Avui el Centre d'Estudis Jordi Pujol em publica aquest article, que recull en essència la meva intervenció d'ahir dilluns a la Facultat de Comunicació Blanquerna, on vam analitzar -junt amb Xavier Roig i Antoni Gutiérrez-Rubí- la campanya per les eleccions del proper 28-N. Aquí un resum de l'amic Tolo Moya sobre la taula rodona d'ahir. Un altre de la Cristina Serrano. I aquí l'article:
Els partits polítics són tots a la xarxa. Però com hi són? Com s’hi representen? Com els veiem? Els reconeixem tal i com es mostren en el món analògic? Un cop superada la novetat de les anteriors eleccions, que era el .CAT, ara la moda són les xarxes socials. Perquè un cop més es demostra que els partits lideren poc, i massa sovint van a remolc d’allò que té èxit, de la cosa pública enllà.
Twitter i Facebook són les sensacions del moment a la xarxa. En el món 2.0 dels candidats al Parlament a les eleccions del 28-N, hi tenim també Tuenti, Youtube, Flickr... però ara toca el protagonisme de les dues xarxes socials de moda –una d’elles amb pel•lícula hollywoodiana inclosa. Els partits volen ser-hi. I l’avantatge és que amb el pas dels anys han anat captant que això de «ser-hi», a Internet, és sinònim de plantar-s’hi, entenent el mitjà, i no només per dir «casa!» sinó per repenjar-s’hi.
La xarxa demana d’un llenguatge diferent, menys encotillat, que apel•li més a la participació i que realment s’hi posi. Però el cert és que els partits encara no conjuguen del tot la declinació del verb dialogar. Se’ls resisteix, i la xarxa d’Internet n’és fidel espill. Reflex en multimèdia i les vint-i-quatre hores del dia non stop.
La xarxa d’Internet és una oportunitat per als polítics perquè s’hi posin de forma més sincera, més solidària a l’hora de compartir, més deixada anar, menys tensa, tot i que això últim cal que es faci calculant força bé quan és possible i aconsellable de fer-ho. Contradicció? No, món Internet. Que et mostris més no vol dir que ho hagis de fer sense pensar-hi. Molt al contrari. Aquest és part del secret de l’èxit per als polítics que via xarxa volen mirar de contribuir a la manufactura del seu relat a fi de bé (per a ells, és clar).
Però els partits, molt especialment pel que fa a la representació dels seus principals líders a la xarxa, són poc constants. Els pocs blogs que resten vigents dels principals candidats al 28-N estan molt desactualitzats. És un símptoma del problema. Però no n’és l’únic. Sovint la representació dels polítics a la xarxa és millor que la que ens arriba pels mitjans tradicionals, però no hi persisteixen i perden credibilitat.
La militància reloaded, exèrcits d’activistes a Internet, emeten missatges constantment i en multimèdia, en defensa de les seves opcions i en atac de les adversàries. I com que molts dels qui s’atansen a la xarxa –malgrat el que diguin en veu alta– ho fan més per ser escoltats que no pas per mirar d’escoltar, el resultat és que l’efecte de reforç respecte de les pròpies posicions és important. A tots els bàndols. I el diàleg? Massa sovint, virtual, en el pitjor sentit de la paraula.
Aquesta és la gran novetat d’una campanya que s’està lliurant molt en un món virtual, amb l’objectiu d’incidir en un altre de molt real. Quan la batalla per la participació és el gran objectiu, l’activació dels elements més actius és molt important. La xarxa hi ajuda. Cal fer taca d’oli. Per aquest motiu el front online ha estat especialment prioritzat en els pressupostos de la majoria de les candidatures, ara com mai abans (...)
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada