Us apunto a continuació l'article que dimarts passat em van publicar al CEJP.·
.
Un dels més importants assessors de màrqueting polític, Joe Napolitan, va idear un famós eslògan: “Domini el mitjà dominant”. La televisió, en aquest sentit, és el gran objectiu, tot i que avui en dia el fet d’apostar en exclusiva per aquest mitjà ja no es considera la millor solució. Cal pluralitzar la frase de Napolitan, ja que la combinació d’una successió de comunicacions en diferents mitjans és molt més eficaç que la simple utilització predominant del principal mitjà audiovisual. Menystenir aquesta premissa, menystenir Internet, pot comportar conseqüències nefastes per als responsables polítics.
Les va tenir, per exemple, arran de la crisi política que van desencadenar els atemptats de l’11-M a Madrid, l’any 2004. Mentre el llavors president del govern espanyol, José María Aznar, anava trucant un per un els caps dels principals diaris per convèncer-los de la seva versió, i mentre la seva ministra d’Afers Exteriors, Ana Palacio, anava trucant també als ambaixadors o als seus homòlegs de països estrangers per fer tres quarts del mateix, “l’altra versió dels fets” arribava a milions de ciutadans, sobretot a través d’Internet.
La nostra és una societat on sembla que s’han perdut els grans referents i les veritats absolutes, i això té conseqüències també en la política, més enllà d’una palpable davallada dels lideratges carismàtics i dels grans líders socials i polítics d’altres èpoques. Aquest context també es deixa notar en la dificultat creixent amb què es topen els dirigents a propòsit d’elaborar i de projectar missatges únics. La “societat xarxa”, que tan bé ha teoritzat el professor Manuel Castells, és precisament un antídot contra el discurs únic. És, de fet, un incentiu per a l’intercanvi, potser en alguns moments fins a la saturació, però en tot cas situant-se a les antípodes del discurs oficial i únic.
Hi ha un canvi de paradigma en el món de la comunicació i, per tant, en la comunicació política. Els mitjans tradicionals segueixen sent útils, però les noves tecnologies de la comunicació esdevenen un mitjà rebel enfront d’altres que si no han estat domesticats sí que, com a mínim, podríem dir que presenten pocs secrets per al poder. La capacitat de controlar els professionals de la cosa pública és avui una realitat que es reforça i que agafa impuls sobretot de la mà de les noves tecnologies de la comunicació.
Davant d’aquest escenari, els actors polítics s’hi han d’adaptar darwinianament. I és en aquest sentit que els discursos dels partits polítics i dels seus líders cada vegada assumeixen més el tempo i les rutines dels mitjans, a l’hora de confegir-se i de ser projectats als ciutadans. La prepolítica, el contacte directe amb els ciutadans, perd pes en favor d’uns mitjans que asseguren una major difusió i una major sintonia amb les necessitats de la nostra societat de masses. I és en aquest punt on Internet guanya posicions com a mitjà de futur, fins i tot per davant de la televisió, ja que
s’ha revelat com el mitjà que millor possibilita la simulació de contacte directe entre els ciutadans i els seus representants. Com deia Marshall McLuhan, el mitjà és el missatge. Els mitjans de comunicació no només transmeten un contingut, sinó que també transfereixen als receptors la seva pròpia lògica interna. Els polítics cada vegada en són més conscients, s’hi apliquen professionalment i capten que el ventall de possibilitats s’obre a cada avenç tecnològic. Abans d’ahir van ser la premsa i la ràdio. Ahir va ser la televisió. Avui és Internet i la telefonia mòbil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada