dijous, de juliol 22, 2010

El dit de Montilla

.
No vulguin saber vostès la d'hores que es devien passar a Sant Jaume o al Carrer Nicaragua assajant amb Montilla com havia d'assenyalar en un moment donat de la seva trobada d'ahir amb ZP a la Moncloa, concretament a les escales de l'indret. És a dir, que és claríssim que ho van haver de fer molt perquè hi ha líders que aquest gest recurrent ja el saben fer amb naturalitat i els surt com de normal (aquesta seria la cosa) i llavors tot plegat llueix fàcilment en les fotos. Però personalitats (també polítiques) hieràtiques, com és el cas de Montilla, necessiten entrenament i planificar molt aquest tipus de moments. Les imatges d'ahir en aquest escenari el mostraven tens, com pensant quan havia de fer-ho, com esperant-ho, patint-ho.
.
Fixin-se en qualsevol foto de caps d'Estat (tipus G-8) o trobades entre caps de govern (típica escena a les escales de la Moncloa o de l'Elisi, per exemple). Sempre hi ha un líder que assenyala (al cel, a la dreta, a l'esquerra, avall...). I l'altre mira cap a on marca el seu interlocutor. Aquesta és la imatge buscada. Un marca el camí, o indica, o pren la iniciativa, o condiciona l'altre, o adverteix, o es planta, o el guia. Són sensacions que es poden transmetre amb un sol gest. Després, clar està, això serà o no serà cert, es correspondrà o no amb la realitat, o serà més o menys fàcil de fer-ho passar com a plausible a partir només de la captura gràfica d'un instant. I aquesta és la intenció que es busca per part dels qui preparen la posada en escena d'aquests moments al servei del lideratge dels seus respectius caps.
.
I també sobre la trobada d'ahir ZP-Montilla a la Moncloa en parlo avui en l'article d'El Singular:
.
CADENA DE MOFES
.
Veig la cara de Zapatero gaudint de la vista, tot comprovant que un cop més els diputats del PSC li fan de palmeros, i penso que se n’està mofant. Després veig l’ínclit membre del Grup Socialista al Congrés, Daniel Fernández, tot fent com si fos portaveu d’alguna cosa anomenada PSC a la Cambra Baixa espanyola, i també penso que s’està mofant d’altri. De tots, potser? Probablement, per aquest ordre, dels seus companys del PSC dits catalanistes, després dels seus socis del tripartit, tot seguit del Parlament en ple i finalment de tot el poble català en conjunt. Veig després Miquel Iceta mirant de vendre de nou un frigorífic a nosaltres, poble esquimal, tot mirant d’explicar-nos que (Oh, sorpresa!) la culpable de tot és CiU, i torno a tenir la sensació que se’ns estan rifant. Finalment veig la trobada ZP-Montilla a la Moncloa i davant la ganyota que el president català encerta a fer davant el seu amfitrió tinc claríssim que Zapatero se’n riu. Cadena de mofes. I com en tota cadena, hi ha una última baula. Aquests som nosaltres, els ciutadans de Catalunya.

Quant més de temps serà sostenible aquesta humiliació col•lectiva a mans d’un president del govern espanyol amb minoria a Congrés i Senat? Qui ho fa possible hores d’ara? És obvi. La Catalunya Optimista que va donar-li 25 diputat a Carme Chacón, és a dir al PSC, per tant al PSOE, en conseqüència a ZP. Aquesta cadena és més forta que la de la mofa, però n’és cosina germana. I el més interessant de tot és que la fortalesa de totes dues cadenes va lligada l’una a l’altra. És a dir, que quant abans la societat catalana interioritzi que caldria posar aturador al seu escarni, abans caldrà passar factura a la cadena de favors socialista. Vagin vostès a saber si llavors aquest vincle que indefectiblement i inequívocament uneix secularment PSC i PSOE no s’esquinçarà. En tot cas, el que és segur és que a dia d’avui el vincle entre els uns i els altres és indestructible perquè es complementen a la perfecció i entre ells fan del seu desgast una suma que tendeix a zero (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, clique aquí)
.

1 comentari:

Anònim ha dit...

AMB LES COSES DE MENJAR NO SI JUGA, QUE TOTS TENEN CASAS NOVES,QUEDA CLAR QUE AQUESTA COLLA DE BANDARRAS ES PIXANT I ES CAG....AMB CATALUNYA
JUGANT AMB BCN.,