Com deia el clàssic, “a quién le importa lo que yo haga, a quién le importa lo que yo diga”. Ho cito en la llengua de Florentino Pérez perquè això, de tenir vida, ho cantaria segur el Senat. Allà tothom s’hi atreveix. Alícia Sánchez-Camacho es reconverteix en William Wallace i mira d’igualar-se en reivindicació catalanista a CiU, i el PSC vota diferent del PSOE. Allà sí. Allà on res no pinta res. Allà on una votació posterior del Congrés deixa en paper mullat qualsevol votació de ses senyories senatorials. I així ens tenen entretinguts una estona més. Per variar. I després al Congrés què passarà? El de sempre? Si és així, ens podrien haver estalviat a can PSC la pantomima d’ahir al Senat. Fet i fet, per què els polítics no ens estalvien tots plegats la pantomima que en si mateixa és l’anomenada Cambra Alta espanyola? És una idea. Saben la de milions que ens estalviaríem?
ZP està en la fase epíleg, la seva particular operació sortida. Ara dóna fins i tot entrevistes al Youtube on confessa el seu moment polític més crític. Per tant, descarta ja que aquest estigui per arribar. Es troba en temps de descompte. El que faci o pugui deixar de fer sembla que ja ni ell no ho computa. De fet, ens ho mostra clarament la seva actuació un cop més a remolc del PP en l’àmbit de l’aplicació de la llei de partits contra opcions abertzales. Ja ni la fi d’ETA no aspira a assolir com la seva “gran medalla”, com la seva porta oberta a la història. En part perquè això ja ha vist que no depèn d’ell al cent per cent, sinó que queda a l’expectativa d’uns terroristes acorralats i precisament per això més imprevisibles que mai, si és que la bogeria assassina és d’alguna manera previsible (...)
(Per llegir l'article complet, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
ZP està en la fase epíleg, la seva particular operació sortida. Ara dóna fins i tot entrevistes al Youtube on confessa el seu moment polític més crític. Per tant, descarta ja que aquest estigui per arribar. Es troba en temps de descompte. El que faci o pugui deixar de fer sembla que ja ni ell no ho computa. De fet, ens ho mostra clarament la seva actuació un cop més a remolc del PP en l’àmbit de l’aplicació de la llei de partits contra opcions abertzales. Ja ni la fi d’ETA no aspira a assolir com la seva “gran medalla”, com la seva porta oberta a la història. En part perquè això ja ha vist que no depèn d’ell al cent per cent, sinó que queda a l’expectativa d’uns terroristes acorralats i precisament per això més imprevisibles que mai, si és que la bogeria assassina és d’alguna manera previsible (...)
(Per llegir l'article complet, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada