Els de Kazan, a més de complicar-li al Barça els partits i les eliminatòries de Champions, diuen que l’steak tartare no és cosa d’ells, que la carn crua no els agrada, als tàrtars. L’ensaladilla russa resulta que no és de Rússia. I la truita francesa, tampoc és cosa dels de can Sarkozy. Aquí en canvi fem una cosa que es diu crema catalana, i no hi ha dubte: és nostra. Clar i català, en diuen. I jo em pregunto per què no podem ser en tot així. Com és que en els últims temps (i aquí podríem estar parlant de dècades) ens hem anat fent a allò de dir les coses pel nom que no els correspon. Això era un fer propi d’uns altres, abans. Però ja no. Ens han colonitzat també mentalment. La nostra política n’és exemple cru com l’steak tartare.
Hi ha una llegenda urbana que recorre el país. Ja fa molt de temps que circula. Ho fa de banda a banda del país. I ja cansa. És això que en diuen sociovergència i que servidor humilment des d’aquest racó de xarxa proposa oficialment que rebategem des de ja mateix com a sociotonteria. O com a ganes de marejar la perdiu. O com a cortina de fum per despistar el personal. O com a intents d’Esquerra de tornar al miratge de l’equidistància que mai no va tenir. O com a ganes del PSC de fer-se valer davant dels seus inestables socis. O com a poca-soltada. O com a rumor sense fonament i mai no confirmat. O diguin-li com vulguin, però fem-ho pel seu nom, si us plau. Pompeu Fabra va esmerçar molt d’esforç i molts d’anys treballant per la llengua, com per no reconèixer-li-ho ara via un bon ús del català.
La sociovergència l’han vist vostès alguna vegada en un govern català? Doncs jo tampoc. (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
Hi ha una llegenda urbana que recorre el país. Ja fa molt de temps que circula. Ho fa de banda a banda del país. I ja cansa. És això que en diuen sociovergència i que servidor humilment des d’aquest racó de xarxa proposa oficialment que rebategem des de ja mateix com a sociotonteria. O com a ganes de marejar la perdiu. O com a cortina de fum per despistar el personal. O com a intents d’Esquerra de tornar al miratge de l’equidistància que mai no va tenir. O com a ganes del PSC de fer-se valer davant dels seus inestables socis. O com a poca-soltada. O com a rumor sense fonament i mai no confirmat. O diguin-li com vulguin, però fem-ho pel seu nom, si us plau. Pompeu Fabra va esmerçar molt d’esforç i molts d’anys treballant per la llengua, com per no reconèixer-li-ho ara via un bon ús del català.
La sociovergència l’han vist vostès alguna vegada en un govern català? Doncs jo tampoc. (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada