Guillot obre camí a Rius

.

La majoria el coneixerà com l'artífex d'aquesta campanya. La dels tomàquests amb gust de tomàquet. Però fa dècades que Jordi Guillot dirigeix campanyes electorals. Des dels temps de la campanya (en el seu cas) contra la integració d'Espanya a l'OTAN... I fins ara. De fet l'última de l'Herrera ja no la va dur ell, i no sé per què em dóna que ell no hauria fet servir aquell eslògan "Solucions justes, lògiques, valentes". Aquesta campanya ja la va dirigir en Marc Rius, qui s'ocuparà de la primera del noi de la bicileta al Parlament. Hi haurà relleu de lideratge, doncs, i amb ell, annex, d'spin doctor de referència.
.

Avui l'hem tingut a la secció Màrqueting Polític, a can Fuentes. Aquí va l'àudio de l'espai. Breu però amb suc. I no puc evitar de deixar el vídeo de la que ja oficialment haurà estat la seva última campanya al Parlament:
.

Portugal també hi és (sobretot per Figo)

.

Parlàvem fa poc d'alemanya, que avui elegeix canceller, però també Portugal tria avui cap de govern. Hauran de fer-ho entre José Sócrates i Manuela Ferreira Leite. La campanya, com passa habitualment amb Portugal, ha restat força ignorada arreu. La veritat és que, per exemple, hi han ajudat coses com la fixació de la candidata conservadora (la primera) per no participar en mítings i optar en canvi per “sessions públiques d'explicació” davant d'auditoris reduïts. Diu que fa "política de veritat". Però una cosa és microsegmentar (que ja toca)... i l'altra no plegar-se a un dels ritus per excel·lència del període electoral... no?

En tot cas, cap dels dos no ha existit gaire fins que no ha arribat el moment del vídeo. Figo en campanya, donant suport al socialista. A mi m'ha recordat la foto de l'esmorzar Mas-Laporta (i l'obligada de després Montilla-Laporta). Moltes atribucions en una, que s'ha apuntat de cop un Sócrates que de tant que diuen que imita a Zapatero fins i tot ara rep crítiques que en els últims temps també acompanyen ZP, com les d'arrogància o d'autoritarisme. De fet s'ha crispat força en plena campanya amb la premsa (amb certa premsa, és clar).

Curiositats de Sócrates: a l'actual primer ministre li agraden els còmics i el rock, en campanya ha fet la immensa majoria de mítings en texans i mànigues de camisa. Adepte al jogging, no es perd una mitja marató de Lisboa. I és del Benfica.

Curiositats de Ferreira Leite: sempre amb cabells lacats i collar de perles. Catòlica practicant, està contra el matrimoni gay que ara Sócrates promet legalitzar. Exministra de Finances, el seu món són els números. Es distreu fent sudokus, quan no s'ocupa dels seus néts. En futbol es decanta per l'Sporting.

Avui desenllaç d'un duel electoral que ha passat força desapercebut a casa nostra. No és d'estranyar, quan la "política de verdade" del PSD ha consistit en fer campanya "sense anuncis, sense trucs, sense crispacions". No hi estem acostumats:
.

(Intents de) censura inútil en ple segle XXI

Va passar quan el tràgic atemptat de l'11-M a Madrid. Aznar anava trucant els directors de diaris, la seva ministra d'Afers Exteriors, Ana Palacio, anava fent amb els ambaixadors... però en paral·lel la versió que ells no volien que corregués anava campant via Internet i mòbil.
.
Zapatero va beneficiar-se del greu error de comunicació que va perpetrar la Moncloa d'Aznar. I especialment per això sembla mentida que no hagi entès res (o que així ho sembli), a jutjar pel lamentable capítol de la foto de la família Zapatero amb el matrimoni Obama.

Les du a l'epicentre informatiu mundial durant uns dies, s'hi fa la foto i després resulta que no vol que la veiem. Ja la poden haver retirat de la web de la Casa Blanca... que la xarxa ja s'ha pres la llibertat de fer córrer-la en ídem. Era de preveure. Igual com era de preveure que una maniobra d'aquestes característiques no fes més que augmentar l'expectativa de milions d'internautes (avui dia ja gairebé tothom) per mirar com és que Zapatero vol amagar les seves filles. Un gran error, bàsicament perquè no hi ha res a amagar, i el cas és que s'ha demostrat que en ple segle XXI, encara que ho volgués fer, ho té difícil.

Avui a Catalunya Ràdio, a El Suplement de Núria Ferré, n’hem parlat entre altres coses. Aquí teniu l’àudio.

Entre l'equip d'Angie i el 'Yes, we can' alemany

.
La campanya alemanya sembla que no entusiasma com la d'Obama. Normal, o no. Normal perquè Alemanya no és "l'imperi". Però "o no" perquè sí que segueix essent el motor econòmic i polític d'Europa. Una pena, la barrera de l'idioma que ens en distancia. És així. L'alemany és barrera perquè molts que ho van fer amb les americanes puguin engrescar-se i seguir les alemanyes. Trist, però cert. Ara! L'eslògan dels de la SPD recorda al Yes, We can: diu Unser Land kann mehr (aquest país pot més). Wir haben die kraft (nosaltres tenim la força), defensen els de Merkel.
.
El debat de la setmana passada diuen que va ser important per decantar una bossa d'indecisos cap a l'opció socialdemòcrata. Veurem, però de moment els sondejos ja apunten un lleuger declivi de les expectatives del democristians d'Angie Merkel. Amb tot, els de Steinmeier encara resten molt lluny de poder guanyar. Derivada de tot plegat? El pacte CDU/CSU amb els liberals s'allunya... mentre que la gran coalició (la sociovergència que allà sí existeix) s'albira com la fórmula a reeditar.
.
Aquí van recursos per als qui s'animin ara amb la recta final d'aquestes grans eleccions:
.
Web de la CDU
Web de la candidata Angela Merkel
Web teAM Deutschland (atenció al joc "AM" de "team"... per les inicials de la candidata. Entranyable)
Material de campanya de la CDU
CDU TV
.
Web de la SPD
Web del candidat Frank-Walter Steinmeier
Web Team Steinmeier
Material de campanya de la SPD
SPDVision
.

Aquí teniu també la web de Die Linke (esquerres), del FDP (liberals) i Die Grünen (els verds).
.

Els tres micos... savis?

Sir Peter Ustinov no va ser només el Neró de Quo Vadis o el Poirot de Mort al Nil. Va ser molt més que això. Va ser actor i director de cinema, dramaturg, director de teatre, escriptor, presentador de ràdio i televisió, i conferenciant. Va ser tot això, i sobretot un gran cervell. Entre d’altres llengües parlava perfectament l’anglès, el rus, l’alemany, el grec i l’espanyol. I precisament en la llengua de Quevedo va fer unes declaracions interessants l’any 1979 quan era de gira promocionant la versió que John Guillermin havia rodat sobre el clàssic d’Agatha Christie. Ustinov va dir: “La meva idea del paradís és un indret on els telèfons no sonen contínuament, no fan nosa”. Clarivident, oi? Trenta anys després, segurament seríem legió els qui hi convindríem, avui amb més raó perquè això del mòbil és del tot insuportable. Però observin que l’amic comediant britànic ja ho va veure venir fa dècades. Era un avançat al seu temps.

Servidor pensava en això ara que observo els principals partits catalans i tinc la sensació que els nostres temps els estan passant pel damunt amb efectes d’estampida. Els miro i només encerto a veure-hi desorientació, pals de cec, tacticisme mal assumit i estratègia molt poc elaborada. Em costa de trobar una formació política que miri enllà i assenyali una direcció engrescadora per diferent, per real, per plausible.

Els referèndums que estan per venir ens ho demostraran com ho va fer el d’Arenys. Perquè hi haurà partits que directament faran com si això no anés amb ells. Serà el cas del PSC. Però no serà l’únic que quedarà retratat. Si res no canvia, CiU i ERC els acompanyaran, amb una tàctica diferent, però al capdavall el que aconseguiran serà bàsicament acabar de donar forma a una versió actualitzada i nostrada dels Tres Micos Savis. (...)

(Per llegir el text complet i fer-ne comentaris, cliqueu aquí)

Anem a més

Ho va dir el PP en el seu dia, i ho podem aplicar a la secció Màrqueting Polític, a can El matí de Catalunya Ràdio. Cada dia que passa (i ja en van tres) la nova criatura radiofònica (i aquí em refereixo a la secció) va trobant més el seu espai. Es nota també quan l'estàs fent.

.
Després de Madí i de Zaragoza, avui hem tingut de convidat l'Eduard López, vicesecretari general de Coordinació Interna i Acció Electoral d'Esquerra. Aquí va l'àudio d'avui.
.
No ha quedat clar si Xavier Vendrell repetirà o no com a cap de campanya d'ERC a les catalanes. Bé, de fet ha quedat bastant clar que segurament no i que bàsicament "hi tindrà un paper". Sorpresa.

"Moments Aira", a can El Suplement

.

Segona sessió al magazine matinal dels caps de setmana a can Catalunya Ràdio. El Suplement, de la Núria Ferré, i del Quim Bonet, de l'Irene Blau, del David Canto, del Santiso...
.
Aquí l'àudio de la secció "Moments Aira" d'avui.
.

L'espectre del tripartit (nou llibre)

"Les opcions de la premsa", és el capítol 5 del nou llibre del grup UNICA, del qual tinc l'honor de formar-ne part. El nom del nou llibre: L'espectre del tripartit. Comunicació política i comportament electoral a les eleccions catalanes del 2006 (Documenta universitaria, 2009). Jordi Pericot i Arantxa Capdevila en són els editors.
.
El capítol 5 l'hem fet junt amb el mestre Ferran Sàez i el company Enric Xicoy. El llibre en conjunt fa molt de goig i és acabat de sortir de forn. No us el perdéssiu, sobretot pel que s'hi explica i sobretot pel planter que l'ha elaborat. Aquí, l'índex, que és de luxe, amb noms com el de Josep Gifreu, Eva Pujadas, Matilde Obradors, Carles Pont, Francesc Pallarés...

In the loop

.

No només apte per a malalts de la cosa. In the loop: El President dels Estats Units i el Primer Ministre britànic decideixen de sobte iniciar una guerra. Però aquest cop prometen ser ràpids. El general nord-americà Miller no creu que la cosa acabi aviat i el Secretari d'Estat britànic per al desenvolupament internacional, Simon Foster, tampoc. Però després que Simon donés suport accidentalment a l'acció militar en horari de màxima audiència en televisió, guanya sense voler-ho molts amics a Washington, DC.
.
Aprofito aquesta recomanació per als més addictes al món polític i de la comunicació política, per insistir en la pel·lícula que dóna nom a aquest blog: Wag the dog (La cortina de fum), amb els impagables De Niro i Hoffman.
.
Atents els fans de The Sopranos. I gran amic Arnau.
.

PIZARRO, TREMOSA, JUNQUERAS... LAPORTA

El futbol és així, asseguren. Jo encara diria més: la política també. Té aquestes coses. No ho vol però és letal. Ens dóna la llibertat, ens dóna la vida. Però els qui es fiquen en aquest huracà saben que en ell se n'hi deixen molta, de vida. Només cal fer una ullada als rostres i als cabells dels Saura i Carod pre-tipartit, i després dipositar la mirada en els seu aspecte present. Quan a Giulio Andreotti li deien que el poder desgasta, ell contestava que allò que veritablement desgastava era l'oposició. Que li ho preguntin si no a CiU. En tot cas, totes dues màximes són vàlides.

.

Però més enllà del descomptat desgast físic i mental que du annex l'exercici de la política, hi ha un factor encara més cruel. És una certa homogeneïtzació a la baixa. Com a mínim en el nostre ecosistema actual passa així. Com a mínim amb el nostre sistema de partits així es dóna als més alts nivells. Els temuts "aparells" són màquines de matxacar diferència, i per tant també de restar enginy, plus, autenticitat, energia... o allò que de forma naïf, a l'estil dels anuncis d'Isabel Coixet per a dones, se'n diria frescor. Manuel Pizarro va venir al Parlament de Catalunya i va triomfar. Des de fora de la política (la de partit) va repassar els parlamentaris catalans, els va driblar, els va contestar amb contundència i no només va vèncer (perquè així ho van dir els mitjans), sinó que a molts que mai hi haurien confiat els va convèncer. Aquella icona que va ser-ho de la dreta espanyola, durant mesos idolatrada als mitjans d'aquesta particular galàxia, va acabar fent política. Va anar de número dos de Rajoy a les espanyoles del 2008. Poca broma. Llavors, la seva primera gran actuació, el moment més esperat entre els seus fans, va acabar essent la làpida política sota la qual avui descansa enterrat entre tones d'immensa irrellevància al Congrés dels Diputats. Va passar pel filtre dels partits, el van domesticar, el van anul•lar, i Pedro Solbes (que mai va ser polític de partit) el va anorrear. Fi de la història. (...)

.

(Per llegir l'article complet i per fer-hi comentaris, enllaceu aquí)

.

El moment Zaragoza

.
Aquí va l'àudio de la secció . Segona sessió de can Màrqueting Polític, al Matí del Manel Fuentes.
.

Demà amb José Zaragoza, a can Fuentes

.
Segona sessió de Màrqueting Polític. Anant-hi anant, i mica en mica anant donant-li forma a un espai amè alhora que diferent i que pot aportar certes claus interpretatives de la política que ens acompanya.
.
Si la setmana passada ho vam fer amb David Madí, demà dimarts 15, cap a les 10.30h, a El Matí de Catalunya Ràdio, amb Manel Fuentes, conversem amb el secretari d'Organització i Finances del PSC, José Zaragoza.

Primer (gran) dia a can El Suplement

Aquí en teniu l'àudio (la cosa s'està muntant, de moment ho trobareu on posa L'Infantil -no va per mi...-). I dues captures que l'amic Quim Bonet ha fet de la meva estrena amb la Núria Ferré:
.

Una Diada en bona companyia

Amb un líder que lidera...

... Amb un ídol a qui idolatren...

... Amb un delfí(?) que delfineja(!)...

... Amb un metge que guareix amb la paraula...

... En definitiva, amb patriotes que fan pàtria...

.

Les ulleres de Montilla

Demà passat dissabte, en dos dies i si a l'òptica no fan pont, el president José Montilla hauria de tenir les ulleres arreglades. I és que segons vam saber ara fa vuit dies a través d'un espiell dels de can Godó, el MHP va trencar el vidre de les seves ulleres quan l'estava repassant amb un clínex. En conèixer la nova, primer de tot em va sorprendre l'energia presidencial. Perquè certa força latent vostès com jo saben que hi és. S'hi intueix volcà. Latent, adormit sota capes i capes de magma de tranquil•litat aparent. Però és obvi que Montilla no seria on és si no fos per aquest bullir de sang que tan bé evita de mostrar en públic. La trencadissa del vidre, doncs, no em va sorprendre del tot. La ullera no va caure, sinó que la va trencar ell. Però la cosa entra dins del que és plausible d'acceptar.

.

Ara! Tres col•legues periodistes, totes elles amb un ampli coneixement del Pati dels Tarongers i rodalies, així com de tot allò que s'hi cou, en trobar-se amb Montilla i les seves ulleres de recanvi a la sala de Premsa de Govern no van poder evitar la pregunta: Què feia ara amb aquelles ulleres que lluïa Montilla en el mític cartell del Si guanya Zapatero, guanya Catalunya? La resposta del president no va ser una apel•lació a la nostàlgia potser d'aquells temps en què fins i tot ell creia en aquell eslògan de sarcàstic i feridor record. L'explicació va ser molt més prosaica: a l'òptica li havien dit que trigarien deu dies en tenir les ulleres arreglades, i va agafar de recanvi provisional les que tenia més a mà.

.

Preguntes que em van assaltar en conèixer aquesta explicació: Les va trepitjar i per tant tocava refer-les totes de nou? El president té astigmatisme, miopia i hipermetropia tot junt, i per tant li han de fer un vidre especial elaborat exprés a Houston, Massachusetts, on la tecnologia punta de la NASA? La frase i l'explicació de Montilla davant les periodistes perplexes eren buscades per quedar ben del poble i per al poble...? En cap cas les possibles respostes em satisfeien del tot. (...)

.

(Cliqueu aquí per llegir l'article complet i per fer-hi comentaris)

.

La primera sessió de Màrqueting Polític a can Fuentes

.

Ràpid i intens. Diu l'amic Higini que ganes de seguir escoltant. Com tot, la secció anirà agafant forma amb el pas de les setmanes.

.

El podcast: amb David Madí, secretari de Comunicació de CDC. (8 de setembre)

.

Amb Madí, a sang freda, a can Fuentes

Avui estrenem la secció Màrqueting Polític a El Matí de Catalunya Ràdio. El primer convidat? David Patton Madí. L'autor de Democràcia a sang freda i del DVD ConfidencialCAT, entre d'altres hits.

.

Ens escoltem a catràdio cap allà a les 10.30h.

.

Els spin doctors a escena!

Màrqueting polític, al Matí de Catràdio, amb Manel Fuentes

.

Avui comença la temporada del rellançament de El Matí de Catalunya Ràdio. Al capdavant del programa, un Manel Fuentes que no necessita de presentacions però de qui sí que puc dir-vos-en molt sincerament que poques vegades he vist algú com ell amb la il·lusió que té al damunt amb aquest nou repte. Triomfarà.
.
Amb el Manel ja vam treballar junts al mític Problemes Domèstics, quan servidor hi feia tertúlia amb el Carles Navales i la Maria de la Pau Jener. I ara hi hem recaigut. M'ha encarregat una secció del seu magazine, i allà que m'hi tindreu. Concretament, amb la secció Màrqueting Polític. Els dimarts cap a les 10.30h. Un honor, un repte i un entusiasme. No us perdéssiu demà el primer convidat... ni l'altra setmana el segon... ni el tercer... vaja, cap ni un perquè la cosa promet.
.
I igual com us ho vaig dir respecte de l'etapa que començaré dissabte vinent a can El Suplement (també a Catalunya Ràdio), al twitter, al facebook, al mail i aquí que espero les vostres propostes d'anàlisi, els vostres, consells, comentaris i similars.
.
Serà gran.

Contraprogramant el moment Sasha Obama

.

No cal ni dir-ho. Imatges com les de Sasha i papà Obama "a la Kennedy" en el Despatx Oval no són espontànies. De fet, és per a aquestes coses que el president dels EUA té un fotògraf en el seu staff, només dedicat a cobrir-lo a ell i la family.

.

Però aquest blog va més enllà d'aquestes coses (que també). Aquí els protagonistes són uns altres. És la comunicació política. Els spin doctors. Una altra part de l'staff.

.

Aquí una foto de Rahm Emanuel (mossegant poma), Mona Sutphen (temptant el gran cap dels assessors) i ell mateix, David Axelrod (també mossegant poma), en una imatge, també en el Despatx Oval, també distesa, també diferent... òbviament també buscada.

.

Règim de desafectes

Després d’escoltar la setmana passada reiterats elogis a la figura d’un franquista reconvertit en un d’aquells estadistes-reformistes que tot apunta que ens va regalar la democràcia, no puc evitar de citar-ne un de la mateixa espècie. Pío Cabanillas, el pare, no el fill que va ser melenut portaveu d’Aznar. En temps de la UCD deixà per a la posteritat uns quants aforismes agraïts d’apuntar. Exemple: cos a terra que venen els nostres. En pocs dies he tingut aquesta desagradable sensació de forma apilonada. Massa i tot.

.

Entro en una tintoreria, veig el dependent com em rep amb la mirada i començo a intuir que acabaré sortint-ne amb la sensació que malgrat el que em clavarà, serà ell qui m’estarà fent un favor. Es confirma. La sensació i la clavada. Igual en un centre comercial 24 hores. Hi vaig a una hora gens agressiva –les 19h–, bàsicament perquè els quioscos ja han tancat i m’han dit que no puc deixar escapar cert article d’un diari que no he comprat de bon matí. Quan hi entro, només hi ha una dependenta. Fa com que col•loca uns ninots en una columna. Al local només hi som ella i jo. La meva operació d’obtenció de diari dura aproximadament 10 segons des que hi entro. Ella m’acaba cobrant, molt i molt desmenjada, quan la meva mirada aconsegueix finalment arrossegar-la a la caixa ben bé cinc minuts després. I la jornada triomfant acaba (...)

.

(per llegir el text complert i fer-ne comentaris cliqueu aquí)

A can Suplement, amb la Núria Ferré

.

L'assignatura de Comunicació Política i d'Institucions Públiques, i l'Àrea d'Estudis Nacionals, tot plegat a la UOC. Les classes a Blanquerna. Un nou llibre sobretot apte per a malalts de la cosa (però no només). Sàpiens, com des que va començar. La columna a can Singular. I quedaven encara tres moments més de dedicació per comentar-vos. Avui el primer. Dilluns el següent. I l'altra setmana el tercer. No és per estirar el xiclet, eh? Els qui em coneixeu in person sabeu que sóc de mena endreçat. Així que en el seu dia, quan vaig decidir passar pàgina de l'aventura Singular vaig decidir no avançar esdeveniments fins que tot plegat fos a punt d'engegar.

.

I els amics de can Catalunya Ràdio ja ho han anunciat, així que ara ho faig jo. A partir de la setmana vinent, tindreu l'Aira tots els dissabtes, de 10 a 10.30h (aprox) analitzant l'actualitat de la setmana amb la Núria Ferré. Serà en el magazine matinal dels caps de setmana a Catràdio. Sens dubte (i també els qui em coneixeu sabeu que això ho deia servidor de fa temps) el millor programa de cap de setmana que es fa i es desfà a la ràdio catalana. Au! Ja ho he dit!

.

La Núria va recollir la temporada passada el testimoni del Solà. Era un repte fort, però l'escola i la trajectòria de la mestressa deixaven poc marge per a l'error. L'èxit del programa, a banda de l'audiència i dels EGM's varis, ens el dóna el fet que ha estat un dels pocs programes clau de Catalunya Ràdio que no han estat tocats de cara a la nova temporada que comença dilluns vinent.

.

L'estoneta que servidor serà a can Ferré, doncs, es dedicarà a comentar l'actualitat des d'un punt de vista diferent. Mirant d'interpretar-la més enllà del que ja tothom ens ha explicat durant la setmana. Mirant d'aturar-nos en allò que se'ns ha passat, bàsicament perquè o bé ningú no ho ha dit, o perquè els mitjans hi han passat de puntetes.

.

Molt important: VOLEU QUE FEM L'ESPAI PLEGATS?? Voldria que fos molt 2.0 i que per tant fos font d'intercanvi. Vosaltres, internautes, dieu molt la vostra a la xarxa. Si ho voleu, també el vostre punt de vista pot tenir finestra a can Catràdio. Allò que creieu que mereix d'atenció i no l'ha tinguda prou. Allò que creieu que ningú no n'ha parlat i és important. Allò que creieu que no és clar i que necessita d'una mirada acurada que hi miri diferent. Tot plegat serà protagonista de la secció. Em teniu al twitter, al facebook, via mail i en aquest blog. Us hi espero!

.

Estrana, dissabte 12 de setembre.

.

Núria Ferré, Irene Blay, Quim Bonet... i tota la família d'El Suplement... ja venim!!

L'art de la invisibilitat terapèutica

El mestre Álvaro, en un d'aquells moments mítics que només pot tenir ell, m'ha llençat el guant avui des de la seva columna de La Vanguardia, tot comminant-me a escriure un tractat sobre l'art de la invisibilitat terapèutica en aquells que tenen o aspiren a tenir el poder. Boníssim. I com sempre, clarivident. Ell fa aquest apunt arrel de la hiperexposició política a propòsit de la grip A. Però la proposta Álvaro va molt més enllà i té més derivades. Una de clara: la feblesa a què els lideratges actuals s'exposen, sotmesos com ho estan a la "nova visibilitat" que John B. Thompson ha posat damunt la taula des de l'Acadèmia.

.

Tenim líders molt pitjors que els de dècades anteriors? Una primera resposta en fred ens duria a dir sí sense ben bé ni dubtar-ho. Però, i si per un moment ens aturem a pensar quina percepció n'haurien tingut els seus coetanis si els Churchill (i el seu elitisme), Roosevelt (i la seva minusvalia) o Kennedy (i les seves moltes contradiccions) haguessin estat sotmesos a l'escrutini multimèdia i 24 hores non stop a què avui es veuen exposats els nostres líders?

.

També és cert que hi ha líders (vegis Obama, vegis Sarkozy; d'altres no) que voluntàriament van abraçar en un primer moment la sobreexposició, llegint-hi els signes dels temps que tocaven. Obama fa menys temps que Sarko que governa, així que potser encara trigarà en repensar-s'hi. Però el francès ja ha reduït aquesta aposta. Ho va fer pocs mesos després de la seva esclatant victòria en les presidencials, quan les municipals van fer desaparèixer cruament l'eufòria a can UMP. Sarko, llavors, va reestructurar el seu equip de comunicació (del qual només va quedar exactament on ja hi era el vice-rei de l'Elisi, Claude Guéant, gran spin), i la seva exposició pública va ser dràsticament replantejada.

.

Només una dada: aquest estiu, quan menys exposat ha estat el líder francès, mig per les vacances mig pel repòs forçat després de la seva lipotímia, el seu índex d'acceptació ha remuntat substancialment. A menys visibilitat, més valoració. Clavada, Álvaro! Comencem a posar fil al tractat...?