ja ho sembla, ella i molts de la seva espècie.

Dimarts veia aquestes escenes d’impacte. I ahir dimecres encara hi anava pensant tot conduint la moto, quan una furgoneta va plantar-se davant meu. Anava tota guarnida amb un anunci: primer pla de les cames d’una senyora ben depilada i l’eslògan “Fotodepilació Llibertat Definitiva”. Rere la furgoneta, la Sagrada Família. El link va ser instantani.

Servidor viu al carrer Mallorca, en una zona que fa ja més d’un any que està essent perforada, reperforada, aixecada i tornada a aixecar tantes vegades com els ha donat la gana als senyor d’Adif i de l’Ajuntament de Barcelona. I el que ens espera. Les escletxes en pisos de la zona ja han començat a identificar-se clarament, a més van inundar un refugi antiaeri que és una joia de la ciutat i els pobres que aquest estiu per qüestions de feina vam haver d’estar-nos dies a Barcelona no teníem descans de les perforadores ni els diumenges, amb jornades d’obra que anaven de les vuit del matí a les deu de la nit en molts casos. Tot això ha passat. Tot això està passant. (...)

.
(per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)