Oriol Pujol ha millorat molt. En els últims mesos, vull dir. I a nivell comunicatiu, em vinc a referir. Ja no transmet aquella sensació que projectava quan les patilles. I atenció que no dic que la transició que ha fet del look Curro Jiménez a la barba hagi estat el vehicle de res. Ara! Sí que és un símptoma visible més d’un pack, d’un conjunt de coses, d’una presa de consciència, d’un canvi d’actitud en certa manera vital però que sobretot es deixa notar a nivell polític (que és el que aquí ens interessa).
Per entendre’ns, ras i curt, difícilment el nou OPF tornarà a dir-li a José Montilla “president, vostè pujoleja”. No ho farà ni sobreactuarà gestualment quan digui una frase alternativa. Però, sobretot, no deixarà anar aquest tipus de frases perquè ha pres més consciència de la importància de certes paraules, d’allò que signifiquen i sobre què volen dir especialment de boca de certs individus. No debades, a can Còrsega també hi ha bons spin doctors.
Perquè, quan OPF li deia a Montilla que pujoleja, això era una etzibada? No, clar, era un caramel! Que el fill de l’expresident anivellés l’actual cap de govern al convergent donava rang de certesa a una frase i a un equiparament sens dubte del tot extemporanis i allunyats de la realitat. Entre d’altres coses perquè l’art de pujolejar no és a l’abast de la majoria de polítics de present. José Montilla, per exemple, no té en absolut el tipus de lideratge de Jordi Pujol. De fet, Montilla té lideratge? Preguntem-nos-ho, i no de manera retòrica. I és que de fet, els antics romans ja van diferenciar clarament entre potestas i autorictas. Entre l’exercici de l’autoritat que acompanya un determinat càrrec (potestas) i entre la legitimitat social per liderar, amb càrrec o sense càrrec (autorictas). La porpra del poder, per si sola, no fa un líder. Episodis polítics i socials de les últimes setmanes ens ho estan demostrant.
En aquest sentit, llegia aquest dimarts Enric Juliana a propòsit de l’afer Ascó, (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.
Per entendre’ns, ras i curt, difícilment el nou OPF tornarà a dir-li a José Montilla “president, vostè pujoleja”. No ho farà ni sobreactuarà gestualment quan digui una frase alternativa. Però, sobretot, no deixarà anar aquest tipus de frases perquè ha pres més consciència de la importància de certes paraules, d’allò que signifiquen i sobre què volen dir especialment de boca de certs individus. No debades, a can Còrsega també hi ha bons spin doctors.
Perquè, quan OPF li deia a Montilla que pujoleja, això era una etzibada? No, clar, era un caramel! Que el fill de l’expresident anivellés l’actual cap de govern al convergent donava rang de certesa a una frase i a un equiparament sens dubte del tot extemporanis i allunyats de la realitat. Entre d’altres coses perquè l’art de pujolejar no és a l’abast de la majoria de polítics de present. José Montilla, per exemple, no té en absolut el tipus de lideratge de Jordi Pujol. De fet, Montilla té lideratge? Preguntem-nos-ho, i no de manera retòrica. I és que de fet, els antics romans ja van diferenciar clarament entre potestas i autorictas. Entre l’exercici de l’autoritat que acompanya un determinat càrrec (potestas) i entre la legitimitat social per liderar, amb càrrec o sense càrrec (autorictas). La porpra del poder, per si sola, no fa un líder. Episodis polítics i socials de les últimes setmanes ens ho estan demostrant.
En aquest sentit, llegia aquest dimarts Enric Juliana a propòsit de l’afer Ascó, (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada