Una política de hooligans

Avui em permetreu un comentari a propòsit de l'actualitat política crispada que estem vivint. A mi personalment em recorda aquells últims anys dels governs de Felipe González, per la crispació, per la cridòria i per la sensació de vergonya aliena respecte d'una classe política de molt baix nivell.

La utilització partidista que el PP està fent de la qüestió d'ETA es veu tristament acompanyada per tres quarts del mateix per part del PSOE. És trist veure un càlcul polític, en clau de rèdits o de pèrdues en vots, darrere de tots els moviments que han fet el govern i l'oposició espanyols en els darrers temps. Ja n'estàvem acostumats, a propòsit de gairebé tot, però aquest "gairebé" feia molt de temps que no implicava la lluita antiterrorista.

Ara Zapatero es despenja amb un llistat de reduccions de penes que diu que va fer el PP, i amb amenaces de seguir enumerant "tractes de favor" dels conservadors a presos d'ETA, per tot seguit tendir la mà per fer un debat seré de la qüestió. A més de tenir la pinta d'una cortina de fum en tota regla, sona molt i molt cínic. Com sona del tot sarcàstic, sentir al senyor Rajoy quan descriu ZP com a hooligan, sense pronunciar cap tipus de mea culpa per la colla d'energúmens que guarneixen els escons populars, també al Senat. No serà que tots s'estan comportant com aquesta colla de fanàtics anglesos? No serà que tots plegats ens regalen en el dia a dia una política pròpia de hooligans?

És molt trist que fins i tot es barallin per la utilització del llaç blau, un símbol de llibertat i de rebuig del terrorisme. Això és preocupant, com també m'inquieta veure un president que desacomplexadament desclassifica informació i la fa pública amb l'única intenció d'erosionar aquell qui l'està erosionant a ell... Comparant situacions i actuacions que no són homologables, i que només es poden anivellar de la mà de la demagògia.

Enmig de tot això, jo em pregunto on és la política? El nivell és molt baix, fins al punt que avui Zapatero ha admès indirectament que "ha cedit al xantatge d'ETA". I tot això és molt gros i es pot escapar de les mans de tota una classe política que preocupa i que dóna arguments als qui no els mereixen. A Catalunya diuen que estem millor, i jo em permeto dubtar-ho, sobretot perquè aquí sembla que el gran antídot que s'ha descobert en els darrers temps contra la crispació a la madrilenya és el silenci a la siciliana. Tot plegat em preocupa i em provoca una gran vergonya. I sembla que no sóc l'únic... afortunadament.