La premsa britànica se’n fa ressò. La republicana Sarah Palin podria estar a punt d’anunciar que aspirarà a la presidència dels Estats Units l’any 2012. Pobre Partit Republicà. Barack Obama, de confirmar-se que Palin aspira a succeir-lo, i de fer-se la d’Alaska amb la candidatura republicana, podria tenir moltes garanties d’un segon èxit consecutiu. Perquè Palin i els radicals del Tea Party són la garantia de la pèrdua de la centralitat política d’un Partit Republicà que així estaria abocat al fracàs electoral ben bé de cap.
I segona referència internacional. Recorden les últimes presidencials franceses de Jacques Chirac? Van ser l’any 2002, i va arrasar. Els francesos li van dispensar el 82,21% dels vots. Va ser en una segona volta on el neogaullista s’enfrontava a l’ultradretà Jean-Marie Le Pen, que havia desbancat en primera volta el socialista Lionel Jospin. Un PSF massa centrat en el seu electorat més de pedra picada, més ancorat a l’esquerra, més anti-Chirac, va patir un daltabaix històric. Havia perdut la centralitat. I encara la busca, vuit anys després.
Aquí a Catalunya, el PSC també enfila la campanya del 28-N descentrat. Massa obsessionat per enfocar el seu missatge al vot més PSOE que té. Sembla haver abdicat d’una capa àmplia d’antics votants que per exemple en temps de Pasqual Maragall candidat els havia fet confiança. Ara les enquestes internes de CiU (que coincideixen amb la majoria) apunten a una fuita de vot molt important dels socialistes en direcció a Artur Mas. Simptomàtic.
Ahir José Montilla parlava d’incerts “horitzons llunyans” i el seu col•lega del PSOE Marcel•lí Iglesias alertava d’“aventures perilloses”, tot en referència a possibles vies sobiranistes. Les enquestes que remenen al carrer Nicaragua han de ser molt desoladores per fer l’aposta que el PSC està fent per blasmar unes posicions sobiranistes que a Catalunya tradicionalment han estat sempre lligades a la reivindicació tranquil•la i plenament democràtica, i que cada dia incorpora sense estridències majors capes de la societat. Atiar el vot de la por per mirar de mobilitzar certs sectors, i fer-ho en ple pacte amb Esquerra, és com a mínim difícil d’entendre. També Jospin l’any 2002 va intentar vendre que el fins llavors seu soci de govern Chirac era el dimoni amb cua i banyes, i ningú no el va entendre (...)
1 comentari:
Estic en part d'acord amb el que comentes Toni.
Però crec que no hauríem de despreciar el quasi bé un milió de votants socialistes que voten PSC/PSOE a les generals i es queden a casa o voten CiU a les autonòmiques. No és aquest un "caladero" prou gran perquè un partit com el PSC hi vulgui pescar?
Això sí, xoca que ho faci desprès de 7 anys de govern amb independentistes i a última hora, quan les inercies de l'ambient són dificilíssimes de canviar.
Publica un comentari a l'entrada