Barack Laporta versus Hillary Bassat

Encara recordo aquella sensació d'eufòria. Van ser uns pocs dies, però mai els oblidaré. Partíem a les enquestes els tercers (i gràcies), però en plena campanya alguna cosa va canviar. Va ser un estat d'ànim, un contagi, una sensació. El missatge de "canvi radical" havia quallat. Havia estat una aposta arriscada, però era en la que crèiem, i crèiem que era la que podien comprar bona part dels socis del Barça. Joan Laporta va arrasar a les urnes, però abans, un parell de setmanes abans, ja havia començat a arrasar als mitjans, i per tant entre els electors potencials. Era la novetat, el candidat autèntic, diferent, telegènic, amb capacitat de contagiar il·lusió i esperança pel canvi i per passar pàgina d’una negra, trista i lamentable etapa liderada per Joan Gaspart (George W. Bush?).

Ara Barack Obama s'ha imposat a Iowa d'una manera que m'ha recordat aquell llunyà estiu del 2003. Ho ha fet amb un missatge de canvi radical (ni més ni menys, proposa canviar el món, a l'estil Eric Clapton) i apel·lant també a l’esperança. I ho ha fet arrasant a una pobra Hillary Clinton que també em recorda molt al gran derrotat de les eleccions al Barça del 2003: Lluís Bassat. Abans d'arribar a aquella campanya partia com el guanyador inevitable. Com el recanvi, més que el canvi. Era l'aposta de l'establishment, com ara Hillary l'és del Washington de tota la vida. Demostrava veterania, però no transmetia il·lusió.

Tot això ha passat ara a Iowa, amb protagonistes canviats. Queda molta cursa. En aquest estat, els d'esquerres ho són molt i els de dretes també són molt de la seva banda (vegis el triomf de Huckabee), però atenció a indicadors com el vot jove que s'incorpora i que mostra entusiasme amb Obama. Encara no caldria contagiar-se d'eufòria laportista, però com a mínim la cosa no ha començat gens malament.