.Em diu un bon amic que en Max Canher ja no recorda els seus temps com a conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. Una immensa pena. Per ell, per un personatge que en l’aspecte personal creava les seves passions enfrontades, però sobretot per aquell polític que va ser i que duia estructures d’Estat al cap quan Jordi Pujol li va fer l’encàrrec de dur-les a la pràctica des del Govern. Una pèrdua, doncs, metàfora de la llunyania d’una generació de governants que aportaven coses en clau de construcció nacional. Perquè, algú podria respondre’m què ha aportat en aquest sentit algun dels actuals consellers del Govern de la Generalitat? Immens desert. I no per pèrdua de memòria.
Certament, el moment és tot un altre. Però això no justifica el subterrani nivell de la majoria dels nostres governants. El contrari seria tant com admetre que ja no tenim reptes d’alçada a assolir. I n’hi ha tants! O és que ja tenim totes les estructures d’Estat que ens pertocarien? Oi que no? I oi que potser a dia d’avui és tant difícil d’aconseguir-les (però en cap cas més) que en aquells temps dels Cahner consellers?
L’estructura de la Generalitat ha crescut, certament, però força a l’espanyola. El cos funcionarial i d’assessors s’ha disparat a Palau. No arribem als nivells de Zapatero, amb 600 assessors a Moncloa (total per no res), però sí que és ben cert que aquella Generalitat de cartró-pedra que diuen que va muntar un viu Jordi Pujol per fer creure a propis i estranys que aquí teníem una gran cosa ha acabat esdevenint en molts aspectes una caricatura d’allò que podria haver estat i que de moment no ha quallat.
Un Consell Executiu sobredimensionadíssim n’és l’exemple. I és curiós veure com el president del “fets, no paraules” és incapaç de decidir quines conselleries retalla en temps de crisi. No debades, ell va muntar un engendre com el Departament de Josep-Lluis Carod-Rovira (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.
Certament, el moment és tot un altre. Però això no justifica el subterrani nivell de la majoria dels nostres governants. El contrari seria tant com admetre que ja no tenim reptes d’alçada a assolir. I n’hi ha tants! O és que ja tenim totes les estructures d’Estat que ens pertocarien? Oi que no? I oi que potser a dia d’avui és tant difícil d’aconseguir-les (però en cap cas més) que en aquells temps dels Cahner consellers?
L’estructura de la Generalitat ha crescut, certament, però força a l’espanyola. El cos funcionarial i d’assessors s’ha disparat a Palau. No arribem als nivells de Zapatero, amb 600 assessors a Moncloa (total per no res), però sí que és ben cert que aquella Generalitat de cartró-pedra que diuen que va muntar un viu Jordi Pujol per fer creure a propis i estranys que aquí teníem una gran cosa ha acabat esdevenint en molts aspectes una caricatura d’allò que podria haver estat i que de moment no ha quallat.
Un Consell Executiu sobredimensionadíssim n’és l’exemple. I és curiós veure com el president del “fets, no paraules” és incapaç de decidir quines conselleries retalla en temps de crisi. No debades, ell va muntar un engendre com el Departament de Josep-Lluis Carod-Rovira (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada