Després d’escoltar la setmana passada reiterats elogis a la figura d’un franquista reconvertit en un d’aquells estadistes-reformistes que tot apunta que ens va regalar la democràcia, no puc evitar de citar-ne un de la mateixa espècie. Pío Cabanillas, el pare, no el fill que va ser melenut portaveu d’Aznar. En temps de la UCD deixà per a la posteritat uns quants aforismes agraïts d’apuntar. Exemple: cos a terra que venen els nostres. En pocs dies he tingut aquesta desagradable sensació de forma apilonada. Massa i tot.
.
Entro en una tintoreria, veig el dependent com em rep amb la mirada i començo a intuir que acabaré sortint-ne amb la sensació que malgrat el que em clavarà, serà ell qui m’estarà fent un favor. Es confirma. La sensació i la clavada. Igual en un centre comercial 24 hores. Hi vaig a una hora gens agressiva –les 19h–, bàsicament perquè els quioscos ja han tancat i m’han dit que no puc deixar escapar cert article d’un diari que no he comprat de bon matí. Quan hi entro, només hi ha una dependenta. Fa com que col•loca uns ninots en una columna. Al local només hi som ella i jo. La meva operació d’obtenció de diari dura aproximadament 10 segons des que hi entro. Ella m’acaba cobrant, molt i molt desmenjada, quan la meva mirada aconsegueix finalment arrossegar-la a la caixa ben bé cinc minuts després. I la jornada triomfant acaba (...)
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada