Amics de les Arts, Maquiavels de Lleó i de tot

Rollings o Beatles? Manel o Els Amics de les Arts? Aquesta és la qüestió. La vida és tria. Ser o no ser. Jo en el segon cas ho tinc clar. Ara a més és que estem predestinats! Una alumna amb vista els va recomanar a classe fa uns mesos com a "comunicadors de l'any". Després la Catdem va organitzar-ne un concert boníssim a Luz de Gas. I ara resulta que també tindrem link via El Suplement. Estigueu-ne amatents. Mestrestant, us en penjo el nou vídeoclip. Molt d'ells. Molt divertit. Amb aquell punt de surrealisme que tant li agrada a l'amic Canosa, gran teòric de la confusió.
.

.
Aquí l'àudio de la primera hora d'El Suplement d'avui. Us poso tota l'hora, que sempre és mítica però que avui he trobat especialment divertida i amb suc.
.
I ja posats a ser multimèdia, aquí un altre vídeo, en aquest cas sobre una novetat editorial per a malalts de la cosa: El Maquiavelo de León. Cómo es realmente Zapatero. Aquí, speech de l'autor de la criatura literària, i unes frases extretes dels testimonis que hi han parlat:
.

«Un ex ministro me lo dice de forma más castiza: "Es uno de los personajes que he conocido con un sentido del poder más puro, del poder por el poder. (…) Zapatero te puede decir una cosa y la contraria en el plazo de una semana y sin pestañear."»

«Su visión de la politica es cinematográfica, incluso en lo que a las ideologías respecta. Le interesan las marcas, las etiquetas. Se siente sinceramente de izquierdas, pero comulga com la izquierda del glamour, no con la izquierda de la reflexión profunda.»

«Lo que le importa es quién le da su opinión, no la razón de los juicios que les transmiten. Si quien opina es amigo, las da por buenas. Si se las dice alguien que nos es incondicional, no las escucha, le resbalan.»

Vota'm, inútil!

.

Vota'm, inútil! és, efectivament, el títol d’un llibre de Toni Soler, però també és un estil de fer política. Una pràctica força estesa, si més no. És més o menys allò que va practicar Josep-Lluís Carod-Rovira l’última legislatura de Jordi Pujol com a president, quan des de la tribuna d’oradors de can Parlament va dir-li el nom del porc al líder convergent, per tot seguit oferir-li un pacte de govern. És a dir, allò no era un “vota’m, inútil!”, però sí un “governa amb mi, tros de botifler, d’anacronisme històric i de dretà arnat”. En poques paraules, era una falsa oferta de pacte. I aquest, evidentment, no va arribar. Una cosa semblant es va escenificar ahir, també al Parc de la Ciutadella.

El president Montilla va deixar anar una molt poc convincent oferta a CiU per votar plegats mesures que unissin govern i oposició en l’anomenat “acord estratègic” per traçar l’estratègia de sortida de la crisi. Però es va notar massa que l’escena només buscava trobar titulars amics com aquest: “Montilla ofereix pacte i Mas hi posa condicions”. Però això va anar realment així? Montilla va oferir ahir de veritat un pacte a Artur Mas? M’atreveixo a apuntar-los una frase com a botó de mostra de fins a quin punt ens hem de prendre amb escepticisme aquesta possibilitat. La va pronunciar ahir el president: “Jo els proposo que treballem plegats per superar la crisi i per proporcionar horitzons d’esperança a la nostra gent... i els que no vulguin aprofitar aquest moment esperant segurament un determinat resultat electoral faran un mal servei al país i segurament es picaran el dits”. Pam! I a TV3, en paral•lel a la segona part de la frase, plànol d’Artur Mas i Oriol Pujol. Impecable. La Komintern no hauria perpetrat una composició millor en els seus temps de control de la URSS. I és que els ideòlegs del nostre règim han begut molt més dels Estats Units que no pas dels antecedents soviètics d’alguns dels nostres il•lustres governants. Potser és per això que el relat que embolcalla el president Montilla respira un no-sé-què a Fran Kapra, tot i que no acabi de quallar (...)
.
(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Fiquem-nos en la seva pell

.

