Polèmiques polítiques

La setmana passada vaig poder-li demanar personalment al Vendrell si allò de l'autodeterminació va ser una cortina de fum per distreure l'atenció sobre la intervenció de Joan Carretero en el Consell Nacional d'ERC, el dia abans de la calçotada. Evidentment (l'acte era públic) va dir que no. Però a mi m'ha arribat uns altres ítems. Els vaig escriure i el resultat va ser el següent article, publicat aquest dimarts a ElSingular.cat:
.

Carretero, president?

.

Hi ha por a ERC. I més concretament, a la seva cúpula. L’1-N van obtenir una segona oportunitat per part del gruix dels seus electors, però són conscients que en política les segones oportunitats van molt buscades. Ja no parléssim, doncs, de les terceres. Així les coses, els nervis estan a flor de pell, i els malabarismes poc reeixits de la setmana passada en són una bona mostra.

.

Però per què ERC esvalota ara el galliner i es despenja amb una proposta forçada que alhora es veu obligada a retirar forçadament poques hores després? N’hi ha que parlen de la proximitat de les municipals. També n’hi ha que diuen que la cosa neix d’una necessitat de “marcar paquet”. D’altres parlen de “rebot” amb diferents polítiques que els socialistes els han fet empassar-se públicament. Però, i si l’element determinant és més primari? I si tot plegat ha estat fruit del factor intern?

.

El passat Consell Nacional d’ERC, el del cap de setmana de la famosa calçotada, Joan Carretero va obtenir una ovació important per part de la militància, així com un important suport a les seves tesis, que no només va arribar-li d’entre els més de 500 militants que han signat el manifest del Reagrupament. La compareixença posterior de Joan Puigcercós en roda de premsa no va deixar intuir res de tot això. Però així va ser.

.

Per tant, i si el nerviosisme de la cúpula d’ERC i les seves decisions no s’han de llegir tant en clau electoral com en clau interna de partit? I si el que realment temen Carod i Puigcercós no és una rebregada en les municipals o en unes llunyanes catalanes? I si el nerviosisme en el sector puigcercosista rau en què el gruix dels qui en formaven part –com és el cas d’en Carretero– comencen a desprendre-se’n? I si el que temen és que seguint la seva política de submissió al PSC, i per tant al PSOE, s’albiri en l’horitzó un possible futur Carretero president d’ERC?

.

Potser d’aquí a uns anys, per descriure aquesta legislatura, haurem d’acompanyar certs esdeveniment amb el cognom “a. C” o “d. C” (abans o després de Calçotada). Dependrà en gran part de com evolucioni la vida interna d’ERC. Catalunya, la credibilitat de les nostres institucions i la salut anímica dels sobiranistes segurament no resistiran tan estoicament més capítols d’histèria poc continguda com el de Vendrell. Tampoc és que s’esperi res de semblant, perquè segurament ni un agent infiltrat del CNI hauria actuat tan eficaçment contra la credibilitat de l’independentisme català. Però la moral està baixa. Algú hauria de posar-s’hi. Carretero espera el seu moment. I per això hi ha nervis. Molts nervis.