Els darrers dies m'ha vingut al cap una idea de forma recurrent. Sobretot arrel de les paraules de Jordi Pujol que molts s'han entestat a atribuir a una voluntat de l’expresident de promocionar el seu fill Oriol Pujol. Unes declaracions que jo crec que no anaven en aquesta direcció, com a mínim conscientment. Entre d'altres coses perquè crec que Pujol té apresa una lliçó certament curiosa. Una espècie de mal averany que persegueix els "designats" en política.
I és que suposo que ell no voldria per al seu fill el destí polític que de moment les aliances parlamentàries han dedicat a qui va ser el seu delfí, Artur Mas. L'actual líder convergent va comptar amb (gairebé) totes les facilitats del seu antecessor en el procés de successió a CiU, però posteriorment, i malgrat guanyar en dues ocasions les eleccions, el seu no és encara un lideratge del tot reeixit. Igualment, el successor digitalment posat al capdavant del PP per Aznar, Mariano Rajoy, va veure com perdia unes eleccions contra tot pronòstic. Les va perdre venint d'una majoria absoluta i si bé és cert que pel mig va creuar-se-li l'11-M, la malastrugança sembla que segueix entestada en acarnissar-se amb els successors designats.
Igual va passar en el seu dia amb un Joaquín Almunia que Felipe González i la "vella guàrdia" del PSOE es van encarregar de posar amb calçador al capdavant del partit socialista, fins i tot enduent-se per endavant el candidat de les bases, Josep Borrell. I als EUA, va quedar descavalcat un brillant Al Gore que des del primer mandat de Clinton ja s'apuntava com el relleu natural del carismàtic president.
En canvi, els líders que arriben a la contra del "pare" en retirada sembla que tenen tot un altre destí. Va passar a Espanya amb un Zapatero que per sorpresa va guanyar el candidat aparentment beneït per l'aparell, José Bono. Ha passat a França amb un Sarkozy a qui Chirach fins i tot hauria pogut intentar implicar en afers de corrupció per defenestrar-lo. Està passant amb un Brown que gairebé ha hagut de treure a empentes Blair del 10 de Downing Street. I a tall d'anècdota (i de petita boutade), només apuntaré que a can Barça, no fa gaire, va triomfar un Joan Laporta a qui Núñez i els seus no s'hi referien pel nom, de la urticària que els produïa.
Casualitats? Anècdotes? Potser, o potser no. Segurament entre les qualitats d'un bon líder hi figura en l'imaginari popular una certa èpica relacionada amb l'esforç i la superació d'adversitats que curteixen i que també són part del camí cap el lideratge. Potser en aquest sentit les dreceres no agraden. Tampoc les afectives. És allò que molts han denominat com la necessitat de "matar el pare". En Mas sembla que sempre ho ha necessitat una mica. De l'Oriol Pujol, el simple fet de pensar-ho, quedaria lleig.
I és que suposo que ell no voldria per al seu fill el destí polític que de moment les aliances parlamentàries han dedicat a qui va ser el seu delfí, Artur Mas. L'actual líder convergent va comptar amb (gairebé) totes les facilitats del seu antecessor en el procés de successió a CiU, però posteriorment, i malgrat guanyar en dues ocasions les eleccions, el seu no és encara un lideratge del tot reeixit. Igualment, el successor digitalment posat al capdavant del PP per Aznar, Mariano Rajoy, va veure com perdia unes eleccions contra tot pronòstic. Les va perdre venint d'una majoria absoluta i si bé és cert que pel mig va creuar-se-li l'11-M, la malastrugança sembla que segueix entestada en acarnissar-se amb els successors designats.
Igual va passar en el seu dia amb un Joaquín Almunia que Felipe González i la "vella guàrdia" del PSOE es van encarregar de posar amb calçador al capdavant del partit socialista, fins i tot enduent-se per endavant el candidat de les bases, Josep Borrell. I als EUA, va quedar descavalcat un brillant Al Gore que des del primer mandat de Clinton ja s'apuntava com el relleu natural del carismàtic president.
En canvi, els líders que arriben a la contra del "pare" en retirada sembla que tenen tot un altre destí. Va passar a Espanya amb un Zapatero que per sorpresa va guanyar el candidat aparentment beneït per l'aparell, José Bono. Ha passat a França amb un Sarkozy a qui Chirach fins i tot hauria pogut intentar implicar en afers de corrupció per defenestrar-lo. Està passant amb un Brown que gairebé ha hagut de treure a empentes Blair del 10 de Downing Street. I a tall d'anècdota (i de petita boutade), només apuntaré que a can Barça, no fa gaire, va triomfar un Joan Laporta a qui Núñez i els seus no s'hi referien pel nom, de la urticària que els produïa.
Casualitats? Anècdotes? Potser, o potser no. Segurament entre les qualitats d'un bon líder hi figura en l'imaginari popular una certa èpica relacionada amb l'esforç i la superació d'adversitats que curteixen i que també són part del camí cap el lideratge. Potser en aquest sentit les dreceres no agraden. Tampoc les afectives. És allò que molts han denominat com la necessitat de "matar el pare". En Mas sembla que sempre ho ha necessitat una mica. De l'Oriol Pujol, el simple fet de pensar-ho, quedaria lleig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada