Encara en un núvol romà

A 2.000 peus, amb la Champions. Encara em teniu per allà...

(en breu, el vídeo del moment, i fotos)

Europes en 30 segons

Avui, els spin doctors, en comunicació

Això ho defensaré aquest matí al V congrés CICR de Blanquerna.
.

La metamorfosi de l'espai mediàtic, a Blanquerna

.

Aquest divendres comença el V Congrés Internacional Comunicació i Realitat a can Blanquerna. Tindrà un cartell de ponents maco de debò -i no va per servidor, que hi presenta ponència dissabte-, igual com també és impressionant la feinada que s'ha fet per convertir aquest congrés en 2.0. Un grup d'alumnes de luxe s'hi han posat sota la batuta de l'amic Canosa. El congrés és a twitter i té blog.

.
Passeu, passeu!

Avui, els spins i l'Aira al 3/24

Avui el programa L'entrevista, presentat per la Montse Jené al canal 3/24, està dedicat al llibre Els spin doctors. Si ho voleu, podeu veure'l a les 18.10h i a les 22.40h, poc abans de l'especial que faran sobre l'inici oficial de la campanya per les europees.

MENTRE COLI…

La mà que té el PSC amb la propaganda és ben digna d’estudi. Però d’estudi acadèmic, eh? Jo crec que un cop es retiri de la primera línia (és a dir, potser d’aquí a molt), José Zaragoza farà bé d’anar per les facultats a impartir conferències sobre “l’art d’emetre propaganda política que saps que hi haurà sempre un públic que te la voldrà comprar”. I és que, de la factoria dels “si tu no vas, ells tornen”, “la Catalunya optimista” i “si guanya Zapatero, guanya Catalunya”, ja tenim nova criatura: un cartell de les eleccions europees, on la seva candidata –Maria Badia, per cert– hi surt mirant de cara al costat d’un senyor que representa ser Alejo Vidal-Quadras, de qui en veiem el clatell. La metàfora de la cosa? Que els socialistes miren de front una Catalunya que volen ajudar, mentre que el PP li dóna l’esquena.

Hi ha qui es preguntarà si això hi haurà algú que encara ho compri, sobretot després del que ha fet Zapatero amb Catalunya els últims anys. Hi ha qui es preguntarà si encara pot ser que coli que els socialistes són l’opció única i ineludible si no es vol el PP al govern. Hi ha qui es preguntarà si realment –en xifres– els governs del PSOE són en realitat millors que els del PP per a Catalunya. I també hi haurà qui es preguntarà si dimonitzar el PP és gaire compatible –o net o estètic– de fer quan s’hi pacta desacomplexadament a Euskadi.

Caldrà esperar els resultats del 7-J per poder respondre aquestes preguntes. La lògica més aplastant contestaria que aquests crèduls que encara creguin en res de tot això no seran una part significativa de l’electorat, i que en contrast hi haurà molts que ja comencin a manifestar –també a les urnes– que se senten insultats per aquest tipus de propaganda que tracta el receptor d’ignorant, de naïf, de ruc... o de tot plegat a la vegada. Ara! A can PSC, Zaragoza i els seus, amb bon criteri, ho han tornat a provar. Deuen pensar que mentre coli hi insistiran. I bé que faran si és que ningú no els demostra que per aquesta via hauria de no poder-s’hi valer més.

(comentaris aquí)

El vídeo dels spin doctors (no és un clip)

Juliana s'apunta als "spin doctors"

(La Vanguardia, 17-05-2009)

.

A l'amic Gordillo, per cert, també el va atraure divendres passat aquest món: Loft gran del catalanisme.

Àngels, dimonis i amics

.

L’acte de presentació d’ahir a la Catdem del llibre de Els spin doctors no podia haver anat millor. Per moltes coses, perquè Iceta i Madí van estar molt bé, per una d’aquelles arrencades de geni genials que té en Colomines, perquè vam parlar del llibre i dos dels seus protagonistes (els dos citats) el van recomanar molt, perquè la cosa va coincidir amb l’estrena d’Àngels i Dimonis, que els va com anell al dit... per la repercussió en premsa que us adjunto aquí sota... però sobretot per la colla d’amics, lectors i malalts de la cosa que van rebentar el local. No els podré dir tots però moltes gràcies pel moment d’ahir, Toni, Lourdes, Kary, Hernán, Meritxell, Sergi, Àlvar, Sandra, Santi, Adri, Sònia, Hèctor, Liz, Vicky, Dimitri, Xesco, Ester, Rafel, Elena, Núria, Vicent, Carlus, Guillem, Carles, Sergi, Roger, Marc, Rosa Maria, Mercè, Josep, Marta, Pep, Xavier, Saül, Miquel, Justo, Núria, Yanira, Quico, Maria, Cristina, Dani, Quim, Jesús, Remei, Francesc, Arnau, Júlia, Xevi, Laura, Jordi, Irene, Marta, Manel, Lluís... i molts altres, ben bé fins a un centenar. Gràcies per tot. Moments d’aquests sobretot paguen la pena si es poden compartir amb gent com vosaltres.
.
I aquí ressons en premsa:
.
- Duel d’espadatxins a la Casa Gran (AVUI)
- Iceta a la Casa Gran (El Punt)
- Iceta visita (sin quedarse) la Casa Grande del Catalanismo de la mano de Madí (ADN)
- Iceta visita la Casa Gran acompanyat per Madí (El Singular)

- Iceta entra per un cop, amb Madí, a la Casa Gran del Catalanisme (Vilaweb)
- "La xiulada reflecteix el malestar de Catalunya" (e-notícies)
- Iceta: "La campanya de CiU del 2003 va ser magnífica" (e-notícies)

- Iceta entra per un cop, amb Madí, a la Casa Gran del Catalanisme (directe!cat)

- Iceta entra a la Casa Gran del Catalanisme però no s'hi queda (eldebat.cat)

- Carretero tampoc tempta als sobiranistes de CDC (e-noticies)

Avui, presentació dels SPIN DOCTORS

QUÈ: Presentació del llibre ELS SPIN DOCTORS (Columna), Premi Trias Fargas d'Assaig Polític 2008

.

QUI: Agustí Colomines introduirà + David Madí i Miquel Iceta en donaran la seva visió + l'autor farà apunt del llibre + el públic preguntarà

.

ON: Seu de la Fundació Catdem, Casp, 80 (Casp amb Bailén)

.

QUIN DIA: Divendres 15 de maig

.

QUINA HORA: 19.30h

Avui m'estreno amb la Neus Bonet

Aquest matí, cap a les 9h, m'incorporo a la tertúlia de El Matí de Catalunya Ràdio, de Neus Bonet. Els dos companys d'estona:

.

Visca l'espectacle?

Article publicat avui al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:

.

La tramoia de la política s’ha fet massa explícita. Igual com el teatre perdria bona part de la seva màgia si de sobte féssim córrer les cortines i tothom veiés els qui amb cordes lletges i des de la foscor fan moure escenaris i complements de l’escenari, en política la submissió a les arts de l’actuar és ja massa explícita. I el pitjor de tot: els mitjans de comunicació s’hi abonen a plaer, mentre que el grau d’escepticisme creix entre la ciutadania i els nivells de desconcert es disparen entre els polítics.

.
De la visita de fa poques setmanes a l’Estat espanyol per part del president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, va acabar parlant-se més de la seva atractiva dona, Carla Bruni, que no pas d’ell o de res d’interessant que aquesta estada hagués pogut reportar políticament a ambdós estats. I aquest capítol no és anecdòtic. La política internacional està plegada de qüestions que haurien de ser de l’interès públic, per transcendentals. Però no. La gran notícia de política internacional que més va fer parlar en les últimes setmanes va ser la picabaralla del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, amb la seva dona, Veronica Lario, a tomb de la candidatura europea d’unes “conilletes” a la Playboy que volia promocionar el líder de la dreta italiana.
.

Tot plegat, i Berlusconi via televisió en sap molt d’això, pur debat escombraria. Com molt del que protagonitza unes graelles de televisió lliurades entusiàsticament a “allò que demana el públic”. Però, què demana el públic? Què diuen els índexs d’audiència que triomfa? L’espectacle. La cosa lleugera, d’impacte, conflictiva, gracioseta, insubstancial, que no pesi, que no faci pensar gaire, que descongestioni. I a això s’hi plega la televisió, amb tots els mitjans de comunicació darrere i, automàticament també, amb aquesta democràcia catòdica que patim fent tres quarts del mateix. .
“Visca l’espectacle!”, diuen. I el públic ho referma amb el seu comandament a distància. El mateix públic, per cert, que critica una política “buida”, sense aturar-se a interrogar-se sobre la pròpia i segurament també buida capacitat d’autoexigència. Com bé diu el sociòleg John B. Thompson, estem sotmesos a una “nova visibilitat”. Una hipervisibilitat multimèdia que és superficial, epitelial, ja que la majoria no sembla voler mostrar gaire d'ells real, sinó bàsicament veure per entretenir i entretenir-se. És en part per això que els polítics estan desconcertats. Juguen segons les normes d’uns mitjans de comunicació que triomfen, però ells són criticats i ridiculitzats. Com es pot entendre aquesta contradicció? Assumint, en primer terme, les grans contradiccions d’una ciutadania que promou un “visca l’espectacle!” que massa sovint sembla que la fastigueja. Saben el truc de la política i per tant aquesta deixa d’interessar. Però el que té més delicte de tot és que va ser la mateixa societat qui va ensenyar el truc a la política. I així no hi ha dret de treure màgia a la cosa.

.

(comentaris aquí)

Adéu, Fede, Adéu

Recordo haver escoltat en una ocasió de boca de Joan Puigcercós que ell per llevar-se amb força de bon matí es dutxava amb aigua freda i, de fons, tenia la Cope sintonitzada i Federico Jiménez Losantos llençant exabruptes a discreció. No era l'únic que ho feia. Amb tot, Puigcercós això va dir-ho ara ja fa algun temps. Desconec si seguia amb la teràpia, però el cas és que certament molts havien deixat de fer-.ho en els últims temps. Així ho demostren les xifres d'audiències. Losantos ja cansava. Era massa agre. Començava a estar molt i molt cremat per la pròpia metralla que a diari deixava anar des del seu faristol radiofònic. Massa enemics. Massa poderosos. I, sobretot, uns quants de massa propers a la línia ideològica de la cadena dels bisbes. Els prelats catalans feia temps que clamaven sols enmig del desert, però només quan van començar a tenir companyia d'altes instàncies "populars", el Vaticà va començar a escoltar. Aquestes companyies polítiques han fet el seu efecte, així com un arquebisbat, el de Toledo, gens sospitós de sensible a la causa catalana o a la socialista, per posar només dos exemples d’entre els damnificats recurrents pels dards de Losantos i el seu ultraamic César Vidal, que junt amb ell també deixarà la Cope el proper mes d'agost.

.

I el cas és que tant nacionalistes catalans (vegis el cas de Puigcercós) com els socialistes seran els qui més trobaran a faltar Federico. Els feia del tot bons, sense matisos, a Catalunya els uns, a la resta d'Espanya els altres. És obvi que no a ulls de tothom, però davant d'un electorat potencial no extrem, la radicalitat manifesta del locutor de la Cope els justificava en part. Ell era el retrat de l'Espanya més agra, anticatalana i impossible, per als uns. I a la vegada era el retrat de l'Espanya més grotescament espanyolera, que deixava l'altra part com a "plural", fins i tot quan aquesta suposada pluralitat és obvi que manca per totes bandes en política a nivell estatal.

.

Així les coses, els únics que a partir d'avui ja van fent alegrement "adéu" amb la maneta al seu abans estimat "Fede" són precisament els qui més se'n van valer per treure milions de persones al carrer i per mirar de marcar agenda la legislatura passada -la que consideraven que els havien "robat"- de la mà d'un altaveu de l'Església que en els últims temps -en orquestració amb altres mitjans- ha aconseguit convertir aquesta institució de poder fàctic a poder mediàtic. Veurem si ho seguirà fent a partir del setembre. Veurem a qui serà útil a partir de llavors la Cope, si als uns, als altres o ja a ningú.

.

(comentaris aquí)

Matrícules de cortina

Davant una crisi econòmica que ens aclapara perquè no tenim eines que ajudin a combatre’n els efectes de forma eficient; davant d’un sistema de finançament que no arriba malgrat el que marca la llei i el que demana a crits una administració sense fons; davant d’una sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que podria tornar a retallar-lo; davant d’una manca evident de lideratge social i polític per part d’un Govern que ja només pensa en clau pre-electoral i, com sempre, dividit entre els interessos dels seus tres socis; davant de tot això, algú ha pensat que la solució la trobaran en les matrícules.

.

El govern català, a instàncies del Departament d’Interior (torna Saura), ha enviat una proposta al govern espanyol per modificar les plaques de matrícula dels vehicles amb l’objectiu d’introduir-hi distintius territorials. Segons la nova proposta del Servei Català del Trànsit, hi hauria a la dreta el distintiu de cada comunitat junt amb tres lletres (en el nostre cas, CAT). Però el “govern amic” de Madrid ja ha advertit que no hi haurà modificacions sense el consens dels partits i del sector de l’automòbil. Per tant, ja ha advertit a les clares que no hi haurà modificacions. El PSOE, com el PP, no estan pel cas. I formacions espanyoles a banda, el cas és que caldria preguntar-se si és que el tripartit en realitat està pel cas, bo i sabent que Madrid decideix i s’hi posa d’esquena, bo i sabent que la capacitat d’influència de les forces del tripartit en les decisions del govern de Zapatero frega la irrellevància.

.

Què és, doncs, aquesta proposta? Una cortina de fum? Una més? Un nou intent de desviar l’atenció? De despistar el personal? De generar expectatives que se sap del cert que s’acabaran frustrant? En qualsevol cas, tal i com s’ha fet, pinta com una nova improvisació, una nova fugida d’estudi d’un govern que es veu incapaç de resoldre els problemes que té damunt la taula i que davant d’aquesta trista realitat opta per generar-ne de nous que identifiquin clarament la força exterior que els manté immòbils. Però el que potser no calculen és que cada dia més gent va interioritzant que aquesta situació ens manté immòbils a tots com a país i amb la complicitat del tripartit en bloc.
.

(comentaris aquí)

Táboas: "Estamos perdiendo la guerra mediática"

Leo McGarry: "Estamos perdiendo la guerra mediática. hay que salir en los programas de la mañana, en éste, en aquél, en el de más allá...".
.
CJ Cregg: "¿Quién irá?".
.
Leo McGarry: "Tú, yo, el secretario del ayudante del ministro de pesca... quien sea. Me da igual. Però hay que enviar nuestro mensaje".
.
(capítol 2, temporada 6)
.
Segons article d'avui de La Vanguardia, alguna cosa semblant s'ha dit en els últims dies a l'Ala Oest del Pati dels Tarongers.
.
Recordatori: divendres vinent, 15 de mail, a les 19.30h, a la seu de Catdem (Casp, 80), presentem el llibre Els spin doctors, junt amb David Madí i Miquel Iceta.

Fotos nocives

L’actual ministre de Foment, José Blanco, com tots els conversos es passa de voltes amb la seva nova religió: en aquest cas el màrqueting polític. Va descobrir aquest món, ja grandet, quan Zapatero el va fer desembarcar amb ell a la secretaria d’organització del PSOE. De llavors ençà, el cicle electoral, el PP i molts altres factors els han ajudat a guanyar eleccions, i la figura de Blanco, com la del seu líder ZP, ha anat creixent i cotitzant a l’alça en política com mai abans ho haurien pogut imaginar ni els propis al•ludits. La visita d’aquesta setmana de Blanco a Barcelona en dóna sobrades mostres. Arriba i és rebut amb reverències, grans mostres d’alegria, catifa vermella per on passa i gestos d’agraïment de les institucions socialistes tant del Govern com de l’Ajuntament de Barcelona. Algú podria dir que és normal ja que són del mateix partit, però el cas és que la rebuda que han dispensat les nostres màximes autoritats a Blanco poc té a veure amb el posat greu, afectat i ferm que miren d’interpretar davant la ciutadania catalana en els últims temps.

.

Però Blanco va arribar i va triomfar. Semblava que arribava la Reina d’Anglaterra a alguna zona llunyana de la Commonwealth. I no. Era un ministre que de moment només ha tirat de manual de màrqueting polític –de la forma més superficial possible–, amb fotos a tort i a dret, amb gestos buits, amb paraules ampul•loses però sense contingut i amb fugaces picades d’ull que alguns han volgut agafar al vol per atribuir-hi categoria de compromisos d’Estat i de reconeixement amb Catalunya. Però no. Tot és artifici. Tot és poc més que política virtual. Ara diuen que el Govern assumirà Rodalies a partir del 10 de gener de l’any vinent, però això sense una valoració econòmica que hi acompanyi no és res més que fum, sense cap facticitat que hi faci creure. Ara diuen que ha desencallat el traspàs de Rodalies. Alguns, de tot en diuen desencallar. Però volen dir que només fent el que diuen que ha fet Blanco això no estava ja “desencallat” de feia temps o bé que segueix encallat –això sí– com des de ja fa força temps? En conseqüència, les fotos d’ahir de Montilla i Hereu fent reverència al pas del ministre de Zapatero, no seran més nocives que beneficioses pel que tindran d’ajudar a perpetuar la política perjudicial del govern de Madrid –ara del PSOE– respecte de Catalunya?

.

(comentaris aquí)

Carod, la culminació d'Aznar

Josep-Lluís Carod-Rovira no pot oblidar José María Aznar. No debades, el de Valladolid va tenir molt a veure amb el zenit de la carrera política del de Cambrils. Això mai podrà oblidar-ho. Aznar el va fer un homenet, políticament. El president espanyol, el seu espanyolisme desacomplexat i groller, la seva prepotència de nou ric amb ganes de vexar els qui l’havien menystingut, i tot posat en un còctel que va servir-se durant la segona legislatura del PP al poder va fer que ERC l’any 2003 despuntés. Va fer de Carod el líder electoral que ja no és. I de fet, ell això ho té ben identificat. Igual com té ben clar que ha estat la farsa de l’Espanya Plural de ZP (i creure-hi) el que ha precipitat la seva jubilació com a cap de cartell dels republicans. Són massa coses, i massa sentides, com per no tenir-les sempre ben presents.

.

Per això ahir va sortir el vicepresident a parlar de la “croada espanyolista d’Aznar”. Diu que el pacte PP-PSOE a Euskadi n’és la culminació. I aquí un atac de modèstia impropi de Carod el fa menystenir-se a ell i als seus. Perquè si alguna culminació van tenir aquells antipàtics i desagradables anys d’Aznar, això va ser el tripartit i la conselleria en cap que Carod va heretar d’Artur Mas, això sí, per cosa de 34 dies.

.

(comentaris aquí)

VISCA EL BARÇAAA! CANALETES HA CAIGUT

El regalet de Zaragoza (a ERC)

Mirin que és bo en José Zaragoza, eh? Però s’està equivocant. I sé que n’hi haurà que em negaran la major per partida doble. És a dir, que m’argumentaran que no és bo, que defensaran que no s’equivoca, o totes dues coses a la vegada. Però sí, és bo en allò que fa, que és la cara menys amable de la política. Ell no l’assumeix amb resignació cristiana, sinó fins i tot amb ànim entusiàstic i amb esperit de superació. A cada compareixença seva sembla que puja un graó en el nivell d’atac, en l’art de fiblar sense miraments l’adversari, que per cert, a Catalunya, per al seu PSC només l’és CiU. Afinitats polítiques a banda, això m’ho hauran d’admetre.

.

Ara bé, enrocar-se no és bo per ningú. Abonar-s’hi és equivocar-se, i molt. I el secretari d’organització del PSC, un dels grans spin doctors de José Montilla des de fa anys, s’està equivocant. Perquè hi ha una mercaderia que ningú no li comprarà. Ni tan sols els seus més fidels electors. Ni tan sols les riuades de persones que aquests dies abarrotaven casetes a la Fira d’Abril del Fòrum li compren que CiU sigui una formació radical. No cola. No es percep. I en aquest front no li servirà ni tan sols la magrejada tècnica goebbeliana de repetir una mentida mil vegades fins que qualli com a veritat. Fins i tot l’electorat tradicional del PSC percep com a clarament més “radical” Esquerra, que casualment pacta i sosté el PSC a un munt d’institucions. Per tant, fins i tot aquestes persones veuen que ERC no és radical... i què no dir de CiU, oi? En aquest triangle de derivades, per cert, qui més té a perdre és una Esquerra cada dia percebuda com a més light per més votants... sobretot pels seus de sempre. Així que, com sempre, a can Esquerra toca donar les gràcies al PSC pels regalets que periòdicament li fa.

.

(comentaris aquí)

Gran Barça, gran nit, gran Puyol!

.

Això, company, als quatre vents que vegin què som. Qualitat, èxtasi i sentiment.

I tu, ets un d'aquests periodistes?

.
Si només hi hagués d'això, la professió tindria molt mala peça al teler... i els polítics un gran avantatge sobre nosaltres. El tenen?

Democràcia catòdica: Els spin doctors

De l'amic (no cal dir-ho) Melcior Comes:

.

Un dels spin doctors de Nicolas Sarkozy (Thierry Saussez) ha deixat escrita aquesta frase: “La democràcia ha deixat de ser representativa: ara tan sols és catòdica”. Suposo que és una mala manera de resumir el fenomen que el director d’aquesta casa, en Toni Aira, ha volgut posar sobre la taula en un llibre estupend, Els spin doctors: com mouen els fils els assessors dels líders polítics, editat per Mina, i que li va valer el darrer premi d’assaig polític Ramon Trias Fargas. En poc més de dues-centes pàgines, el senyor Aira fa una descripció afinadíssima del paper, la importància i la problemàtica que acompanya aquests personatges singulars, sorgits davant el tempo i l’estil que donen a la realitat els mitjans de comunicació de masses.

.

¿Què és un spin doctor? (Algú pot no saber-ho i li ho podem recordar.) És un assessor de comunicacions, un senyor hàbil, intel•ligent, potser un punt manipulador —amb més o menys bona fe…—, que té per meta professional fer arribar un polític i el seu missatge al conjunt de l’electorat d’un país. La feina de l’spin doctor és emetre missatges i fer que aquests arribin en un determinat sentit, donar notorietat, crear debats afavoridors, administrar la glòria dels que volen remenar les cireres polítiques. És un domador de feres retòriques, un conseller que tant ha de saber quines bajanades televisives miren els joves votants com el color de corbata que prefereixen les mestresses de casa.

.

Deu ser un ofici ben divertit, aquest. L’endevino expert en subtileses shakespirianes, com aquell Polònius de Hamlet, que assessorava el rei i volia tenir-ho tot ben lligat fins que el van clavar en una paret amb una llança…; encara que també tenim Sèneca, assessorant al boig de Neró fins que aquest el va acusar de conspirar contra ell i etc, ja ho sabeu: la sang, la cicuta, el vapor…. Velles històries d’spin doctors de l’antigor, potser massa exagerades, encara que les que ens conta el senyor Aira no volen quedar enrere, en aquestes onze petites biografies que inclou el llibre (Aira n’anuncia només deu però en posa una més, onze, l’última és la del senyor Madí, spin doctor d’Artur Mas, una de les carreres més brillants i sotragades…).

.

La lliçó bàsica de l’spin doctor és que ha de viure sempre a l’ombra, com un fantasma, no aspirar mai a la visibilitat, com més amagat i diligent millor, lluny dels flaixos i de la popularitat, aquesta glòria de les classes subalternes.

.

Tot i que els spin doctors són unes creacions contemporànies, de l’era de la televisió. Mentre llegia el llibre em mirava un sèrie molt notable, Mad men, sobre publicistes de Nova York durant la dècada dels cinquanta. Aquests senyors van ser els primers spin doctors en plenitud de forma, i és així com veiem els homes de Nixon i Kennedy posar en les mans dels encarregats de vendre calcetes o desodorant la imatge i la difusió del polític que vol aconseguir la presidència.

.

Aira ha escrit un llibre brillant, entenedor, mirant tant el present com la història política contemporània, tot amanit amb unes gotetes molt sàvies d’ironia. Ens planteja problemes, ens desvetlla realitats, posa sobre el tapet que rere tot això hi ha un entramat respectable, que hem d’acarar amb els instruments adequats, sense deixar-nos portar per un escàndol tan pueril com innecessari.

.

Ens trobem davant d’una obra que tant pot servir de manual pel qui vulgui introduir-se dins el món del màrqueting polític, com per guia per qui desitgi entendre en quins paràmetres es juga la partida política en el món actual de les comunicacions instantànies i de la imatge omnívora. Juntament amb l’obra anterior de l’autor, L’art de guanyar eleccions: del cartell al Youtube, constitueix un breviari fonamental, pioner en llengua catalana.

.

Jo recomano la seva lectura. Si no hi hagués tanta crisi us demanaria que l’anéssiu a comprar. Tot i que em cenyiré a demanar-vos que aconseguiu els 20 euros que val de la manera que sigui i que aneu xino-xano a la llibreria.

.

Dues cites i m’acomiado:

.

Aquesta del llibre: “Calia esperar que la política, en competència per mirar d’imposar com la gent pensa, s’impliqués amb tots els recursos que pogués tenir a l’abast. L’auge de la figura dels spin doctors, els manufacturers del relat des del poder, n’és la prova fefaent. Ells basteixen un relat que interpel•la l’espectador o elector. Ells busquen una política a flor de pell que faci que la història del seu líder mereixi primer de tot l’atenció dels qui després hauran de fer-li confiança a les urnes”.

.

Aquesta d’un assaig breu d’Isaiah Berlin sobre el geni polític: “¿En què consisteix el geni polític? És una saviesa pràctica, raó pràctica, un sentit per saber què funciona i què no funciona. És, en primer lloc, capacitat de síntesi i no d’anàlisi; de coneixement en el sentit en què els domadors coneixen les feres, els pares als fills o els directors a les seves orquestres, diferent a la dels químics que coneixen les seves substàncies en els tubs d’assaig o els matemàtics les regles que obeeixen els símbols’’.

.

Sense aquest geni polític no hi ha spin doctor, encara que massa vegades hi ha candidat.

.

(comentaris aquí)