Han estat cinc anys. Han passat molt ràpid però s'han deixat notar. En molt poc temps han passat moltes coses, però un fil conductor m'ha tingut sempre pendent d'un flanc molt concret: la tesi doctoral. L'Albert Sáez, ara fa cinc anys, quan era vicedegà de recerca de Blanquerna, em va acceptar la proposta que li vaig fer. Una proposta que ara queda molt llunyana del resultat final, que ja ha estat aprovat amb Cum Laude per unanimitat i que porta per títol La creació mediàtica de l'agenda política. El pes del màrqueting polític en les estratègies partidistes. El cas de l'enquadrament mediàtic de l'Estatut de Catalunya 2006..
El tribunal el va presidir del Dr. Josep Gifreu (UPF) i en van formar part el Dr. Manuel Parés (UAB), el Dr. Ferran Sàez (URL), Dr. Jordi Xifra (UdG) i el D. Miquel Peralta (URL).
.
Ha estat una passada. Ja sé que l'expressió no queda molt acadèmica, però és que després de cinc anys robant caps de setmana, ponts, vacances i molts altres moments a amics, família i aficions... No sé com expressar exactament el goig que vaig sentir ahir quan vaig seure davant del tribunal i vaig començar a fer la defensa. M'ho vaig passar genial. No hi havia nervis. En part, suposo que pel descans de tancar ja aquesta porta. En part per la gentada d'amics, família i companys que omplien la sala i que de veritat que em van fer sentir molt i molt recolzat. En Parés i Maicas (catedràtic emèrit) va dir que en els seus anys d'assistència a lectures de tesi (i comptem que han estat uns quants) poques vegades havia vist tanta assistència com la d'ahir a una lectura de tesi. Un mèrit que no és en absolut meu, sinó dels que van venir. Gent que m'estima molt i que no cal dir que jo m'estimo moltíssim.
.
A primera fila, junt amb els meus pares, un mite dels que jo ja llegia quan encara ni intuïa que volia ser periodista: el Francesc-Marc, ja família. Davant d'ells, sol a primera fila (com li toca al director), l'Albert. I entre el públic, els amics de tota la vida, els del cole, els de la facultat, professors de Blanquerna que vaig tenir i que després van passar a ser amics i companys, col·legues periodistes i companys de tertúlia política... i un parell de cares ben conegudes: David Madí i José Zaragoza. Van aguantar com uns pepes. La tesi en part parlava d'ells, però amb aquest gest d'ahir (sense tenir-ne cap necessitat) han demostrat perquè són on són. L'Agustí Colomines i el Miquel Sellarés també hi eren i em va fer molt content de veure'ls.
.
I bé, m'allargaria molt donant les gràcies als pares, a mes germanes, al Xesco, a l'Alfons, al Joan, al Pep, al Josep, al Cristian, a l'Anna, a la Isabel, a la Sònia, a l'Àlvar, al Sergi, al Marçal, al Miquel, a l'Enric, al Xavi, a la Sílvia, a la Laura, al Ramon, a la Marta, al Ricardo, al Jordi, a l'Anna, a la Rosa-Àuria, al Francesc, a l'Ester, a la Sandra, al Carles, al Quim, al Roger, a la Núria... però no acabaríem mai. Així que moltes gràcies a tots, a aquests i tota la resta de mites vivents amb qui tinc el goig de poder compartir amistat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada