La setmana passada ens vam estrenar a ElSingular.cat, i ahir vam publicar-hi el segon article. Aquí el teniu:Arthur Miller va escriure que més que les arts de la política ens governen les arts de la interpretació. Assumint aquesta màxima, trobo que algú podria pensar que una font d’inspiració per al nostre Tripartit bé podria haver estat la mítica Trinca. Molts trets distintius del nostre Govern ens la recorden, i no només pel seu punt còmic.
Per exemple, l’actitud de tranquil•litat que assumeixen Montilla i els seus davant de les envestides del “govern amic” de Madrid em recorda aquella gran cançó que obria el programa trinco “No passa res”. Que ens envaeixen competències del nou Estatut amb la Llei de Dependència? No passa res. Que ens prenen el pèl amb l’aeroport del Prat? No passa res. Que ara ens volen tombar l’Estatut al Tribunal Constitucional? No passa res. I qui dia passa any empeny.
És un estil d’anar fent que em porta al cap el títol d’un altre àlbum dels de Canet, “Sinánimus molestandi”, que bé podria ser la màxima tripartida. De Montilla respecte de ZP, i d’ERC respecte de Montilla. És a dir, de tots en deferència al PSOE. Un fet que per altra banda sempre havien assumit tant el PSC com Iniciativa, però que és relativament nou en el cas d’Esquerra. I aquests, quan algú els demana com és que no alcen la veu, contesten amb un desconcertat “És que m’han dit que...”, també a l’estil Trinca. Així anem tirant.
La setmana passada, en la presentació del llibre L’engany de Vicenç Villatoro, Artur Mas recordava aquella frase de Maragall a propòsit que després del Tripartit a Catalunya no la coneixeria ni la mare que la va parir. I és que fins i tot en això copiem d’Espanya, ja que la frase inspiradora d’aquesta maragallada la va pronunciar fa força anys Alfonso Guerra en referència al seu país.
Francesc-Marc Álvaro, en el mateix acte de presentació, va recordar que “el catalanisme és un combat contra la inèrcia”. I ja té raó, perquè en la Catalunya de la Trinca al Govern, en la Catalunya del “No ve d’un pam”, potser acabarem resignant-nos amb no tenir tants polítics com els espanyols que es dediquen al “Trincar i riure”. Potser enmig de tanta comèdia acabarem conformant-nos amb massa poc i la inèrcia ens acabarà deixant un país “Mort de gana” nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada