La Vanguardia torna a marcar l'agenda?

Un prohom del periodisme català avui amb alt càrrec en aquest petit món audiovisual nostre va dir-me en una ocasió que "si algun mitjà pot marcar agenda política en aquest país, només ho pot ser La Vanguardia". Ho deia a tomb del país petit en què ens movem i de fins a quin punt les pressions polítiques sovint fan forat (sobretot via empresarial/editorial) en els continguts d'uns mitjans catalans que per norma general són ben poc agosarats. La Vanguardia, en canvi, no pateix tant d'aquest mal, tot i que (òbviament) es veu condicionada pel poder de torn. Amb tot, la campanya que van muntar sobre l'incivisme a Barcelona ens va demostrar (part d'ordenança pel mig com a conseqüència) fins a quin punt pot un mitjà com aquest marca l'agenda als polítics. Ara hi tornen. Hereu (alcalde no líder), prepara't per posar ben neta i polida La Rambla de les Flors. Els qui no sàpiguen de que va això que els dic, que mirin la portada d'avui del diari de Godó. I per a més info, llegeixin el Vivir en Barcelona d'avui i d'uns dies cap aquí.

Núvols ben negres vs. núvols ben blancs

Sobre Esquerra s'estan dipositant uns núvols ben negres, sobretot de cara a les imminents eleccions europees, que segurament si les acaben salvant serà gràcies al BNG, Aralar i cia. En canvi al PSC, l'altre dia Montilla en el seu acte dominical a Fira Barcelona, i de forma crònica via la seva nova web, aposten clarament per uns núvols ben blancs, d'aquells que transmeten calidesa, seguretat, optimisme i claredat... a l'estil d'aquests cels blaus amb història:

.

Madí: "Mai no he estat amagat"

.
Se m'havia passat però aquí us apunto aquesta breu però intensa entrevista que Xavier Domènech li ha fet al David Madí al Diari de Girona, a tomb del llibre de Els spin doctors:
.
David Madí valora en aquesta entrevista diversos líders polítics, entre ells al seu cap, Artur Mas, de qui diu que s'ho escriu absolutament tot.
.
S'anomena spin doctors els estrategs ocults del missatge polític. Es podria traduir per doctors de la giragonsa o bé mestres de maniobra. A Els spin doctors Toni Aira el proposa com a prototipus català.
Modestament, he innovat en les tècniques de comunicació política.
.
Aira diu que quan als spin doctors els toca la llum, es cremen.
M'ho conec prou bé. De fet, mai no he estat amagat. Però és cert que el meu entorn natural és la cuina.
.
Vostè escriu els discursos de Mas?
Ell és molt maniàtic i s'ho escriu tot, i això és bo: el discurs és autèntic quan té les emocions i les paraules de qui l'ha de dir.
.
Mas és un bon actor?
Sobretot, és un luxe de polític que genera confiança, i això el fa líder.
.
Em valora Zapatero?
És un bon comunicador polític.
.
I Rajoy?.
Menys. Zapatero sap comunicar emocions i a aquest li costa més.
.
Montilla.
Molt mal intèrpret. Els seus assessors tenen feina llarga.
.
Sarkozy.
Gran constructor d'imaginaris.
.
Obama.
Ha renovat absolutament les tècniques polítiques. Vaig ser als Estats Units durant la campanya.
.
I quin és el truc?
Gran lideratge personal, diagnosi de país i una onada de ganes de canvi.
.
L'efecte d'Internet ha estat tan important com s'ha dit?
S'ha exagerat. En canvi, és notable que Obama ha sabut segmentar el missatge en microcampanyes per cada xarxa, i en això ha estat clarivident. Però el motor de tot ha estat la il·lusió que ha creat: tres milions de voluntaris, 20.000 oficines per tot el país.
.
Això es pot fer aquí?
Nosaltres mobilitzem 50.000 militants. Per molta tecnologia que hi posis, la base sempre és el boca-orella de les persones convençudes.
.
Les campanyes del futur?
Més importància del candidat. Més Internet, que permet a la gent retrobar-se amb la política. I una publicitat més agressiva.
.
Vostè ha estat al govern repartint diners als mitjans. És possible una relació transparent i angelical entre el poder i els mitjans?
Per sort, la relació angelical no hi ha estat mai, ni hi serà. Ha de ser tensa. I en favor d'una premsa lliure es pot fer una cosa molt clara: eliminar totes les subvencions.
.
Inclosa la del català?
Inclòs tot. Aquesta és la proposta revolucionària que ens portaria a una llibertat de premsa absoluta. Ara bé: els polítics, i els mitjans, estan disposats a acceptar-ho?
.
És la seva proposta?
Jo crec que no estaria malament.
.
L'Artur Mas no la hi compra.
(Riu) Segur que no.
.

