Anades i tornades, maquillats i desmaquillats

Fa uns anys em demanava sovint si això de la política tenia camí de retorn per a un periodista que s'hi impliqués a fons. Ara ja fa algun temps que ho tinc clar: Sí. Amb el primer Tripartit i amb el segon, diferents amics meus periodistes han assumit tasques polítiques a l'Administració catalana, i en deixar-les (perquè aquest món és així d'inestable) han retornat a fer de periodistes amb total normalitat.
.
Això em venia al cap ara fa uns dies, en llegir un article de Fernando Ónega a La Vanguardia. En vaig tenir constància fa algun temps, del fet que aquest periodista que jo havia conegut com a presentador dels informatius de la Telecinco de les Mama-Chicho (junt amb Mariñas i cia.), així com a afilat tertulià, abans havia estat cap de premsa d'Adolfo Suárez quan aquest va ser nomenat president del govern espanyol. Curiós, però hi ha vida periodística després de pringar-se fins a les celles en un projecte polític. Que li ho diguin per exemple al Mercader, oi? I a tants altres, com ja us deia.
.
El cas és que junt amb aquest apunt m’agradaria fer-vos copy-paste de dues consideracions interessants que feia l'Ónega l'altre dia en la seva crònica setmanal. Anècdotes, si ho voleu, però que lliguen molt amb aquest blog:
.
- "Imagen (1) En los despachos cercanos a Mariano Rajoy están sorprendidos: desde hace unas semanas, el presidente del PP recibe la extraña visita de un señor con maletín. Nunca antes había sido visto por allí. Tenía un aire de misterio, hasta que se supo su identidad y oficio: ¡es un peluquero! ¿Misión? Arreglar la barba del candidato. Que Rajoy haya cedido a estos cuidados provoca dos comentarios en la calle Génova. Una, que es un milagro de algún asesor. Y dos, que se toma en serio la campaña electoral."
.
La majoria de polítics neguen que es pleguin a exigències estètiques que els venen aconsellades pel màrqueting polític, però en realitat tots s'hi fan. En aquest sentit recordo que fa algun temps, en resposta a la pregunta de per què no es deixava arreglar la barba, Rajoy va contestar amb un foteta i lacònic "Hasta ahí podríamos llegar, no?". Doncs bé, ja hi ha arribat.
.
- "Imagen (y 2) La cara opuesta al desaliño de Rajoy es el cuidado de Zapatero. Es meticuloso en el vestuario, cuidadoso en el peinado, impecable en la combinación de colores. ¿Es sólo fruto de la atención de Sonsoles Espinosa? Dicen que no; que hay el diseño y el trabajo de una empresa de comunicación. Esa empresa ha llegado a aconsejarle que acuda maquillado a los actos públicos. Para vencer su resistencia le han dicho: "También lo hace Sarkozy"."
.
Qui l'hagi vist avui en la compareixença d'urgència que ha fet davant dels mitjans a l'ONU per transmetre el seu condol a les famílies dels dos militars espanyols morts a l’Afganistan haurà comprovat que en aquest viatge el maquillador monclovita s'ha hagut d'oblidar els estris a Madrid. Zapatero ha comparegut força despentinat i ullerós. Get-lag? Excepció que confirma la regla? Mala cara pròpia de qui passa un moment polític complicat perquè no acaba d'encertar amb les seves cortines de fum?
.
Aquest tema a banda, aprofito per lincar-vos un d'aquests especials que elmundo.es fa millor que ningú i que aquests dies dediquen als 75 anys de l'excap de l'Ónega: Adolfo Suárez, a qui molts en el seu dia van atribuir un perfil "kennedià".

I aprofitant l'efemèride de Suárez, als malalts de política (i de comunicació política) us recomano el llibre Adolfo Suárez. España 1976-1977: El año milagroso, de Javier González de Vega, cap de Protocol de Suárez durant aquells anys.