In the loop, la maquinària i Jesús Conte

Confio poder tornar al ritme blogaire que toca. Mentrestant, aquí els reculls setmanals d'activitat als mitjans convencionals:
.
- Els Moments Aira d'avui a can El Suplement. En David Canto ha recomanat In the loop. El passat setembre us en vaig posar el link per qui la vulgui veure online. No podeu dir que no a una pel·lícula recomanada pel gran Home Crispeta...
.
- L'article Singular dels dijous: Una màquina perfecta.
.
- L'entrevista a can Fuentes, aquesta setmana a Jesús Conte, ex-cap de comunicació dels últims governs Pujol.
.

Fuentes, Sopena, llei electoral i Suplement

.

Massa coses. Massa poc temps. Aquesta setmana no he pogut complir aquí com toca. Us apunto el més destacat de la meva activitat de la setmana als mitjans.
.
- Àudio de l'espai Màrqueting Polític, a El Matí de Catràdio, amb Toni Bolaño de convidat.
.
- L'article Singular de la setmana. Resposta a un altre d'Enric Sopena sobre Joan Laporta: Repugnància.
.
- L'article d'avui a Diàleg de l'Avui: Prenem el control?
.
- Àudio dels Moments Aira d'avui a El Suplement, de la Núria Ferré, a Catràdio.

.

Laporta fet Ninot

.

S'especula molt sobre l'entrada de Joan Laporta en política. Ell en els últims temps dóna pistes força interessants. I ja em perdonareu si m'equivoco però jo avui per primer dia veig que Toni Batllori l'incorpora als seus Ninots de La Vanguardia, gran ecosistema alternatiu de la política catalana. Una nova pista.

.

Rajoy a Barcelona, Laporta a Perpinyà

.
Aquest dissabte a El Suplement, hem parlat de la convenció del PP a Barcelona, de la Junta del Barça a Perpinyà, d'Obama a la Xina, de finançament i de noves derivades del cas Millet. Aquí en teniu l'àudio.
.

L'exèrcit reagrupat

De Reagrupament me n’han dit de tots colors. Hi ha gent que ja de fa mesos, en parlar-ne, fa comparacions agosarades. Algunes fins i tot d’extemporànies que l’anivellen a l’extrema dreta d’altres països i èpoques, als nazis sense anar més lluny. Fort però cert. I interessat, gairebé sempre. Hi ha polítics i periodistes que m’han dit això, igual com n’hi ha que s’han reil•lusionat amb aquest fenomen i hi veuen poc menys que la solució a tots els mals de l’oasi català. També excessiu, però també està passant. Ara bé, això es dóna d’una manera menys interessada, més genuïna. Més a preservar, ni que sigui en part.

O molt a favor o molt en contra. El fenomen va succeint-se. Aquest dimarts mateix, José Zaragoza, del PSC, alertava sobre el risc d’emergència de “nous Ruiz-Mateos” que ell veu plausible de cara al proper cicle electoral. Cal recordar a les noves generacions que José María Ruiz-Mateos va ser un empresari espanyol d’èxit que en ser defenestrat pel govern del PSOE va convertir-se en una mena d’histrió-freak i posteriorment en eurodiputat gràcies al vot dels seus fans. Interessant paral•lelisme, el d’un Zaragoza que mai no fibla a l’atzar. Sens dubte el dard anava per Joan Carretero. És obvi que li fa nosa.

“Que parlin de mi encara que sigui bé”, diu la màxima famosa. Així, amb molta sorna i en poques paraules, tenim allò que deu estar pensant el doctor de Puigcerdà. Propaganda de franc cap polític no la rebutja. Ara bé, fóra bo que certs dards dels adversaris no els assumís Carretero sense esmenes. I concreto. Quan ell en la reeixida assemblea fundacional de Reagrupament va apel•lar al seu “exèrcit disciplinat” hom podia pensar que estava fent servir una metàfora-cleca que projectés un contrast clar amb l’exèrcit de Pancho Villa que ell veuria en Esquerra. Però, i si no era així? I si volia dir una altra cosa? Diferents veus hi apunten, i no totes són dels anti. (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Entrevista a Tribuna

.

Aquí us apunto el link que en Gerard Pruna, de Tribuna.cat, m'ha fet per saber sobre la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia polítiques (SCCIEP) i així de passada per parlar de l'actualitat política. El titular: "La propera serà la campanya del tot o res".
.

Divertimentos: Con sólo una sonrisa

.
Segon post de la sèrie. "Todo se puede decir con una sonrisa". Frase de ZP en el vídeo de pre-campanya Con Z de Zapatero que el PSOE va publicar l'octubre de 2007, camí de les generals espanyoles de 2008. I ara que sabem ja oficialment que a les seves filles no els agraden tant les rastes com els cabells llargs, ben llisos i ben negres, a conjunt amb la seva roba... encara queda més clar que la tria que va fer públicament d'una cançó no va ser gaire gens casual. A la SER, va recomanar "influït per les meves filles", Con sólo una sonrisa, de Melendi. Massa casualitat de somriure junt...
.

Cremar abans de llegir

Avui, segona columna a Diàleg de can Avui... paper. A twitter s'ha generat una interessant conversa arran del twitt que aquest matí he penjat quan em dirigia a fer els Moments Aira a El Suplement (per cert, aquí en teniu l'àudio d'avui). He escrit que compraria l'Avui al quiosc i s'ha generat un intens creuament de twitts entre Jordi Rosell, Josep Mª Rosell, Trina Milan, Jordi Garcia, Sonia Díaz, Miquel Pellicer i qui us escriu. Premsa paper vs digital. No ens engayarem: m'hauria agradat que el debat l'hagués generat el contingut de l'article que ha provocat el twitt original. Però això ja haurà passat per altres vies. És el que té internet. No saps per on et sortirà. I aquest és part del seu valor. Aquí l'article:
.
Cremar abans de llegir

En poques setmanes s'estrenarà una cinta sobre Garbo, l'agent doble català que va enganyar Adolf Hitler. Coses d'espies, com aquells textos que s'autodestruïen en ser llegits. Burn after reading, l'última pel·lícula dels Coen, hi jugava en el seu títol, que a la vegada feia l'ullet al del llibre que va inspirar la cinta, Burn before reading: presidents, CIA directors, and secret intelligence. "President" i "cremar abans de llegir". Atenció: no després. Abans. Com molts volen fer ara amb Barack Obama, de primer aniversari com a president dels Estats Units.

Hi ha ganes boges per cremar Obama abans que l'hàgim pogut llegir. La seva història com a president dels EUA no ha fet més que començar a ser escrita, però això tant hi fa. Tot el que ha pogut apuntar encara no amb un any de president és com si no comptés.

Dijous 4, mentre uns quants fanàtics cremaven caricatures d'Obama a l'Iran, a l'Occident uns altres n'anaven cremant el nom. Però això ja va començar molt abans de fa un any. De fet, abans i tot que Obama fos elegit candidat a president. Perquè abans no assumís el cartell demòcrata ja eren molts els qui advertien que seria un president frustrant. Ja ho veuen, en un món tan accelerat com aquest en què ens ha tocat sobreviure, el futur caduca abans no arriba.

Josep-Lluís Carod-Rovira, a qui els seus companys ja donaven per cremat molts anys abans que el seu relleu arribés, ha trencat el silenci aquesta setmana. I el cas és que llegint detingudament el seu discurs de dimecres, ara és ell qui apunta maneres d'estar-se preparant per al dia després del seu substitut, com si donés Joan Puigcercós per cremat abans no sigui llegit a les urnes. No ho podem evitar, oi?

La sociotonteria

Els de Kazan, a més de complicar-li al Barça els partits i les eliminatòries de Champions, diuen que l’steak tartare no és cosa d’ells, que la carn crua no els agrada, als tàrtars. L’ensaladilla russa resulta que no és de Rússia. I la truita francesa, tampoc és cosa dels de can Sarkozy. Aquí en canvi fem una cosa que es diu crema catalana, i no hi ha dubte: és nostra. Clar i català, en diuen. I jo em pregunto per què no podem ser en tot així. Com és que en els últims temps (i aquí podríem estar parlant de dècades) ens hem anat fent a allò de dir les coses pel nom que no els correspon. Això era un fer propi d’uns altres, abans. Però ja no. Ens han colonitzat també mentalment. La nostra política n’és exemple cru com l’steak tartare.

Hi ha una llegenda urbana que recorre el país. Ja fa molt de temps que circula. Ho fa de banda a banda del país. I ja cansa. És això que en diuen sociovergència i que servidor humilment des d’aquest racó de xarxa proposa oficialment que rebategem des de ja mateix com a sociotonteria. O com a ganes de marejar la perdiu. O com a cortina de fum per despistar el personal. O com a intents d’Esquerra de tornar al miratge de l’equidistància que mai no va tenir. O com a ganes del PSC de fer-se valer davant dels seus inestables socis. O com a poca-soltada. O com a rumor sense fonament i mai no confirmat. O diguin-li com vulguin, però fem-ho pel seu nom, si us plau. Pompeu Fabra va esmerçar molt d’esforç i molts d’anys treballant per la llengua, com per no reconèixer-li-ho ara via un bon ús del català.

La sociovergència l’han vist vostès alguna vegada en un govern català? Doncs jo tampoc. (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Tres preguntes sobre Obama

En motiu del seu aniversari, aquí les tres preguntes que he respost per als amics de l'Avui, com a professor de Compol i president de SCCIEP.

1. Obama ha complert les expectatives de canvi que hi havien dipositat els nord-americans?

Sí, ho demostra el fet que un any després segueix sumant. Suma complicitats com la dels jueus que li eren reticents, premis com el Nobel, hores de televisió i de presència als mitjans. Segueix sent el líder mediàtic que va destapar-se en temps rècord com el referent que una part important dels nord-americans estaven esperant. I les enquestes i els índexs d'audiència demostren que, com a mínim de moment, no els ha decebut.

2. Quina repercussió ha tingut o tindrà el fenomen Obama en la política europea?

Ja l'ha tingut i la seguirà tenint, tot i que ja ben modulada després de la ressaca del primer any. En un primer moment, la repercussió va traduir-se en certs excessos perquè molts van caure a voler mimetitzar-lo sense atendre prou al fet que una experiència d'èxit en un context polític i electoral determinat no té per què ser traslladable sense més a un altre entorn. Això, per sort, ja va passar i ara en queda l'aposta cada cop més decidida per la política 2.0 i per la seva essència: apel·lació a valors i la interacció més explícita amb els públics. La microsegmentació de públics va ser el gran secret de l'èxit de la campanya d'Obama.

3. Pot sorgir un personatge com Obama a Catalunya?

Sí i no. Sí, entenent per un personatge com Obama algú que sintonitza plenament amb el batec de la seva societat en un moment determinat i clau. Sí, si allò que entenem per "un personatge com Obama" és algú que sap interpretar els signes del seu temps aplicats al seu país i que té prou lideratge i visió estratègica com per proposar nous objectius i fer que la major part de la societat l'acomboï. Però no si d'Obama només ens quedem amb la caricatura del Yes, we can i de la diferència estètica.

Talking about... política i comunicació

La Gemma Urgell i en Ricard Espelt van proposar-m'ho online, on ens hem conegut, i ara aquí online teniu el resultat de la nostra desvirtualització. Va ser ara fa pocs dies, i tot el mèrit de la cosa és seu, per la iniciativa, per pescar-me al vol en un moment dels meus a can núvols, per les preguntes, i per la gran síntesi que aquí teniu feta vídeo.
.

Talkingabout: La cortina de fum from redall on Vimeo.

Torna Filesa + Alavedra-Mas

L'un el va fer i penjar al seu canal a Youtube el PSC. L'altre corre per la xarxa suposadament penjat per un anònim usuari 2.0. Internet i la vídeopropaganda al servei de l'esquitx.
.
Només un apunt. Les queixes de TV3 i del Col·legi que va aixecar la utilització d'imatges de Telenotícies en el famós ConfidencialCAT... on són ara respecte del vídeo del PSC?
.

Divertimentos: The Darkness

.
Aquesta setmana, Tony Blair ha tornat a estar d'actualitat. Amb aquest grup que li agradava (o com a mínim això va dir en els seus últims anys com a premier britànic) comencem un cicle de música lligada a polítics aquí a can Cortina de Fum. Avui toca, doncs, The Darkness, amb I believe in a think called love. Molt british... i no van acabar bé... com el mateix Blair.
.