És un diari online que fa poc que va néixer però que està tenint una molt bona acceptació i un nombre destacat i creixent de lectors. A més, el dirigeix el Jordi Cabré i hi col·labora gent com el Francesc-Marc Álvaro, l'Hèctor López Bofill, el Salvador Sostres, el Sebastià Alzamora, el Víctor Alexandre o el Julià de Jòdar. En la varietat diuen que hi ha el gust, oi? Hi començo en règim de columnista de guàrdia.Aquí us apunto aquest primer article a ElSingular.cat:
Fa un parell de setmanes, la gala dels Premis Goya –versió caspa hispànica dels Oscar– va tenir com una de les guanyadores de la vetllada la pe·lícula Azuloscurocasinegro, protagonitzada per l’actor Quim Gutiérrez, a qui tots els que hem estat enganxats a algun culebrot de TV3 coneixem segur. El xaval va clavar el paper. Calia un actor català per protagonitzar un títol que descriu tan bé el nostre microclima polític. I és que últimament ens movem tan a gust en la zona del blaufoscquasinegre...
El cel és ple núvols densos, d’una foscos inquietant, i els nostres polítics sembla que s’hi perden amb ganes, com recreant-s’hi. Convergència debatent amb Unió si hem de tenir ministres a Madrid. Esquerra demanant-se a l’estil hamletià “fer o no fer xivarri, fer o no fer bondat”. Els d’Iniciativa tensant la corda del seu discurs “antisistema” mentre governen gairebé a tot arreu. I el socialistes dedicats als “fets, no paraules”, tot deixant-nos a l’expectativa de saber algun dia ben bé què estan fent a la Generalitat sota la consigna de no molestar ZP.
I enmig de tot aquest panorama que ens dibuixa un horitzó d’un negre que fa basarda, on és Catalunya? Algú la veu? Qui pensa en el país? De fet, qui en parla? Els polítics en actiu, no gaire. Ells sembla que estan massa out com per ajudar algú altre a orientar-se. Així doncs, potser paga la pena parar l’orella a algun polític enretirat. Al Maragall no, que més que enretirat està desaparegut en combat. Però en Pujol sembla que encara hi insisteix, malgré tout.
La setmana passada va donar una conferència sobre el catalanisme com a impulsor de la Catalunya del XX –qui t’ha vist i qui et veu, catalanisme!–. Diu l’expresident que el nostre país necessita “un o més d’un motor”, però que de moment no en veu cap per enlloc. I no és l’únic.
Pujol va rematar la feina fent-se dues preguntes, enmig del que considera un dels moments més difícils que hem viscut com a país: “El catalanisme pot seguir sent el motor de la Catalunya del segle XXI? I en cas de resposta afirmativa, què ha de fer el catalanisme per ser aquest motor?”. Deixo una proposta sobre la taula: Que els polítics catalanistes comencin per aprendre a deixar de ser simple carrosseria d’un sistema de partits força inoperant. Un cop superada aquesta fase potser podran començar a pensar en què consisteix això de ser motor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada