dijous, abril 28, 2011

A qui li importa?


Com deia el clàssic, “a quién le importa lo que yo haga, a quién le importa lo que yo diga”. Ho cito en la llengua de Florentino Pérez perquè això, de tenir vida, ho cantaria segur el Senat. Allà tothom s’hi atreveix. Alícia Sánchez-Camacho es reconverteix en William Wallace i mira d’igualar-se en reivindicació catalanista a CiU, i el PSC vota diferent del PSOE. Allà sí. Allà on res no pinta res. Allà on una votació posterior del Congrés deixa en paper mullat qualsevol votació de ses senyories senatorials. I així ens tenen entretinguts una estona més. Per variar. I després al Congrés què passarà? El de sempre? Si és així, ens podrien haver estalviat a can PSC la pantomima d’ahir al Senat. Fet i fet, per què els polítics no ens estalvien tots plegats la pantomima que en si mateixa és l’anomenada Cambra Alta espanyola? És una idea. Saben la de milions que ens estalviaríem?

ZP està en la fase epíleg, la seva particular operació sortida. Ara dóna fins i tot entrevistes al Youtube on confessa el seu moment polític més crític. Per tant, descarta ja que aquest estigui per arribar. Es troba en temps de descompte. El que faci o pugui deixar de fer sembla que ja ni ell no ho computa. De fet, ens ho mostra clarament la seva actuació un cop més a remolc del PP en l’àmbit de l’aplicació de la llei de partits contra opcions abertzales. Ja ni la fi d’ETA no aspira a assolir com la seva “gran medalla”, com la seva porta oberta a la història. En part perquè això ja ha vist que no depèn d’ell al cent per cent, sinó que queda a l’expectativa d’uns terroristes acorralats i precisament per això més imprevisibles que mai, si és que la bogeria assassina és d’alguna manera previsible (...)

(Per llegir l'article complet, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)


dimecres, abril 27, 2011

Fada De Gispert + morosos + reialesa = confusió


Avui a can Tot és molt confús hem parlat de la foto de la presidenta del Parlament fent de Fada Madrina de la Ventafocs. De les reaccions de la instantània, així com també de l'absència del també democristià Duran i Lleida en la primera recepció de Sant Jordi amb Artur Mas d'amfitrió a Palau. D'això i de les declaracions d'ahir del portaveu del Govern, Quico Homs, titllant de "morós" l'Executiu de Madrid. I, per reblar, detalls comunicatius (com tot el que tractem, res d'espontani) de l'enllaç reial que aquest divendres unirà el Príncep Guillem d'Anglaterra amb Katte Middleton. Detalls com que l'esdeveniment es retransmetrà via streaming, com ens ho mostra el vídeo que tanca aquest post.


dimarts, abril 26, 2011

Amb Recoder a ca L'Oracle


Avui a ca L'Oracle de Catalunya Ràdio, presentat per en Xavier Graset, hem tingut de convidat al conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder. L'ex-alcalde de Sant Cugat, que ha admès que es troba com estrany a pocs dies d'unes eleccions municipals i sense ell ser candidat a res (després d'onze anys de batlle de la seva ciutat), ha parlat d'infraestructures, de la "paret" de Madrid davant les reivindicacions catalanes, de l'energia nuclear... i també del Twitter, entre d'altres temes. Tot plegat en una conversa amena i distesa amb Marta Espasa i Bernat Gasulla també a la taula.

Aquí us deixo l'àudio de ca L'Oracle d'aquest dimarts 26 d'abril de 2011.

dilluns, abril 25, 2011

Per a què serveix un cartell electoral?


L'amic Yuri Morejón, spin a l'americana, en va fer ahir mateix apunt al seu blog. Jo m'hi sumo avui, que ahir era dia de Des de l'ala oest a can Avui, i calia aturar-s'hi.

Aquí, el text del Magazine d'El Mundo (un dels millors suplements dominicals que es fan a l'Estat), amb cinc polítics i una instantània seva atrevida. Fotos alternatives als seus cartells electorals, un dels grans leitmotifs de l'article elaborat per Víctor Rodríguez, amb les aportacions de Morejón, de Joan Navarro i de servidor.

Per a què serveix un cartell electoral? Com suma? Molt? Poc? Substantivament? De cara al 22-M, l'excusa és bona per fer-hi una mirada diferent, amb retrats que recomano molt de veure, com l'adjunt al post de Xavier Trias (CiU), així com un de Luisa Fernanda Rudi (PP), un de Miguel Ángel Revilla (PRC), un de Julián Renilla (PP) i un de Juan Alberto Belloch (PSOE).

I aquí el text de l'article:

Políticos que dan la cara

El próximo domingo 22 de mayo, 34.657.304 electores están llamados a las urnas para elegir a su alcalde y a los más de 66.000 concejales de los municipios españoles. Casi 20 millones de ellos -excluidos los de Cataluña, País Vasco, Galicia y Andalucía, con derecho a fijar calendario electoral autonómico propio- podrán votar también para determinar quién presidirá su comunidad autónoma los próximos cuatro años. Y un par de semanas antes, en la noche del 5 al 6 de mayo, tendrá lugar la tradicional pegada de carteles.

En un momento de bajo, bajísimo crédito de los políticos, los ciudadanos tendrán que en posters y vallas publicitarias de tres metros de alto por ocho de largo los rostros minuciosamente retocados y las sonrisas milimétricamente contenidas de los candidatos. Según el último barómetro del Centro de Investigaciones Sociológicas, los políticos son la tercera preocupación de los españoles, tras el paro y la situación económica. La crisis y los escándalos de corrupción -llámense Gürtel o Mercasevilla- tampoco es que ayuden. Y ese es el ambiente en que alcaldables y presidenciables tienen que salir a dar la cara.

“En general”, explica Joan Navarro, vicepresidente y director de asuntos públicos de la consultora Llorente&Cuenca, “la notoriedad de los políticos baja en los momentos de crisis económica. Cuando son Europa y los mercados financieros los que imponen la agenda, los políticos quedan muy tocados, porque no tienen autonomía. Es en los momentos en que pueden ofrecer cambios cuando crece su crédito”.

Es por eso por lo que Navarro, que trabajó 20 años en el diseño de la estrategia electoral del PSOE y formó parte del gabinete del exministro de Administraciones Públicas Jordi Sevilla, cree que la campaña de estas autonómicas y municipales, y la de las generales del año que viene, tenderán a ser sobrias: “en estos momentos, pasarse de alegres, pasarse de sonrisas y hablar de futuro, cuando los ciudadanos están tan preocupados por el presente, puede tener un efecto rebote. La palabra es comedimiento.

Comedimiento, al menos, en las formas. Habrá que ver si también en los gastos. El ejemplo más reciente, el de las elecciones autonómicas catalanas de noviembre, sí revela una bajada de los presupuestos de campaña. En total, entre todos los partidos invirtieron 12 millones de euros, un 14% menos que en las elecciones de 2006.

En las generales de marzo de 2008, cuando la crisis económica todavía no era ni un mal sueño, los partidos gastaron en la campaña 67,7 millones de euros. El PP, con 23 millones, y el PSOE, con algo más de 22 millones (incluidos los más de tres millones del PSC- fueron los que más recursos se dejaron en la batalla, según el preceptivo informe del Tribunal de Cuentas.

La cifra aún está lejos de los 1.000 millones de dólares -691 millones de euros- que Barack Obama aspira a recaudar para su campaña de reelección, en 2012, pero sí da pistas sobre cómo están cambiando las cosas en la política española. El peso del marketing político y la tendencia a la personalización son crecientes, y las elecciones del 22-M serán una nueva demostración. La importancia de las siglas se diluye, y a los candidatos autonómicos y municipales les tocará dar la cara, darla más y darla de otra forma.

Del telediario a Buenafuente
“Existe un fenómeno que se llama efecto reactancia que tiene que ver con la saturación”, argumenta el profesor de Comunicación Electoral de la Universidad de Vigo José Rúas, autor de Manual del candidato electoral. ”Durante la campaña, el elector se vacuna contra los mensajes políticos e ideológicos, y esto influye en la deriva de la política hacia el espectáculo y el entretenimiento. En cierto modo, al candidato le interesa más salir en el programa de Buenafuente que en el telediario”.

El presidente del Gobierno, Rodríguez Zapatero, es uno de los que más “y de forma más desacomplejada”, en palabras del profesor de Comunicación Política de las universidades Pompeu Fabra y Universitat Oberta de Catalunya Toni Aira, ha asumido estas técnicas marketinianas. Y tal vez el más claro ejemplo sea la adopción del ZP. Cuando, mes y medio antes de las elecciones generales de 2004, el publicista Juan Campmany le expuso la idea en su despacho de Ferraz, el entonces candidato le mostró reservas. “¿Se entenderá?”, preguntó. A lo que Campmany repuso: “Si da pie a chistes, si el PP nos ataca, funcionará”. Zapatero, en adelante, ZP, dio luz verde. Como predijo Campmany, el PP hizo chistes. Juzgue el lector si el acrónimo funcionó o no.

Progresivamente, la idea de que el líder o el candidato es el mensaje se ha ido imponiendo. “De 8 año para acá, por ejemplo, es habitual que en las vallas electorales aparezca un entrecomillado del candidato, su firma o su página web. No la del partido, sino la del candidato”, comenta Yuri Morejon, director de Yescom Consulting, que asesora a más de 30 aspirantes de cinco partidos diferentes de cara al 22-M. “A veces tira más el partido y a veces tira más el candidato, pero la tendencia es a la personalización. Y eso ocurre en especial en las municipales”.

Ese creciente pensamiento se refleja también en los carteles. “En los años 80″, prosigue Morejon, “se llevaba más el plano medio. Ahora se acerca más; en ocasiones hasta se corta por la frente y el mentón. Y la razón es que los ojos son la única parte visible del cerebro. Dan mucha información sobre el candidato y sus intenciones, sobre si, como decían nuestras madres, es trigo limpio”.

La evolución, sin embargo, ha estado muy lejos de ser revolución. Como señala el profesor Aira, “en comunicación política se prima más el no fallar por encima del acertar. Se prefiere un cartel aburrido a intentar la gran genialidad y cometer una pifia. Un cartel, por bueno que sea, no da votos. Pero si te equivocas y te montan un debate que entra en la agenda de los medios, sí puede restarlos”.

Por eso los grandes partidos no arriesgan. Sólo las formaciones más pequeñas se permiten arriesgar, como prueba lo ocurrido en Menorca con un cartel del Partido Democrático de Ciutadella en el que se veían los pechos de su candidata, Soledad Sánchez Mohamed, con el eslogan “dos grandes argumentos”.

Frente a esos posters estandarizados que en menos de dos semanas empapelarán los municipios españoles, Magazine de EL MUNDO plantea esta serie de anticarteles electorales. Hasta el domingo 15 de mayo, algunos de los principales o más singulares candidatos del próximo 22-M posarán en actitudes enfáticas, irónicas, distintas. En tiempos en que la política cotiza a la baja, tendrán ocasión de dar la cara. Otra cara.

diumenge, abril 24, 2011

Un Bambi sostenible

José Luis Rodríguez Zapatero va accedir a la secretaria general del PSOE l'any 2000, amb quaranta primaveres. Joan Herrera va assumir el mateix càrrec però a Iniciativa el 2008, amb només 37 anys. De tots dos, en un primer moment, la premsa i els adversaris polítics es miraven amb escepticisme les seves possibilitats de futur. Ara, companys seus de partit diuen que, com ZP el 2000, Herrera és el líder de l'oposició. “Virtualment”, puntualitzen des del passatge del Rellotge de Barcelona. “El PSC ho té tot com ajornat fins a les municipals, per veure si para el cop i després es pot refer”, observa un dels homes del líder. I rebla: “Mentre això no passi, hem de mirar de guanyar-los el màxim de terreny possible”.

Igual que del ZP del 2000-2004 se'n feia mofa titllant-lo de Bambi, d'Herrera se n'ha fet especial caricatura a tomb de la seva bicicleta i de les seves galtones vermelles a perpetuïtat. “Si fos un Bambi en seria un de més sostenible que ZP. Aguantarà més”, defensa amb un punt d'humor un dels seus estrategs. Aquesta setmana, una més després de la majoria que han seguit d'ençà de les eleccions catalanes del novembre, Herrera ha estat la veu més crítica amb l'executiu d'Artur Mas. Es busca com sigui l'antagonisme, el cos a cos amb CiU. I Herrera s'hi ha posat amb dues banderes ben definides i amb un equip compacte i new generation que en reforça el relat.

Les dues banderes: educació i sanitat, on tenen sectors molts activistes i afins. I l'equip compacte d'Herrera disposa de cinc pilars bàsics. Laia Ortiz, vicepresidenta portaveu i la veu en matèria de salut al Parlament, és junt amb Herrera el gran enllaç amb Joan-Ramon Laporte, fill del mític conseller Josep Laporte dels governs de Jordi Pujol i expert en farmacèutica. El seu consell explica un discurs ecosocialista especialment bel·ligerant en les darreres setmanes en matèria de despesa farmacèutica. Junt amb Ortiz, un altre dels pilars del projecte d'Herrera a ICV és Marc Rius, director de la fundació Nous Horitzons, cap de la seva campanya al Parlament i cervell, entre altres iniciatives d'agit-prop, del web retalladesciu.cat, la més recent. Junt amb aquests dos noms, l'eurodiputat Raül Romeva i la diputada Dolors Camats, tots dos nascuts el mateix any que Herrera, completen aquest nucli dur, on també hi ha David Cid, secretari d'acció política i de moviments socials. Amb 28 anys és el júnior del grup.

El 23 de febrer del 2012, Iniciativa complirà 25 anys. La campanya que ja està en marxa ara consisteix a anar projectant la idea “Herrera, president” (...)


divendres, abril 22, 2011

Waiting For My Chance To Come


Com el Barça ara mateix. I el moment és a punt d'arribar.

dijous, abril 21, 2011

Elogi de dos consellers


Setmana Santa. Encara diria més: setmanes de santa paciència, les que està tenint ca la ciutadania des de fa mesos, anys i tot. La immensa majoria de la classe política i la periodística, cada dia més una, cada dia pitjor valorades l’una i l’altra, l’altra i l’una, estan entestades a fer-nos passar pitjor del que tocaria això de la crisi.

Recordem la de temps que opinadors i premsa de diferent pelatge van estar martellejant perquè ZP havia d’admetre que ens trobàvem en situació de crisi. En alguns casos, eren mitjans i líders d’opinió que havien acomboiat el “defender l’alegría”, eslògan bis de la campanya socialista del 2008. I molts d’aquests són els qui ara ajuden l’oposició al Parlament, en bloc, a caure en la compulsió electoral que la proximitat del 22-M aguditza. Ens en penedirem. Tots plegats. Però molts mitjans i molts partits ho faran especialment per haver perdut –una vegada més– una ocasió per guanyar credibilitat. O per deixar de perdre’n una mica, tan sols. La paciència que es reclama a la ciutadania és sovint infinita. Ja després, demanar que a més la gent compri diaris i voti massivament en els successius comicis, això és pur cinisme de boca de segons qui ho reclama.

La situació és molt complicada. D’abans i després. I la ciutadania n’és conscient. Alguns benestants senyors polítics i opinadors, des de la seva talaia, s’indignen perquè troben que la gent no està prou indignada. Vaja, que la massa no surt al carrer per fer d’atrezzo de la pel•lícula de neocons dolents i superprogres bons que ens estan volent muntar. Només certs sectors directament afectats per les primeres retallades i amb molt de corporativisme, han sortit a reclamar que no els toquin. Els qui no tenen gaire gens que pugui ser objecte de ser tocat, bàsicament perquè són a l’atur o perquè cobren sous de misèria, aquests en la majoria de casos està esperant que algú faci alguna cosa des de les institucions per mirar d’aturar l’hemorràgia i per provar de revertir la situació.

El Govern d’Artur Mas ho ha captat. Ara! Tot i que està assentant les bases d’allò que creu que cal fer, val a dir que la projecció de la seva acció, quant a coordinació i coherència de missatge, podria ser manifestament millor. Molt millor. I ho diu un que defensa de fa anys –abans que ara es posés de moda– que no val a culpar la comunicació de tots els mals de la gestió política. Faltaria més. Però negar que aquest tipus d’error hi puguin ser també és un error (...)

dimecres, abril 20, 2011

Na Jenifer i la política

Ahir al 59 Segons vam debatre de les recurrents retallades. Recurrents com a argument de debat periodístico-polític dels últims mesos. Sembla que no en sabem d'altra. Tot i que ahir al 59 val a dir que també vam garlar d'altres coses. Ho vam fer amb José Zaragoza, del PSC, que ens va parlar (sense deixar anar res) del moment del seu partit, del moment del PSOE i les relacions complicades entre els socialistes catalans i els de can Madrid. I tot seguit vam fer comentari sobre la iniciativa del conseller Felip Puig a propòsit del marcatge de prostitutes (i clientela) als carrers de can Catalunya. Finalment, moment Porra Barça sobre la final a València d'avui contra la merengada. Aquí teniu el vídeo de l'entrevista a set amb en Zaragoza, i aquí el vídeo de la resta de debat. Ahir compartint taula amb Albert Sáez, Jordi Barbeta, Milagros Pérez Oliva, Joan Carles Girauta (amb nou llibre), i Núria Ribó.

I avui, la cita setmanal a can Tot és molt Confús. Hem parlat dels problemes de coordinació i transmissió del missatge "retallador" per part del Govern (i sobretot els consellers) d'Artur Mas. Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 20 d'abril de 2011.

Per cert que, enmig de tanta política d'aquella que "necessita millorar" en pack, avui a can Pere Mas un grup de música ha esponjat el moment. Enmig de tanta crisi i de tanta negativitat, traspuen enginy, positivisme... i esperit "open your mind". Músics que volen compartir música (i ho fan, gratis al seu web). Són Els catarres. I jo diria que faran carrera. Em sap greu, senyors de la SGAE! Però n'hi ha que abans que fer pasta sobretot prefereixen fer música.

dimarts, abril 19, 2011

Les retallades... a BTV i al 59 Segons


Ahir nit vam tractar a can El Debat de Btv, presentat pel Jordi Llompart, les mítiques retallades i la reacció de la societat davant la crisi. Un debat molt animat i on van sortir molts ítems, en intercanvi del tot civilitzat amb Joan Carles Girauta, Salvador Cot, Montserrat Nebrera, Rosa Cullell, i amb el professor Salvador Giner de convidat. Aquí podeu recuperar el programa d'ahir dilluns.

I avui, dimarts, també de nit, i també amb les retallades com a leitmotif principal, debatrem a can 59 Segons, amb José Zaragoza de convidat. Parlarem d'això, i també de la regulació de la prostitució a les carreteres, i del Barça-Madrid. Menú variat, com veieu, que avui analitzarem amb una taula com sempre moderada per la Cristina Puig, i que avui comptarà amb l'Albert Sáez, la Núria Ribó, la Milagros Pérez Oliva, en Jordi Barbeta, en Joan Carles Girauta i servidor. Dirigeix, Francesc Cruanyes. A l'hora de les bruixes.

diumenge, abril 17, 2011

ERC, Coca-Cola? SI, Pepsi?


Robert McNamara va ser un dels homes clau de l'administració del president John Fitzgerald Kennedy. Com a secretari de Defensa va haver de gestionar políticament la guerra del Vietnam. Més endavant culminaria carrera com a president del Banc Mundial, però segur que a més d'un li deu sonar perquè és el protagonista del gran documental Rumors de guerra, on l'any 2003 explicava cruament com el món va estar a punt de saltar literalment fet miques en la crisi dels míssils de Cuba. Impressionant document. I el cas és que, com a mínim, d'entre els nostres polítics devia impactar el secretari de la Presidència del govern, Francesc Homs, que dijous passat va decidir pronunciar una conferència a la Facultat de Comunicació Blanquerna, amb el títol Rumors de guerra. El futur dels mitjans de comunicació públics. Ai, el referent americà! Sempre hi és. A centre, dreta i esquerra.

De fet, una de les estampes polítiques de la setmana, la dels diputats de Solidaritat asseguts a terra i negant-se a moure's malgrat els requeriments de les forces de l'ordre, també té una excusa ianqui. Un dels seus estrategs vol deixar-ho clar: “Res de Gandhi. La nostra plantada és a imatge dels activistes dels drets civils que als Estats Units van promoure les sit-in per exemple en contra de la guerra del Vietnam”. Resistència pacífica, en diuen. Curiós. La guerra maleïda dels nord-americans, doblement present en la setmana política. Ja passa.

Fa no gaires anys, el procés de professionalització de la política i la seva comunicació era titllat despectivament d'“americanització”. Es deia amb aquell to foteta que caricaturitzava l'adaptació al medi –la nostra societat mediàtica i de l'entreteniment– amb allò del confeti i els globus. Però tots els partits han acabat espolsant-se prejudicis ideològics, assumint que el llenguatge que arriba a la gent és el dels mèdia. I com és? Com ens fa? Cada dia més sensibles a missatges curts, simples, concentrats en cares i amb l'accent posat en el sentiment més que en el raonament. Llenguatge publicitari. I els americans hi van arribar primer. Per això van crear escola. Per això el llenguatge comercial triomfa en política.

La campanya és permanent, dura tots els dies de la legislatura. El procés de venda és constant. I així és com aquesta setmana s'ha vist clara la batalla que en els propers anys lliuraran Esquerra i Solidaritat en el camp de l'independentisme: “Coca-cola contra Pepsi”. Una disputa per un segment del mercat. A Esquerra, els seus estrategs accepten l'analogia i la fan seva: “Nosaltres som la Coca-cola, la felicitat, i ells són la Pepsi, radicalitat”. Són els dos valors tradicionalment annexats a aquestes dues marques (...)


dissabte, abril 16, 2011

Take Off Your Sunglasses


N'hi ha que (políticament) aquesta setmana ja ho han fet...

dijous, abril 14, 2011

Vostès tenen un problema


Convergència té un problema. I es diu Duran i Lleida. Però és que el pack del sobiranisme en té un de molt més important i és un moviment fill de Caïm. Arrel de l'èxit de les consultes de diumenge passat a Barcelona i 20 altres municipis sobre la independència, s'afina el diagnòstic. I no per inquietant és menys real. De fet, per greu, demana intervenció ràpida. Urgent.

A CiU l'estrella de Duran i Lleida torna a lluir amb tota la seva força. Amb la pròpia de quan la federació és al Govern. És a dir, la suficient com per, un cop instal•lats al Govern i sense la por a fer algun daltabaix que allargui l'estada a l'oposició, pugui tenir el soci ben marcat. Collat, fins i tot. El soci gran amb un de petit que sap que fa nosa i per això precisament el respecta. Una pena, però va així. Ara! Aquest model és sostenible més enllà de Duran? Més i tot: aquest model és sostenible, encara hores d’ara, fins i tot amb Duran? Crec que no. Fa massa temps que resta.

El centre polític es desplaça cap el sobiranisme. La Unió de Duran i Lleida és en aquest sentit un llast per a CDC. I alerta que no dic Unió. Dic "la Unió de Duran i Lleida". Un lideratge i entorn que, com tot a la vida, potser que algú es plantegés ja de renovar-lo. És obvi que n'hi ha uns quants, a Unió, que voldrien posar-s'hi. Però sembla que no acaben de trobar el moment. Ara! Que no busquin més. El moment és ara. Ben bé com amb la tria entre residualitat o independència. Deixar la decisió per gaire més enllà pot suposar per als democristians la diferència entre ser o no ser.

I en aquest dilema es troba Esquerra, que hauria d'aguantar. De fet, enmig de tot el mogut espectre sobiranista, és la que estratègicament millor encarada es troba. Els successius daltabaixos electorals, i més concretament la pèrdua del poder tripartit, els ha dut a fer un cert cop de cap. Sembla que ho han vist clar: cal recuperar centralitat. Centralitat a on? En l'àmbit del sobiranisme. D'aquí els intents de recomposició del propi espai, així com de crítica no histriònica al Govern d'Artur Mas. És la idea. I l'estan executant. Wait and see. Cal deixar passar el 22-M. I a partir d'aquí mirar d'enfilar camí de la remuntada. Una via on els pot ajudar Solidaritat i la seva superlativitat. SI està caient, de forma molt accelerada, en alguns dels errors que van penalitzar durament ERC després d'anys d'insistir-hi. Perquè frivolitat i caïmisme són dos grans perills a conjurar (...)


dimecres, abril 13, 2011

10A + Barril + Sálvame = Confusió


Avui la secció de can Tot és molt confús ha estat especialment... idem. Ara! Festivalera com sempre, i parlant de coses divertides sobretot per a la malaltada... això sí!: apta per a tots els públics.

Avui hem parlat les conseqüències de la consulta del 10-A sobre la independència... sobre l'Hereu... sobre en Duran... en Mas... en López Tena... i també la boda de Jaume Collboni amb el senyor Sálvame, i les imatges de la cosa amb Montilla i senyora amb els Karmele, Belén Esteban i cia...

Viatge al centre


La mítica obra de Jules Verne Viatge al centre de la Terra presentava un objectiu clar: arribar allà on ningú no ho havia fet abans. Aquest viatge, quan va ser concebut pel genial autor francès, l’any 1864, va ser sinònim de novetat, d’atreviment. Ara, quan segles més tard ens plantegem el viatge al centre més famós, estem parlant del polític. És el més present als mèdia. Un recurs gens novetat, entès com a antítesi d’aventures. I el més divertit de tot és que no és un punt concret. És mòbil. Es desplaça. Però n’hi ha que encara no ho han entès, i d’aquí que se n’allunyin a la mateixa velocitat amb què ells creuen que corren. La consulta per la independència del 10-A ens ho ha tornat a mostrar.

A Catalunya fa anys que les enquestes, una rere l’altra, les del CEO i les dels diaris i les de les ràdios i les de les televisions, ens demostren que el centre polític s’ha desplaçat vers el camp sobiranista. Cada dia més, més capes de la població, més transversals territorialment, generacionalment i econòmicament, contemplen la desconnexió d’Espanya com una alternativa viable. «Residuals o independents», ha deixat dit el president Jordi Pujol en un altra mostra del seu olfacte per detectar els signes dels temps. Ell millor que ningú és paradigma de com a molts els hi han empès. Recorden aquella que era rebel perquè el món l’havia fet així? Doncs cada dia n’hi ha més que són sobiranistes perquè Espanya els ha fet així. No d’un dia per l’altre. No de forma voluntària però sí militant. Massa intents, massa unilaterals, massa ignorats, massa menystinguts, massa fracassats. I la desconnexió ha anat donant-se. De forma acumulativa, sense estridències. S’ha anat obrant el canvi.

Puja una generació que ha crescut sense cap necessitat d’assumir la fatalitat, i a aquesta s’hi suma una de més gran que s’ha engrescat amb la idea. Per què seguir pensant que sempre hem de perdre? Per què seguir pensant que com a màxim podem aspirar a l’empat? I el centre, que és un estat d’opinió, s’ha mogut amb la gent. No ha estat cosa de dos dies. No l’ha liderat ni la lidera cap ombra de populisme (...)


diumenge, abril 10, 2011

Fins al ‘sottogoverno' i més enllà!


Somriure lluent, barbeta prominent, i sap que és guapo. Parlem del president Artur Mas? No, és Buzz Lightyear, el popular astronauta coprotagonista de la saga de pel·lícules animades Toy story. Aquesta setmana, la seva frase més famosa l'ha aproximat a Mas: “Fins a l'infinit i més enllà!”. El president l'ha utilitzat per agafar impuls, emulant en Buzz, al crit subliminar de “fins al sottogoverno i més enllà!”. Moment àlgid, dimecres a Palau.

L'enfocament comunicatiu de la setmana més hiperactiva de Mas en els últims temps ha estat de manual: segmentació de públics i un missatge clar. Una estratègia comunicativa que en essència va fer triomfar un Barack Obama que va aplicar-la molt bé en campanya, recolzant-se en Internet, però no només això. En els multimèdia hi ha el secret de l'èxit. I aquesta ha estat la setmana gran de Mas, un projectar sobre diversos públics la versió governamental del seu simbòlic primer tram. Amb un acte especialment important, el de dimecres al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, amb un públic objectiu clar: el sottogoverno. No els líders d'opinió que hi havia a la sala. No els consellers. No la societat civil allà convocada. L'acte anava directe als oficials amb un peu a la trinxera. Secretaris generals i directors generals de departaments que han d'executar a diari la part més desagraïda d'una política en què no hi ha calés i en què ara toca retallar les subvencions, si no retirar-les directament. I igual que Obama ha presentat el seu últim pressupost sota l'eslògan “Winning the future” (guanyant el futur), Mas es va plantar dimecres davant el sottogoverno amb una frase que presidia l'acte i que el recorda: “La feina d'ara és el nostre futur”. És el missatge. Hi haurà futur si sabem assumir el present.

“Si aquesta part de la tropa la tenim motivada, si assumeixen el repte i el moment crucial, la resta anirà com una seda”, va admetre un dels homes de Mas. Fins al sottogoverno i més enllà. S'ha criticat molt l'acte de dimecres a Palau, però era obvi que el president respondria a l'expectativa creada pels cent dies. Sobretot davant els seus oficials, però no només això.

L'acte central de la seva setmana gran ha volgut ser sobretot un missatge en clau interna. En clau de reforçament de la moral d'una tropa en part aclaparada, com la resta, per la magnitud de la tragèdia. Ells, dempeus a la sala, eren protagonistes al davant de la majoria dels que hi eren asseguts. I, en acabat, va dir un dels interpel·lats: “És veritat; la gent ha pres consciència del moment complicat més del que transmet la premsa i del que vol admetre l'oposició”. Si en política tens els oficials així de motivats en plena batalla en territori hostil –llegeixi's la crisi–, un objectiu important ja el tens cobert (...)


dijous, abril 07, 2011

El "centenari" del Govern


Ahir Artur Mas va fer balanç a Palau dels 100 primers dies del seu Govern. I les crítiques, és clar, van començar abans i tot que es posés a parlar. És el que hi ha. Ens ho fem tot a sobre.

Una crítica de primera hora, abans i tot que Mas es disposés rere el faristol, va apuntar a com els convergents busquen una imatge “obamiana” amb les posades en escena del nostre president. I vaig fer link a l’instant. Ni les 9 senyeres mítiques de la campanya de CiU m’ho van fer veure tan clar. Hi ha vincle. Un de clar.

Abans i tot que Barack Obama guanyés les seves eleccions, ja n’hi havia (uns quants) que vaticinaven “la gran decepció” que esdevindria sí o sí. És a dir, que encara no era ni president, encara no s’havia posat mans a la feina, que ja n’hi havia que es donaven per frustrats pel (no)govern Obama. Preventivament. Sectàriament. Intransigentment. Oi que ho veuen? Interessant, no troben?

Amb Artur Mas ha passat una cosa semblant, això sí, circumscrita als seus primers 100 dies de mandat. N’hi ha que ho van profetitzar insistentment d’ençà que van començar a rodar aquests cursis dies de (no)gràcia. “Seran un desastre”, “no és el govern dels millors” “quin desori”... I au, consigna, consigna i més consigna. Argumentari i més argumentari. Manual del bon opositor implacable. Però més que implacables, els profetes del desastre dels 100 primers dies han estat impacients. Vaja, que els han pogut les ganes. S’hi han dedicat massa. Massa insistentment. Han posat massa accent en això dels 100 dies. Tant i tant se n’ha parlat, que s’han fet llargs i tot. Semblava que mai arribaria l’efemèride. Tant que ahir la veu en off que va anunciar el president, precedint la seva entrada al Saló Sant Jordi, va parlar del “centenari” del Govern, no dels “100 dies” de Govern. I va rebre els primers aplaudiments de la vetllada. Abans i tot que el president. Ja ni el protocol no es respecta...

Dels 100 primers dies del primer Govern de Jordi Pujol no en tinc consciència. Tot just servidor comptava tres anys de vida. Els 100 primers dies del Govern de Pasqual Maragall van ser en realitat 34, fins que ZP va fer dimitir el conseller en cap Josep-Lluís Carod-Rovira. I la “venda” dels 100 primers dies del Govern de José Montilla no va deixar de ser un intent frustrat més per mirar de fer colar allò del “Govern d’Entesa” que ni els seus no van comprar (...)


dimecres, abril 06, 2011

Mas + 100dies + 59segons = Confusió


Aquest dimarts vam tenir sessió de 59 segons. Aquí en teniu els vídeos, que no sé per què però ara no es poden inserir aquí a can blog. Abans es podia. N'han refet el disseny i queda molt maco, però em sembla que aquest llençol el vam perdre en la bugada. No hi trobo l'opció. Si algú té més sort o vista, que m'ho digui! ;)

Hi vam parlar de les "retallades" a la Sanitat catalana, de la supressió ben bé total de l'impost de successions, de les eleccions a Barcelona amb el candidat d'ICV, Ricard Gomà, i de la consulta d'aquest diumenge 10-A, amb l'Alfred Bosch, sobre el dret a decidir dels catalans.

I aquest dimecres, la cita setmanal a can Tot és molt confús. On hem parlat dels 100 dies de Govern d'Artur Mas, de l'adéu de ZP i els mig silencis de Rubalcaba i Chacón... per acabar felicitant algú important pel seu aniversari... I no, la trucada aquest cop no ha estat a Zarzuela...


dimarts, abril 05, 2011

ZP + BCN + sanitat + 10A... en 59segons


Avui em tindreu de nou al 59 Segons, dirigit pel Francesc Cruanyes i presentat per la Cristina Puig. Aquesta nit en companyia a la taula de Jordi Barbeta, Milagros Pérez Oliva, Olga Grau, Miquel Martín Gamisans i Juan Carlos Girauta.

Parlarem del procés successori de ZP, de les eleccions a Barcelona amb el candidat d'ICV Ricard Gomà, de les retallades en Sanitat, i de la consulta sobiranista de diumenge vinent, 10A, amb l'Alfred Bosch.

Ens hi veiem! A les 23.45h.

diumenge, abril 03, 2011

Chacón i el seu suport


“El gran Miguel”. Així el coneixen. Concretament en un dels tres cercles d'influència sobre els quals José Luis Rodríguez Zapatero ha fonamentat els seus anys de govern. Un cercle que ell lidera Moncloa enllà. Es diu Miguel Barroso i és molt més que el marit de la ministra de Defensa, Carme Chacón. En una setmana en què s'ha obert oficialment el camí cap a l'endemà de ZP, una catalana ha tornat a emergir com a hipòtesi. Però, té Chacón l'imprescindible aval de “la seva gent”? Com a origen d'un lideratge polític sòlid, és importantíssim. I això ho sap bé el seu company, que va ser secretari d'estat de Comunicació els dos primers anys de ZP com a president.

Luis Arroyo, cap de gabinet de Barroso a la Moncloa, diu: “És el tipus que més entén de comunicació política a Espanya”. Passar revista embarassada a les tropes o la compareixença de Chacón de fa pocs dies arran de la intervenció a Líbia duen el segell Barroso. Com és un factor clau que explica part de l'expectació que aquesta setmana ha aixecat la figura de la ministra catalana, prèvia a la cita clau d'ahir a la seu del PSOE.

Un dels homes que juntament amb José Montilla més ha manat al PSC diu de Chacón: “Ella està destinada a tenir un paper molt important a Madrid”. No a Barcelona, que quedi clar. I Chacón hi coincideix. Però Catalunya interessa molt a Chacón i Barroso, més enllà del fet que en els últims temps només s'hi puguin estar alguns caps de setmana. És clau en el fonament d'un lideratge polític que vol ser-ho a nivell espanyol però que necessita l'aval català, en el seu cas més que cap altre aspirant.

És un dels quatre punts que Edwin P. Hollander, professor de psicologia, marca com a orígens de legitimitat del lideratge: “La millor manera d'aconseguir la posició de lideratge és bàsicament l'elecció per part dels membres integrants del propi grup, enfront de la designació per part d'alguna autoritat externa”. És a dir, que sigui el PSC i no Zapatero qui la impulsi és clau per a la hipòtesi Chacón. El missatge ha estat emès aquesta setmana. Qui vulgui entendre, haurà entès. I qui no, també.

“És molt calculadora, i el seu company més. És prudent fins a l'extrem davant d'allò que la pugui esquitxar. No es desgastarà així com així”, assegura un company seu del PSC que utilitza l'inexistent paper de Chacón durant el debat previ a l'anunciada retallada de l'Estatut com a exemple que demostraria com no es mulla fins un cop consumats els fets. I rebla: “No farà el pas si ZP no es decanta clarament per un delfí i aquest és ella”. Es tem que el PSC farà igual. Com l'any 2000, que fins que no va arribar el dia mateix del 35è congrés federal del PSOE, no es va acabar decantant... pel guanyador. Aquest cop, però, si Chacón decideix fer el pas haurà de lligar aquest suport o partirà amb una gran pedra a la sabata. Barroso ho té clar (...)

dissabte, abril 02, 2011

ZP diu adéu i Blanco ja exerceix de camarlenc


Avui, en dissabte, en cap de setmana, ZP ha fet públic l'anunciat anunci. Ja ho ha dit. Ja ha fet públic que no tornarà a ser candidat del PSOE a la presidència del govern espanyol. Última sorpresa. Tot hi apuntava des de feia mesos, i precisament per això n'hi havia (com servidor) que encara acaronàvem la hipòtesi que precisament per això donés la sorpresa (un cop més) i acabés presentant-se. Precisament perquè res hi apuntava. I bé, el cas és que ha acabat sorprenent... per com ha fet al final allò que tothom esperava d'ell.

Avui, en dissabte. Demà, tota la premsa dominical (el dia de més vendes) n'anirà plena, i l'activitat política i informativa de la setmana serà ell, ell i ell.

El 28 de maig, nou comitè federal del PSOE que fixarà el procés de primàries. Ho ha anunciat l'home fort del partit. José Blanco. Amb corbata en dissabte. L'únic que no anava avui "casual" en el comitè federal (Montilla a banda, que sembla que dormi amb ella). L'estètica que acompanya l'essència. Perquè Blanco és l'autoritat, el camarlenc, que quedarà durant aquesta espècie de període de "seu vacant" que ara s'obre en el PSOE fins que una fumata blanca post-trauma del 22-M decideixi el successor de ZP.

divendres, abril 01, 2011

Cleries + Simó + Heredia + retallades

Ahir va ser dia especialment mogut. A les 15h, la cita periòdica a can Graset, a L'Oracle de Catalunya Ràdio, amb el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries. Entrevista-debat interessant, amb molts temes tractats, especialment les famoses "retallades" que el Govern està aplicant per causa de la crisi.

N'hem de dir "retallades"? "Mesures d'estalvi"? "Ajustaments"? Depèn. En origen, depèn de qui ho digui i amb quina intenció, tot i que finalment s'ha acabat imposant el terme retallades, sens dubte. De fet ahir també vam parlar de "retallades" a La Caixa dels trons, programa presentat pel Rafel de Ribot, aquest dijous amb la diputada d'ERC Anna Simó com a convidada.

Aquí teniu l'àudio de ca EL'Oracle d'aquest dijous 30 de març de 2011. I aquí el programa Banda Ampla de TV3, presentat per la Lídia Heredia, dedicat ahir... (so de tambors...) a les "retallades"! I on també hi vaig participar.