Robert McNamara va ser un dels homes clau de l'administració del president John Fitzgerald Kennedy. Com a secretari de Defensa va haver de gestionar políticament la guerra del Vietnam. Més endavant culminaria carrera com a president del Banc Mundial, però segur que a més d'un li deu sonar perquè és el protagonista del gran documental Rumors de guerra, on l'any 2003 explicava cruament com el món va estar a punt de saltar literalment fet miques en la crisi dels míssils de Cuba. Impressionant document. I el cas és que, com a mínim, d'entre els nostres polítics devia impactar el secretari de la Presidència del govern, Francesc Homs, que dijous passat va decidir pronunciar una conferència a la Facultat de Comunicació Blanquerna, amb el títol Rumors de guerra. El futur dels mitjans de comunicació públics. Ai, el referent americà! Sempre hi és. A centre, dreta i esquerra.
De fet, una de les estampes polítiques de la setmana, la dels diputats de Solidaritat asseguts a terra i negant-se a moure's malgrat els requeriments de les forces de l'ordre, també té una excusa ianqui. Un dels seus estrategs vol deixar-ho clar: “Res de Gandhi. La nostra plantada és a imatge dels activistes dels drets civils que als Estats Units van promoure les sit-in per exemple en contra de la guerra del Vietnam”. Resistència pacífica, en diuen. Curiós. La guerra maleïda dels nord-americans, doblement present en la setmana política. Ja passa.
Fa no gaires anys, el procés de professionalització de la política i la seva comunicació era titllat despectivament d'“americanització”. Es deia amb aquell to foteta que caricaturitzava l'adaptació al medi –la nostra societat mediàtica i de l'entreteniment– amb allò del confeti i els globus. Però tots els partits han acabat espolsant-se prejudicis ideològics, assumint que el llenguatge que arriba a la gent és el dels mèdia. I com és? Com ens fa? Cada dia més sensibles a missatges curts, simples, concentrats en cares i amb l'accent posat en el sentiment més que en el raonament. Llenguatge publicitari. I els americans hi van arribar primer. Per això van crear escola. Per això el llenguatge comercial triomfa en política.
La campanya és permanent, dura tots els dies de la legislatura. El procés de venda és constant. I així és com aquesta setmana s'ha vist clara la batalla que en els propers anys lliuraran Esquerra i Solidaritat en el camp de l'independentisme: “Coca-cola contra Pepsi”. Una disputa per un segment del mercat. A Esquerra, els seus estrategs accepten l'analogia i la fan seva: “Nosaltres som la Coca-cola, la felicitat, i ells són la Pepsi, radicalitat”. Són els dos valors tradicionalment annexats a aquestes dues marques (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada