De desacomplexats i kennedians

Un amic em confessava ara fa unes setmanes: "Estic preocupat. Diria que espantat i tot. L'altre dia estava escoltant la tertúlia del Bassas i de cop i volta em vaig veure donant-li la raó (gairebé aplaudint) a les intervencions del Paco Marhuenda!! I tot per culpa de la tropa de contertulians aquests que l'acompanyen de la Internacional Papanatas!!". Aquesta darrera expressió és invent del Barbeta, i malgrat que no ha assolit l'èxit del "català emprenyat" del Juliana, Déu ni do com pica. Ja m'ho ha dit més d'un que enmig d'aquesta progressia descrostada que el tripartit ha anat imposant als mitjans públics, presenta una certa descompressió el discurs desacomplexadament antisocialista com el de peperos confessos a l'estil Marhuenda. A mi això no em passa. I de fet avui m'hauria agradat deixar-li anar al Marhuenda un "què demagog i sectari que pots arribar a ser, company!", quan ha deixat anar (amb l'excusa de l'empat del Barça) que a ell ja li està bé que "el Laporta vagi fent política mentre així el Barça vagi perdent". Ja ha deixat anar la falqueta federiquista. Una falqueta, per cert, que uneix dels progres descrostats amb els més fanàtics espanyolistes (i aquí toquem el Marhuenda, sobretot, per la seva afició perica).

Interessant, per cert, el repor de la setmana passada a El Temps sobre "la temptació política" de Laporta. Al meu humil entendre, pura especulació sense cap dada que vagi més enllà del tradicional rumor. Però que tenia la virtut de seguir fent bullir l'olla i que comptava amb interessants articles de Francesc-Marc Álvaro i Pilar Rahola. Una frase de l'entrevista que ahir feia l’Avui al meu director de tesi (Enhorabona, Albert, per tot) m'ha fet recordar-la: "El món és un joc de pressions. Les pitjors que he patit jo com a periodista van ser en un procés electoral d'un club esportiu, pel que fa a la forma, intensitat, superació de normes deontològiques...". I és que hi havia molts que sabien que a can Barça s'hi jugaven molt. I llavors va arribar en Jan i els va deixar "out" de la forma més inesperada. Coses del desacomplexament ben entès. Del desacomplexament útil. Ara tenim un president kennedià que ens ha donat una Copa d'Europa, unes lligues maques i uns anys de joc espectacular. Però segueixen anant a per ell (per terra, mar i aire). Això vol dir que vas bé, Jan. Endavant.

I només un últim apunt. Em ve també per la vessant kennediana. Ja fa algun temps que m'agrada teixir certs paral•lelismes entre en Laporta i Barack Obama. Aquest cap de setmana, quan Obama arrassa a Carolina del Sud, una Caroline (casualitat no, oi?) de pes (Kennedy ni més ni menys) ha donat un potent cop de mà al pre-candidat demòcrata. L'ha comparat amb el seu pare. Aquí teniu el "seu" article A president like my father. Impagable.