Els periodistes molesten (com ha de ser)

Aquests dies llegia al Comunicació21 una notícia que a propòsit de la campanya per les presidencials franceses titulava de la següent manera: "Els periodistes de la televisió francesa demanen debats transparents amb els candidats electorals". El titular no deixava clar per què els periodistes consideren que els debats no són transparents. Però el text de la notícia m'ho va concretar perfectament: perquè en aquests espectacles mediàtics, els periodistes hi són més o menys per fer bonic. A l'estil del mobiliari o de l'atrezzo.

I és que d'ençà del mític primer debat televisiu que va enfrontar Richard Nixon i JFK l'any 1960, aquest tipus de programa ha canviat molt... adaptant-se millor a les necessitats dels candidats, i no tant a les dels espectadors o al criteri professional del periodista. I això malgrat que la seva incidència en quant a canvi de vot és força minsa. De fet, les dades més elevades que existeixen fins l’actualitat sobre el canvi d’opció de vot després d’un debat electoral, corresponent precisament a aquest entre JFK i Nixon, i es situa entorn al 6%. Però en un context com els EUA, amb uns 250 milions d'habitants, el fet que aquelles eleccions es decidissin per un estret marge de 100.000 vots va atorgar gran importància a la novetat d'aquella campanya: el debat.

I mirat des del nostre sistema parlamentari, com d'important pot ser un 6%, o un 5%, o un 3%, o un 2%... davant d'uns comicis ajustats o d'un sistema multipartidista, oi!? I si no que li ho preguntin a CiU després de les últimes eleccions al Parlament...

Els principals estudis demostren que els debats electorals influeixen sobretot en els indecisos. I aquests són la nineta dels ulls dels nostres polítics. Així doncs, cal projectar-s'hi en les millors condicions, per causar la millor impresió i treure el màxim de rèdit d'aquests minuts d'or. Per això les dures negociacions sobre tots els detalls de l'enfrontament (plànols, contraplànols, situació al plató, decorat...) es fa a cara de gos entre els partits, i no entre aquests i el mitjà de comunicació.

La cosa va entre els partits, i els periodista hi ha de ser... perquè hi ha de ser. Però hi ha un factor on els partits sempre es posen ràpidament d'acord: que el periodista molesti el mínim possible. I en molts casos s'opta quasi directament per saltar-se aquesta figura de "mediador", per exemple amb els town hall meetings, molt populars als EUA i al Regne Unit, i que va posar de moda el mateix Nixon, sens dubte, paradigma del polític profundament desconfiat respecte dels periodistes. En aquests espais televisius, als periodistes se'ls reserva el paper de simples espectadors de l’intercanvi de preguntes i respostes. Fa temps que això s'estil·la a molts països. A casa nostra, Pasqual Maragall va incorporar a TV3 un format semblant, sota el títol "Torn de preguntes al president de la Generalitat", on ciutadans "anònims" preguntaven al polític.

Ara els periodistes francesos es queixen, però segurament tindran tant d'èxit com els companys que aquí a Catalunya protestaven durant la campanya per uns blocs electorals que prescindeixen de tot criteri professional amb l'objectiu que els periodistes no facin la seva feina: fiscalitzar (molestar si cal) els representants públics. Coses de la "democràcia mediàtica". I és que en l'era del màrqueting polític, els spin doctors no s'estan per orgues.

Aquí podeu accedir al debat íntegre dels candidats a les eleccions del 16-N del 2006. En aquest cas, com no podia ser d'una altra manera amb el moderador triat, el periodista va tenir un paper. És un sistema.