diumenge, de desembre 14, 2008

President Axelrod

.

Raymond Aron, filòsof, sociòleg i estret col·laborador de Charles De Gaulle, va advertir en una ocasió al general: “Es pot mantenir el poder sense idees, però no es pot recuperar sense elles”. En les recents eleccions presidencials nord-americanes n’hem tingut provada mostra. Una idea: el canvi. O si ho volen, dues: canvi i esperança. No ha calgut més. Eren prou contundents. Prou necessàries. Prou plausibles de veure-les arribar de la mà d’un candidat, Barack Obama, qui finalment ha sabut interpretar el paper de la gran esperança “negra” que el tauler polític internacional estava esperant per reimpulsar-se. Ens l’han triat els Estats Units, que de passada escollien president, però l’elecció ens repercuteix a tots en aquest gran teatre de la política que ja descrivia el dramaturg Arthur Miller en el seu llibre La Política i l’Art d’Actuar (La Campana, 2002).

.

Barack Obama, com Ronald Reagan en el seu dia, ha sabut interpretar a la perfecció el seu paper, i ha tingut premi. La comparació amb Reagan no és gratuïta, perquè ell va ser qui va obrir l’era de la campanya permanent. I també perquè ell, antiga estrella del Hollywood dels anys daurats, va saber seguir el guió com pocs ho havien fet abans, això sí, amb l’ajut inestimable d’un equip de comunicadors que entre bambolines li preparaven l’escenari a la perfecció. I és que com defensa Seth Godin, “tot, en el personatge polític, explica una història, la seva roba, la seva esposa, els seus assessors...”. Els seus assessors molt especialment en els últims temps, quan el seu paper determinant esdevé innegable en la manufactura del relat polític. Ells són els spin doctors, gurus de la política adaptada a la “nova visibilitat” descrita per John B. Thompson. Els grans responsables d’un gir narratiu de la política tal i com l’entenem i la vivim avui. Tal i com la descriu en part Christian Salmon en la seva última obra, Storytelling, la máquina de fabricar historias y formatear las mantes (Península, 2008).

.

En el cas de Barack Obama i de la seva carrera política, res no s’entendria sense una figura, la de David Axelrod, que ha estat el gran manufacturer del relat del “Yes, we can”. Perquè Axelrod, fan incondicional del Chicago Bulls i home marcat per una desgraciada vida familiar, va ser qui va agafar un jove Obama i de la ciutat dels vents el va propulsar a Washington, a la Casa Blanca. Ell ha construït el polític de moda que atrau totes les mirades i que genera expectatives arreu del globus. Gràcies a Axelrod hi haurà president Obama. (... llegir més)

.

Fixeu-vos en què deia fa un mesos Juan Carlos de Vega sobre ell i altres dos importants spin doctors de Barack Obama:

.

1 comentari:

Daniel Gàmez ha dit...

l'elecció de Barack Obama no és pas una casualitat. ha sorgit la seva legislatura en un temps precís i en un context social i econòmic concret. El temps dirà, però tot fa preveure que els canvis dels que feia bandera Obama tindran el seu protagonisme