Ho he d'admetre: vaig riure molt. Però molt vol dir... molt. Sé que no és "la comèdia" ni molt menys. Però em va entrar per la via malalta que comparteixo amb molts dels qui rondeu per aquest raconet de la xarxa. Hi ha escenes impagables que semblen gags però que són moments reals que van acompanyar la carrera política de Jacques Chirac. Imperdibles, us ho ben asseguro. Especialment el lletjos que li fa la dona (incommensurable) i el moment Balladur, de qui després de veure la pel·lícula vaig entendre millor per què no va reeixir com a alternativa a Chirac... i, no ens enganyem, crec que ajudat a caure de cap al precipici pel gran Sarko (fura on les hi hagi).
.
Aquest dijous la presentem amb el gran cinèfil i amic Valentí Sanjuan... a L'Institut Français. On si no? Així tanquem el I Cicle Catdem de Política en Cinema, per on han passat grans perles. I que es reiniciarà d'aquí a uns mesos.
.
L'acte és obert al públic i completament gratuït. Hi esteu tots convidats (malalts i no malalts de la cosa). Les dades:
.
QUAN: Aquest dijous, dia 25 de febrer
A QUINA HORA: A les 20h
A ON: Institut Francès de Barcelona. C/ Moià, 8 (entre Aribau i Tuset)
QUÈ: Visionat de la pel·lícula Dans la peu de Jacques Chirac (En la piel de Jacques Chirac) - 2006
QUI: Presentació a càrrec de Toni Aira, professor de Comunicació Política a la UOC i Valentí Sanjuan, crític de cinema i director de Cine.cat
GRUP AL FACEBOOK: Aquí el teniu.
.
Ens hi veiem! Aperitiu:
.

Moments catràdio

Aquesta setmana, Moments Aira a can El Suplement, sense la Núria Ferré (cuida't i la setmana vinent ens retrobem) però molt ben acomboiat per dos conductors de luxe, el Quim i la Irene, que van cobrir la baixa de la mestressa amb moltíssim d'encert i amb aquell art que ells tenen. Aquí teniu l'àudio de la secció.

.
Però aquesta setmana que avui acaba, també ha tingut a servidor per can catràdio a dos programes d'aquells on també m'hi sento còmode i on sovint tenen la generositat de voler comptar amb servidor:
.
Can El secret, amb la Sílvia Coppulo. Dimecres vam parlar d'imatge i feina. Aquí en teniu l'àudio.
.
I can Tot és molt confús, amb en Pere Mas. Dijous vam fer comentari de la jugada sobre la visita del Dalai Lama a ca l'Obama. Aquí en teniu també l'àudio (escolteu especialment a partir del minut 11).
.

Fills del seu pare?

(L'article d'aquest dissabte a can Avui):

Si fóssim un país amb polítics més coherents, el pare fundador del catalanisme seria referència obligada de la nostra vida pública. Si el nostre periodisme tingués més autoestima i es perdés menys en politiqueries, faria bandera de referents com el fundador del primer periòdic setmanal en català de llarga durada. Si fóssim un país més culte, institucions com l’IEC no haurien de fer equilibris pressupostaris impossibles per mirar d’esmenar llacunes com les que tenim en l’àmbit de les ciències socials. Si tot això passés, més gent sabria qui va ser Valentí Almirall i faria dècades, i no setmanes com és el cas, que s’hauria presentat el primer volum de la seva obra completa. Al final, com gairebé sempre, la nostra supervivència cultural va tirant gràcies a valents franctiradors com el professor Josep Maria Figueres, que un bon dia va decidir no resignar-se. Ell ens està repescant el pare de Lo catalanisme.

Almirall tenia una curiositat immensa. Per això va ser un avançat en les idees polítiques, en el terreny social i en el camp científic. D’aquí que seguís amb atenció les teories de Charles Darwin quan aquestes despuntaven Pirineus enllà. I d’aquí que anés disparat a veure in situ l’erupció de l’Etna. Curiositat universal. Periodista, polític, viatger, pensador i narrador, Almirall entenia el catalanisme com el progrés (...)

(Per llegir l'article complet, cliqueu aquí)

.

Dimissions retràctils

.

Remetem-nos als clàssics: “En general, més que descobrir la veritat amb les seves imperfeccions i els seus premonitoris fiascos, allò que volem és conservar-ne la brillant impressió”. Carles Soldevila, el gran periodista i escriptor, parlant fa cinquanta anys, i sense saber-ho, de l’afició catalana a la dimissió retràctil.

En els últims temps, molt Soldevila enllà, uns quants amb tribuna pública s’han aficionat a una manera com qualsevol altra de quantes n’hi ha per mirar de desgastar els fonaments de l'autogovern català. Diuen que el nostre parlament és de fireta, que no pinta ni fa res. I això és fals. Certament, no s’hi fa molt del que podria tirar-se endavant si la nostra autonomia fos la de Portugal, però malauradament aquest no és el cas. Amb tot, déu n'hi do la feina que es podria fer al Parlament si ses senyories estiguessin majoritàriament per la causa. No ens enganyem, doncs. El Parlament no és de fireta. En canvi és ben cert que les dimissions dels nostres polítics sí que ho són. Fireta de la bona. Pur teatre. Impressions que no arriben a brillants però que voldrien ser-ho. Preguntin-li-ho si no al doctor Carretero o al conseller Ernest Maragall.

L'espectacle de la setmana pren el relleu a l'espectacle de fa dues, amb un cordó umbilical que els uneix: les dimissions de mentida, sense res de veritat. Les dimissions interruptus. Renúncies retràctils com les ungles dels gats. Surten quan convé i s’amaguen quan toca fer moixaines. En realitat, doncs, i ara parlem d’aquest tipus de dimissions, mai van ser-hi. Constitueixen purs recursos estilístics al servei de la manufactura del relat polític. Això, entenguin-me, val més pel cas de la crisi del PSC que no pas per la de Reagrupament, que va ser tota una altra cosa, més feréstega. (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

No he pogut evitar-ho...

Aquí va el biopic sobre Winston Churchill. Dedicat als amics Arnau i Piqué.

.

D'aquells líders d'abans...

.

Winston Churchill. Un líder, un estadista, un referent del que és (i hauria de ser) un dirigent polític en el moment i el lloc oportuns. D'això que precisament ens manca a dia d'avui de forma flagrant. Un lideratge que deixava anar frases d'aquelles que avui nodrits gabinets de comunicació malden per imitar. Dues de bones: "Out of intense complexities intense simplicities emerge", "Kites rise the highest against the win - not with it". Com seria de necessari que en l'actual conjuntura social i econòmica algun alt càrrec governamental, nacional o estatal, pogués dir coses semblants amb la convicció i la credibilitat d'aquell Churchill... oi?
.
Per recrearnos-hi, biopic del personatge. Aquí el link per als impacients. Jo no us l'he passat. En canvi el trailer sí...

.

Moments ZP

.

Aquesta setmana, als Moments Aira de Can Suplement, hem repassat, entre d'altres, el mal moment d'imatge a nivell internacional que està vivint ZP. Tot i que això no és nou. El vídeo adjunt capta uns (llargs i humiliants) moments captats en la cimera de l'OTAN que va tenir lloc a Bucarest l'abril del 2008. S'hi reunien els principals líders de l'Aliança Atlàntica, i en un dels recessos es va poder veure com mentre els nord-americà Bush, l'alemaya Merkel i dirigents d'altres països com Turquia, Holanda o Dinamarca departien distesament, Zapatero romania sol, en silenci, tan sols a uns metres de distància.

.

Morning Again, I'm from Barcelona

.

Nova setmana de trifulques a can Tripartit. I tal dia farà un any! Aquí no passa res! Tan amics! Demà tornarà a sortir el sol i de nou es farà de dia! Au, doncs, dediquem el clip setmanal a aquest renéixer continu del govern presidit per José Montilla. Morning Again, de Frida Öhnell, forma part de l'últim disc dels grans I'm From Barcelona. Aquest cop cadascun dels seus 27 integrants ha composat una cançó.
.
Per cert, oi que la cantant d'aquesta sembla... fatigada...?

.

Sense "els Maragall"

D’entre tots els moments possibles que hi havia per triar, Josep Antoni Duran i Lleida ha optat precisament aquest, ara, enmig del temporal, amb punyals provinents de tot arreu dirigits cap a José Luis Rodríguez Zapatero. Ara li estén la mà i diu que el president espanyol té CiU disposada a pactar. Certament hi ha arguments més que de sobra per defensar que ara no és el moment més oportú per fer-se la foto amb ZP. Montilla i uns quants barons del PSOE l’eviten tant com poden, Esquerra fins i tot vota propostes del PP al Congrés per tombar els socialistes en votacions. Però precisament per això ara CiU posa damunt la taula allò que els socialistes han mirat d’arrabassar-li bàsicament via eslògan: temps difícils, gent seriosa. És marca de la casa. Va en l’ADN dels convergents. I és que per molt que el PSC ha intentat lligar la federació nacionalista amb no se sap exactament quin tipus d’“extremisme” i d’“aventures”, això no qualla. Per molts altaveus que es posin al servei de mentides d’aquelles que cal repetir mil vegades, hi ha certes realitats que no es canvien només amb propaganda.

.

No és el moment, cert. Però precisament per això l’és. Precisament perquè la situació és difícil, perquè el govern espanyol està tocat, perquè Zapatero no té credibilitat i, pitjor encara, està manca d’un pla efectiu contra els efectes de la crisi a l’Estat espanyol. Per tot això té sentit la proposta de CiU d’un pacte transversal entre els partits per tirar endavant mesures necessàries en l’àmbit econòmic. Malgrat tot, té sentit. Malgrat el baló d’oxigen a un PSOE que no el mereix. Malgrat que no és de rebut que Catalunya sempre hagi de ser qui posi seny i tiri del carro. Però ens governa qui ens governa i formem part de l’Estat on ens tenen encaixonats. Això a dia d’avui va així, i si ells s’esfondren, ens arrosseguen al fossar. D’aquí el moviment de CiU, una federació més sobiranista que aquella que va pilotar Pujol. Però una cosa no treu l’altra. De fet, precisament en saber combinar responsabilitat i reivindicació raurà l’èxit o el fracàs de CiU en la tercera i definitiva campanya d’Artur Mas. De fet en això raurà l’èxit o el fracàs dels principals partits catalans. I en això està clar que n’hi ha que parteixen amb molt desavantatge. (...)

.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

.

Retòrica, màrqueting d’idees i legitimació política

Nou llibre, moooolt recomanable de Jordi Xifra i Josep-Maria Terricabras: Retòrica, màrqueting d’idees i legitimació política (Documenta Universitaria). Estarà disponible en llibreries d'aquí a pocs dies. Aquí un resum:

.
Fins ara, l’eloqüència, l’art de parlar bé, tenia només la llum i l’ombra del parlant davant d’uns oients: la llum era la seva capacitat d’argumentar correctament, de presentar la pròpia causa de manera adequada; l’ombra consistia en el fet que, sovint, l’ús brillant de les paraules podia encegar, fins i tot estabornir, l’auditori, de manera que un bon orador fos capaç de manipular l’audiència i de guanyar-la per a la seva causa amb raons poc sòlides o fins i tot sense gaire raons. Avui, però, la llum i l’ombra de la retòrica ja no són només les del parlant sinó també les del plató de televisió, que amplifica o dissimula idees, que concentra o distreu l’atenció. La retòrica política i, específicament, la retòrica electoral s’han convertit en matèria de màrqueting per a les masses: si bé continua essent cert que, en unes eleccions, convé vendre les idees i els projectes que proposa el personatge, cada dia és més cert també que el que es busca sobretot, abans que vendre les seves idees, és vendre el personatge mateix, el seu aspecte, el seu posat, el seu somriure, la seva presència. Si s’aconsegueix l’acceptació del personatge, si s’aconsegueix que l’auditori li reconegui «glamour» –o fins i tot, «carisma»–, llavors les seves idees i els seus projectes poden passar a un segon pla, ja no són l’objecte principal de l’escrutini, perquè aquest escrutini ha passat satisfactòriament el filtre de la imatge. Per això és tan important que la càmera «estimi» el candidat, que el projecti bé. Les pàgines que segueixen, però, no van en aquesta direcció. La seva intenció és la de destacar i examinar els aspectes argumentatius i retòrics en un acte polític televisat, aquells aspectes que precisament poden quedar a les fosques quan els focus del plató són tan potents que ressalten la imatge i deixen un xic de banda la paraula, la seva força, el seu missatge.
.

Els budells del Vull Saber

.

Aquesta setmana que comença demà dilluns, ja tindreu a més llibreries el Vull Saber sobre la Comunicació política. Criatura pindolaire que us aniré comentant aquí i al grup del facebook on ja som 233 malalts de la cosa. De moment, per anar obrint boca, us n'apunto l'índex de continguts:

.

Què vull saber

Hi ha comunicació en la comunicació política?

PRÒLEG. Quinze claus per construir la nostra estrategia electoral (per Pau Canaleta)

UN TERME EN MOVIMENT

ELS ACTORS DE LA COMUNICACIÓ POLÍTICA

Els polítics

Els líders d’opinió: les elits

Els estrategs de la comunicació: els spin doctors

Els mitjans de comunicació de massa: periodistes i empreses periodístiques

L’opinió pública

DIGUES-ME COM COMUNIQUES I ET DIRÉ QUI... GUANYARÀ

LA POLÍTICA FETA SERIAL

Espectacle polític, espectacle televisiu

La tramoia a la vista

La construcció del vot a través de la imatge

DOMINI ELS MITJANS DOMINANTS

LA POLÍTICA VIRTUAL

LA IDENTITAT DIGITAL

LA SOSTENIBILITAT DEL SIMULACRE

EL REGNAT DE LA PROPAGANDA NON-STOP

FAST FOOD GLOBAL

ELS PARTITS, SOTA ELS FOCUS DE LES CÀMERES

Per a què serveix un congrés?

El còctel de les primàries

EL CREPUSCLE DELS PARTITS POLÍTICS

BIBLIOGRAFIA

Imitation of life, R.E.M.

.

La baraka està esfumant-se per a ZP. Cada vegada llueix menys el seu relat i aquella realitat virtual que venia fins no fa gaire queda cada vegada més reduïada a una massa explícita imitació poc efectiva.

.

Montilla, un pioner

.
"Si la política té a veure amb qui fa alguna cosa, o amb l'assignació voluntària de valors, em pregunto per què necessita emprar tantes paraules". José Montilla coincideix plenament amb l'autor d'aquesta frase, Murray Edelman, gran analista de la construcció de l'espectacle polític. Fets, no paraules. I no és tant que així gestioni Montilla el seu govern, com sí que ho fa en canvi amb la seva carrera política. Si hem de jutjar per on és avui dia podem concloure que l'estratègia no li ha anat del tot malament.
.
Montilla va ser el primer a captar que José Luis Rodríguez Zapatero li feia més mal que bé. Sabia que el president espanyol és de mena malastruga amb aquells que s'hi acosten, que hi aposten. I si bé és cert que a aquesta convicció hi va arribar com a còmplice necessari de Zapatero en la defenestració del seu predecessor, Pasqual Maragall, no deixa de ser una demostració de lucidesa. No deixa de ser un cas poc habitual, el d'un Montilla pioner. I és que ell va ser el primer dels barons del PSOE que va fer un pas enrere en la foto amb ZP. Ara l'imiten d'altres, amb algun cas instigat clarament per José Bono. Però el nostre president va ser el primer, fet que l'honora, dins d'un ordre, no gaire, però l'honora. (...)
.
(Per llegir l'article complet d'avui a can Avui)
.
I de Montilla, però sobretot de ZP també n'hem parlat avui als Moments Aira de can Suplement. Aquí l'àudio de la secció d'avui... i l'àudio també de la secció de la setmana passada, que m'havia descuidat de penjar-la.

.

Re(de)generació

.

Una victòria pròpia de Pirros, rei d’Epir. Això és el que ha aconseguit el doctor Joan Carretero. Una victòria pírrica, un èxit aconseguit amb un cost massa alt, d’aquells que no paga la pena assolir. Perquè sí, és cert, ja no té ni una sola veu discrepant a la seva junta, però a quin preu? Epitelialment, amb el desgast de veure el seu nom i el de Reagrupament arrossegats durant dies als mèdia. Sí, als mateixos mitjans que fins ara l’ignoraven la major part del temps i que ara n’han informat fins fartar-se’n gràcies a l’espectacle que Rcat els ha posat en safata. Però aquest no ha estat el preu més alt d’aquesta trista victòria. I com que servidor n’ha parlat força i bé, de Carretero, de Reagrupament, de Rut Carandell i companyia sempre que ho han merescut –i no ha estat en poques ocasions–, m’hi posaré. En parlaré, telegràficament, amb una tristor semblant a la que gastava en aquest mateix espai Víctor Alexandre dilluns passat, però també mirant d’anar al fons del drama: un comportament que, en antiestètica, ha anat fins i tot més enllà del que s’atreveixen a perpetrar els partits tradicionals als quals en teoria Rcat havia de superar en democràcia interna.