Silenci i independència

Ahir em vaig estrenar. Ja em disculparan vostès la impúdica confessió, però l’entendran si els dic que és menys greu del que sembla. Per primera vegada vaig signar llibres per Sant Jordi i els he de confessar que encara ara vesso adrenalina. Ho deia un bon amic via Twitter: ahir el país semblava un país de veritat. Ja passa això, en un dia que a molts ens té el cor partit quan ens fan triar Diada de capçalera. Perquè evidentment hi ha L’Onze... però Sant Jordi és molt Sant Jordi.

.

En un moment donat, el president Pujol va seure a signar al costat meu. No ho dic al revés perquè servidor ja hi era quan ell va arribar junt amb una tromba de gent llibre en mà, i fotògrafs i càmeres a dojo. Va saludar molt agradablement, vam comentar la seva entrevista d’ahir a can Singular i tot agafant el meu llibre va deixar-me anar amb aquell aire sorneguer a la Capri: “Jo a aquests, als spin doctors, no els vaig acabar de fer tot el cas que hauria calgut, oi Aira?”. Un home, amb els llibres de tots dos a les mans, va saltar: “Ni falten que li feien, no com a algun que vostè coneix bé!”. Però Pujol, sempre alerta, va respondre ràpid: “Ells tenen molta pressió. Pensi que ho han de fer molt millor que nosaltres”.

.

Entusiasmes que desperta el president a banda, ahir Sant Jordi va ser més festa que mai per a un humil servidor de vostès. Veure les cares de pacients lectors, desvirtualitzar-te amb d’altres, compartir somriures i complicitat via lectura... Tot plegat no té preu. Ens fa molt país. I fins i tot trobo que hi ha certs missatges subliminars en la tria dels lectors respecte dels blockbuster de la jornada. Bé, de fet és la meva mirada que els vol veure, però ja em permetran la llicència si els dic que potser no és casualitat que ahir els dos llibres estrella escrits en català fossin El Silenci (de Gaspar Hernández) i Crònica de la independència (de Patricia Gabancho). Silenci i independència. No em diran que no sembla ben bé un eslògan (un clam) per als polítics catalans del present. No debades, com diu Pujol, ells ho han de fer molt millor que els polítics que ja han passat.

Aquest any, per Sant Jordi, signo llibres

.

Sí, hi he caigut. Serà aquesta tarda, entre les 18h i les 19h, a la Rambla Catalunya 111, entre Mallorca i Provença, allà que m'hi tindreu. Com no podia ser d'una altra manera, el llibre de ELS SPIN DOCTORS serà el protagonista.

.

Per cert, que La Vanguardia avui el recomana. Us n'adjunto imatge de la pàgina en qüestió (heu de clicar-hi al damunt per veure-la en gran).

.

Bona Diada de Sant Jordi a tots!

La importància de 7.500 caracters (escrits per segons qui)

.

Ahir vaig anar a la presentació del llibre de l'amic Xesco Canosa. Va ser tot un exitàs, com bé va deixar anar amb aquella ironia l'editor i també amic (i singularesc) Quim Torra, segurament no tant per les masses que arrossega el gran Domènec de Bellmunt (protagonista del llibre). El secret, no ens enganyem, estava en bona part en el conferenciant convidat, Joan Carretero.

.

Vam engegar el seu entabanament per acompanyar en Canosa ja fa mesos, molt abans que el "metge de Puigcercà" (així el descrivia el seu cartellet a la taula) decidís escriure l'article de dissabte passat sobre Esquerra. Però la feliç coincidència hi va posar la resta. Li ho deia servidor ahir via sms, a un amic republicà del tot ortodox amb l'actual línia de la seva cúpula: "De mitjans només hi faltaven l'Esquerra Nacional i Ràdio Estel". I la sala plena de gom a gom, periodistes enllà.

.

Coses del carisma, cosa d'aquella curiositat que tenen els mèdia (i els que no són mèdia) per allò que hi ha de diferent en un panorama massa ensopit i previsible. I tot per uns 7.500 caracters fets article després de mesos i mesos de silenci. Us imagineu si aquest home (ell en concret) es decidís a dir alguna cosa més?

El visir visita els súbdits del califa

Avui ens visita l’antic sultà de la taifa andalusa (l’única que perdura), ara ja com a visir del califa ZP. Ve aquí, a Catalunya, que va ser carolíngia però on també en el seu dia hi camparen en segons quines zones els sarraïns. L’empremta de Carlemagne representa un tret original en relació al context peninsular i a la formació de la sobirania catalana. Però en els últims temps sembla com si ens pesés més aquella empremta sarraïna que tenia el califat de Còrdova com a referència i far que il•luminava els destins dels seus súbdits, nosaltres en part.

.

Avui ens visita el senyor Chaves, i aquí tot seran benaurances, reverències i somriures. Tot plegat, dedicat al president andalús que amb etiqueta PSOE ha actuat amb l’autonomia que mai aquí han tingut els socialistes catalans amb etiqueta PSC. El mateix que ha fet servir la seva condició de poder fàctic del socialisme espanyol per perpetrar fotografies anticatalanistes com la que va fer-se en motiu de la Declaración de Mérida que en el seu dia va signar junt amb José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra, també socialistes i igualment sensibles al fet català. És ell el mateix que va corregir fins i tot Pedro Solbes a la baixa en les pretensions d’aquell en relació a certes veces que reflexionava en concedir-nos a tomb del nou finançament. Avui ens visita aquest senyor que per mirar de seguir perpetuant taifa a Andalusia ha cobrat jubilació daurada per avançat via una vicepresidència i un ministeri que ara encara lligarà més curt les autonomies –“nacionalidades y regiones”–, ni que sigui pel fet que el senyor visir ha de lluir.

.

Té raó el president Pujol quan diu que un altre enviat de ZP que ens visita per Sant Jordi hauria de ser rebut pel servei de l’actual president. Diu que d’aquest no n’hauríem d’acceptar les veces. Què no dir, doncs, d’un que fins i tot aquesta ferralla ens mirarà de discutir?

.

(comentaris aquí)

Demà, Carretero

Diuen que l’alegria dura poc a casa del pobre. Esquerra no ho és gens, de pobra. Se n’encarregava de deixar-ho clar la setmana passada el vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, que en entrevista televisiva a Els Matins de Josep Cuní advertia del poder institucional que a dia d’avui té la formació republicana, amb dues de les quatre diputacions catalanes, amb milers de regidors i dotzenes d’ajuntaments, amb carteres amb generós pressupost al Govern i amb la presidència del Parlament. Queda clar, doncs. ERC no és pobra en càrrecs. Però potser que certa mentalitat hi persisteix, com queda clar quan escoltes segons quins prohoms del partit que malparlen desacomplexadament d’una militància que els és cada dia més feixuga. No debades, en part cal llegir en aquesta clau l’entente cordiale que fa pocs dies van escenificar Carod i Joan Puigcercós, que els va reportar breus moments d’alegria. L’objectiu de fons d’aquell acte? Tombar l’assemblearisme que no van poder ventilar-se l’última vegada que van intentar-ho. Això és principalment allò a què es refereix l’actual cúpula d’Esquerra quan diu que vol tenir un partit “seriós”.

.

Però n’hi ha que no s’hi conformen. Concretament, des de la seriositat, n’hi ha que no es conformen amb allò que marca l’actual cúpula republicana. I no ho fan començant per recelar de la fórmula tripartida amb PSC i ICV. Però també ho fan apostant per allò que és constitutiu de l’essència d’ERC i que massa sovint en els últims anys ha estat sacrificat a benefici d’allò que sobretot els socis socialistes entenen com a “seriós” i que, per exemple, passa per fer muts a la gàbia amb tot allò que perpetra el socialisme a les institucions i que no va precisament en la direcció de l’independentisme que és en l’ADN d’Esquerra.

.

Quan algú alça la veu, digui’s Uriel Bertran o Joan Carretero, rep sense miraments. Tant si l’un demana consultes internes acollint-se escrupolosament als estatuts del partit, com si l’altre insinua que si Esquerra deixa de defensar allò que la caracteritza potser que algú altre ho faci per ella. Totes dues opcions, des de la seriositat i la discreció més absolutes fan nosa. Igual com certs sectors no adscrits de la militància també fan nosa a l’actual cúpula. No serà d’estranyar, doncs, que faci nosa la visita de demà de Carretero al barceloní Centre Comarcal Lleidatà en motiu de la presentació de La Barcelona pecadora, de Francesc Canosa. Ell figura a l’acte en qualitat de “doctor de Puigcerdà”, però farà nosa igual. Ningú no diu que demà vingui a fer-se amb el partit, però tant n’hi fa. Certes concepcions de la “seriositat” viuen en permanent estat de neguit. Ells millor que ningú saben que n’hi ha motiu.

Els spins desperten morbo

Dimarts 14, l'e-notícies obria la seva secció Confidencialx2 amb la foto del viceprimer secretari del PSC i la frase "Miquel Iceta a la casa gran del catalanisme". Avançaven, és clar, la presentació del llibre Els spin doctors que el divendres 15 de maig, a les 19.30h, farà Iceta junt amb David Madí a la nova seu de la Catdem (Casp, 80).

.
Al dia següent, l'Avui hi dedicava un breu amb el mateix ganxo...

. .
I avui dissabte, La Vanguardia hi dedica tota la seva Mirilla...
.

Carod sine die

.
Ahir van parlar Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira. No els estranyi que aquesta setmana escoltem (o millor, llegim) també Joan Carretero. Aviso. Serà necessari després que ahir Carod escenifiqués una retirada que ja tothom donava per feta des de feia temps: “O plega o el pleguem”, em deia un puigcercosista encara no fa ni un mes. Diguin-me amant del detall però n’apuntaré només dos de l’acte d’ahir en què Carod va anunciar el seu “aval” perquè Puigcercós sigui el proper candidat a la presidència de la Generalitat. Primer, el twitter oficial d’Esquerra, Ernest Benach, penjava aquesta imatge de l’acte amb el títol “la foto del dia”. Si s’hi fixen, tothom aplaudeix menys Rafael Niubò, amb les mans ostensiblement creuades. No debades, aquest era l’únic suport que a dia d’ahir encara li quedava a Carod en les seves aspiracions a repetir com a cap de cartell. “O plega o el pleguem”, recorden?
.
I un altre detall. En acabar la conferència de Puigcercós, Carod puja a l’escenari i no li dóna la mà. Puja aplaudint i marxa aplaudint. Però no dóna la mà al seu relleu (les fotos que vegin on surten encaixant corresponen al moment posterior al discurs de Carod, previ). En observar l’escena em van venir al cap les frases que ara els citaré –no desmentides per ningú– que Manel Lucas reprodueix en el seu llibre La llarga marxa, a propòsit de quan l’any 1996 Carod buscava el suport de Puigcercós per fer-se amb la presidència del partit. El de Cambrils va buscar Xavier Vendrell com a mitjancer i aquest, en intercedir davant Puigcercós, va rebre la següent resposta del de Ripoll: “Jo no em fio del Carod”. Vendrell només va encertar a contestar: “Ell tampoc de tu però us heu de seure”. Doncs així han arribat fins a dia d’avui. Els costa fins i tot donar-se la mà, però han d’entendre’s per seguir al capdavant de la nau, vagi aquesta a la deriva o a on sigui.

.

Carod va dir ahir de la seva forçada cohabitació amb Puigcercós que ha estat, és i serà “un tàndem”. Curiós. Ningú més no ho diria. En tot cas, fins ahir tothom apuntava que la renúncia de Carod arribaria fruit d’un pacte a canvi d’una promesa de càrrec futur a l’estil de la presidència del Parlament per al cap de cartell sortint. Però atenent a les enquestes, és difícil de creure que Carod hagi accedit a un acte com el d’ahir a canvi d’això. Escoltant-los a tots dos, però especialment a ell, una hipòtesi em va venir al cap: I si el pacte a què han arribat ha estat escurar la legislatura catalana fins el final? Així a Carod li quedaria encara un any llarg de vicepresidència. “El lloc d’Esquerra és a l’esquerra”, va dir ahir amb aquell estil tan seu. El lloc d’Esquerra és el tripartit, oi? Doncs això, Puigcercós: Carod sine die. Bé, fins que així ho decideixi José Montilla, el president, que és qui té potestat per convocar eleccions.
.
(comentaris aquí)

JA TENIM TARGETÓ DE LA PRESENTACIÓ

Cal clicar la imatge per veure-la gran i bé.

.

Passeu-ho!

Els altres Guardans

Sí, ho sé. El tema del fitxatge zapateril d’Ignasi Guardans s’està desfent a velocitat olímpica. Permetin-me només un últim apunt al respecte.
.
Ahir un bon amic em recordava un cas similar. Jesús Maestro, responsable de la política i cooperació exterior catalana per Esquerra durant el primer tripartit, treballa des de l’any passat per al ministeri d’Afers Exteriors espanyol a l’Uruguai. No era d’estranyar que la bona gent d’ERC callés elegantment en saltar l’afer Guardans. Amb tot, aquesta elegància va lluir per la seva absència en el cas socialista, que es va afanyar a lloar la figura del fitxatge convergent de Cultura. I el cas és que de “guardans” no n’hi ha només a CiU i a ERC. Què va ser si no en el seu dia el fitxatge del molt jacobí d’Enrique Mújica com a Defensor del Pueblo? Si no recordo malament el va nomenar el PP d’Aznar i el disgust a can PSOE va ser descomunal. Així les coses, no hauria quedat més maco un silenci discret i no tant d’intent de picar cop de peu als convergents a les primeres de canvi?
.
Són coses de la politiqueria. Coses que fan que alguns oblidin que de casos Guardans n’hi ha a casa de tothom. Maestro, Mújica, Cristina Alberdi, exministra de Felipe González a qui Esperanza Aguirre va nomenar presidenta del Consell contra la Violència de Gènere, a Madrid. I així seguiríem i no acabaríem. Seguim?
.
(comentaris, aquí)

Guardans, bon vent

Ahir va transcendir la notícia que la nova ministra de Cultura, Sindes-cargas, ha fitxat un vell amic seu dels temps en què aquest era feliç fent de diputat a Madrid. Després d’aquella etapa va venir Brussel•les, no una Barcelona que tot apunta que li queda petita, i ara Ignasi Guardans torna a la seva capital, la d’Espanya.

.

Ahir el mateix interessant, en fer-se públic que dirigirà l’espanyol Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA), en últim terme a les ordres de Zapatero, va fer córrer un sms entre la gent de Convergència. En aquest missatge via mòbil assegurava que no faria declaracions, alhora que confirmava la seva incorporació al ministeri de Cultura i prometia que ell volia mantenir la qüestió en silenci fins el dia 22 d’abril. Segons aquesta versió, la filtració hauria vingut de Madrid.

.

En tot cas, sigui com sigui, Artur Mas i els seus no poden més que desitjar fortuna i bon vent a un polític que sense necessitat d’assumir un consolat o una plaça en alguna ambaixada quedarà ben allunyat a partir d'ara mateix. Algú li ha fet un reconeixement a l’alçada d’allò que la seva bona valoració de si mateix exigia. I via. Vaticini: a partir d’ara poc més que l’escoltarà el gran públic, oients de la SER i de la Gemma Nierga a banda, és clar.

.

(comentaris, aquí)

Els spin doctors no han estat "Vist i no vist"...

Sí, amic Valentí, avui m'has entrevistat míticament al Vist i no vist que condueixes a Catalunya Ràdio, però el generós espai que m'hi heu dedicat no ha tingut res a veure amb el títol del vostre programa. Merci! M'ho he passat molt bé, i a més hem parlat del llibre, cosa que no passa sempre que algú t'entrevista.

.

En breu podreu escolt l'àudio de la interview en aquest link mateix.

.

Ens reveiem el 15... de maig!

.

Cau el principal spin doctor de Brown

És la vida de l'spin doctor. Acostuma a no acabar mandat amb el seu líder. L'assessor o conseller àulic, en el seu intent per blindar el seu cap i potenciar-lo, sovint pateix un desgast més accelerat que el de l'estrella política. I així ha estat, un cop més. Damian McBride va caure ahir. Diu el Telegraph:

When Damian McBride was moved from his job as the Prime Minister’s press and political adviser into a “back room” role in a reshuffle of the Downing Street media unit last October, the aim was to keep him out of trouble.

.

És a dir, que el van mirar de protegir del desgast, fent-lo assumir un rol més a l'ombra... Però la feina d'intoxicació que ha de fer l'spin doctor l'ha acabat consumint igualment. L'acusen (i s'hi acarnissen sobretot els opositors laboristes a Brown, com sempre en aquests casos per picar una cleca al líder oficial en el cap del seu principal assessor) d'enviar mails injuriosos i amb falsedats sobre el líder tory, David Cameron, i altres conservadors.

.

Passa McBride però a Brown encara li queden spins importants (més polítics): Ed Balls i Ian Austin.

MADÍ-ICETA, presentació d'Els Spin Doctors

.
Ja la tenim aquí. S'ha fet esperar però calia que arribés bé, a la nova casa de la institució que va concedir el premi, i amb un parell de padrins de luxe, co-protagonistes del llibre.
.
El proper DIVENDRES 15 DE MAIG, a les 19.30h, la Fundació CATDEM (carrer CASP, 80) acollirà la presentació del llibre Els spin doctors. Com mouen els fils els assessors dels líders polítics (Columna).
.
La breu intervenció de l'autor del llibre -servidor- i del director de la Catdem, l'Agustí Colomines, obrirà pas a dos dels protagonistes del llibre, que en parlaran a la vegada que donaran la seva visió sobre com mouen els fils els assessors dels líders polítics. David Madí i Miquel Iceta són aquests dos spin doctors d'excepció.
.
Us hi espero, amics!

Hanne Dahl: l'Euromare

.

Com si no n'hi haguessin més. Però com que vivim de ple una política i uns mitjans lliurats a la imatge i a l'anècdota...

.