La cuina de la Política (1). José Zaragoza

Ahir divendres va començar a Blanquerna un cicle de conferències especialment atractiu per a periodistes, polítics i demés elements peculiars que sentin curiositat o interès per les estratègies de comunicació política o similars.

El professor Ferran Sáez, director de l'Institut d'Estudis Polítics Blanquerna, va presentar el cicle de conferències La cuina de la Política, que comptarà amb els responsables de comunicació i publicitat de les campanyes dels diferents partits que en les darreres eleccions catalanes van obtenir representació parlamentària. Va obrir foc José Zaragoza, del PSC.

No ha estat cap de cartell i segurament no ho serà mai (tot i que never say never again), però això per a ell no és un problema. Es troba còmode en el seu registre i, com deia aquell, no hi ha res com ser conscient de les pròpies limitacions i potencialitats. Ell és un actiu en allò que fa, i té la sort que no només ell n'és conscient, sinó que Montilla també ho té present i li fa confiança. Per la seva banda, Zaragoza es troba còmode en el seu paper, s'hi mou amb una naturalitat que no deixa d'impactar i té aquella capacitat que tot spin doctor necessita: enfocar la realitat sempre des d'un punt de vista que beneficiï la pròpia formació política. Algunes perles de la seva conferència d’ahir ens en donen bona mostra:

- Va obrir amb un suposat exercici d'autocrítica: "Jo vaig perdre les eleccions catalanes". Chapeau, oi? Semblaria que anava a fer un seguit de reflexions orientades a analitzar on havia fallat... però no. A aquesta frase inicial va seguir-la la següent: "Però la política no són carreres per veure qui arriba el primer, sinó que són una eina per dotar-nos de governs". Per tant? Derivada? Regla de tres? CiU va guanyar la carrera però en realitat va perdre. A això podríem fer una pregunta: Llavors per què es fan eleccions si al cap i a la fi no interessa qui guanya, sinó qui convenç millor els potencials socis polítics?

- Segona perla: "Sóc el responsable d'una campanya que no va guanyar però que sí va complir els seus objectius". És a dir, el PSC amb la seva campanya va clavar l'estratègia perquè va poder sumar. Possible pregunta: posats a parlar d'hipotètiques sumes, CiU i ERC també sumaven, oi? Potser, doncs, el factor que va decantar la balança cap a un determinat pacte potser existia abans i amb independència de qualsevol campanya? En tot cas, queda clara la traça de Zaragoza per exercir el càrrec.

.

- Un altre moment de "crítica però no": "El nostre potser no tenia virtuts de candidat, però sí de governant". Per tant, Montilla era un mal candidat, però això ja poc importa perquè governava abans i governa ara, que és el que sap fer de meravella i el que realment interessa la gent. Bona derivada, no?

.

Podria haver-li fet alguna d’aquestes preguntes, però la tesi apreta i vaig interrogar-lo per un tema que m’interessa apuntar de boca dels caps de comunicació dels nostres partits. Amb tot, vaig trobar especialment interessant quan un alumne, en el torn de preguntes, va demanar-li per què havia parlat un 80% del temps de les campanyes de CiU si havia vingut a parlar de les del PSC. Zaragoza va respondre a l'instant: "La nostra va ser una campanya reactiva contra una d'artificiosa a la qual volíem contraposar idees carregades de política, pel que no s'explica la nostra campanya sense tenir present la del nostre principal adversari".

.

Davant la pregunta de Francesc-Marc Álvaro de si repetiria en les properes eleccions espanyoles l’eslògan “Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”, va tenir un primer moment de lapsus (del tot humà) i va respondre que ara hi posaria “Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, però no tant com voldríem”. Apunt d’autocrítica? Per si un cas, ho va arreglar ràpid proposant un nou eslògan alternatiu: “Si guanya Rajoy, guanya Catalunya?”. Com dèiem, Cum Laude en spin doctor.

El proper dimarts 27, Xavier Vendrell (ERC) i Daniel Sirera (PP). Seguirem informant.