I és que, com s’entén que d’una junta de 19 membres n’hagin de dimitir quatre pel simple fet de no votar com la resta? Allò típic de votar a mà alçada (o en secret), després fer recompte i que guanyi la majoria... a Rcat no es contempla si aquesta no és de dinou a zero? On s’és vist un partit, associació, entitat o esbart dansaire on no es toleri ni el vot discrepant d’una minsa minoria dels seus membres? Algú em pot explicar com es pot parlar de voler regenerar la democràcia quan allò a què s’aspira és a votacions a la búlgara? I última pregunta de la cadena: encara hi ha algú que pugui creure que Reagrupament, Carretero i els seus fidels (en el sentit més estricte de la paraula), després de l’espectacle que han protagonitzat aquests dies, podran donar algun tipus de lliçó a la resta de formacions polítiques? Alguna lliçó que no sigui “com no conduir un grup humà en un context democràtic”, vull dir. (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Ja som 124 curiosos!

.

Volem, volem, volem... Volem saber. 123 mites ja heu decidit fer-me companyia online amb l'aventura del Vull Saber sobre La Comunicació política. Moltes gràcies, de veritat. Definitivament, no teniu remei. M'ha fet una gran il·lusió la companyia de tots els qui ja us hi heu apuntat en el primer dia de grup al facebook. No puc destacar cap nom perquè tots m'entusiasmen per igual. Ara! a tall d'apunt, dos nom de polítics curiosos que malgrat l'èxit i l'escola que acumulen... encara volen saber: Miquel Iceta i Lluís Recoder. Gràcies a tots!
.
Us seguiré tenint informats del llibre.
.

Volem, volem, volem...

.
Ja el tenim aquí. És una píndola. Un flaix. Una obra reconcentrada. Però precisament per tot això i pel que ara us explicaré, em fa especial il·lusió. Ja està començant a arribar a les llibreries l'obra La Comunicació Política, de la mítica col·lecció Vull Saber, de l'Editorial UOC.
.
I em fa especial il·lusió perquè aquesta és una obra-fiblada. En poques pàgines concentra arguments per entendre el concepte de comunicació política, i d'aquests dos termes junts i interactuant-hi. I el millor de tot (vés, que he de dir-ne jo!), és que el llibre és totalment digerible (i de forma ràpida) fins i tot per a un públic no posat en el tema, no especialista, no necessàriament malalt de la cosa.
.
Aquesta obra em fa especial il·lusió per això i pel link amb la realitat que n'és segell distintiu. Tot plegat neix de la reflexió i l'anàlisi acadèmica, però amb una gran voluntat divulgativa. I per aconseguir-ho, a banda de donar forma de llibre amb textos meus que en diferents punts han estat protagonistes d'articles dispersos a xarxa o diaris, a més compto amb un company de viatge inestimable en aquest projecte literari que ja teniu a disposar: l'amic i gran professional Pau Canaleta. Ell, un spin doctor de carn i os, a més de ser del nostre entorn, a més de jove i alhora experimentat, i molt foguejat en l'àmbit estratègic local, polític i empresarial, m'ha fet un regal impagable amb un pròleg que, a tall de capítol introductori, situa perfectament en el context polític i comunicacional actual la importància de l'estratègia. I qui millor per fer-ho que algú que hi treballa a peu d'obra, els 365 dies de l'any, a més amb uns referents teòrics de referència i actualitzadíssims, com és el seu cas?
.
I és que ho dic en el llibre: al costat dels Canel, Meadow i Bouza (des del món acadèmic) també hi ha i cal tenir molt presents els Canaleta. I els Medran i els Vicent Martínez i els Peytibi i els López Bonafont... Una molt jove generació d'experts en comunicació política, que fa uns anys que s'estan formant en aquest camp, que tenen referents catalans i estrangers de primer nivell, i que ja han començat a moure's en un "mercat" encara incipient a casa nostra però que esdevindrà indústria en poc temps. I ells hi hauran estat des del primer moment. I a mi que m'haurà agradat acomboiar-los i seguir-ne les passes des de l'Acadèmia i des del món de la premsa. És un luxe comptar amb professionals així, especialment per als qui gaudim d'aquest món de la comunicació política, a qui de fet va molt especialment dedicat aquest breviari que en pocs dies ha d'arribar a les llibreries.
.
En parlem! En breu, més noves sobre aquest llibre.
..