Mossegades de realitat

Més enllà de les teories de la conspiració que presenten complicats jocs d’interessos encaminats a condicionar la tasca dels periodistes i de les empreses mediàtiques, els vincles que lliguen aquests actors socials amb d’altres com els polítics o les elits econòmiques són relacions de força, sovint un estira i arronsa, de forma natural i gairebé congènita al nostre model de societat.

Ara bé, com va defensar-ho el comunicòleg Denis McQuail, cal admetre que els media són sovint l’únic mitjà pràctic disponible per transmetre informació ràpida i eficient a molta gent, així com per subministrar “propaganda”. Però el problema de fons arriba quan la majoria d’actors exigeix dels media aquesta tasca propagandística per damunt de l’eficiència informativa. El desequilibri en la balança és allò que contamina el conjunt, en l’era de l’egosurfing que ha posat negre sobre blanc la periodista Llucia Ramis. Si només volem escoltar allò que ens interessa i bàsicament al voltant del jo propagat en multimedia i en format non-stop, llavors les prioritats del públic canvien. Les prioritats dels actors socials també i, en conseqüència, la utilitat dels media i de les empreses periodístiques se’n ressent. Ja no busquem “la veritat”, potser? Busquem sobretot arguments de reforç, siguin aquests certs o no? Això influeix en el producte periodístic. I seria hipòcrita que la societat que hi ajuda se n’escandalitzés. Perquè el joc de forces del present condiciona socialment les corporacions mediàtiques en aquesta direcció (...)
.
(Per llegir l'article complet publicat aquest dimarts al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol, i per poder fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.