When I'm With You, dels Best Coast

.

La pregunta seria... a dia d'avui, qui li podria cantar això a Zapatero...
.

Per què Ingla?

.

Família, amics, companys, coneguts i saludats em demanen el per què de la meva aposta per Marc Ingla. Ahir, concretament, tot dinant, em deixen anar: “Vas treballar en les dues campanyes de Laporta, hi has tingut amistat, l’has defensat en moltes ocasions, vas dirigir la Revista Barça, ets membre de la Comissió Social del club... I no entenc com és que no estàs amb el seu candidat”. La resposta, fàcil: Estic amb el candidat i amb l’equip que com cap altre pot assegurar al soci del Barça que l’actual model d’èxit i de gaudi non-stop seguirà per molts anys.

També ahir, a Esade, moderats pel professor Àngel Castiñeira, Francesc-Marc Álvaro i Antoni Gutiérrez-Rubí, amics i companys per branques diferents, analitzaven la figura del líder, a Catalunya i més enllà. El concepte de “lideratge d’acompanyament” va destacar entre els molts arguments del debat. I de fet això és Ingla i l’equip que forma amb Ferran Soriano, Alfons Godall i Albert Vicens.

Ha passat l’època dels hiperlideratges, també a can Barça. El “deixeu-me sol” ja no té sentit. I com l’ha de tenir la figura d’un líder intocable que ni tan sols en campanya vol dialogar, debatre o donar explicacions? Què no farà aquesta espècie de Rei Sol (“el Barça sóc jo, i punt!”) si esdevé president?

Álvaro projectava la imatge de Nelson Mandela al power point (molt Soriano) i el seu company de taula citava el líder sud-africà: “Quan l’aigua ha començat a bullir, apagar el foc no serveix de res”. No ens adonéssim massa tard, quan ja no hi puguem fer res durant anys, del tipus de lideratge que no convé al Barça. Perquè Ingla mai no xocarà amb l’autèntic líder de present al club, Pep Guardiola. Però, i l’altre? L’acompanyarà... o tot el contrari?.

(Per llegir a la web de l'Avui l'article de servidor d'aquest dissabte, cliqueu aquí)
.
Moments inglisme en vídeo:

.
I els moments radiofònics de la setmana a can Catalunya Ràdio:
.
- L'àudio del Consultori del Dr. Aira, a can Tot és molt confús.
.
- L'àudio dels Moments Aira, a can El Suplement.
.

Pujol, a la comissió

(Ribó, Vidal-Quadras, Nadal i Colom, segellant el "4 contra 1".
foto de LV del divendres 1 de desembre de 1995, Kim Manresa)

.

S’imaginen Jordi Pujol cridat per la Comissió aquesta que el tripartit i el PP han volgut muntar arran del judici del cas Millet que se’ls fa llarg i que pinta que no tindrà sentència abans de les eleccions catalanes? Ara ja han fet el “tots contra CiU” aquell que recorda el pacte que va unir Colom, Vidal-Quadras, Ribó i Nadal l’any 1995 per fer president Parlament Joan Reventós en detriment de l’opció de CiU, Joan Rigol.

L’estampa aquella va ser demolidora. Però el PSC i ERC la podien resistir llavors perquè la feien posant-se amb una CiU en fase pujoliana crepuscular. Ara, en canvi, la imatge transmet una sensació d’impotència flagrant. I per rematar-ho, ara només caldria que a algun insensat li passés pel cap de citar l’expresident Pujol per l’espectacle lamentable que ens prometen al Parlament en els propers mesos. Llavors sí que ja la cosa podria esdevenir del tot tràgica per als socis del tripartit. S’imaginen Pujol replicant/alliçonant Dolors Camats? Daniel Sirera? Joan Ferran? Albert Rivera? Anna Simó? Ells també. Aquesta seria la seva llosa. La porta oberta a la majoria absoluta de CiU que ara encara no apunten les enquestes, potser?

Galdós paper, per cert, el de l’exconsellera Anna Simó aquests dies a tomb del cas Millet (...)
.
(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

.

Que Montilla no vol soldats a la xarxa...?

.

Ahir es veu que Montilla va dir això: "No us demano que sigueu soldats digitals, esperant ordres, com fan d’altres: la xarxa vol causes". A la jornada Diàlegs, a can Nicaragua.
.
Ho contraposo a un comentari d'un especialista (apartidista i de referència), que em feia aquesta setmana a un article de servidor: "... Ahir socialistes tenien la directriu de parlar del cas Millet. Era l'únic tema del qual va escriure la seva blogosfera, era l'únic tema que parlava el seu entorn a Twitter, era el què parlava el seu mitjà més afí i, sens dubte, el fet que des del Parlament també se'n parlés denota la prèvia planificació. Felicito al PSC per una implacable organització en aquest sentit, però trobo poc menys que despreciable que utilitzin una data senyalada de commemoració dels fets del Palau per treure aquesta campanya negativa. Si els partits volen fer campanya negativa, que la facin, però és de responsabilitat el fer-ho sense embrutir la imatge d'aquelles institucions i tradicions que formen part important del llegat cultural del país i que no hi tenen res a veure. Com a català el dia d'ahir representava per a mi quelcom més que un Flash Mob d'un grup de gent que cantava el cant de la senyera. Per mi era un pas senyalat de la història dels catalans i trobo de molt mal gust que s'instrumentalitzi per treure la campanya negativa...". Com deia aquell, en dues paraules, im-presionant.
.
Ahir vam parlar d'aquesta faceta ciberactivista de Montilla, i d'altres moments del cap de setmana, com la cargolada a Lleida (atenció al moment conya amb la foto de Rajoy). Aquí en teniu l'àudio. Ah! I tot plegat amanit amb moments musicals entranyables com aquest:

.

Drunk Girls, dels LCD Soundsystem

.

Homenatge a la inintel·ligible compareixença conjunta que aquesta setmana han protagonitzat María Teresa Fernández de la Vega i Elena Salgado...
.

El dilema espanyol

Els 62 firmants, articulistes de l'AVUI i de vuit diaris catalans més, exigeixen a partits i institucions una "sortida digna" a la situació de l'Estatut al Tribunal Constitucional. Si no, la tria és "involució o secessió".

El dilema espanyol

El dret col·lectiu a l'autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món. Com sabem prou bé, la voluntat de preservar l'autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d'autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l'any 1931, abans que s'aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d'autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d'una dictadura i d'un govern autoritari durant quatre dècades. Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s'aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d'uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d'Autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es va proposar reformar l'Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d'alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.

Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d'una nova imposició violenta que hagi d'anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l'Estat, sí que es troba en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d'Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d'acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut: va obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma podia trobar el nivell d'autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat hi veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d'integració social i d'igualtat d'oportunitats. A l'Estatut del 1979 els catalans van fixar l'objectiu d'arribar a la plena igualtat del català i del castellà "quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya" i al del 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d'integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se'ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s'esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d'autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l'anunciada sentència d'un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d'un episodi d'estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d'autogovern nacional dels catalans. Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l'ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l'evolució federal i plurinacional de l'Estat autonòmic està avui en perill mortal. Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l'opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

(Aquí l'article a can Avui)

* Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.
.

Coses que aquí no agraden

.

Fa més d’una dècada, quan El Terrat era un programa de ràdio i no una multinacional de l’entreteniment que ara fins i tot fa campanyes per a candidats a la presidència del Barça, servidor l’escoltava tots els dissabtes matí, de camí al Montseny, al cotxe dels pares. En un moment donat del programa recordo que posaven de fons la sintonia d’una sèrie d’èxit, Buck Rogers, que llavors donaven a TV3, protagonitzada per un pilot aeroespacial que per aquelles coses de la ficció televisiva un bon dia anava a petar a l’any 2491.

Diguin-me linkador mental compulsiu, però ahir pensava en això quan llegia la premsa de bon matí. Dues informacions em van cridar l’atenció. Primer, el dia després de la suposada mega-enquesta d’El Periódico que ens venia a dir que millor passem de campanya electoral a can Barça perquè ja hi ha un ungit i vés quina nosa que fan els altres candidats. Després també em van encuriosir les informacions, al mateix diari, mirant d’esquitxar CiU en l’afer Millet. El pensament en tots dos casos va ser el mateix: no n’aprendran mai. Arribarem a l’any 2491, allà que ens trobarem al bo d’en Buck Rogers, i n’hi haurà que encara no hauran entès res sobre el per què de tot plegat a can Catalunya (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Amb el pacient Hereu, al consultori i al 59 segons

.

L'estrella(t) de la setmana mereixia de la nostra especial atenció. El moment roda de premsa de diumenge, el sacrifici del seu rasputinià amic Carles Martí, allò que han hagut de fer al PSC per mirar de ratificar-lo en públic.
.
Avui a can confusió n'hem dedicat una estona a la secció de nom entranyable El consultori del Dr. Aira. Aquí en teniu l'àudio.
.
I ahir, amb servidor d'estrena en aquest espai, Xavier Trias al 59 segons de TVE-Catalunya. Vaig poder compartir taula amb en Màrius Carol, l'Albert Montagut, la Marta Lasalas, el David Miró i la Milagros Pérez Oliva. Hi havia un neguit per allò del micro retràctil, no ens enganyéssim. Però crec que per ser la primera vegada no va estar del tot malament...
.

Ni el Barça no els ha salvat

.
Impressionant, per terrorífica, la foto d'avui de Roser Vilallonga a La Vanguardia. Agafa doble pàgina a la secció Vivir, interessant oxímoron... perquè avui és letal. Els quatre tinents d'alcalde que queden ara per ara a l'Ajuntament de Barcelona després de la fulminació del primer d'ells, Carles Martí. Incredulitat en la cara de García Bragado. Immensa ràbia, en la de Mayol. Encomanament als sants, de Gomà (i paradoxalment sembla que això està de moda entre els d'ICV). I derrota absoluta en el posat i el rostre de William Carnes. Merescudament desolador. Com el futur polític de Jordi Hereu, malgrat que avui la grandíssima victòria del Barça desplaça de la majoria de fotos protagonistes i de titulars de portada la gran desfeta de l'última alcaldada d'aquest exemplar d'homo-sofaris que veurem quant de temps deixen a can PSC que segueixi al capdavant del consistori barceloní. Ja no li queda cap altre barrera. Ahir va caure el seu íntim i rasputinià amic Martí. A la següent, li toca a ell. Més a la corda fluixa que mai.
.
Ah... i visca el Barça!!

.

L'últim hurra?

.

Veurem. Demà diumenge, desenllaç del traumàtic moment consulta pel futur de la Diagonal. Aquí l'àudio dels Moments Aira de la setmana, on n'hem parlat. I article de l'Avui a conjunt:

.

L'últim hurra?

.

Això els clàssics ja ho tenen. Sempre són actuals. Com ara aquella gran pel·lícula de John Ford, L'últim hurra, on un genial Spencer Tracy interpretava el paradigma de polític de la gran ciutat. "És la meva última campanya, el meu últim hurra". Diuen que el fictici alcalde de la pel·lícula, Frank Skeffington, era una recreació de James Curley, que va ser alcalde de Boston (1935-37) i per aquelles contrades icona d'una classe en extinció de polítics de raça.

Pensant en el concepte de classe política crepuscular, però no pas de raça, m'ha vingut al cap un altre alcalde, de nom Jordi Hereu. Serà ell l'últim representant de la raça sofà, que fa dècades que triomfa al Cap i Casal? Serà ell l'última provatura de polític que bàsicament triomfa a les urnes pel pes d'unes sigles sinònim de règim per exemple en un entorn tan concret com l'és la ciutat de Barcelona?

Diu Tracy en un moment de la mítica cinta: "La ciutat no és de vostès sinó nostra!"(...)
.
(Per llegir l'article complet de l'article d'aquest dissabte a can AVUI, cliqueu aquí)

.

The Boyfriend Song, dels The Momeraths

.

Dedicada a ZP, i per posar una mica d'alegria al mal moment. Fa no gaire temps tots s'hi volien fer. Era l'home desitjat. I ara tots en fugen com de la pesta. S'entén.
.

Mentides retratades i que retraten

.
El que li ha passat aquesta setmana a Jordi Hereu no té nom. Bé, de fet és el que ha fet, concretament el que no té nom. Una patinada gratuïta, fruit i projecció vexatòria de la debilitat política que ell mateix assumeix que té. De cap altra manera no s'entendria que hagi mentit tan absurdament. Dilluns va fer com que votava en la consulta sobre el futur de la Diagonal, quan en realitat no va fer-ho. L'eina no anava, i ell ho podria haver dit. En canvi, va optar per mentir. Per fer veure que havia votat, quan els allà presents i la càmera de La Vanguardia online havien captat que alguna cosa passava. Però no. El senyor alcalde no podia admetre que la seva consulta falla també tècnicament (gestió política a banda). Aquí l'article que li dedico aquest dijous: Hereu amb cara de Brown.
.
Al final ha hagut de sortit i admetre (dos dies després i després d'haver-ho negat del dret i del revés!) que efectivament no va votar. Però ell havia dit que sí, i el funcionari de torn que l'havia assistit també havia fet el ridícul més espantós sobreactuant i fent el gest de l'ok reiterades vegades mentre Hereu s'aixecava de la cadira des d'on no havia votat... i marxava com si ho hagués fet. Lamentable, esperpèntic, absurd, insalvable. Potser com la carrera política de Jordi Hereu. A can PSC tenen força clar el seu relleu. Tot apunta que l'únic vector que queda per decidir és el temporal. El quan.
.
Aquest dimecres a can Tot és molt confús, en la secció ja oficialment batejada com El consultori del Dr. Aira, hem parlat del llenguatge no verbal que va delatar Hereu des d'un primer moment. D'això i dels eufemismes que avui ha fet servir ZP per descriure les seves contundents retallades socials. I també hem parlat de David Cameron i de Gordon Brown... Aquí en teniu l'àudio.
.
I de regal, l'àudio del més que entranyable comiat confús del dia, que m'ha fet replantejar-me la necessitat de cobrar per col·laborar en aquest mític programa. És broma.

.

Dimissions (no) en cadena

Aquest ja ha dit avui que plega, que dimitirà com a líder del Labour (si és que mai ho ha estat)...
.

... El força aquest altre, que no dimiteix malgrat la baixada d'escons, perquè és clau...

.

... I sembla que no veuria malament pactar amb els laboristes si el nou líder és aquest llest...
.

... que no va dimitir en el seu dia, com sí que ho va fer aquest pobre que sens dubte es va precipitar...
.

... I tot plegat per no parlar de quantes hores durarà aquest últim si no arriba ara al 10 de Downing Street.
.

Molt interessants, tot els moviments post-electorals a UK. De com una tercera força pot condicionar la política de tot un país. Sembla que en això els britànics ara són més europeus fins i tot que els francesos. Però molt menys que nosaltres, per descomptat. Ara! I com de bé que s'ho passen antics spin doctors (dimitits de mala manera en el seu dia per males pràctiques) reconvertits en comentaristes provocadors, com és el cas de l'inefable Alastair Campbell? Mireu com treu de polleguera un col·lega. Geni i figura...

.

Zapateropoulos i Rajoyakis

.

Les eleccions britàniques i l'atzucac post-electoral a què han abocat les urnes als seus polítics... la trobada (malaguanyada) Montilla-Rajoy d'aquesta setmana... i el moment grec de Zaaptero, rebatejat per a l'ocasió com a Zapateropoulos. Aquí teniu l'àudio dels Moments Aira de la setmana.

Ovelles mortes

Si l’encerta, ho ha fet i punt. Cal dir-ho. Ahir la declaració política més interessant del dia no la van fer ni Mariano Rajoy ni Zapatero a la Moncloa, ni Duran i Lleida des de vagin vostès a saber on. Va ser Joan Ridao, secretari general d’Esquerra, qui la va clavar. D’una banda per tirar de fraseologia popular nostrada, però sobretot per encertar amb la utilització del símil. I és que per descriure l’escena del sofà que ahir van interpretar els líders de PP i PSOE, Ridao va ser clar i català: “Reunió de pastors, ovelles mortes”. I les ovelles som nosaltres els catalans, és clar. I més concretament en aquest cas, les caixes catalanes. Perquè d’això va anar ahir la pel•lícula.

El líder de l’oposició espanyola i el líder del govern ídem van decidir no posar-se d’acord en gairebé res que no fos, una vegada més, envair competències catalanes. El moment econòmic és greu, les borses es neguitegen i els socis europeus ja fa temps que miren Espanya de reüll, i si vostès no em creuen fixin-se bé en com tracten la presidència de torn espanyola de la UE. Espanya perd credibilitat a dojo. Fa dos anys que no encerta ni una mesura econòmica com les que tocarien, en coordinació i coherència. La trobada amb Rajoy havia de posar fàcil el consens dels dos grans partits espanyols respecte d’unes mesures difícils però necessàries. I això no va passar. Tot i que, en realitat, per ser precisos, no sabem del cert què ha passat més enllà d’un acord de mínims que, això sí, diu que reformarà la Llei de caixes, competència catalana. Un model d’èxit a casa nostra, que entre d’altres coses fa possible una important funció social d’aquestes entitats d’estalvi (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

.

La posada en escena de la cimera ZP-Rajoy

.

Avui al Tot és molt confús de Catalunya Ràdio, hem analitzat la política i l'art d'actuar aplicada a la trobada ZP-Rajoy a la Moncloa. Missatges d'aquells que es treballen per mirar d'influir per la via de les percepcions. Colors dels trajos, l'encaixada a peu de cotxe, les escales, la compareixença posterior en roda de premsa, on això es fa... I aquí en teniu l'àudio.

.

El ministre a la COM

.

Bé, el ministre, i en Humphrey i en Bernard... tots tres avui presents a can Extraradi, de la ComRàdio, amb l'Olga Vallejo. Gran programa. Gran equip. M'ho he passat molt bé. Aquí us en linko l'àudio de l'entrevista
I el blog del programa, molt ben muntat (potser cosa d'un fura estil Sergi Sabaté, el seu amic Marc Pijuan?). I el twitter... i el grup al Facebook... i de tot.

.

"Best Friends", The Drums

.

Jo és que tinc debilitat pels The Drums. I aquesta setmana, veient les noves trifulques entre els socis del Tripartit, pensava en ells. Concretament en aquest tema: Best Friends. Perquè malgrat tot, ho són. I potser d'aquí la causa de certs numerets pre-electorals...
.

Una mica embarassats

Avui a can Suplement n'hem parlat. De ZP i de l'Estatut, així com també del Dia del Treballador i de la Diagonal. Aquí en teniu l'àudio. I tot seguit, l'article d'aquest dissabte a can Avui, on l'amic ZP torna a lluir(-se):

Una mica embarassats

Hi ha dues maneres de descriure una mateixa realitat de forma nítida i diàfana. Una de clàssica i una de pop. Per exemple, per descriure la posició del PSOE en l'atzucac de l'Estatut. I ja que el recargolament dels socialistes ja fa molt que em cansa, jo en aquest cas apostaré per un missatge més popular, més gràfic. És així com els assimilo a aquella noia que per mirar de rebre l'absolució dels pares assegura estar només una mica embarassada. I la cosa no quadra, esclar. Tothom veu clar que no es pot estar embarassada a mitges. S'hi està o no. I en aquest sentit, el PSOE està contra l'Estatut que va ajudar a aprovar, i ara ja sí, oficialment, el bombo el veu tothom. No es pot amagar i es demostra que si els socialistes van donar llum verda al text estatutari en el seu dia va ser perquè sabien que els senyors encarregats que tenen al Tribunal Constitucional acabarien de passar el ribot per ells.

I no ens enganyem, aquest joc és perillós i molt més brut que el blasmat paper dels de Mariano Rajoy. La perversió del missatge és molt més greu. Més per la impostura que l'acompanya. Perquè amb tots els mecanismes burocràtics que l'Estat posa als seu servei, els de José Luis Rodríguez Zapatero defensen en públic que en aquest Estat de dret es pot defensar qualsevol postura política si no és des de la violència (...)
.
(Per llegir l'article complet publicat aquest dissbate a l'Avui, cliqueu aquí)
.