“Amb el finançament adequat, Catalunya no hauria d’endeutar-se”. Ho va dir Jordi Pujol. No va ser ahir, però així podria haver estat. Va ser fa 23 anys. “S’ha dit que França, en moments difícils i compromesos, sempre troba l’home que cal. No podríem, desgraciadament, dir el mateix d’Espanya”. Ho va escriure el periodista Carles Sentís. No va ser ahir, però així podria haver estat. Va ser fa 23 anys, en un article titulat
“Forasteros” en España, on entre d’altres perles apuntava com el president de la Junta d’Andalusia havia dit que “els andalusos són massa intel·ligents com per confiar en els catalans”, igual com Santiago Carrillo havia qualificat Miquel Roca de “foraster”. Tot això bé podria haver passat ahir. Però no. Va passar tot just fa 23 anys, el juny del 1986, en les eleccions al Congrés de Diputats en què el Partit Reformista del convergent Roca va tornar a estampar-se contra la realitat espanyola, igual com abans ho havien fet Prim o Cambó. Eren temps de transició a l’espanyola, quan molts encara creien que tot estava per fer i era possible. Quan Esquerra era ERC i es reivindicava com “el vot nacionalista”. I és que certament alguns detalls han mutat, però no l’essència, que no ho ha fet gens, en absolut a Espanya.
.
Tot just 23 anys després d’aquella Operació Reformista, enèssima provatura de l’escola dels “escolta, Espanya”, Catalunya segueix sense un finançament just, més endeutada, encara sense un interlocutor de nivell a Madrid i, sobretot, amb una ciutadania que a la resta de l’Estat continua essent tractada com a població forastera, no en obligacions però sí en drets. I en aquest context encarem un any que serà clau, camí de les properes eleccions al Parlament. Perquè més enllà de l’artimètica que composarà la cambra catalana l’any vinent, una societat catala potser no més intel·ligent però sí més formada confia cada vegada menys en Espanya. I això caldrà que la nostra classe política ho projecti, ni que sigui per recollir el sentiment dels qui cada dia més se saben forasters a Espanya i volen ser representats políticament en conseqüència.
.
L’himne de campanya del PRD del 1986 cantava que “hi ha una altra manera de fer Espanya”. No és cert. Però sí que és ben veritat que hi ha una altra forma de fer Catalunya. La d’una nova generació que s’ha espolsat recurrents complexos del passat. Hem entrat en temps de descompte d’un partit que ja ha donat molt més del que mai Espanya hauria imaginat que podia donar de si. Perquè fa molt més de 23 anys que ens repetim. Fa molt més de 23 anys que vivim el nostre particular i crònic dia de la marmota. Per això ara alguna cosa es mou. Aznar i Zapatero hi han anat ajudant molt. I cada dia són més els qui saben que són avui on eren ahir, amb voluntat de no seguir sent forasters del futur, però sí d'Espanya amb totes les lletres.
En breu estarà saciada la curiositat dels pocs tafaners que segueixen preguntant-se a quina piscina s'haurà tirat ara l'Aira. Ja us avanço que són quatre, de piscines. Una d'acadèmica, una de culer, una només apta per a malalts de comunicació política... i una que calculo que m'estressarà menys però que em fa igual il·lusió que les altres i que és aquesta que us avanço ja avui. Aniré fent-ho així, a mesura que es "facin carn".
